L'estat espanyol, hores d'ara propietat de Castella, es com un núvol. Unes pinzellades al cel, vapor d'aigua condensat i mogut pel vent. Inconsistència pura i flonja. Aparenta molt però en realitat només es fum..... Certament, els núvols poden transformar-se en tempestes però en aquest cas, a tot estirar, en prou feines desenvoluparà una tempesta amb dos o tres trons i llampecs, eixuta i passatgera.
A mesura que s'apropa la data del 1 d'octubre aquest núvol anomenat estat espanyol, que en prou feines aguanta la pressió que s'ha auto-imposat, s'esquinça i s'esfuma entre un mar d'insults i amenaces, mentre vol retenir Catalunya amb una força que no té i una legalitat ja caducada. L'estat espanyol, també reconegut com Espanya per no dir senzillament Castella -el seu veritable nom-, està en guerra contra Catalunya. Es una guerra ara com ara incruenta -creuem els dits- però que fins no fa gaire comportava cadenciosos bombardejos a Barcelona cada cinquanta anys, guerres civils de tant en tant, ofensives militars a dojo, setges terrestres, bloqueigs navals, boicots econòmics i conseqüents ocupacions colonials, per no mencionar les feixugues dictadures que hem sofert tots plegats durant anys i panys. Una guerra que ja fa tres segles que dura, com a mínim. Castella mai ha pogut imposar a Catalunya el seu dret de conquesta. Mai ha pogut vèncer els catalans!. Ni abolint les nostres constitucions, ni imposant les lleis i tribunals castellans, ni perseguint i prohibint la llengua catalana obligant a parlar, llegir, aprendre i resar en castellà, ni clausurant universitats, ni afusellant el president de la Generalitat, ni il·legalitzant les institucions catalanes, ni amenaçant i inhabilitant els nostres líders polítics actuals. Res de tot això ha pogut anorrear la voluntat nacional catalana. Catalunya ha resistit i persistit i els catalans reiterem un i molts cops la nostra voluntat de voler ser allò que som i ens sentim. I que no es precisament ser ni sentir-nos castellans..... Es per això que em permeto dir que Espanya no té prou força ni legitimitat per assimilar Catalunya i molt menys per sotmetre els catalans.....
Ara ens trobem en una cruïlla. Ambdós nacions!. Catalunya sap el que vol i cap on anem. Volem ser veritablement lliures i sobirans. Volem prendre les nostres pròpies resolucions i tenir el dret d'equivocar-nos o d'encertar-la sense que ningú prengui les decisions en el nostre nom sense comptar amb els desitjos, opinions i interessos de la nostra gent. Volem la independència!. I la volem aconseguir utilitzant els medis democràtics a l'ús internacionalment i sense violència. Amb l'enraonament i la democràcia com a úniques armes. Ens assisteixen la legitimitat, la raó política i la voluntat majoritària de la ciutadania, reiteradament expressada en massives manifestacions populars i clars resultats electorals.....
Però alhora, Espanya vol just el contrari. L'insigne escriptor Gonzalo Torrente Ballester va declarar ja fa uns anys davant una multitud congregada a Salamanca, que la legitimitat de la propietat dels documents requisats als catalans pel franquisme i dipositats a l'arxiu d'aquella ciutat, era de Castella "por derecho de conquista". Mai tan poques paraules van voler dir tantes coses!. Els darrers tres-cents anys, Espanya es creu propietària de Catalunya i dels catalans i què això ens fa súbdits del rei de Castella. Ho creia Felip V, Ferran VII, Isabel II, Alfons XII, Primo de Rivera, Franco, Joan Carles I i Felip VI, entre d'altres capdavanters personatges hispans. Ho creien la Vila i Cort ahir, tant com avui i demà ho creuen i creuran a la llotja del Bernabeu. També ho creuen així milions de ciutadans adoctrinats en les fonts de la Formación del Espíritu Nacional -la maleïda FEN- sota la vella dictadura de Franco i els educats en la feble democràcia espanyola actual dels Borbons i la seva petrificada Constitució. Fins i tot ho creuen els poders fàctics de tota mena -militars, judicials, financers, mediàtics, culturals....- que manen i remenen les cireres a l'Espanya popular d'ara, la socialista d'ahir i qui sap si la podemita de demà.
Espanya es troba molt lluny de Catalunya. Anímica, política i socialment ens trobem a anys llum uns dels altres. Econòmica i financerament tenen interessos contraposats als nostres. Si no, com explicar això del corredor madriterráneo?. O l'escàndol de rodalies?. O abans alemanya que catalana?. Cultural i lingüísticament ja no amaguen allò tan típicament castellà de "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", fins el punt que si es nota o no el "cuidado" ja els importa un rave. Políticament ens estimen tant que no paren de convidar-nos a festes judicials organitzades en honor nostre, qualificar-nos de colpistes i nazis -es creu el lladre que tots són lladres?- o boicotejant els mossos d'esquadra negant l'accés a l'Europol i prohibint l'ampliació dels efectius de la policia catalana. Judicialment, jutgen i condemnen polítics catalans per fer política o preventivament abans de cometre cap mena d'infracció, per si de cas. La policia s'inventa o fabrica imputacions, acusacions i investiga ad hoc independentistes i les seves famílies, mentre els fiscals les vesteixen d'aparent legalitat i anuncien ufanosos que arruïnaran econòmicament els adversaris polítics, amb el vistiplau i complaença dels tribunals castellans. El Tribunal Constitucional espanyol pren totes aquelles decisions polítiques -fins i tot encara que no li pertoqui- que l'executiu espanyol no pren per feblesa democràtica, per incapacitat intel·lectual i per manca d'ètica. Curiosament, les resolucions de l'Alt Tribunal tant si com no sempre resulten favorables a Espanya i mai a la societat catalana. Sistemàticament!. I si parlem dels mitjans informatius cavernaris malats crònics d'icterícia -ja siguin madrilenys o barcelonins, "tanto monta monta tanto"- podrem concloure sense por a equivocar-nos que la post-veritat quan es parla de Catalunya i la independència està molt per sobre d'una vulgar mentida, mentre oculta i esclafa la veritat universal i realitat catalana.....
La distància afectiva, econòmica, política, cultural, judicial i mediàtica entre ambdues societats s'ha fet tan gran que ja no es veuen les ribes del mar que ens separa..... Ja es impossible estendre ponts per retrobar l'afecte, tolerància i comprensió necessaris per l'entesa i el respecte mutus. El millor que podem fer es acceptar la realitat tal i com és, confiar en la democràcia i donar la paraula als catalans mitjançant un referèndum tot i respectant els resultats obtinguts.....
Només així retrobarem la consideració i tolerància mútues que ara ens manquen i que ens permetran vestir el futur amb pau i llibertat per ambdós nacions. I qui sap, potser acabem sent bons veïns..... I amb el temps, fins i tot millors amics!.
Espanya es troba molt lluny de Catalunya. Anímica, política i socialment ens trobem a anys llum uns dels altres. Econòmica i financerament tenen interessos contraposats als nostres. Si no, com explicar això del corredor madriterráneo?. O l'escàndol de rodalies?. O abans alemanya que catalana?. Cultural i lingüísticament ja no amaguen allò tan típicament castellà de "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", fins el punt que si es nota o no el "cuidado" ja els importa un rave. Políticament ens estimen tant que no paren de convidar-nos a festes judicials organitzades en honor nostre, qualificar-nos de colpistes i nazis -es creu el lladre que tots són lladres?- o boicotejant els mossos d'esquadra negant l'accés a l'Europol i prohibint l'ampliació dels efectius de la policia catalana. Judicialment, jutgen i condemnen polítics catalans per fer política o preventivament abans de cometre cap mena d'infracció, per si de cas. La policia s'inventa o fabrica imputacions, acusacions i investiga ad hoc independentistes i les seves famílies, mentre els fiscals les vesteixen d'aparent legalitat i anuncien ufanosos que arruïnaran econòmicament els adversaris polítics, amb el vistiplau i complaença dels tribunals castellans. El Tribunal Constitucional espanyol pren totes aquelles decisions polítiques -fins i tot encara que no li pertoqui- que l'executiu espanyol no pren per feblesa democràtica, per incapacitat intel·lectual i per manca d'ètica. Curiosament, les resolucions de l'Alt Tribunal tant si com no sempre resulten favorables a Espanya i mai a la societat catalana. Sistemàticament!. I si parlem dels mitjans informatius cavernaris malats crònics d'icterícia -ja siguin madrilenys o barcelonins, "tanto monta monta tanto"- podrem concloure sense por a equivocar-nos que la post-veritat quan es parla de Catalunya i la independència està molt per sobre d'una vulgar mentida, mentre oculta i esclafa la veritat universal i realitat catalana.....
La distància afectiva, econòmica, política, cultural, judicial i mediàtica entre ambdues societats s'ha fet tan gran que ja no es veuen les ribes del mar que ens separa..... Ja es impossible estendre ponts per retrobar l'afecte, tolerància i comprensió necessaris per l'entesa i el respecte mutus. El millor que podem fer es acceptar la realitat tal i com és, confiar en la democràcia i donar la paraula als catalans mitjançant un referèndum tot i respectant els resultats obtinguts.....
Només així retrobarem la consideració i tolerància mútues que ara ens manquen i que ens permetran vestir el futur amb pau i llibertat per ambdós nacions. I qui sap, potser acabem sent bons veïns..... I amb el temps, fins i tot millors amics!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada