Els analistes hispans solen afirmar amb absoluta contundència que el dret d'autodeterminació dels pobles no és aplicable al cas català ja que segons ells no es tracta d'un fet colonial. En conseqüència, d'aquí deriva la inviabilitat de convocar un referèndum que a més no està contemplat a la sagrada Constitució espanyola. Constitució, no hem d'oblidar, que està molt per damunt en rang i consideració que qualsevol altre text legal del món mundial, com pot ser el dret i la legitimitat que té tot poble a triar el seu futur lliure i democràticament. Per als seus fidels defensors, la Carta Magna espanyola es troba al mateix nivell de magnificència i solera que el Codi Hammurabi o les Sagrades Escriptures. Per tant, ¿per quina raó han d'acceptar el dret d'autodeterminació dels catalans, si l'Estatut d'Autonomia i per tant la competència de fer consultes o el dret internacional públic que reconeix la lliure determinació dels pobles, són textos d'una categoria molt inferior?.
La rotunditat d'aquestes asseveracions assoleixen les seves majors cotes de paroxisme quan afirmen que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya té el mateix rang jeràrquic que qualsevol altre llei orgànica espanyola... si bé es troba sotmesa per sota la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA), entre d'altres. És a dir, el misèrrim estatut d'autonomia és una llei orgànica derivada de la constitució, que requereix l'aprovació en referèndum per entrar en vigor, està sotmesa al text constitucional.... i també a altres lleis orgàniques -o no-, si així convé als interessos de l'Estat. El text català està supeditat al caprici i desitjos del Partit Popular o del Partit Socialista, segons qui governi, i es interpretat i manipulat amb les potineres mans i ments dels magistrats d'un desprestigiat Tribunal Constitucional que frisen per humiliar a la mínima oportunitat que se'ls presenta qualsevol iniciativa catalana.
Aquesta malaltissa dèria de classificar les lleis a la manera de l'hinduisme, en una mena de sistema de castes on la Constitució espanyola es troba per damunt de totes i l'Estatut i la resta de lleis catalanes a complir (si ho volen o els interessa), són relegades a l'últim graó de l'abisme normatiu, assoleix el seu zenit si gosem bussejar encara que només sigui superficialment, per les tèrboles i procel·loses aigües de la història d'Espanya.
El 1714, en la guerra de successió espanyola es va produir la derrota de les tropes de l'arxiduc Carles, recolzat pel Principat i d'altres nacions europees, i la victòria del borbó Felip V. D'aquella derrota en deriven totes les desgracies que Catalunya ha vingut patint en mans de Castella des d'aleshores i durant els tres últims segles. I dic Castella per que el decret de Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluna enlloc del seu articulat s'al·ludeix a Espanya. Concepte aquest, pel que sembla, que no es remunta a l'origen dels temps ni és d'inspiració divina. Com pretenen fer-nos creure en l'actualitat alguns fins analistes polítics amb pretensions historicistes, així com d'altres conspicus polítics espanyols i molts periodistes madrilenys no nacionalistes (¡es clar!).
Dons bé. La derrota catalana va representar l'abolició de les Constitucions i Altres Drets de Catalhunya. És curiós. Un decret va suprimir una constitució. ¿Perquè?. ¿Com es va produir aquesta arbitrarietat sent Castella tan escrupolosa amb l'ordenament jeràrquic de les lleis, llavors i ara?. Segur que va ser per pur dret de conquesta, vessant de la legalitat hispana molt arrelada en la seva idiosincràsia vital i tan ben coneguda (i patida) especialment a Hispanoamerica. La derrota catalana i posterior repressió foren dignes de figurar en els annals de les gestes colonialistes de la Història Universal. Es va produir la supressió de les Corts i del Consell de Cent. Un capità general (castellà) imposat pel rei borbònic va esdevenir la màxima autoritat del Principat. Exemple que molt temps desprès imitaria el Generalisimo Franco. La divisió territorial catalana, les vegueries, va ser substituïda per dotze corregidurías, igual que Castella. Per força, com en qualsevol altre colònia de l'Imperi, es va imposar l'ús de la llengua castellana a l'administració, a les escoles i als jutjats, i es varen clausurar les universitats catalanes. Va ser l'inici de la castellanització de Catalunya i de l'assetjament a la llengua catalana, situació que dura fins als nostres dies a mans dels populars, i actuant com a sinistre botxí de l'espanyolització (versió actual del nacionalisme castellà) el ministre Wert, l'inefable. Si algú te especial interès pot consultar l'articulat del decret en qüestió. Sobresurt per damunt de qualsevol consideració la imposició no només de l'idioma castellà, també la translació dels usos i costums de l'administració castellana, així com les retribucions dels funcionaris i els seus privilegis, que fan recordar situacions semblants sofertes aquí i ara. Tant és així que sembla que l'esmentat decret és plenament vigent.
En definitiva, Castella va vèncer una sagnant guerra. Va substituir governants, jutges, mestres i funcionaris, com qualsevol altre país fa amb les seves colònies. Va imposar el seu idioma i la seva justícia i va fer pagar al subjecte del seu dret de conquesta, els catalans, el més alt preu que es pot imaginar: la llibertat, tant individual com col·lectiva.
¿Catalunya no és una colònia?. No només estem patint les injustícies d'Espanya. Segueixen assetjant, dividint i menyspreant el nostre idioma, el català. I espoliant els nostres recursos econòmics via dèficit fiscal, o no invertint el que és just i necessari en infraestructures o en dependència. Continuen imposant la seva divisió territorial i la seva organització burocràtica. La justícia castellana (cada vegada més injusta) continua ignorant i menystenint la llengua catalana (recordem que també es oficial a Catalunya), que només és considerada com un mèrit voluntari per als jutges, magistrats i fiscals. En canvi, el castellà és obligatori per a tothom, mentre el català depen de la generositat i magnanimitat del graciós Consejo General del Poder Judicial.
"Por Decreto de 9 de octubre próximo fuí servido decir que habiendo, con la asistencia divina y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas el principado de Catalunya, tocaba a mi soberanía establecer gobierno en él y dar providencias para que sus moradores vivan con paz, quietud y abundancia...".
Amb aquestes paraules s'inicia la colonització de Catalunya, què es ve perllongant durant els últims tres segles. Els catalans hem decidit, per fi, posar punt final a tan gran injustícia. No oblidi Castella, és a dir Espanya, que ni la seva constitució ni les lleis que deriven del seu petri i plumbi text, ni els jutges que s'emparen en ella, ja que elles no emparen els catalans, que no hi ha res, absolutament res més fort i just que la democràcia i la voluntat del poble que aspira a la plena sobirania, a la llibertat i autèntica justícia. Catalunya així ho ha decidit a l'espera de la corroboració pertinent mitjançant les urnes. El dret d'autodeterminació sí que és aplicable al cas català, perquè Catalunya no només va ser conquerida per la força de les armes, també pateix l'actual escarni de la colonització d'Espanya. Catalunya serà independent en el pròxim futur. I no oblidin els nacionalistes espanyols que la independència no es demana i no respecta truculentes carcasses legals. La independència es pren i s'exerceix si aquest és el desig majoritari i democràtic dels pobles. Amb més o menys pactes i negociacions amb la metròpoli colonial. Però prevaldrà la voluntat popular per damunt de tot i tothom. En el nostre cas, la voluntat dels catalans. Així serà...i s'aconseguirà la independència de Catalunya.
La rotunditat d'aquestes asseveracions assoleixen les seves majors cotes de paroxisme quan afirmen que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya té el mateix rang jeràrquic que qualsevol altre llei orgànica espanyola... si bé es troba sotmesa per sota la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA), entre d'altres. És a dir, el misèrrim estatut d'autonomia és una llei orgànica derivada de la constitució, que requereix l'aprovació en referèndum per entrar en vigor, està sotmesa al text constitucional.... i també a altres lleis orgàniques -o no-, si així convé als interessos de l'Estat. El text català està supeditat al caprici i desitjos del Partit Popular o del Partit Socialista, segons qui governi, i es interpretat i manipulat amb les potineres mans i ments dels magistrats d'un desprestigiat Tribunal Constitucional que frisen per humiliar a la mínima oportunitat que se'ls presenta qualsevol iniciativa catalana.
Aquesta malaltissa dèria de classificar les lleis a la manera de l'hinduisme, en una mena de sistema de castes on la Constitució espanyola es troba per damunt de totes i l'Estatut i la resta de lleis catalanes a complir (si ho volen o els interessa), són relegades a l'últim graó de l'abisme normatiu, assoleix el seu zenit si gosem bussejar encara que només sigui superficialment, per les tèrboles i procel·loses aigües de la història d'Espanya.
El 1714, en la guerra de successió espanyola es va produir la derrota de les tropes de l'arxiduc Carles, recolzat pel Principat i d'altres nacions europees, i la victòria del borbó Felip V. D'aquella derrota en deriven totes les desgracies que Catalunya ha vingut patint en mans de Castella des d'aleshores i durant els tres últims segles. I dic Castella per que el decret de Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluna enlloc del seu articulat s'al·ludeix a Espanya. Concepte aquest, pel que sembla, que no es remunta a l'origen dels temps ni és d'inspiració divina. Com pretenen fer-nos creure en l'actualitat alguns fins analistes polítics amb pretensions historicistes, així com d'altres conspicus polítics espanyols i molts periodistes madrilenys no nacionalistes (¡es clar!).
Dons bé. La derrota catalana va representar l'abolició de les Constitucions i Altres Drets de Catalhunya. És curiós. Un decret va suprimir una constitució. ¿Perquè?. ¿Com es va produir aquesta arbitrarietat sent Castella tan escrupolosa amb l'ordenament jeràrquic de les lleis, llavors i ara?. Segur que va ser per pur dret de conquesta, vessant de la legalitat hispana molt arrelada en la seva idiosincràsia vital i tan ben coneguda (i patida) especialment a Hispanoamerica. La derrota catalana i posterior repressió foren dignes de figurar en els annals de les gestes colonialistes de la Història Universal. Es va produir la supressió de les Corts i del Consell de Cent. Un capità general (castellà) imposat pel rei borbònic va esdevenir la màxima autoritat del Principat. Exemple que molt temps desprès imitaria el Generalisimo Franco. La divisió territorial catalana, les vegueries, va ser substituïda per dotze corregidurías, igual que Castella. Per força, com en qualsevol altre colònia de l'Imperi, es va imposar l'ús de la llengua castellana a l'administració, a les escoles i als jutjats, i es varen clausurar les universitats catalanes. Va ser l'inici de la castellanització de Catalunya i de l'assetjament a la llengua catalana, situació que dura fins als nostres dies a mans dels populars, i actuant com a sinistre botxí de l'espanyolització (versió actual del nacionalisme castellà) el ministre Wert, l'inefable. Si algú te especial interès pot consultar l'articulat del decret en qüestió. Sobresurt per damunt de qualsevol consideració la imposició no només de l'idioma castellà, també la translació dels usos i costums de l'administració castellana, així com les retribucions dels funcionaris i els seus privilegis, que fan recordar situacions semblants sofertes aquí i ara. Tant és així que sembla que l'esmentat decret és plenament vigent.
En definitiva, Castella va vèncer una sagnant guerra. Va substituir governants, jutges, mestres i funcionaris, com qualsevol altre país fa amb les seves colònies. Va imposar el seu idioma i la seva justícia i va fer pagar al subjecte del seu dret de conquesta, els catalans, el més alt preu que es pot imaginar: la llibertat, tant individual com col·lectiva.
¿Catalunya no és una colònia?. No només estem patint les injustícies d'Espanya. Segueixen assetjant, dividint i menyspreant el nostre idioma, el català. I espoliant els nostres recursos econòmics via dèficit fiscal, o no invertint el que és just i necessari en infraestructures o en dependència. Continuen imposant la seva divisió territorial i la seva organització burocràtica. La justícia castellana (cada vegada més injusta) continua ignorant i menystenint la llengua catalana (recordem que també es oficial a Catalunya), que només és considerada com un mèrit voluntari per als jutges, magistrats i fiscals. En canvi, el castellà és obligatori per a tothom, mentre el català depen de la generositat i magnanimitat del graciós Consejo General del Poder Judicial.
"Por Decreto de 9 de octubre próximo fuí servido decir que habiendo, con la asistencia divina y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas el principado de Catalunya, tocaba a mi soberanía establecer gobierno en él y dar providencias para que sus moradores vivan con paz, quietud y abundancia...".
Amb aquestes paraules s'inicia la colonització de Catalunya, què es ve perllongant durant els últims tres segles. Els catalans hem decidit, per fi, posar punt final a tan gran injustícia. No oblidi Castella, és a dir Espanya, que ni la seva constitució ni les lleis que deriven del seu petri i plumbi text, ni els jutges que s'emparen en ella, ja que elles no emparen els catalans, que no hi ha res, absolutament res més fort i just que la democràcia i la voluntat del poble que aspira a la plena sobirania, a la llibertat i autèntica justícia. Catalunya així ho ha decidit a l'espera de la corroboració pertinent mitjançant les urnes. El dret d'autodeterminació sí que és aplicable al cas català, perquè Catalunya no només va ser conquerida per la força de les armes, també pateix l'actual escarni de la colonització d'Espanya. Catalunya serà independent en el pròxim futur. I no oblidin els nacionalistes espanyols que la independència no es demana i no respecta truculentes carcasses legals. La independència es pren i s'exerceix si aquest és el desig majoritari i democràtic dels pobles. Amb més o menys pactes i negociacions amb la metròpoli colonial. Però prevaldrà la voluntat popular per damunt de tot i tothom. En el nostre cas, la voluntat dels catalans. Així serà...i s'aconseguirà la independència de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada