En qualitat de bon ciutadà -així m'hi considero- i com tothom que va ser mínimament assenyat, quan va morir Franco vaig dipositar grans esperances davant els previsibles i dràstics canvis que es dibuixaven a l'horitzó. Per fi podríem homologar políticament l'Estat amb els nostres veïns. Hi hauria llibertat, democràcia, Europa i d'altres goigs i ventures inimaginables en aquells convulsos i apassionats anys que ens tocava viure. Moltes de les dificultats que anaven sorgint al nostre pas van ser superades. Quasi tots els problemes van anar guanyant-se amb grans esforços i entusiasme. Però també hi va haver moltes renúncies. Fins i tot, insuperables. Per exemple, no es van demanar responsabilitats als que havien sostingut i s'havien aprofitat i enriquit mitjançant i gràcies la dictadura franquista. Es va permetre que continuessin als seus llocs gaudint de poder i prebendes. Jutges, alts funcionaris, periodistes, pseudo empresaris i polítics trepes i corruptes afectes al règim, nombrats a dit... Tothom va poder transitar de la dictadura a la democràcia amb el nas tapat i els ulls embenats, en relativa pau i llibertat. Els abusos, les injustícies, les malifetes, els crims, les tortures policials, l'enriquiment il·lícit, tot va ser perdonat i oblidat. I per tant, tothom va poder conservar l'estatus social, la reputació, les fortunes i els privilegis sense que ningú qüestiones la legitimitat o justícia d'aquests fets. Amb el pas dels anys, tanmateix, amb dissimuli i tacte van recuperar -reconquerir el terreny perdut, com a l'edat mitjana davant l'islam- els seus furs de casta dominant, la seva influencia pública, el seu poder polític. I això ens ha conduït a la situació actual de fragilitat democràtica, autoritarisme indissimulat i abusiu, i una ferma re-centralització en tots els àmbits; eternes conjuntures típicament madrilenyes -en sentit estatalista-. Aquestes característiques de quasi democràcia autoritària i centralista, unides a la perversió que fan en l'ús del llenguatge, les manipulacions mes agosarades de la realitat, les verídiques mentires publicades a molts mitjans de comunicació -a la caverna mediàtica- i la xacra de corrupció desfermada que embruta pràcticament a gairebé totes les institucions espanyoles, és el resultat lògic d'haver fet una transició de dictadura a democràcia sense ruptures amb el passat ignominiós i sense sentit de justícia per als ciutadans, no ho oblidem, sobrevivents d'una cruel i injusta dictadura.
El que resulta mes preocupant és que actualment s'està produint un repunt d'irritació i agressivitat en els ciutadans corrents, en persones de bona fe, que es veuen arrossegats per un remolí de mala llet, d'acusacions absurdes, d'insults i desqualificacions col·lectives i fins i tot personals. Aquesta és la feina que fan les clavegueres de l'Estat. Aquesta és l'obra del Partit Popular -però no únicament obra seva-. Això és el que em fa fàstic. No és bo fomentar l'hostilitat, el menyspreu, l'odi i l'antipatia entre la ciutadania. Ni la catalana i per descomptat, ni l'espanyola -la més vulnerable davant aquestes pràctiques estatals-. Com a mínim provoca mals averanys.
És el que va passar al voltant de la confrontació que es va produir sobre el nou Estatut català, demanant signatures contra Catalunya per tota Espanya; o a l'entorn de l'injust finançament que pateix la Generalitat, des del principi de tot en el ja llunya 1977, pel que sembla segon Primer any de la Victòria franquista, després de la mort el dictador. O el que està passant, des de sempre, amb la llengua catalana i l'hostilitat política i agressivitat judicial desfermada en contra seva, especialment en els últims anys. I no fa pas massa temps, amb l'OPA de Gas Natural sobre ENDESA -"abans alemanya que catalana", deien alguns nacionalistes espanyols -; i amb l'incompliment sistemàtic del pressupostos estatals referits a Catalunya, mai executats en la seva totalitat; per exemple rodalies i la manca d'inversions -incloent-hi les fermament compromeses pel govern de Madrit-. Però per damunt de tot, és especialment significatiu el que passa actualment amb les continues agressions constitucionals -autèntiques garrotades-, manipulacions polítiques, parcialitat partidista i intencionades humiliacions que sovint impulsa el desprestigiat Tribunal Constitucional del Regne d'Espanya envers Catalunya. Es comprensible dons que per als catalans aquesta Espanya, filla del agressiu i fosc nacionalisme espanyol -mai reconegut per ells mateixos-, filla també de la tronada hidalguia castellana i de l'etern i contundent ordeno y mando, resulti un mal son del qual és necessari despertar com més aviat millor.
En definitiva, el desengany acumulat durant els darrers trenta set anys es molt gran. És tan gran que s'ha transformat en tedi i cansament. Fins i tot, en desafecció i indignació cap a l'Estat. En conseqüència, per què hem de seguir suportant -i patint- aquesta situació per més temps?. No hem d'acceptar allò que no ens agrada. I molt menys hem de fer-ho d'un Estat que va contra nosaltres. Per mes apel·lacions barroeres que facin a conceptes com estat de dret, constitució, legalitat i d'altres per l'estil, especialment quan ho fan aquells que no gaudeixen d'unes autèntiques conviccions democràtiques, mínimament exigibles en ple segle XXI. Totes aquestes grans paraules, que sonen buides en boca dels unionistes més abrandats, son utilitzades de forma agressiva, excloent, imperativa i restrictiva pels que tenen al cap més prejudicis que seny. Que denoten més odi o xenofòbia que cap altre cosa. I tot això no casa amb els principis fermament democràtics que tenim la majoria de independentistes, malgrat que aquests principis no siguin patrimoni exclusiu nostre.
Crec sincerament que ja no és hora de continuar fent pedagogia per Espanya.... No volen entendre!. No ens volen conèixer!. No hem de seguir negociant indefinidament qualsevol qüestió per tal que ens continuen negant el pa, la sal i l'aire, i ens segueixin titllant d'insolidaris, egoistes, victimistes i insaciables. És curiós, però mai s'han preguntat si les nostres reivindicacions i exigències, si les nostres queixes eren fonamentades o no. És a dir, si la raó estava de la nostra banda, encara que només fos una miqueta... Ah, Espanya!. On tens el sentit d'autocrítica?. I l'humiliat, on és?. Estàs perdent els principis democràtics, potser?.
Jo, com qualsevol altre ciutadà català desitjo el millor per a mi i per als meus. Per tant, vull ser feliç. Vull ser respectat personal i col·lectivament, com a part integrant d'un poble mil·lenari. Vull pel meu país, Catalunya, el mateix que d'altres volen pel seu. Desitjo la llibertat que ara em manca. Vull el benestar econòmic i social que ara em furten, em restringeixen. Anhel·lo gaudir la democràcia sense matissos ni manipulacions; sense cap mena de reserves. Vull que Catalunya sigui una nació normal. En definitiva, desitjo per a Catalunya la independència que ara no té... I per descomptat, no li desitjo cap mal a Espanya. I molt menys, als espanyols. Però no estic segur que aquests desitjos siguin recíproques. En qualsevol cas, això no aturarà el procés de llibertat i plena sobirania engegat. Catalunya, més d'hora que tard, aconseguirà per fi la independència.
El que resulta mes preocupant és que actualment s'està produint un repunt d'irritació i agressivitat en els ciutadans corrents, en persones de bona fe, que es veuen arrossegats per un remolí de mala llet, d'acusacions absurdes, d'insults i desqualificacions col·lectives i fins i tot personals. Aquesta és la feina que fan les clavegueres de l'Estat. Aquesta és l'obra del Partit Popular -però no únicament obra seva-. Això és el que em fa fàstic. No és bo fomentar l'hostilitat, el menyspreu, l'odi i l'antipatia entre la ciutadania. Ni la catalana i per descomptat, ni l'espanyola -la més vulnerable davant aquestes pràctiques estatals-. Com a mínim provoca mals averanys.
És el que va passar al voltant de la confrontació que es va produir sobre el nou Estatut català, demanant signatures contra Catalunya per tota Espanya; o a l'entorn de l'injust finançament que pateix la Generalitat, des del principi de tot en el ja llunya 1977, pel que sembla segon Primer any de la Victòria franquista, després de la mort el dictador. O el que està passant, des de sempre, amb la llengua catalana i l'hostilitat política i agressivitat judicial desfermada en contra seva, especialment en els últims anys. I no fa pas massa temps, amb l'OPA de Gas Natural sobre ENDESA -"abans alemanya que catalana", deien alguns nacionalistes espanyols -; i amb l'incompliment sistemàtic del pressupostos estatals referits a Catalunya, mai executats en la seva totalitat; per exemple rodalies i la manca d'inversions -incloent-hi les fermament compromeses pel govern de Madrit-. Però per damunt de tot, és especialment significatiu el que passa actualment amb les continues agressions constitucionals -autèntiques garrotades-, manipulacions polítiques, parcialitat partidista i intencionades humiliacions que sovint impulsa el desprestigiat Tribunal Constitucional del Regne d'Espanya envers Catalunya. Es comprensible dons que per als catalans aquesta Espanya, filla del agressiu i fosc nacionalisme espanyol -mai reconegut per ells mateixos-, filla també de la tronada hidalguia castellana i de l'etern i contundent ordeno y mando, resulti un mal son del qual és necessari despertar com més aviat millor.
En definitiva, el desengany acumulat durant els darrers trenta set anys es molt gran. És tan gran que s'ha transformat en tedi i cansament. Fins i tot, en desafecció i indignació cap a l'Estat. En conseqüència, per què hem de seguir suportant -i patint- aquesta situació per més temps?. No hem d'acceptar allò que no ens agrada. I molt menys hem de fer-ho d'un Estat que va contra nosaltres. Per mes apel·lacions barroeres que facin a conceptes com estat de dret, constitució, legalitat i d'altres per l'estil, especialment quan ho fan aquells que no gaudeixen d'unes autèntiques conviccions democràtiques, mínimament exigibles en ple segle XXI. Totes aquestes grans paraules, que sonen buides en boca dels unionistes més abrandats, son utilitzades de forma agressiva, excloent, imperativa i restrictiva pels que tenen al cap més prejudicis que seny. Que denoten més odi o xenofòbia que cap altre cosa. I tot això no casa amb els principis fermament democràtics que tenim la majoria de independentistes, malgrat que aquests principis no siguin patrimoni exclusiu nostre.
Crec sincerament que ja no és hora de continuar fent pedagogia per Espanya.... No volen entendre!. No ens volen conèixer!. No hem de seguir negociant indefinidament qualsevol qüestió per tal que ens continuen negant el pa, la sal i l'aire, i ens segueixin titllant d'insolidaris, egoistes, victimistes i insaciables. És curiós, però mai s'han preguntat si les nostres reivindicacions i exigències, si les nostres queixes eren fonamentades o no. És a dir, si la raó estava de la nostra banda, encara que només fos una miqueta... Ah, Espanya!. On tens el sentit d'autocrítica?. I l'humiliat, on és?. Estàs perdent els principis democràtics, potser?.
Jo, com qualsevol altre ciutadà català desitjo el millor per a mi i per als meus. Per tant, vull ser feliç. Vull ser respectat personal i col·lectivament, com a part integrant d'un poble mil·lenari. Vull pel meu país, Catalunya, el mateix que d'altres volen pel seu. Desitjo la llibertat que ara em manca. Vull el benestar econòmic i social que ara em furten, em restringeixen. Anhel·lo gaudir la democràcia sense matissos ni manipulacions; sense cap mena de reserves. Vull que Catalunya sigui una nació normal. En definitiva, desitjo per a Catalunya la independència que ara no té... I per descomptat, no li desitjo cap mal a Espanya. I molt menys, als espanyols. Però no estic segur que aquests desitjos siguin recíproques. En qualsevol cas, això no aturarà el procés de llibertat i plena sobirania engegat. Catalunya, més d'hora que tard, aconseguirà per fi la independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada