A mesura que s'apropa la data de les eleccions al Parlament de Catalunya, anunciades pel 27 de setembre, sovintegen les declaracions i presses de posició de les formacions polítiques concernides, conscients de la transcendència que poden tenir cara l'esdevenidor pels ciutadans d'aquest petit país entossudit en assolir la plena llibertat i independència.
Alguns partits reaccionen amb tranquil·litat, amb seny i normalitat. Però d'altres ho fan de forma irracional, enfurismada, embogida. Aquest és el cas de la formació ultradretana VOX -per cert, sense representació a cap parlament de l'Estat!-, obsedida en la persecució del que ells anomenen despectivament deriva secessionista de Catalunya. Fa pocs dies que Artur Mas va declarar al diari italià Il Corriere della Sera que "La DUI està sempre allà, a l'últim calaix del meu escriptori, no vull arribar a aquest extrem, prefereixo un procés democràtic com l'escocès, però si no hi ha cap altra opció, és allà esperant". Doncs bé, VOX va interpretar la metàfora de forma literal i els va faltar temps per demanar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que envies la policia nacional a escorcollar els calaixos del despatx d'Artur Mas per confiscar la Declaració Unilateral de Independència..... Com va dir el portaveu de la Generalitat, que busquin i re-busquin i potser hi trobaran els gripaus que ens hem tingut que empassar aquest últims anys, per culpa del Govern espanyol.....
Altres partits també es mostren pertorbats davant l'amenaça latent d'Artur Mas com a promotor i capdavanter d'una candidatura de país per afrontar la contesa electoral amb unes mínimes garanties d'èxit pel sobiranisme. Si arribes a fer la llista, s'esmicolarien les il·lusions d'aquells que malden per amagar el debat sobiranista català sota l'antic enfrontament social i econòmic, l'eterna lluita dreta-esquerra, prioritzant-lo per desactivar l'independentisme.... Com si no fossin les dues cares de la mateixa moneda!. La justícia social i la distribució de la riquesa són el motor i combustible que impulsa els anhels de llibertat dels catalans. Volem tenir a les nostres mans el control de tots els instruments que permetin lluitar contra les injustícies i mancances que estem patim, ja què hores d'ara es troben en mans espanyoles!. És per aquest motiu que els dirigents de PODEMOS -i de C's, PP, PSOE, ICV- s'escarrassen en desprestigiar les intencions sobiranistes dels catalans i malparlar d'Artur Mas, amb sentències com "el procés català ja no és rupturista, sinó una taula de flotació per a una CiU debilitada". Es veu que voler trencar amb un Estat que ens va a la contra -ara i sempre- no es rupturista..... Ho diuen formacions que es declaren com a reformistes i advoquen per canviar la Constitució espanyola dins la més estricta legalitat castellana. La qual, per cert, és immutable i petrificada!. Declarar-se rupturista des del pur i dur reformisme és absolutament irracional i cínic..... I típicament espanyolista!.
Els enfurismats atacs que reben el sobiranisme i els dirigents que el comanden són el més eloqüent exemple de que ho estan fent bé, molt bé. Oriol Junqueras, David Fernandez, Artur Mas, Muriel Casals, Jordi Sànchez.... Autèntics líders impulsats i acomboiats per milions de ciutadans plens d'il·lusions i renovades esperances. Aquesta fermesa independentista descol·loca els contraris al procés. Fan equilibris impossibles, cas d'ICV. Trontollen el discurs i les decisions que prenen, cas del Govern espanyol. S'aferren a claus roents, cas de PSC. O s'enlluernen amb falses il·lusions i miratges, cas de C's.
El cas més simptomàtic és el d'Unió Democràtica, de Josep Antonio Duran i Lleida. Aquest partit sempre ha viscut enganxat a CDC. La federació amb Convergència li ha permès obtenir uns resultats electorals molt per sobre del seu autèntic pes polític. I l'habilitat i astúcia del seu líder de sempre, Duran i Lleida, l'ha mantingut amb un grau d'influència decisòria dins la federació desproporcionadament exagerada. Però.... ha arribat l'hora de mullar-se!. No n'hi ha prou en nadar i guardar la roba. Això, en les circumstancies que es troba ara Catalunya, ja no serveix. Per aquesta raó la cúpula del partit van decidir preguntar a la militància què tenien que fer davant el full de ruta avalat per CDC, ERC, ANC i AMI. Tenien que recolzar la independència, o no?. Van prometre fer una pregunta curta, clara i directa. En conseqüència, la direcció del partit va aprovar tot el contrari: "Voleu què Unió Democràtica continuï el seu compromís amb el procés des del catalanisme integrador i d'acord amb els següents criteris?". A continuació es detallen fins a ..... sis criteris!. Sobirana, Democràcia, Diàleg, Seguretat Jurídica, Europa i Cohesió, i les corresponents definicions del què volen dir cadascun d'aquest criteris. Més que línies vermelles, es tracta d'aixecar una autèntica muralla infranquejable pel independentisme..... Una autèntica pressa de pel!. Una falta de respecte cap els militants i cap el procés!. Les conseqüències d'aquesta decisió dividirà el partit, trencarà la federació, forçarà un relleu en la direcció i provocarà la marxa del partit de la part dels militants que resultin perdedors. L'únic positiu és que per fi es podran deslliurar de Duran i Lleida. D'una vegada, aquest polític alhora florentí, sibil·lí i nefast es tindrà que buscar la vida tot solet, segurament fora de la política..... Encara que s'ha inventat un nou partit, Construïm, per si de cas. I els social-cristians que sobrevisquin a la catàstrofe podran començar a fer política realista i no virtual......
El procés és més viu que mai. Hi haurà una candidatura encapçalada pel senyor Mas i d'altres personalitats rellevants a favor de la independència. ERC i la CUP, que no veuen amb bons ulls presentar una candidatura unitària, amb tot compartiran dins dels seus respectius programes electorals punts en comú amb la resta de forces concernides per la independència. Les eleccions del 27 de setembre seran indefectiblement plebiscitàries. Entre altres motius, per les reaccions tingudes pels partits contraris a la independència de Catalunya: embogits, irracionals i enfurismats. Per tant, disposats a fer qualsevol cosa per anorrear l'independentisme. Fins i tot, manipular el cens electoral, inflant-lo amb unionistes d'altres punts de l'Estat, o posant impediments insalvables pels votants catalans a l'exterior. Res de nou que no hagin intentat abans i que obligarà als sobiranistes estar amatents i denunciar les irregularitats que es pogueren fer..... Malgrat tot, es produirà l'última confluència compartida entre Catalunya i Espanya. L'any 1931 unes eleccions municipals es van convertir en un plebiscit a favor o contra la Monarquia. Va guanyar la República. L'any 2015 unes eleccions autonòmiques es convertiran en un plebiscit a favor o contra la Independència de Catalunya. Guanyarà la independència. I el cercle s'haurà tancat!.
Alguns partits reaccionen amb tranquil·litat, amb seny i normalitat. Però d'altres ho fan de forma irracional, enfurismada, embogida. Aquest és el cas de la formació ultradretana VOX -per cert, sense representació a cap parlament de l'Estat!-, obsedida en la persecució del que ells anomenen despectivament deriva secessionista de Catalunya. Fa pocs dies que Artur Mas va declarar al diari italià Il Corriere della Sera que "La DUI està sempre allà, a l'últim calaix del meu escriptori, no vull arribar a aquest extrem, prefereixo un procés democràtic com l'escocès, però si no hi ha cap altra opció, és allà esperant". Doncs bé, VOX va interpretar la metàfora de forma literal i els va faltar temps per demanar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que envies la policia nacional a escorcollar els calaixos del despatx d'Artur Mas per confiscar la Declaració Unilateral de Independència..... Com va dir el portaveu de la Generalitat, que busquin i re-busquin i potser hi trobaran els gripaus que ens hem tingut que empassar aquest últims anys, per culpa del Govern espanyol.....
Altres partits també es mostren pertorbats davant l'amenaça latent d'Artur Mas com a promotor i capdavanter d'una candidatura de país per afrontar la contesa electoral amb unes mínimes garanties d'èxit pel sobiranisme. Si arribes a fer la llista, s'esmicolarien les il·lusions d'aquells que malden per amagar el debat sobiranista català sota l'antic enfrontament social i econòmic, l'eterna lluita dreta-esquerra, prioritzant-lo per desactivar l'independentisme.... Com si no fossin les dues cares de la mateixa moneda!. La justícia social i la distribució de la riquesa són el motor i combustible que impulsa els anhels de llibertat dels catalans. Volem tenir a les nostres mans el control de tots els instruments que permetin lluitar contra les injustícies i mancances que estem patim, ja què hores d'ara es troben en mans espanyoles!. És per aquest motiu que els dirigents de PODEMOS -i de C's, PP, PSOE, ICV- s'escarrassen en desprestigiar les intencions sobiranistes dels catalans i malparlar d'Artur Mas, amb sentències com "el procés català ja no és rupturista, sinó una taula de flotació per a una CiU debilitada". Es veu que voler trencar amb un Estat que ens va a la contra -ara i sempre- no es rupturista..... Ho diuen formacions que es declaren com a reformistes i advoquen per canviar la Constitució espanyola dins la més estricta legalitat castellana. La qual, per cert, és immutable i petrificada!. Declarar-se rupturista des del pur i dur reformisme és absolutament irracional i cínic..... I típicament espanyolista!.
Els enfurismats atacs que reben el sobiranisme i els dirigents que el comanden són el més eloqüent exemple de que ho estan fent bé, molt bé. Oriol Junqueras, David Fernandez, Artur Mas, Muriel Casals, Jordi Sànchez.... Autèntics líders impulsats i acomboiats per milions de ciutadans plens d'il·lusions i renovades esperances. Aquesta fermesa independentista descol·loca els contraris al procés. Fan equilibris impossibles, cas d'ICV. Trontollen el discurs i les decisions que prenen, cas del Govern espanyol. S'aferren a claus roents, cas de PSC. O s'enlluernen amb falses il·lusions i miratges, cas de C's.
El cas més simptomàtic és el d'Unió Democràtica, de Josep Antonio Duran i Lleida. Aquest partit sempre ha viscut enganxat a CDC. La federació amb Convergència li ha permès obtenir uns resultats electorals molt per sobre del seu autèntic pes polític. I l'habilitat i astúcia del seu líder de sempre, Duran i Lleida, l'ha mantingut amb un grau d'influència decisòria dins la federació desproporcionadament exagerada. Però.... ha arribat l'hora de mullar-se!. No n'hi ha prou en nadar i guardar la roba. Això, en les circumstancies que es troba ara Catalunya, ja no serveix. Per aquesta raó la cúpula del partit van decidir preguntar a la militància què tenien que fer davant el full de ruta avalat per CDC, ERC, ANC i AMI. Tenien que recolzar la independència, o no?. Van prometre fer una pregunta curta, clara i directa. En conseqüència, la direcció del partit va aprovar tot el contrari: "Voleu què Unió Democràtica continuï el seu compromís amb el procés des del catalanisme integrador i d'acord amb els següents criteris?". A continuació es detallen fins a ..... sis criteris!. Sobirana, Democràcia, Diàleg, Seguretat Jurídica, Europa i Cohesió, i les corresponents definicions del què volen dir cadascun d'aquest criteris. Més que línies vermelles, es tracta d'aixecar una autèntica muralla infranquejable pel independentisme..... Una autèntica pressa de pel!. Una falta de respecte cap els militants i cap el procés!. Les conseqüències d'aquesta decisió dividirà el partit, trencarà la federació, forçarà un relleu en la direcció i provocarà la marxa del partit de la part dels militants que resultin perdedors. L'únic positiu és que per fi es podran deslliurar de Duran i Lleida. D'una vegada, aquest polític alhora florentí, sibil·lí i nefast es tindrà que buscar la vida tot solet, segurament fora de la política..... Encara que s'ha inventat un nou partit, Construïm, per si de cas. I els social-cristians que sobrevisquin a la catàstrofe podran començar a fer política realista i no virtual......
El procés és més viu que mai. Hi haurà una candidatura encapçalada pel senyor Mas i d'altres personalitats rellevants a favor de la independència. ERC i la CUP, que no veuen amb bons ulls presentar una candidatura unitària, amb tot compartiran dins dels seus respectius programes electorals punts en comú amb la resta de forces concernides per la independència. Les eleccions del 27 de setembre seran indefectiblement plebiscitàries. Entre altres motius, per les reaccions tingudes pels partits contraris a la independència de Catalunya: embogits, irracionals i enfurismats. Per tant, disposats a fer qualsevol cosa per anorrear l'independentisme. Fins i tot, manipular el cens electoral, inflant-lo amb unionistes d'altres punts de l'Estat, o posant impediments insalvables pels votants catalans a l'exterior. Res de nou que no hagin intentat abans i que obligarà als sobiranistes estar amatents i denunciar les irregularitats que es pogueren fer..... Malgrat tot, es produirà l'última confluència compartida entre Catalunya i Espanya. L'any 1931 unes eleccions municipals es van convertir en un plebiscit a favor o contra la Monarquia. Va guanyar la República. L'any 2015 unes eleccions autonòmiques es convertiran en un plebiscit a favor o contra la Independència de Catalunya. Guanyarà la independència. I el cercle s'haurà tancat!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada