Existeixen diversos tipus d'arguments a favor i contra la independència de Catalunya. Poden ser econòmics, socials, polítics o culturals. De tota mena i condició. Malauradament, els arguments en contra que utilitzen els espanyolistes son veritables amenaces farcides d'insuls. Ens adverteixen sobre les desgracies que ens cauran per damunt, cas d'aconseguir la independència. També de la gravíssima divisió social que això ens causarà, o de l'enfrontament civil i l'asfixia fiscal i econòmica que comportarà aquesta secessió. Això passarà exclusivament amb la independència catalana i no pas amb cap altre, com pot ser l'escocesa o va ser la de Lituània, Letònia o Estònia, per exemple. Cap dels nous estats sobirans volen tornar al si de l'estat del qual és van independitzar, però pel que sembla els catalans serem l'excepció. És per això que esmenten un cúmul de desventures i desgracies, totes negatives, terrorífiques, dolentes, pernicioses i insuportables que, en la seva esbiaixada opinió, farien inviable una Catalunya lliure i sobirana. I per tant, haurem de restar sotmesos per sempre més a Espanya. ¡Creuen que el sobiranisme català és ple de pusil·lànimes!. Precisament aquest és el seu punt flac, a més d'un greu error.
No ens poden ni volen convèncer de les infinites bondats que impliquen la unió política i administrativa -¡pura realitat virtual!- amb Espanya, o dels esplèndids avantatges i beneficis econòmics, fiscals i comercials -sense boicots de càstig o d'enveja- que suposa aquest fet; ni que aquesta unitat fos al menys per mitjà d'una confederació política autèntica, la qual cosa sembla que es fora de la seva comprensió intel·lectual; ni de la convivència, tolerància i entesa cultural i lingüística que significa el respecte degut entre cultures diferents, sense que la hegemònica s'imposi per força sobre la feble. Tampoc ens poden ni volen convèncer de les meravelles de l'estat de benestar compartit, contínuament retallat i en decadència; ni amb les esplèndides i generoses inversions en infraestructures del govern d'Espanya a territori català, habitualment incomplertes en la execució pressupostària i sempre insuficients; o amb l'objectivitat i independència -inexistent- de la judicatura. I molt menys, amb la manca d'empara i inflexibilitat inherent que ofereix la legislació espanyola en general i singularment la seva pètria constitució. No ho fan perquè no tenen arguments sòlids a favor de la unitat. No ens sedueixen ni ens poden convèncer perquè els seus fets i paraules sonen buides, distants i estranyes. Estan carregades de impostura, cinisme i hipocresia. I fins i tot són grolleres. Recorren a l'amenaça i l'insult, es burlen de nosaltres i ens menyspreen i amb això volen que renunciem i deixem de pensar en la plena llibertat i sobirania de Catalunya. Saben, però, que la sobirania si omplirà les necessitats materials i el progrés social, cultural, polític i econòmic de tots els catalans. I també saben que la independència és l'únic que ens permetria caminar per la senda que ens condueixi cap a la inabastable felicitat. Com fan la resta de nacions lliures del mon. No!. Els nacionalistes espanyols no poden ni saben seduir-nos.
Per exemple, aquestes són algunes de les amenaces que fan i que sovint semblen un autèntic insult a la intel·ligència de les persones normals, siguin catalanes o no:
"La secessió de Catalunya no està permesa per la Constitució espanyola". Naturalment!. No crec que hagi gaires constitucions del mon que acceptin el dret de secessió d'una part de l'estat constituït. Històricament tots els processos de independència s'han produït contravenint l'ordenament jurídic del moment i dels països implicats. Estem davant de l'etern dilema polític que hi ha entre legalitat i legitimat. Però en cas d'una independència, sempre ha prevalgut la legitimitat. Així va passar als Estats Units enfront d'Anglaterra. I la República Francesa es va proclamar contra la divina legalitat del rei de França. La separació entre Eslovàquia i Txèquia es va fer contra la constitució de Txecoslovàquia. Totes les independències, absolutament totes, incloent-hi les pactades, han fet prevaler el pacte polític i/o la voluntat ciutadana per damunt de legalitats sacralitzades, immutables i sovint injustes. Per tant, la independència de Catalunya només arribarà per la voluntat política expressada pel poble català, exercint en pau el seu lliure albir. I a Espanya només li restarà acceptar el resultat de la consulta; o potser una declaració unilateral de independència proclamada des del Parlament català, cas que el govern espanyol impedeixi la celebració del referèndum per la força física o judicial, en contra dels principis democràtics majoritàriament acceptats pel mon civilitzat.
Així, l'afirmació que fan els mes abrandats espanyolistes de que "la secessió de Catalunya depèn de la voluntat sobirana de tots els espanyol" -ja que la Constitució declara i imposa la "indissoluble unitat de Espanya" i que "la sobirania recau sobre tots els espanyols"-, serveix pel mateix que proclamar el dret a un habitatge digne per a tots els ciutadans -inclosos els desnonats?-, a promoure l'educació i assistència sanitària per tothom -menys els immigrants?-, o que l'autoritat espanyola promogui l'adequada utilització del lleure per a tots els ciutadans -no pas dels sis milions d'aturats!-. A mes de dedicar deu articles d'aquesta mateixa sagrada Constitució a reconèixer drets i deures de la Corona borbònica. La independència és un procés d'emancipació promogut per deslliurar-nos de la tutela d'una constitució que amb el pas dels anys ens resulta ja massa feixuga. Malauradament pels espanyols, la carta magna està segrestada i manipulada pels populars i per uns teòrics socialistes -així s'auto defineixen-, i sota la vigilància i control de fiscals, jutges i magistrats de la seva plena confiança i absoluta obediència partidista deguda. Tant se val que siguin o no afamats juristes o constitucionalistes, ja que com és sabut la constitucionalitat o inconstitucionalitat de les lleis, normes i fets polítics a Espanya estan dictades des de les tribunes mediàtiques, per boca de conspicus tertulians i periodistes preferentment madrilenys i sempre proclius a defensar els postulats de populars o socialistes, per damunt de tot.
El nacionalisme espanyol també utilitza l'espantall de la fractura social, per tal de convèncer-nos que la independència no ens convé. És com si desitgessin que es produïssin enfrontaments entre famílies, agressions entre ciutadans i una dramàtica ruptura social, lingüística i cultural de la societat catalana, per justificar així el seu rebuig frontal amb l'exercici de la democràcia. "La secessió de Catalunya causarà una profunda fractura social", pronostiquen... Fins fa pocs anys els independentistes hem estat en franca minoria dins la societat catalana i mai hem provocat cap enfrontament amb la majoria
autonomista que defensava la unitat -i els seus interessos- amb Espanya. ¿Hem d'esperar dels unionistes violència verbal o física quant la majoria de catalans està ara a favor de la independència de Catalunya?. És un argument que pressuposa que l'espanyolisme unionista és antidemocràtic, intolerant i violent. Això és un prejudici polític que només uns principis democràtics febles poden acceptar. I els catalans i suposo que també els unionistes som fermament demòcrates. Per tant, no ho creiem. Ambdós acatarem la voluntat majoritària de la societat catalana. Així dons, cap confrontació violenta és produirà entre catalans. Al cap i a la fi passarà el mateix que en qualsevol comtessa política. Guanyarà l'alternativa que més suport obtingui. I jo particularment desitjo i treballo per que aquesta opció sigui la independència.
També solen argumentar que "una Catalunya independent no es viable", i que "la UE no acceptarà Catalunya com a membre de ple dret, fins d'aquí a molts anys". Pel que sembla, set milions i mig de ciutadans europeus que fins ara hem gaudit de la plena ciutadania europea, de tots els drets inherents a aquesta condició i que hem complert els nostres deures amb la UE, serem expulsats de Europa perquè un Estat venjatiu i ressentit s'entesti a no voler acceptar la voluntat democràtica del poble català. ¿No creuen que la Unió trobarà la manera de mantenir els vincles amb Catalunya?. Pel que sembla, una nació líder peninsular en exportacions, en recaptació de divises per turisme, contribuent net a les arques europees, potencia industrial i comercial de l'estat, capdavantera en sanitat, recerca i innovació, acostumada a superar els continus boicots comercials promoguts pels nostres veïns espanyols, i que cada any és espoliada per més de 15.000 milions d'euros, ¿aquesta nació no és viable econòmicament...?. Això és una bajanada!. Espanya continuarà sent un país receptor nat de fons europeus. Sense Catalunya, el PIB de l'Estat disminuirà més del 30%, igual que les seves exportacions. I cas que el govern de Madrit prefereixi seguir negant els desitjos majoritaris dels catalans i enfrontar-se a la voluntat democràtica d'aquest poble, quan Catalunya sigui independent no assumirem res del deute públic acumulat per l'estat espanyol. Aleshores, ¿no serà el nou Estat espanyol resultant del divorci l'inviable -si no hi posa remei- i tingui dificultats en mantenir-se dins la UE?... Els catalans sabem els problemes i dificultats que trobarem en el nostre camí cap a la independència i estem disposats a enfrontar-los abans i fins i tot després d'aconseguir-la. Però, i els espanyols?. Seran capaços de sobreposar-se al sotrac que representa l'adéu de Catalunya?.
Existeixen un bon nombre d'arguments i amenaces veritablement ridícules que els nacionalistes espanyols utilitzen contra els desitjos sobiranistes catalans, que no mereixen cap mena de consideració. Per exemple: "En un referèndum d'autodeterminació ha de votar tot el poble espanyol...". Mare de Deu!. ¿Algú pot dir-me si mai a la història de la humanitat han participat en una consulta d'aquestes características, amb plenitud, les dues parts objecte del litigi?. Siguem seriosos!. L'objecte del dret l'exerceix la part agreujada, és a dir, el conjunt de ciutadans que volen alliberar-se de l'estat que els anorrea i domina.
A Catalunya fa temps que ens hem posat en marxa i res no ens aturarà. La independència és propera i lluitem per aconseguir-la, perquè és l'única solució autèntica a tots els nostres problemes. Econòmics, fiscals, culturals, lingüístics, socials, d'infraestructures, legislatius, de justícia. Fins i tot s'apaivagaran les diferències existents entre els principis democràtics tal i com els veuen i s'entenen des d'Espanya i des de Catalunya. Els arguments secessionistes són els mateixos que els unionistes, però a l'inrevés. Només cal mirar-los mitjançant un mirall. Els arguments negatius espanyoles es transformen en les raons positives catalanes, que accentuen els desitjos de independència de Catalunya... Els seus contres són els nostres pros!. Ens costarà més o menys aconseguir-la. Dins o fora de la UE. Amb acord o sense acord amb Espanya. Amb més o menys esforços. Però és inevitable. Tots els problemes i dificultats de qualsevol mena plantejades aleshores seran superats més ràpidament i amb més eficàcia, ja que les solucions només dependran de nosaltres, de les nostres decisions sobiranes i del nostre treball... Gràcies a la independència de Catalunya!.
No ens poden ni volen convèncer de les infinites bondats que impliquen la unió política i administrativa -¡pura realitat virtual!- amb Espanya, o dels esplèndids avantatges i beneficis econòmics, fiscals i comercials -sense boicots de càstig o d'enveja- que suposa aquest fet; ni que aquesta unitat fos al menys per mitjà d'una confederació política autèntica, la qual cosa sembla que es fora de la seva comprensió intel·lectual; ni de la convivència, tolerància i entesa cultural i lingüística que significa el respecte degut entre cultures diferents, sense que la hegemònica s'imposi per força sobre la feble. Tampoc ens poden ni volen convèncer de les meravelles de l'estat de benestar compartit, contínuament retallat i en decadència; ni amb les esplèndides i generoses inversions en infraestructures del govern d'Espanya a territori català, habitualment incomplertes en la execució pressupostària i sempre insuficients; o amb l'objectivitat i independència -inexistent- de la judicatura. I molt menys, amb la manca d'empara i inflexibilitat inherent que ofereix la legislació espanyola en general i singularment la seva pètria constitució. No ho fan perquè no tenen arguments sòlids a favor de la unitat. No ens sedueixen ni ens poden convèncer perquè els seus fets i paraules sonen buides, distants i estranyes. Estan carregades de impostura, cinisme i hipocresia. I fins i tot són grolleres. Recorren a l'amenaça i l'insult, es burlen de nosaltres i ens menyspreen i amb això volen que renunciem i deixem de pensar en la plena llibertat i sobirania de Catalunya. Saben, però, que la sobirania si omplirà les necessitats materials i el progrés social, cultural, polític i econòmic de tots els catalans. I també saben que la independència és l'únic que ens permetria caminar per la senda que ens condueixi cap a la inabastable felicitat. Com fan la resta de nacions lliures del mon. No!. Els nacionalistes espanyols no poden ni saben seduir-nos.
Per exemple, aquestes són algunes de les amenaces que fan i que sovint semblen un autèntic insult a la intel·ligència de les persones normals, siguin catalanes o no:
"La secessió de Catalunya no està permesa per la Constitució espanyola". Naturalment!. No crec que hagi gaires constitucions del mon que acceptin el dret de secessió d'una part de l'estat constituït. Històricament tots els processos de independència s'han produït contravenint l'ordenament jurídic del moment i dels països implicats. Estem davant de l'etern dilema polític que hi ha entre legalitat i legitimat. Però en cas d'una independència, sempre ha prevalgut la legitimitat. Així va passar als Estats Units enfront d'Anglaterra. I la República Francesa es va proclamar contra la divina legalitat del rei de França. La separació entre Eslovàquia i Txèquia es va fer contra la constitució de Txecoslovàquia. Totes les independències, absolutament totes, incloent-hi les pactades, han fet prevaler el pacte polític i/o la voluntat ciutadana per damunt de legalitats sacralitzades, immutables i sovint injustes. Per tant, la independència de Catalunya només arribarà per la voluntat política expressada pel poble català, exercint en pau el seu lliure albir. I a Espanya només li restarà acceptar el resultat de la consulta; o potser una declaració unilateral de independència proclamada des del Parlament català, cas que el govern espanyol impedeixi la celebració del referèndum per la força física o judicial, en contra dels principis democràtics majoritàriament acceptats pel mon civilitzat.
Així, l'afirmació que fan els mes abrandats espanyolistes de que "la secessió de Catalunya depèn de la voluntat sobirana de tots els espanyol" -ja que la Constitució declara i imposa la "indissoluble unitat de Espanya" i que "la sobirania recau sobre tots els espanyols"-, serveix pel mateix que proclamar el dret a un habitatge digne per a tots els ciutadans -inclosos els desnonats?-, a promoure l'educació i assistència sanitària per tothom -menys els immigrants?-, o que l'autoritat espanyola promogui l'adequada utilització del lleure per a tots els ciutadans -no pas dels sis milions d'aturats!-. A mes de dedicar deu articles d'aquesta mateixa sagrada Constitució a reconèixer drets i deures de la Corona borbònica. La independència és un procés d'emancipació promogut per deslliurar-nos de la tutela d'una constitució que amb el pas dels anys ens resulta ja massa feixuga. Malauradament pels espanyols, la carta magna està segrestada i manipulada pels populars i per uns teòrics socialistes -així s'auto defineixen-, i sota la vigilància i control de fiscals, jutges i magistrats de la seva plena confiança i absoluta obediència partidista deguda. Tant se val que siguin o no afamats juristes o constitucionalistes, ja que com és sabut la constitucionalitat o inconstitucionalitat de les lleis, normes i fets polítics a Espanya estan dictades des de les tribunes mediàtiques, per boca de conspicus tertulians i periodistes preferentment madrilenys i sempre proclius a defensar els postulats de populars o socialistes, per damunt de tot.
El nacionalisme espanyol també utilitza l'espantall de la fractura social, per tal de convèncer-nos que la independència no ens convé. És com si desitgessin que es produïssin enfrontaments entre famílies, agressions entre ciutadans i una dramàtica ruptura social, lingüística i cultural de la societat catalana, per justificar així el seu rebuig frontal amb l'exercici de la democràcia. "La secessió de Catalunya causarà una profunda fractura social", pronostiquen... Fins fa pocs anys els independentistes hem estat en franca minoria dins la societat catalana i mai hem provocat cap enfrontament amb la majoria
autonomista que defensava la unitat -i els seus interessos- amb Espanya. ¿Hem d'esperar dels unionistes violència verbal o física quant la majoria de catalans està ara a favor de la independència de Catalunya?. És un argument que pressuposa que l'espanyolisme unionista és antidemocràtic, intolerant i violent. Això és un prejudici polític que només uns principis democràtics febles poden acceptar. I els catalans i suposo que també els unionistes som fermament demòcrates. Per tant, no ho creiem. Ambdós acatarem la voluntat majoritària de la societat catalana. Així dons, cap confrontació violenta és produirà entre catalans. Al cap i a la fi passarà el mateix que en qualsevol comtessa política. Guanyarà l'alternativa que més suport obtingui. I jo particularment desitjo i treballo per que aquesta opció sigui la independència.
També solen argumentar que "una Catalunya independent no es viable", i que "la UE no acceptarà Catalunya com a membre de ple dret, fins d'aquí a molts anys". Pel que sembla, set milions i mig de ciutadans europeus que fins ara hem gaudit de la plena ciutadania europea, de tots els drets inherents a aquesta condició i que hem complert els nostres deures amb la UE, serem expulsats de Europa perquè un Estat venjatiu i ressentit s'entesti a no voler acceptar la voluntat democràtica del poble català. ¿No creuen que la Unió trobarà la manera de mantenir els vincles amb Catalunya?. Pel que sembla, una nació líder peninsular en exportacions, en recaptació de divises per turisme, contribuent net a les arques europees, potencia industrial i comercial de l'estat, capdavantera en sanitat, recerca i innovació, acostumada a superar els continus boicots comercials promoguts pels nostres veïns espanyols, i que cada any és espoliada per més de 15.000 milions d'euros, ¿aquesta nació no és viable econòmicament...?. Això és una bajanada!. Espanya continuarà sent un país receptor nat de fons europeus. Sense Catalunya, el PIB de l'Estat disminuirà més del 30%, igual que les seves exportacions. I cas que el govern de Madrit prefereixi seguir negant els desitjos majoritaris dels catalans i enfrontar-se a la voluntat democràtica d'aquest poble, quan Catalunya sigui independent no assumirem res del deute públic acumulat per l'estat espanyol. Aleshores, ¿no serà el nou Estat espanyol resultant del divorci l'inviable -si no hi posa remei- i tingui dificultats en mantenir-se dins la UE?... Els catalans sabem els problemes i dificultats que trobarem en el nostre camí cap a la independència i estem disposats a enfrontar-los abans i fins i tot després d'aconseguir-la. Però, i els espanyols?. Seran capaços de sobreposar-se al sotrac que representa l'adéu de Catalunya?.
Existeixen un bon nombre d'arguments i amenaces veritablement ridícules que els nacionalistes espanyols utilitzen contra els desitjos sobiranistes catalans, que no mereixen cap mena de consideració. Per exemple: "En un referèndum d'autodeterminació ha de votar tot el poble espanyol...". Mare de Deu!. ¿Algú pot dir-me si mai a la història de la humanitat han participat en una consulta d'aquestes características, amb plenitud, les dues parts objecte del litigi?. Siguem seriosos!. L'objecte del dret l'exerceix la part agreujada, és a dir, el conjunt de ciutadans que volen alliberar-se de l'estat que els anorrea i domina.
A Catalunya fa temps que ens hem posat en marxa i res no ens aturarà. La independència és propera i lluitem per aconseguir-la, perquè és l'única solució autèntica a tots els nostres problemes. Econòmics, fiscals, culturals, lingüístics, socials, d'infraestructures, legislatius, de justícia. Fins i tot s'apaivagaran les diferències existents entre els principis democràtics tal i com els veuen i s'entenen des d'Espanya i des de Catalunya. Els arguments secessionistes són els mateixos que els unionistes, però a l'inrevés. Només cal mirar-los mitjançant un mirall. Els arguments negatius espanyoles es transformen en les raons positives catalanes, que accentuen els desitjos de independència de Catalunya... Els seus contres són els nostres pros!. Ens costarà més o menys aconseguir-la. Dins o fora de la UE. Amb acord o sense acord amb Espanya. Amb més o menys esforços. Però és inevitable. Tots els problemes i dificultats de qualsevol mena plantejades aleshores seran superats més ràpidament i amb més eficàcia, ja que les solucions només dependran de nosaltres, de les nostres decisions sobiranes i del nostre treball... Gràcies a la independència de Catalunya!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada