L'oposició dels populars sobre la independència de Catalunya està derivant en un pur exabrupte. La misèria que impregna el seu discurs contra el sobiranisme frega la grolleria. Depassa perillosament l'agressivitat verbal, per esdevenir amb gran rapidesa com a vulgar amenaça i fins i tot en violència física. La qual cosa aguditza la sensació de fiasco i profunda indignació entre els ciutadans, que assisteixen perplexos els agosarats i continus intents de manipulació dels principis de Justícia, absolutament irresponsables, així com per la vulneració dels drets polítics, econòmics i socials del poble català, totalment menystingut pels poders fàctics espanyols. Intents que deriven senzillament en pura i dura catalanofòbia.
Apel·len contínuament a una presumpta divisió i confrontació dins la societat, d'altra banda inexistent, per atemorir i coaccionar el sobiranisme i imposar una fal·laç càrrega de culpabilitat per damunt seu. I de passada impulsen i propicien, sense èxit per ara, enfrontaments entre els ciutadans amb l'únic propòsit de justificar futures intervencions agressives i fins i tot violentes dels aparells repressors i venjatius de l'Estat contra Catalunya. Ultratgen i vituperen a polítics i partits catalans, i també associacions i líders de la societat civil que defensen el dret d'autodeterminació i la independència, per afeblir i destruir la força i legitimitat del sobiranisme democràtic. D'això poden donar fe, entre d'altres, Òmnium Cultural, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) o l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), i els seus principals representants Muriel Casals, Carme Forcadell i Josep Mª Vila d'Abadal, respectivament. Per no parlar de Artur Mas (CDC) i Oriol Junqueras (ERC). Són tots ells qui directament pateixen la persecució de les gossades meta-judicials i para-policials llançades en contra seva pel nacional-espanyolisme més ultramuntà que actualment regeix i acabdilla aquest malaurat Estat. No es cansen mai d'amenaçar, manipular i insultar amb l'objectiu d'intentar desactivar l'imparable procés iniciat a Catalunya a la recerca de la cada vegada més propera independència. I en aquest embat utilitzen tota mena d'armes legals, al·legals o il·legals. És a dir, primer i per damunt de tot, l'immutable i marmòria Constitució espanyola com si d'un bat de bèisbol es tractés. Segona i en darrera instància, una interpretació recaragolada i tòxica de la mateixa a càrrec d'un Tribunal Constitucional on els magistrats sovint es comporten descaradament com a lleials i submisos militants dels partits popular o socialista, segons toqui. La darrera gesta d'aquesta deslegitimada institució ha estat anul·lar i re-interpretar una declaració política aprovada pel Parlament, al qual neguen el dret parlamentari de debatre lliurament i aprovar si s'escau, sobre tots els afers que concerneixen els ciutadans. Altre vegada han tornat a ensopegar contra principis democràtics universalment acceptats. Ho fan per acontentar els seus amos i humiliar els qui considerant esclaus. Abans, canviant un text estatutari aprovat prèviament en referèndum. Ara, censurant i anul·lant la llibertat d'expressió del Parlament català. El TC espanyol no mostra ni el més mínim respecte vers majories democràtiques lícitament votades, les quals supedita i contraposa amb la aclaparadora legalitat espanyola, posant a aquesta per damunt la legitimitat democràtica. Tot això ho han fet per donar cobertura i munició als arguments dels nacionalistes espanyols davant el debat a celebrar el proper dia 8 d'abril al Congres de Diputats, durant el qual es demanarà el traspàs de competències de l'Estat a Catalunya per poder convocar el referèndum. Els anomenats partidos nacionales ja han avançat un no com una catedral al traspàs, i el TC rebla ara el clau i dóna la coartada perfecta al govern popular. Tot molt previsible i insubstancial...!. Per cert, el pronunciament d'inconstitucionalitat ha estat adoptat amb una inusual rapidesa, per tal d'avançar-se a la presentació de la recusació de tres magistrats -incloent-hi l'ex-militant del PP i ara president del constitucional- de provada i reconeguda militància anticatalana; recusació impulsada per la gran majoria del Parlament català... Ha estat una nova mostra de l'ètica democràtica que llueix l'Alt Tribunal espanyol. Cal destacar la malvolença mostrada per gran part de la judicatura espanyola en general, en la concepció més castellanista i nacional-catòlica que pugui imaginar-se, contra la llengua i la cultura catalana, l'escola pública, els directors dels centres i contra el món acadèmic, pedagògic i lingüístic, així com contra el catalanisme polític i la Generalitat. En definitiva, en contra del sentit comú. Tampoc queden enrere els barroers intents de desinformació o directament difamatoris que es prodiguen amb tanta generositat en premsa, ràdio i televisió d'abast estatal, mitjançant la cada vegada més influent i nociva caverna mediàtica madrilenya, poblada de mers propagandistes troglodítics.
Tanmateix, és en la vessant política on el partit conservador espanyol mostra la seva veritable cara. Els principis que defensa i fa seus i les característiques més esgarrifoses que configuren la seva ideologia delaten una formació singular, atípica. I perillosa. Amenaces d'espanyolització dels nens catalans; reculades en matèria de drets -avortament, manifestació, dependència, pensions, etc-; taxes judicials prohibitives i per tant classistes; reforma laboral letal i en conseqüència atur a dojo; co-pagaments i retallades de l'estat del benestar amb especial incidència sobre els més febles; obres públiques ruïnoses -AVE's per tothom cap el no res, resurrecció del PNH-, o menystingudes -corredor Mediterrani, connexió ferroviària d'amplada continental del port de Barcelona i Tarragona-; socialització de les pèrdues d'autopistes privades madrilenyes; ingents recursos públics il·limitats per la privilegiada banca; i manifesta hostilitat i garreperia contra els ciutadans normals... Aquestes són algunes de les polítiques que només en dos anys ens ha obsequiat el partit nacionalista espanyol per excel·lència.
Quan des de Catalunya es planteja l'exercici del dret d'autodeterminació, immediatament com una molla salten i contesten amb una rotunda, apassionada i reiterada negativa: No, no i no!. Mai!. Per justificar la seva oposició utilitzen arguments molt pelegrins, fins i tot absurds. Que la constitució no ho permet; que ho impedeixen les lleis; que l'Estat de dret el fa impossible; que la nació catalana no existeix i per tant no és subjecte polític; que Espanya és la nació més antiga d'Europa -i del món mundial!-; que Catalunya mai ha estat formalment un regne i per tant no ha estat mai independent. Que si patatim, que si patatam. Fins i tot aquest darrers dies recorren a la agonia i mort d'Adolfo Suarez i utilitzen hipòcritament la seva figura i obra per "reivindicar l'amor cap a Espanya i -de passada- demanar a Mas que s'oblidi de la consulta". Ho fan desprès d'haver denigrat, crucificat i apedregat tan política com socialment a l'expresident del Govern d'Espanya el qual, no ho oblidem, va esser l'arriscat pilot de l'anomenada modèlica transició espanyola, tot i que en opinió d'alguns patriotes espanyols també fora culpable d'alta traïció a la Pàtria. I per tant se li havia de negar el pa, la sal i fins i tot la pau a la Santa Missa.
"Els casos de Catalunya i Escòcia són diferents, incomparables", afirmen amb tant desencert com estupidesa. Mentrestant, Margallo proclama que "el procés català té un paral·lelisme absolut amb Crimea". Lloat sia el Senyor!. Quina bajanada!. A més a més, segons denuncia José Antic, ex-director de La Vanguardia, "membres del PP pressionen per tal que s'il·legalitzi l'ANC". D'altra banda, el sindicat ultradretà Manos Limpias, en qualitat de màxim inquisidor d'Espanya, va interposar una querella criminal contra Artur Mas per desobediència i sedició; querella ara desestimada pel TSJC i tornada a presentar davant el Suprem. Dons bé ara, oh casualitat!, aquest mateix sindicat acusa l'ANC d'incitar a la sedició, per la qual insta la seva il·legalització davant la fiscalía general de l'Estat i aprofita l'avinentesa per acusar Carme Forcadell, presidenta de la mateixa, de traïció i malversació de cabals públics. Recordem que l'Assemblea es finança exclusivament amb aportacions de socis i simpatitzants... Manos Limpias: un autèntic estirabot apoteòsic, el qual Espanya li riu les gràcies.
Com és possible que la dreta espanyola -realment derechona- faci i digui aquests disbarats i promogui aquesta mena d'actuacions tan estrafolàries?. La resposta és fàcil. Ens trobem davant una dreta carca, ultra-conservadora, tributària del vell stablishment franquista i deutora en aspectes econòmics, burocràtics, ideològics i familiars d'un gloriós passat i present nacionalista d'arrel castellana, històricament imperialista i d'una sensibilitat política i administrativa absolutament autoritàries. Així es desprèn de les declaracions que fan contínuament els seus màxims dirigents. A més de semblats manifestacions fetes per alguns dels seus més destacats simpatitzants, (còmplices, en realitat), i molts dels seus associats mediàtics. L'última mostra és de Alfonso Alonso, portaveu del PP al Congrés. Va assegurar que "és igual que es vulgui imposar la voluntat (popular) per la violència o per les urnes...". I es va quedar tant panxo, l'home!. Cap dels populars ha sortit al pas d'aquestes declaracions. No han estat ni matisades ni rectificades. Val a deduir que els populars equiparen violència amb vots. Dictadura amb democràcia. El típic ordeno y mando, l'atàvic autoritarisme hispànic, fins i tot la sagnant dictadura franquista amb els seus antecedents i seqüeles, a ulls d'un bon espanyol com don Alfonso, són equiparables al sistema democràtic. Però demanar votar en referèndum i decidir a favor o contra la independència d'una nació pacífica i democràtica és... antidemocràtic!. ¡Manda güevos!, que diria l'expresident del Congrés, Federico Trillo. Aquest mateix personatge, Alfonso Alonso, que sembla cercar febrosament que alguna agència de qualificació -S&P per exemple- li concedeixi la tercera A de Antidemòcrata, per afegir a les dues A de les seves inicials, assenyala el catalanisme polític com nacionalisme radical, mentre arenga la tropa espanyolista instant-la a no tenir por. Alhora persisteix pesadament en la tesi aznarista sobre la tan desitjada -per ells- divisió i enfrontaments a provocar dins la societat catalana. Sé molt bé com actua el nacionalisme radical (potser l'espanyol?) sobre la pau, com acaben dividides les families, els amics... Com es creen dues societats: una que pot parlar (l'espanyola!) i l'altre que volen fer callar (la catalana!). Volen dos societats: una que mana (España, ¡una grande y libre!) mentre l'altre obeeix (Catalunya!). I aquestes són les dues societats que vol Artur Mas", es a dir, Rajoy, Camacho, Alonso.... I dos ous durs!, en paraules de Marx (Groucho).
Mentrestant, la policia secreta espanyola es passeja discretament pels voltants de la seu nacional de CDC, el partit d'Artur Mas. Al ser enxampats pels Mossos d'Esquadra, van justificar la seva presencia com a una missió de vigilància per un cas de delinqüència organitzada. Els cossos de seguretat espanyols s'ocupen d'investigar la delinqüència organitzada amb més de 4000 agents, quantitat creixen dia a dia, desplegats al llarg i ample de la geografia catalana, sota les regnes de la virreina Llanos de Luna. Donada la notable presència del CNP a Catalunya no resulta estrany que els passés desapercebuda la celebració del 33er. aniversari del cop d'estat del 81, celebració auspiciada per la família Tejero a la seu del GRS nº 1 -Grupo de Reserva y de Seguridad- de Valdemoro (Madrid), casualment sota el comandament del fill del colpista Tejero. No els hi restaven efectius suficients a desplegar per territori espanyol i poder així detectar aquesta reunió la qual, per cert, hauria d'acollonir els autèntics demòcrates espanyols (que sí existeixen), ja que els espies es trobaven concentrats a Catalunya. Així dons, és lògic que el Ministeri de l'interior no se n'adonés de res, com sempre. La festa va consistir en una lluïda i suculenta paella cuinada i servida pels números de la benemèrita, i amb una exhibició de material i vehicles de l'unitat policial amfitriona, per goig i esbarjo de la concurrència. L'assistència de molts membres de l'escamot integrant de tan gloriós motí -aparentment fallit?-, va donar una càlida pàtina de ranci patrioterisme a tan memorable esdeveniment. Els fastos es van perllongar durant unes quantes hores, la qual cosa va facilitar la tasca dels periodistes més eixerits que acabarien donant pàbul i publicitat a l'efemèride, alertats per alguns benemèrits guàrdies civils, tips de fer de cambrers, cuiners i rentaplats, i de patir abusos i humiliacions en benefici del seu espavilat cap.
Els qui temen un xoc de trens entre Espanya i Catalunya, quedin tranquils. De fet, el que passarà és un encreuament de trens que discorren per vies paral·leles en direccions oposades. Espanya i Catalunya s'allunen una de l'altra a tota velocitat. Una viatja en un fastuós, superflu i ruïnós AVE conduït sense control, desbocat cap a una destinació desconeguda. Catalunya marxa pujada en un modern comboi, a mitja velocitat però segur i fiable; té un destí clar i fixat d'antuvi, al qual arribarà puntualment carregat d'il·lusió i de renovada esperança vers el futur. Amb seguretat, autoconfiança, fermesa... Tot precisant el ministre Margallo, el procés català no s'assembla en res al de Crimea, però el Govern d'Espanya sí actua a la manera de Putin. Per la cara. Per vísceres. Per collons. Per què hem dona la gana!. Per què sí!. I per damunt de tot, per què no?. El procedir espanyol si guarda un paral·lelisme absolut amb el rus. El procedir català és més semblant al quebequès o el escocès. Només volem la independència de la nostra nació, Catalunya. I això, malgrat el Tribunal Constitucional espanyol... Com no anem a voler la independència davant els modes i maneres que es gasten l'Espanya popular ara, i la socialista després?.
Apel·len contínuament a una presumpta divisió i confrontació dins la societat, d'altra banda inexistent, per atemorir i coaccionar el sobiranisme i imposar una fal·laç càrrega de culpabilitat per damunt seu. I de passada impulsen i propicien, sense èxit per ara, enfrontaments entre els ciutadans amb l'únic propòsit de justificar futures intervencions agressives i fins i tot violentes dels aparells repressors i venjatius de l'Estat contra Catalunya. Ultratgen i vituperen a polítics i partits catalans, i també associacions i líders de la societat civil que defensen el dret d'autodeterminació i la independència, per afeblir i destruir la força i legitimitat del sobiranisme democràtic. D'això poden donar fe, entre d'altres, Òmnium Cultural, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) o l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), i els seus principals representants Muriel Casals, Carme Forcadell i Josep Mª Vila d'Abadal, respectivament. Per no parlar de Artur Mas (CDC) i Oriol Junqueras (ERC). Són tots ells qui directament pateixen la persecució de les gossades meta-judicials i para-policials llançades en contra seva pel nacional-espanyolisme més ultramuntà que actualment regeix i acabdilla aquest malaurat Estat. No es cansen mai d'amenaçar, manipular i insultar amb l'objectiu d'intentar desactivar l'imparable procés iniciat a Catalunya a la recerca de la cada vegada més propera independència. I en aquest embat utilitzen tota mena d'armes legals, al·legals o il·legals. És a dir, primer i per damunt de tot, l'immutable i marmòria Constitució espanyola com si d'un bat de bèisbol es tractés. Segona i en darrera instància, una interpretació recaragolada i tòxica de la mateixa a càrrec d'un Tribunal Constitucional on els magistrats sovint es comporten descaradament com a lleials i submisos militants dels partits popular o socialista, segons toqui. La darrera gesta d'aquesta deslegitimada institució ha estat anul·lar i re-interpretar una declaració política aprovada pel Parlament, al qual neguen el dret parlamentari de debatre lliurament i aprovar si s'escau, sobre tots els afers que concerneixen els ciutadans. Altre vegada han tornat a ensopegar contra principis democràtics universalment acceptats. Ho fan per acontentar els seus amos i humiliar els qui considerant esclaus. Abans, canviant un text estatutari aprovat prèviament en referèndum. Ara, censurant i anul·lant la llibertat d'expressió del Parlament català. El TC espanyol no mostra ni el més mínim respecte vers majories democràtiques lícitament votades, les quals supedita i contraposa amb la aclaparadora legalitat espanyola, posant a aquesta per damunt la legitimitat democràtica. Tot això ho han fet per donar cobertura i munició als arguments dels nacionalistes espanyols davant el debat a celebrar el proper dia 8 d'abril al Congres de Diputats, durant el qual es demanarà el traspàs de competències de l'Estat a Catalunya per poder convocar el referèndum. Els anomenats partidos nacionales ja han avançat un no com una catedral al traspàs, i el TC rebla ara el clau i dóna la coartada perfecta al govern popular. Tot molt previsible i insubstancial...!. Per cert, el pronunciament d'inconstitucionalitat ha estat adoptat amb una inusual rapidesa, per tal d'avançar-se a la presentació de la recusació de tres magistrats -incloent-hi l'ex-militant del PP i ara president del constitucional- de provada i reconeguda militància anticatalana; recusació impulsada per la gran majoria del Parlament català... Ha estat una nova mostra de l'ètica democràtica que llueix l'Alt Tribunal espanyol. Cal destacar la malvolença mostrada per gran part de la judicatura espanyola en general, en la concepció més castellanista i nacional-catòlica que pugui imaginar-se, contra la llengua i la cultura catalana, l'escola pública, els directors dels centres i contra el món acadèmic, pedagògic i lingüístic, així com contra el catalanisme polític i la Generalitat. En definitiva, en contra del sentit comú. Tampoc queden enrere els barroers intents de desinformació o directament difamatoris que es prodiguen amb tanta generositat en premsa, ràdio i televisió d'abast estatal, mitjançant la cada vegada més influent i nociva caverna mediàtica madrilenya, poblada de mers propagandistes troglodítics.
Tanmateix, és en la vessant política on el partit conservador espanyol mostra la seva veritable cara. Els principis que defensa i fa seus i les característiques més esgarrifoses que configuren la seva ideologia delaten una formació singular, atípica. I perillosa. Amenaces d'espanyolització dels nens catalans; reculades en matèria de drets -avortament, manifestació, dependència, pensions, etc-; taxes judicials prohibitives i per tant classistes; reforma laboral letal i en conseqüència atur a dojo; co-pagaments i retallades de l'estat del benestar amb especial incidència sobre els més febles; obres públiques ruïnoses -AVE's per tothom cap el no res, resurrecció del PNH-, o menystingudes -corredor Mediterrani, connexió ferroviària d'amplada continental del port de Barcelona i Tarragona-; socialització de les pèrdues d'autopistes privades madrilenyes; ingents recursos públics il·limitats per la privilegiada banca; i manifesta hostilitat i garreperia contra els ciutadans normals... Aquestes són algunes de les polítiques que només en dos anys ens ha obsequiat el partit nacionalista espanyol per excel·lència.
Quan des de Catalunya es planteja l'exercici del dret d'autodeterminació, immediatament com una molla salten i contesten amb una rotunda, apassionada i reiterada negativa: No, no i no!. Mai!. Per justificar la seva oposició utilitzen arguments molt pelegrins, fins i tot absurds. Que la constitució no ho permet; que ho impedeixen les lleis; que l'Estat de dret el fa impossible; que la nació catalana no existeix i per tant no és subjecte polític; que Espanya és la nació més antiga d'Europa -i del món mundial!-; que Catalunya mai ha estat formalment un regne i per tant no ha estat mai independent. Que si patatim, que si patatam. Fins i tot aquest darrers dies recorren a la agonia i mort d'Adolfo Suarez i utilitzen hipòcritament la seva figura i obra per "reivindicar l'amor cap a Espanya i -de passada- demanar a Mas que s'oblidi de la consulta". Ho fan desprès d'haver denigrat, crucificat i apedregat tan política com socialment a l'expresident del Govern d'Espanya el qual, no ho oblidem, va esser l'arriscat pilot de l'anomenada modèlica transició espanyola, tot i que en opinió d'alguns patriotes espanyols també fora culpable d'alta traïció a la Pàtria. I per tant se li havia de negar el pa, la sal i fins i tot la pau a la Santa Missa.
"Els casos de Catalunya i Escòcia són diferents, incomparables", afirmen amb tant desencert com estupidesa. Mentrestant, Margallo proclama que "el procés català té un paral·lelisme absolut amb Crimea". Lloat sia el Senyor!. Quina bajanada!. A més a més, segons denuncia José Antic, ex-director de La Vanguardia, "membres del PP pressionen per tal que s'il·legalitzi l'ANC". D'altra banda, el sindicat ultradretà Manos Limpias, en qualitat de màxim inquisidor d'Espanya, va interposar una querella criminal contra Artur Mas per desobediència i sedició; querella ara desestimada pel TSJC i tornada a presentar davant el Suprem. Dons bé ara, oh casualitat!, aquest mateix sindicat acusa l'ANC d'incitar a la sedició, per la qual insta la seva il·legalització davant la fiscalía general de l'Estat i aprofita l'avinentesa per acusar Carme Forcadell, presidenta de la mateixa, de traïció i malversació de cabals públics. Recordem que l'Assemblea es finança exclusivament amb aportacions de socis i simpatitzants... Manos Limpias: un autèntic estirabot apoteòsic, el qual Espanya li riu les gràcies.
Com és possible que la dreta espanyola -realment derechona- faci i digui aquests disbarats i promogui aquesta mena d'actuacions tan estrafolàries?. La resposta és fàcil. Ens trobem davant una dreta carca, ultra-conservadora, tributària del vell stablishment franquista i deutora en aspectes econòmics, burocràtics, ideològics i familiars d'un gloriós passat i present nacionalista d'arrel castellana, històricament imperialista i d'una sensibilitat política i administrativa absolutament autoritàries. Així es desprèn de les declaracions que fan contínuament els seus màxims dirigents. A més de semblats manifestacions fetes per alguns dels seus més destacats simpatitzants, (còmplices, en realitat), i molts dels seus associats mediàtics. L'última mostra és de Alfonso Alonso, portaveu del PP al Congrés. Va assegurar que "és igual que es vulgui imposar la voluntat (popular) per la violència o per les urnes...". I es va quedar tant panxo, l'home!. Cap dels populars ha sortit al pas d'aquestes declaracions. No han estat ni matisades ni rectificades. Val a deduir que els populars equiparen violència amb vots. Dictadura amb democràcia. El típic ordeno y mando, l'atàvic autoritarisme hispànic, fins i tot la sagnant dictadura franquista amb els seus antecedents i seqüeles, a ulls d'un bon espanyol com don Alfonso, són equiparables al sistema democràtic. Però demanar votar en referèndum i decidir a favor o contra la independència d'una nació pacífica i democràtica és... antidemocràtic!. ¡Manda güevos!, que diria l'expresident del Congrés, Federico Trillo. Aquest mateix personatge, Alfonso Alonso, que sembla cercar febrosament que alguna agència de qualificació -S&P per exemple- li concedeixi la tercera A de Antidemòcrata, per afegir a les dues A de les seves inicials, assenyala el catalanisme polític com nacionalisme radical, mentre arenga la tropa espanyolista instant-la a no tenir por. Alhora persisteix pesadament en la tesi aznarista sobre la tan desitjada -per ells- divisió i enfrontaments a provocar dins la societat catalana. Sé molt bé com actua el nacionalisme radical (potser l'espanyol?) sobre la pau, com acaben dividides les families, els amics... Com es creen dues societats: una que pot parlar (l'espanyola!) i l'altre que volen fer callar (la catalana!). Volen dos societats: una que mana (España, ¡una grande y libre!) mentre l'altre obeeix (Catalunya!). I aquestes són les dues societats que vol Artur Mas", es a dir, Rajoy, Camacho, Alonso.... I dos ous durs!, en paraules de Marx (Groucho).
Mentrestant, la policia secreta espanyola es passeja discretament pels voltants de la seu nacional de CDC, el partit d'Artur Mas. Al ser enxampats pels Mossos d'Esquadra, van justificar la seva presencia com a una missió de vigilància per un cas de delinqüència organitzada. Els cossos de seguretat espanyols s'ocupen d'investigar la delinqüència organitzada amb més de 4000 agents, quantitat creixen dia a dia, desplegats al llarg i ample de la geografia catalana, sota les regnes de la virreina Llanos de Luna. Donada la notable presència del CNP a Catalunya no resulta estrany que els passés desapercebuda la celebració del 33er. aniversari del cop d'estat del 81, celebració auspiciada per la família Tejero a la seu del GRS nº 1 -Grupo de Reserva y de Seguridad- de Valdemoro (Madrid), casualment sota el comandament del fill del colpista Tejero. No els hi restaven efectius suficients a desplegar per territori espanyol i poder així detectar aquesta reunió la qual, per cert, hauria d'acollonir els autèntics demòcrates espanyols (que sí existeixen), ja que els espies es trobaven concentrats a Catalunya. Així dons, és lògic que el Ministeri de l'interior no se n'adonés de res, com sempre. La festa va consistir en una lluïda i suculenta paella cuinada i servida pels números de la benemèrita, i amb una exhibició de material i vehicles de l'unitat policial amfitriona, per goig i esbarjo de la concurrència. L'assistència de molts membres de l'escamot integrant de tan gloriós motí -aparentment fallit?-, va donar una càlida pàtina de ranci patrioterisme a tan memorable esdeveniment. Els fastos es van perllongar durant unes quantes hores, la qual cosa va facilitar la tasca dels periodistes més eixerits que acabarien donant pàbul i publicitat a l'efemèride, alertats per alguns benemèrits guàrdies civils, tips de fer de cambrers, cuiners i rentaplats, i de patir abusos i humiliacions en benefici del seu espavilat cap.
Els qui temen un xoc de trens entre Espanya i Catalunya, quedin tranquils. De fet, el que passarà és un encreuament de trens que discorren per vies paral·leles en direccions oposades. Espanya i Catalunya s'allunen una de l'altra a tota velocitat. Una viatja en un fastuós, superflu i ruïnós AVE conduït sense control, desbocat cap a una destinació desconeguda. Catalunya marxa pujada en un modern comboi, a mitja velocitat però segur i fiable; té un destí clar i fixat d'antuvi, al qual arribarà puntualment carregat d'il·lusió i de renovada esperança vers el futur. Amb seguretat, autoconfiança, fermesa... Tot precisant el ministre Margallo, el procés català no s'assembla en res al de Crimea, però el Govern d'Espanya sí actua a la manera de Putin. Per la cara. Per vísceres. Per collons. Per què hem dona la gana!. Per què sí!. I per damunt de tot, per què no?. El procedir espanyol si guarda un paral·lelisme absolut amb el rus. El procedir català és més semblant al quebequès o el escocès. Només volem la independència de la nostra nació, Catalunya. I això, malgrat el Tribunal Constitucional espanyol... Com no anem a voler la independència davant els modes i maneres que es gasten l'Espanya popular ara, i la socialista després?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada