Reconec que tot el que seguirà a continuació no és més que un exercici teòric fet sense més intenció que permetre'm opinar sobre uns conceptes els quals tenen variades interpretacions segons qui ho explica i segons qui els escolta. Per tant, no es tracta d'un manual d'instruccions a seguir al peu de la lletra. Ni tant sols pretenen ser una agosarada proposta alternativa, si no més aviat una descripció subjectiva sobre un escenari prou complex, que demana solucions a curt i mitja termini. Solucions, però, que hores d'ara no s'albiren amb claredat....
La forma de confrontar-nos amb més possibilitats d'èxit a curt i mitja termini és la unilateralitat. Fer-ho així té l'avantatge que no depens per a res del que digui o faci Espanya. Però també té el desavantatge que has d'estar disposat a defensar la proclamació de independència fins les últimes conseqüències i que necessites el reconeixement d'altres estats sobirans i independents, fins i tot abans que no pas el reconeixement de l'estat del qual et separes, en aquest cas, Espanya. Pel que fa a la defensa ha de fer-se a partir de la desobediència majoritària i massiva del poble, intentant mantenir l'esperit pacífic i democràtic que fins ara hem fet servir. Així doncs una mobilització massiva i perllongada en el temps s'albira com a necessària i indefugible. Com també és imprescindible utilitzar altres eines, com ara no pagar impostos a l'hisenda espanyola, ni les cotitzacions a la Seguretat Social de Madrit, encerclar les seus de les institucions estatals domiciliades a Catalunya, ocupar les vies públiques i impedir el trànsit de les forces repressives demostradament violentes que sens dubte intentarà desplegar Madrit arreu de Catalunya. És així com es controla el territori del nou estat lliure i sobirà. Pel que fa al reconeixement internacional, ha de ser una tasca soterrada del servei exterior català, utilitzant contactes i amistats, afinitats ideològiques i polítiques i totes les empaties i simpaties existents cap a la causa catalana. No cal que per començar sigui necessari el reconeixement de molts estats, encara que seria bo que sumàssim alguns dels estats amb més pes i prestigi regional o internacional. Poquets estats però que siguin pesos mitjans o pesats dins del concert continental i mundial. Pel que fa al reconeixement de les institucions internacionals, caurà pel seu propi pes. És a dir, hi entrarem de la ma d'aquells estats que ens donin suport.
Per tant, l'unilateralitat, unes relacions exteriors discretes però intenses i la determinació i fortalesa popular serien claus per assolir la plena sobirania de Catalunya.
El que no hem de fer és perdre el temps demanant asseure'ns a una taula de diàleg, convocada sine die, que va retardant-se amb mil excuses de mal pagador, segons convingui al gobierno de torn. Tampoc hem de buscar eixamplaments de la base independentista perquè correm el risc de empetitir-la i esgotar la ja existent. Ni defugir la col·laboració amb altres forces independentistes, ja siguin de dretes, d'esquerres o de centre, perquè les picabaralles partidistes ens afebleixen políticament i nacionalment. I tampoc hem de retenir-nos o aturar-nos pel COVID 19 ni per les constants crides subliminals a l'unitat guaridora que llancen des de Madrit, perquè estan utilitzant l'infecció per a emmanillar-nos -a tot els ciutadans de l'Estat!- políticament. Però per damunt de tot hem de negociar i pactar entre totes les forces independentistes una estratègia política, administrativa, econòmica i social conjuntes per l'endemà d'aconseguida la plena sobirania i recolzar-les aferrissadament, si és que de veritat volem ser lliures més aviat que tard i exercir la independència com cal.
El quan és el més difícil de decidir i fer. Com més aviat, millor. Pensem que tot aquest procés de confrontació anomenada intel·ligent pot durar molts mesos i sumant i restant, podem concloure que ja dura massa temps. Fa anys i panys que estem lluitant!. Així doncs, sabem què hem de fer i com fer-ho. Ara és un bon moment per començar l'embat final. Portem massa mesos capficats amb els presos i exiliats polítics i continuen al mateix lloc on eren a l'octubre de l'any 17, uns consumint-se a la presó i altres a Waterloo. Ara sabem que esperar una mesa de diàleg amb el gobierno és com esperar que passin tots els trens sense que cap s'aturi a l'estació de negociació. La repressió i les arbitrarietats de l'Estat espanyol no s'aturen, si no que van en un in crescendo sostingut, constant, imparable i aclaparador....
Per tant, ara és el millor moment que tenim per iniciar l'última fase de la confrontació intel·ligent contra l'Estat espanyol. No hi haurà un altre tren que ens porti cap a la independència que no sigui aquest que passa volant per davant nostre.
Ni que sigui en marxa, l'hem d'agafar si o si.....
La forma de confrontar-nos amb més possibilitats d'èxit a curt i mitja termini és la unilateralitat. Fer-ho així té l'avantatge que no depens per a res del que digui o faci Espanya. Però també té el desavantatge que has d'estar disposat a defensar la proclamació de independència fins les últimes conseqüències i que necessites el reconeixement d'altres estats sobirans i independents, fins i tot abans que no pas el reconeixement de l'estat del qual et separes, en aquest cas, Espanya. Pel que fa a la defensa ha de fer-se a partir de la desobediència majoritària i massiva del poble, intentant mantenir l'esperit pacífic i democràtic que fins ara hem fet servir. Així doncs una mobilització massiva i perllongada en el temps s'albira com a necessària i indefugible. Com també és imprescindible utilitzar altres eines, com ara no pagar impostos a l'hisenda espanyola, ni les cotitzacions a la Seguretat Social de Madrit, encerclar les seus de les institucions estatals domiciliades a Catalunya, ocupar les vies públiques i impedir el trànsit de les forces repressives demostradament violentes que sens dubte intentarà desplegar Madrit arreu de Catalunya. És així com es controla el territori del nou estat lliure i sobirà. Pel que fa al reconeixement internacional, ha de ser una tasca soterrada del servei exterior català, utilitzant contactes i amistats, afinitats ideològiques i polítiques i totes les empaties i simpaties existents cap a la causa catalana. No cal que per començar sigui necessari el reconeixement de molts estats, encara que seria bo que sumàssim alguns dels estats amb més pes i prestigi regional o internacional. Poquets estats però que siguin pesos mitjans o pesats dins del concert continental i mundial. Pel que fa al reconeixement de les institucions internacionals, caurà pel seu propi pes. És a dir, hi entrarem de la ma d'aquells estats que ens donin suport.
Per tant, l'unilateralitat, unes relacions exteriors discretes però intenses i la determinació i fortalesa popular serien claus per assolir la plena sobirania de Catalunya.
El que no hem de fer és perdre el temps demanant asseure'ns a una taula de diàleg, convocada sine die, que va retardant-se amb mil excuses de mal pagador, segons convingui al gobierno de torn. Tampoc hem de buscar eixamplaments de la base independentista perquè correm el risc de empetitir-la i esgotar la ja existent. Ni defugir la col·laboració amb altres forces independentistes, ja siguin de dretes, d'esquerres o de centre, perquè les picabaralles partidistes ens afebleixen políticament i nacionalment. I tampoc hem de retenir-nos o aturar-nos pel COVID 19 ni per les constants crides subliminals a l'unitat guaridora que llancen des de Madrit, perquè estan utilitzant l'infecció per a emmanillar-nos -a tot els ciutadans de l'Estat!- políticament. Però per damunt de tot hem de negociar i pactar entre totes les forces independentistes una estratègia política, administrativa, econòmica i social conjuntes per l'endemà d'aconseguida la plena sobirania i recolzar-les aferrissadament, si és que de veritat volem ser lliures més aviat que tard i exercir la independència com cal.
El quan és el més difícil de decidir i fer. Com més aviat, millor. Pensem que tot aquest procés de confrontació anomenada intel·ligent pot durar molts mesos i sumant i restant, podem concloure que ja dura massa temps. Fa anys i panys que estem lluitant!. Així doncs, sabem què hem de fer i com fer-ho. Ara és un bon moment per començar l'embat final. Portem massa mesos capficats amb els presos i exiliats polítics i continuen al mateix lloc on eren a l'octubre de l'any 17, uns consumint-se a la presó i altres a Waterloo. Ara sabem que esperar una mesa de diàleg amb el gobierno és com esperar que passin tots els trens sense que cap s'aturi a l'estació de negociació. La repressió i les arbitrarietats de l'Estat espanyol no s'aturen, si no que van en un in crescendo sostingut, constant, imparable i aclaparador....
Per tant, ara és el millor moment que tenim per iniciar l'última fase de la confrontació intel·ligent contra l'Estat espanyol. No hi haurà un altre tren que ens porti cap a la independència que no sigui aquest que passa volant per davant nostre.
Ni que sigui en marxa, l'hem d'agafar si o si.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada