Les dues màquines s'han posat en marxa. L'una contra l'altra. La catalana, arrossegant una munió de vagons plens de milions d'il·lusionats ciutadans amb destinació cap a la independència. L'altra, la espanyola, amb l'únic objectiu d'impedir el pas del comboi català. Disposada a morir matant, si fora necessari.....
Sé que l'utilització d'aquesta imatge, carregada de pessimisme i violència, no agradarà a ningú. A mi no m'agrada, però es el que hi ha. A més a més, quant es tracta de Castella -Espanya- es bo tenir ben present la historia que la precedeix perquè si no correm el risc de no entendre el perquè de les seves viscerals reaccions. Per a mi, hi ha dues frases que defineixen el tarannà de l'Espanya actual -que es la Castella de sempre-, d'una manera inequívoca.
La primera que m'ha vingut al cap es l'atribuïda a Bertrand Du Guesclin, prohom d'origen francès al servei d'Enric de Trastámara. Enric estava enfrontat a mort contra el seu germà, el rei Pere I de Castella, conegut com El Cruel. Durant l'enfrontament final, Pere, que guanyava el duel, es disposava a matar el seu germà quan Du Guesclin va intervenir en la disputa a favor d'Enric subjectant la cama de Pere I, fet que va permetre a Enric matar el rei. El cavaller francès es va justificar tot dient: "Ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor". Era el mes de març de 1369 i la casa de Trastámara s'apoderava del tron castellà.....
Espanya ha fet seva aquesta frase com un mandat d'inspiració divina, d'obligat compliment.... Per salvar el seu rei, o la seva llei, o la constitució, o l'unitat de la pàtria, o els privilegis d'uns quants prohoms, està permès fer qualsevol cosa. Tant se val si la llei es justa o no, o la constitució es incloent o excloent, si defensa la llibertat o la restringeix, o si els interessos dels hidalgos són bons o dolents. No importa si la llei fonamental es flexible, interpretable o pètria. Fins i tot, no paga la pena complir les lleis, normes, reglaments, tractats internacionals, constitucions o apel·lar a la veritable i única JUSTÍCIA -en majúscules-, si el rei -Espanya- es troba amenaçat, segons allò que subjectivament consideren una amenaça o desafiament. L'exemple actual més simptomàtic el trobem en l'utilització de la guerra bruta que fan les rates que viuen i treballen a les clavegueres de l'estat, les quals ara tenen com a missió principal fer tota mena de trampes i maniobres il·legítimes per desprestigiar polítics i institucions sobiranistes. Fabriquen probes falses, investiguen al marge del control judicial, espien i graven qualsevol conversa que pugui resultar útil o manipulable, fan xantatge a presumptes col·laboradors per adulterar probes i testimonis i finalment filtren i escampen tota la merda que han fabricat a la premsa afí i a periodistes disposats a prescindir de principis i ètica profesionals, en el nom de la sagrada unitat de la pàtria, per publicar notícies i editorials plens d'adoctrinament, mentides i falsedats, exagerant informacions i fent titulars pretensiosos i manipulats que donen opinions esbiaixades. Tot per anorrear a persones innocents, partits polítics o institucions pel sol fet de ser sobiranistes catalans. Ho fan sense cap mena d'escrúpols, sense miraments o remordiments, sense tenir en compte que fan mal a institucions, persones i famílies honrades i honorables, pel sol fet de defensar idees i principis contraris als seus i d'allò que consideren com a desafiament a l'unitat d'Espanya. El més greu, però, es que aquestes rates reben el suport financer i l'aixopluc legal -d'aquestes il·legalitats-, de les més altes personalitats que hores d'ara governen Espanya. Ministre de l'Interior i els seus policies patriòtics, de Defensa que amenaça amb l'utilització de les seves tropes i tancs, de Justícia i el seu braç armat la fiscalia general, la vicepresidenta del govern i els seus fidels espies i la seva brigada Aranzadi. Per no parlar del deslegitimat Tribunal Constitucional, totalment desprestigiat a ulls de molts catalans. Per sobre de tots ells, però, Mariano Rajoy Brey, President del Govern, com a vèrtex de comandament de totes les rates i màxim responsable de les fites que aconsegueixen tan deshonestament. Fins i tot aquesta caterva anti-democràtica rep el suport incondicional dels populars, dels socialistes i dels lerrouxistes de Ciudadanos, partits que es vanten de ser demòcrates de pedra picada. No els importa res ni ningú!. Ni la separació de poders, ni la democràcia, ni la presumpció d'innocència, ni impartir injustícia com tot sovint fan, ni donar informació verídica i contrastada...... Res de res!. Les rates de claveguera espanyoles -incloent-hi els amos d'aquestes clavegueres!- no treuen ni posen rei però ajuden el seu senyor. Amb traïdoria, a l'ombra, amb violència i sense remordiments. Senzillament, ajuden a mantenir una ficció anomenada "unitat de la pàtria"..... En el nom de l'Espanya immemorial!.
L'altra frase que guia el capteniment del nacional-catolicisme imperant hores d'ara a l'Estat espanyol es aquella que diu: "Que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado". La frase es literal i està extreta de la Instrucción Secreta que el fiscal del Consejo de Castilla José Rodrigo y Villalpando va transmetre als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716. Dos anys després de l'assetjament i sotmetiment de Barcelona per les armes i del bany de sang que la Guerra de Successió havia escampat a tota la Corona d'Aragó i a Catalunya en particular, Castella volia imposar la seva llengua al Principat i va utilitzar una nova mena d'arma incruenta que avui en dia fa servir amb màxima profusió, encara que es noti la cura i no aconsegueixi l'efecte desitjat: la fiscalia general de l'estat i els jutges castellans.
La seva tasca està dirigida no tan sols a l'imposició del castellà com a llengua hegemònica i única a tot l'estat, si no que l'última pretensió es anorrear el català com a llengua normal i pròpia de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i la franja limítrofa entre Aragó i Catalunya -la Franja-. Territori que avui aixopluga a onze milions d'ànimes. Els jutges del Tribunal Suprem malden per re-interpretar una llei catalana plenament vigent imposant que si un alumne -els seus pares- demanen rebre les classes en castellà, tota l'aula té l'obligació de rebre l'ensenyament en la llengua de Cervantes. De manera que el dret d'un alumne castellà preval per damunt del dret dels vint-i-nou alumnes restants de la classe o per sobre del projecte educatiu autònom de cada escola. També sentencien que els cinemes no tinguin que oferir un 50% de pel·lícules doblades al català, com mana la llei catalana, perquè amb un 25% ja n'hi ha prou. O contra la llei de comerç, impugnada per dir que els comerços tindran que retolar-se al menys en català, a més de la llengua que cada empresari vulgui..... Els exemples d'arbitrarietat de la justícia castellana no tenen límits ni aturador. El mateix podem dir de l'utilització del català a la pròpia justícia, a la administració de l'estat, o a les televisions públiques o privades. A Espanya qualsevol idioma que no sigui el castellà es una nosa. Però el català, a més, es un ultratge. Per la majoria de populars i de "ciudadanos", demanar bilingüisme a l'escola, al cinema o al comerç vol dir que el practiquin només els catalanoparlants, no pas els castellans. A Catalunya es pot viure exclusivament només en castellà però no pas només en català..... Si un polític parla en català, seguidament se l'hi demana la versió en castellà, mai a l'inrevés. Si algú vol veure una pel·lícula en català no pot, perquè els distribuïdors diuen que doblar es molt car -encara que ho subvencioni la Generalitat!- i perquè deu ser més barat fer-ho en castellà. Si un advocat vol tenir la seguretat de no guanyar un judici, que demani fer-ho en català perquè les traduccions, els interpretes necessaris i les males cares de jutges i fiscals -que no volen aprendre l'idioma d'allà on han d'impartir justícia- farà impossible rebre aquesta justícia amb la mateixa naturalitat que si es fa en castellà. No vull estendrem més en aquesta mena d'arbitrarietats típicament espanyoles, que també es donen en l'àmbit d'infraestructures -el corredor Mediterrani passa per Madrid!-, de fiscalitat i impostos -els pentinats fiscals concentrats majoritàriament a Catalunya-, o cultura -els pagaments d'impostos amb obres d'art sempre van a parar a museus de Madrid-..... No em vull fer més mala sang, perquè n'estic fart!.
"Ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor". "Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Aquestes dues frases són definidores del tarannà dels prohoms castellans que manen i remenen les cireres. Els que avui governen l'estat són personatges sense escrúpols ni ètica. Absolutament corromputs política, intel·lectual i/o financerament. Quant van maldades utilitzen la traïdoria i els paranys per defensar-se d'allò que considerin que els amenaça. Ahir una punyalada a l'esquena, avui una promesa incomplida o un bon cop de constitució a les costelles i el cap dels dissidents. Abans ni treien ni posaven reis, ara treuen o posen lleis, sentències o s'inventen imputacions tantes com volen i poden, per defensar el seu reialme sense cap mena de miraments. Enlloc d'aconseguir l'efecte sense que es noti la cura, ara no els importa gens ni mica que es noti la cura encara que no s'aconsegueixi l'efecte. La qüestió es que l'efecte no l'assoleixin els adversaris, sense importar el preu que puguin haver de pagar per aconseguir-ho.
Ja són masses anys que Catalunya aguanta cavallers com Bertrand Du Guesclin i José Rodrigo y Villalpando. I si molt m'apures, Trastàmares, Conde-Duque de Olivares o Borbons, antics i moderns. Masses segles patint trampes, traïcions, cinisme i hipocresia dels hidalgos de torn. Hem suportat tants drets de conquesta i sagrades unitats de la pàtria que ja han esgotat la nostra paciència. Estem cansats i farts i volem deslliurar-nos d'imposicions, de manques de llibertats i de carències o febleses democràtiques. Volem la independència per intentar viure com a catalans allò que fins ara ens han obligat a viure com castellans..... Perquè no ho som!. Som catalans i prou!.
L'u d'octubre tenim l'oportunitat de fer realitat els nostres anhels. Si anem a votar en massa i ho fent a favor del SI, a favor de la independència, aleshores podrem encarar el futur amb renovades esperances i deslliurar-nos del feixuc pes que fins ara hem tingut que aguantar per part d'uns hidalgos que mai deixaran de ser-ho, perquè els agrada ser-ho.
Així doncs deslliurem-nos d'una punyetera vegada de tantes traïcions, cinisme i hipocresia.
Sé que l'utilització d'aquesta imatge, carregada de pessimisme i violència, no agradarà a ningú. A mi no m'agrada, però es el que hi ha. A més a més, quant es tracta de Castella -Espanya- es bo tenir ben present la historia que la precedeix perquè si no correm el risc de no entendre el perquè de les seves viscerals reaccions. Per a mi, hi ha dues frases que defineixen el tarannà de l'Espanya actual -que es la Castella de sempre-, d'una manera inequívoca.
La primera que m'ha vingut al cap es l'atribuïda a Bertrand Du Guesclin, prohom d'origen francès al servei d'Enric de Trastámara. Enric estava enfrontat a mort contra el seu germà, el rei Pere I de Castella, conegut com El Cruel. Durant l'enfrontament final, Pere, que guanyava el duel, es disposava a matar el seu germà quan Du Guesclin va intervenir en la disputa a favor d'Enric subjectant la cama de Pere I, fet que va permetre a Enric matar el rei. El cavaller francès es va justificar tot dient: "Ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor". Era el mes de març de 1369 i la casa de Trastámara s'apoderava del tron castellà.....
Espanya ha fet seva aquesta frase com un mandat d'inspiració divina, d'obligat compliment.... Per salvar el seu rei, o la seva llei, o la constitució, o l'unitat de la pàtria, o els privilegis d'uns quants prohoms, està permès fer qualsevol cosa. Tant se val si la llei es justa o no, o la constitució es incloent o excloent, si defensa la llibertat o la restringeix, o si els interessos dels hidalgos són bons o dolents. No importa si la llei fonamental es flexible, interpretable o pètria. Fins i tot, no paga la pena complir les lleis, normes, reglaments, tractats internacionals, constitucions o apel·lar a la veritable i única JUSTÍCIA -en majúscules-, si el rei -Espanya- es troba amenaçat, segons allò que subjectivament consideren una amenaça o desafiament. L'exemple actual més simptomàtic el trobem en l'utilització de la guerra bruta que fan les rates que viuen i treballen a les clavegueres de l'estat, les quals ara tenen com a missió principal fer tota mena de trampes i maniobres il·legítimes per desprestigiar polítics i institucions sobiranistes. Fabriquen probes falses, investiguen al marge del control judicial, espien i graven qualsevol conversa que pugui resultar útil o manipulable, fan xantatge a presumptes col·laboradors per adulterar probes i testimonis i finalment filtren i escampen tota la merda que han fabricat a la premsa afí i a periodistes disposats a prescindir de principis i ètica profesionals, en el nom de la sagrada unitat de la pàtria, per publicar notícies i editorials plens d'adoctrinament, mentides i falsedats, exagerant informacions i fent titulars pretensiosos i manipulats que donen opinions esbiaixades. Tot per anorrear a persones innocents, partits polítics o institucions pel sol fet de ser sobiranistes catalans. Ho fan sense cap mena d'escrúpols, sense miraments o remordiments, sense tenir en compte que fan mal a institucions, persones i famílies honrades i honorables, pel sol fet de defensar idees i principis contraris als seus i d'allò que consideren com a desafiament a l'unitat d'Espanya. El més greu, però, es que aquestes rates reben el suport financer i l'aixopluc legal -d'aquestes il·legalitats-, de les més altes personalitats que hores d'ara governen Espanya. Ministre de l'Interior i els seus policies patriòtics, de Defensa que amenaça amb l'utilització de les seves tropes i tancs, de Justícia i el seu braç armat la fiscalia general, la vicepresidenta del govern i els seus fidels espies i la seva brigada Aranzadi. Per no parlar del deslegitimat Tribunal Constitucional, totalment desprestigiat a ulls de molts catalans. Per sobre de tots ells, però, Mariano Rajoy Brey, President del Govern, com a vèrtex de comandament de totes les rates i màxim responsable de les fites que aconsegueixen tan deshonestament. Fins i tot aquesta caterva anti-democràtica rep el suport incondicional dels populars, dels socialistes i dels lerrouxistes de Ciudadanos, partits que es vanten de ser demòcrates de pedra picada. No els importa res ni ningú!. Ni la separació de poders, ni la democràcia, ni la presumpció d'innocència, ni impartir injustícia com tot sovint fan, ni donar informació verídica i contrastada...... Res de res!. Les rates de claveguera espanyoles -incloent-hi els amos d'aquestes clavegueres!- no treuen ni posen rei però ajuden el seu senyor. Amb traïdoria, a l'ombra, amb violència i sense remordiments. Senzillament, ajuden a mantenir una ficció anomenada "unitat de la pàtria"..... En el nom de l'Espanya immemorial!.
L'altra frase que guia el capteniment del nacional-catolicisme imperant hores d'ara a l'Estat espanyol es aquella que diu: "Que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado". La frase es literal i està extreta de la Instrucción Secreta que el fiscal del Consejo de Castilla José Rodrigo y Villalpando va transmetre als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716. Dos anys després de l'assetjament i sotmetiment de Barcelona per les armes i del bany de sang que la Guerra de Successió havia escampat a tota la Corona d'Aragó i a Catalunya en particular, Castella volia imposar la seva llengua al Principat i va utilitzar una nova mena d'arma incruenta que avui en dia fa servir amb màxima profusió, encara que es noti la cura i no aconsegueixi l'efecte desitjat: la fiscalia general de l'estat i els jutges castellans.
La seva tasca està dirigida no tan sols a l'imposició del castellà com a llengua hegemònica i única a tot l'estat, si no que l'última pretensió es anorrear el català com a llengua normal i pròpia de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i la franja limítrofa entre Aragó i Catalunya -la Franja-. Territori que avui aixopluga a onze milions d'ànimes. Els jutges del Tribunal Suprem malden per re-interpretar una llei catalana plenament vigent imposant que si un alumne -els seus pares- demanen rebre les classes en castellà, tota l'aula té l'obligació de rebre l'ensenyament en la llengua de Cervantes. De manera que el dret d'un alumne castellà preval per damunt del dret dels vint-i-nou alumnes restants de la classe o per sobre del projecte educatiu autònom de cada escola. També sentencien que els cinemes no tinguin que oferir un 50% de pel·lícules doblades al català, com mana la llei catalana, perquè amb un 25% ja n'hi ha prou. O contra la llei de comerç, impugnada per dir que els comerços tindran que retolar-se al menys en català, a més de la llengua que cada empresari vulgui..... Els exemples d'arbitrarietat de la justícia castellana no tenen límits ni aturador. El mateix podem dir de l'utilització del català a la pròpia justícia, a la administració de l'estat, o a les televisions públiques o privades. A Espanya qualsevol idioma que no sigui el castellà es una nosa. Però el català, a més, es un ultratge. Per la majoria de populars i de "ciudadanos", demanar bilingüisme a l'escola, al cinema o al comerç vol dir que el practiquin només els catalanoparlants, no pas els castellans. A Catalunya es pot viure exclusivament només en castellà però no pas només en català..... Si un polític parla en català, seguidament se l'hi demana la versió en castellà, mai a l'inrevés. Si algú vol veure una pel·lícula en català no pot, perquè els distribuïdors diuen que doblar es molt car -encara que ho subvencioni la Generalitat!- i perquè deu ser més barat fer-ho en castellà. Si un advocat vol tenir la seguretat de no guanyar un judici, que demani fer-ho en català perquè les traduccions, els interpretes necessaris i les males cares de jutges i fiscals -que no volen aprendre l'idioma d'allà on han d'impartir justícia- farà impossible rebre aquesta justícia amb la mateixa naturalitat que si es fa en castellà. No vull estendrem més en aquesta mena d'arbitrarietats típicament espanyoles, que també es donen en l'àmbit d'infraestructures -el corredor Mediterrani passa per Madrid!-, de fiscalitat i impostos -els pentinats fiscals concentrats majoritàriament a Catalunya-, o cultura -els pagaments d'impostos amb obres d'art sempre van a parar a museus de Madrid-..... No em vull fer més mala sang, perquè n'estic fart!.
"Ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor". "Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Aquestes dues frases són definidores del tarannà dels prohoms castellans que manen i remenen les cireres. Els que avui governen l'estat són personatges sense escrúpols ni ètica. Absolutament corromputs política, intel·lectual i/o financerament. Quant van maldades utilitzen la traïdoria i els paranys per defensar-se d'allò que considerin que els amenaça. Ahir una punyalada a l'esquena, avui una promesa incomplida o un bon cop de constitució a les costelles i el cap dels dissidents. Abans ni treien ni posaven reis, ara treuen o posen lleis, sentències o s'inventen imputacions tantes com volen i poden, per defensar el seu reialme sense cap mena de miraments. Enlloc d'aconseguir l'efecte sense que es noti la cura, ara no els importa gens ni mica que es noti la cura encara que no s'aconsegueixi l'efecte. La qüestió es que l'efecte no l'assoleixin els adversaris, sense importar el preu que puguin haver de pagar per aconseguir-ho.
Ja són masses anys que Catalunya aguanta cavallers com Bertrand Du Guesclin i José Rodrigo y Villalpando. I si molt m'apures, Trastàmares, Conde-Duque de Olivares o Borbons, antics i moderns. Masses segles patint trampes, traïcions, cinisme i hipocresia dels hidalgos de torn. Hem suportat tants drets de conquesta i sagrades unitats de la pàtria que ja han esgotat la nostra paciència. Estem cansats i farts i volem deslliurar-nos d'imposicions, de manques de llibertats i de carències o febleses democràtiques. Volem la independència per intentar viure com a catalans allò que fins ara ens han obligat a viure com castellans..... Perquè no ho som!. Som catalans i prou!.
L'u d'octubre tenim l'oportunitat de fer realitat els nostres anhels. Si anem a votar en massa i ho fent a favor del SI, a favor de la independència, aleshores podrem encarar el futur amb renovades esperances i deslliurar-nos del feixuc pes que fins ara hem tingut que aguantar per part d'uns hidalgos que mai deixaran de ser-ho, perquè els agrada ser-ho.
Així doncs deslliurem-nos d'una punyetera vegada de tantes traïcions, cinisme i hipocresia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada