He arribat a la conclusió que hi ha dues formes de ser i d'entendre l'independentisme....
Fins ara podíem considerar que els independentistes eren de naixement o sobrevinguts. Els primers son aquells que sempre ho han sigut, sense matisos ni subterfugis. Ho son perquè s'han adonat que una nació sense estat -dependent d'un estat-nació com l'espanyol- no té futur i a més a més volen furtar-li el seu tarannà i la seva història. La nació colonitzadora fa tot alló que estigui al seu abast, ja sigui legal, alegal, ilegal o fins i tot immoral, per anorrear la identitat, la llengua, la cultura i la història dels pobles colonitzats. Fins i tot ho fa en les finances i l'economia -les riqueses, en definitiva- de les colònies, espoliant tota mena de recursos físics i humans fins esgotar-los. El regne d'Espanya és un bon exemple. Ho ha fet a Sudamérica, a Cuba o a les Filipines en el passat. Fins que el seu imperi, al qual mai s'amagava el Sol, va desaparèixer entre les brumes de la història. Encara que pretensiosament continua considerant-se imperial avui, concretament amb Catalunya i la resta dels Països Catalans. I en certa mesura amb el País Basc i Galícia, no ens oblidem. Som les darreres colònies d'un imperi fracassat i en vies de desaparició, malgrat que se'n resisteixi a fer-ho.
Doncs bé!. Molts catalans ens hem adonat que dins d'aquest estat només hi ha vacuïtat i tenebres. Per a nosaltres, Espanya no ens ofereix ni esperança, ni prosperitat, ni reconeixement i per tant cap mena de futur. Espanya no vol ciutadans, vol súbdits submisos. I la nació catalana no hi té cabuda. Ni dins del seu estat ni dins de la seva caduca constitució. A no ser que deixem de ser com som, deixant-nos anorrear com a catalans per a ser degudament assimilats com espanyols castellanitzats. Els independentistes tenim molt clar què volem i quines són les nostres prioritats. Volem la independencia perquè és l'única alternativa per a la supervivència de Catalunya com a nació. I volem un estat que ens aixoplugui i no que ens esclafi com a poble lliure. En definitiva, volem la plena i total sobirania, com té qualsevol altra país d'aquest atribolat i convuls Món.
Hi ha una altre clase de independentistes. Aquells que ho són sobrevinguts des de l'autonomisme i que ara s'han adonat que l'Espanya de les autonomies ha sigut una aixecada de camisa i un fracàs absolut, per lo qual s'han apuntat a l'independentisme com a única sortida reeixida d'aquest reialme en perpetua construcció mai consolidat, constituït com a estat -en fallida-, que gaudeix d'unes institucions, ja siguin privades o publiques, altes o baixes, tant se val però absolutament corrompudes i decadents. Per fi han obert els ulls i han arribat a la conclusió que Espanya és irreformable i que la única sortida d'aquest desgavell és la independència.
La diferència entre ambdós independentismes la trobem en si ho son prioritàriament o instrumentalment. Aquells que tenim la independència com a prioritat no renunciem pas a gestionar el dia a dia sobre alló que ens permeti l'autoritat central, per a satisfer en la mesura de les nostres magres competències les necessitats dels catalans, encara que condicionem totes les nostres decisions a conseguirla -fins i tot unilateralment si cal-, sabedors que serà la plena sobirania la que ens permetrà gestionar tots els recursos que generem com a nació, en interès i al servei de la gent del país. En canvi, els independentistes instrumentals volem gestionar els recursos que l'estat ens delega graciosament sota rigorós control espanyol, per avançar pas a pas cap a un hipotètic pacte inassolible que ens permeti autodeterminar-nos, sense cap mena de pressa. És a dir, la característica principal que adorna aquells que son independentistes de saló és la pusil·lanimitat. És la por a que l'amo s'acabi emprenyant i ens castigui. És la vergonyant submissió als colons. Son aquells conformistes que diuen qui dia passa any empeny.
L'independentisme no ha de fer diferència entre dretes o esquerres, entre burgesos o treballadors. Entre independentistes de naixement o conversos. Entre catalans d'un partit o d'un altra. La independència la farem els independentistes de debó i no els catalans pusil·lànimes, porucs, submisos, conformistes, hipòcrites o cínics.
Per tant, exigim als nostres líders polítics que no vulguin aixacar-nos la camisa, ni imposar-nos camins costeruts i infranquejables. Que no donin excuses de mal pagador, com ara eixamplar la base social, apel·lar a grans majories i consensos, buscar l'hegemonia partidista o esperar que l'estat ens permeti exercir l'autodeterminació perquè mai ho farà. Si no prioritzen la independència que deixin de dir-se independentistes i acceptin la seva condició d'autonomistes.....
Nosaltres, la gent, els catalans, ja tenim ben clara la nostra prioritat. Només falta que els líders dels partits també l'assumeixin sense excuses. Si no ho fan, que s'apartin d'una punyetera vegada i deixin que ho fem els ciutadans corrents i líders nous que els substitueixin. Al cap i a la fi és el que històricament han fet els ciutadans de tots els països que s'han deslliurat de les seves metròpolis....
Hem de tenir en compte que els independentistes som imprescindibles per aconseguir la independència, però els polítics submisos, no pas!.
Per tant, els polítics pusil·lànimes, son absolutament prescindibles..... Perquè ja están amortitzats!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada