Confesso que, com molts ciutadans, estic decebut. El meu desencís prové del tarannà que estan desenvolupant els partits polítics catalans, ara ja d'una manera pública i descarada, els quals malgrat tot s'auto-consideren republicans i independentistes. El govern de la Generalitat està esdevenint una mena de gestoria -una veritable sucursal del Gobierno del regne d'Espanya-, que exerceix unes competències suposadament autònomes, absolutament condicionades políticament i administrativament, controlades fèrriament per Madrit i delegades graciosament per un abassegador poder central d'arrels genèticament franquistes. Es a dir, estan normalitzant l'autonomisme de pa sucat amb oli que tolera un estat autènticament centralista i autoritari, el qual hores d'ara ja podem qualificar com una democràcia defectuosa, segons considera The Economist...... Encara que jo diria que és un estat veritablement tril·ler!.
Tant Junts per Catalunya com especialment Esquerra Republicana -pel fet de ser el partit alfa- i fins i tot les CUP, volen però no poden deslliurar-se de la teranyina que el Partit Socialista i Podemos han estès damunt d'ells. Les imposicions de Pedro Sánchez i els seus companys de viatge arriben fins a fer empassar a les formacions catalanes gripaus a dojo i cada cop més grans. Una taula de diàleg fantasmagòrica, recolzament de la investidura de Sánchez -a canvi dels indults, potser?-, pressupostos aprovats amb els vots de PDCat i ERC o continuar la persecució policial, política, econòmica i judicial contra independentistes -quasi 3000 hores d'ara-, les continues inhabilitacions d'electes a càrrec de la JEC, així com l'inesgotable assetjament i tasca de desgast contra la llengua catalana endegada per fiscals, jutges i polítics, son alguns dels gripaus que s'estan empassant tant el govern de la Generalitat com els partits independentistes. I de retruc, la resta de ciutadans. Per no parlar de les humiliacions i menysteniments que dedica Pedro Sánchez directament a Pere Aragonès. Mentrestant, el president de la Generalitat va fent solemnes conferències per continuar demanant diàleg amb qui no vol dialogar, referint-se a la Catalunya sencera com si fins ara estigues esmicolada i volent recosir la unitat independentista estripada pels acords amb Podemos, Colau i Sánchez.
Tot això és decebedor!. Malauradament els partits independentistes i molt especialment el Govern de la Generalitat estan malbaratant el capital polític acumulat durant el referèndum de l'1 d'octubre i el resultat aconseguit, la vaga general del 3 d'octubre i la DUI del 27 d'octubre de l'any 2017. En quatre anys han dilapidat tot alló que vam guanyar a partir de l'esclat del procés independentista a Arenys de Munt, des del ja llunya 2009.....
El problema, doncs, són els partits polítics!. I un govern de la Generalitat més disposat a obeir tot alló que manen des de Madrit abans que obeir el mandat aconseguit a les darreres eleccions gràcies a l'obtenció de 74 escons -majoria absoluta folgada!- amb un 52% de vots a favor de la independència. Doncs bé!. Malgrat aquesta doble majoria absoluta, la consecució de la independència ja no és la prioritat per a ells. Ara estan més preocupats en eixamplar la base sumant-hi Els Comuns -que no volen la independència!-, governar el dia a dia autonòmic i no desestabilitzar el gobierno de coalició més progressista de la història de Espanya, no fos cas que arribessin al poder l'extrema dreta extrema, com si aquestes no tinguessin ja totes les institucions espanyoles a les seves mans. En definitiva, estan més ocupats i preocupats pel que passi a Espanya que no pas pel que interessa a Catalunya i els catalans.
També estan prioritzant la lluita -caïnita, per cert- per veure quin partit és l'hegemònic dins del món independentista i quins líders són més o menys botiflers, més o menys agosarats o covards, més o menys independentistes purs o impurs, o més o menys passerells. Estan desaprofitant el cabdal polític acumulat per l'exili, per miserables qüestions partidistes i de gelosia. Es pot ben dir que tots plegats estan condicionats per la dura repressió que han patit a la garjola, a l'exili, que encara estem patint i que no té aturador. En definitiva, la por tenalla els principis..... i els finals!.
Peró no ens confonguéssim pas!. Aquesta decepció que sentim molts ciutadans no és pas la rendició que sembla que busquen els polítics espanyols i potser fins i tot alguns catalans. Aquest desengany no vol dir que ens conformem submisament amb la situació a la qual ens han portat els polítics esporuguits que ens governen hores d'ara. Perquè la seva frustració partidista i la rendició que han fet davant les institucions espanyoles enforteix la determinació independentista de la resta de catalans. El nostre desig de independència roman intacta, no té marxa enrere!. Per més decebuts que estem.
Al cap i a la fi acabarem passant per damunt dels partits polítics. Acabarem rebutjant i acomiadant sense contemplacions líders fake partidistes, egoistes, cínics i obedients a Madrit.
Han tingut quatre anys de gràcia i els han desaprofitat. Els han malbaratat!. Així doncs, una nova onada esmicolarà aquests castells de sorra que han esdevingut ERC, JxCat, CUP i l'assemblearisme que els tenalla, Aragonés, Junqueras, Sànchez i tota la patuleia que els envolta.
Ara torna a ser l'hora de la gent, de la societat civil. És hora de tornar al carrer. Ara és l'hora del seny agosarat, de la desobediència i insubmissió, pacífiques però contundents. I de la confrontació política contra unes institucions espanyoles mancades de principis democràtics.
Tal vegada potser va sent l'hora també de la rauxa..... Tot lo assenyada que és vulgui, però rauxa al cap i a la fi!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada