Quan els partits polítics actuen més com a fredes maquinaries inanimades, per aconseguir el màxim poder que sigui possible acaparar i obvien la càlida vessant humana i solidaria que han de tenir al servei d'aquella part de la societat a la qual aspiren representar, indefectiblement perverteixen els seus principis socials i polítics. A l'Estat espanyol n'hi ha un munt d'exemples de formacions polítiques, desaparegudes o en transit cap a la desaparició, víctimes d'haver-se traït a si mateixes i als seus partidaris. Aquests és el cas de UCD, AP, PCE, PSUC o CDS en el passat. Hores d'ara, el PP i el PSOE estan manifestant els primers símptomes que ja anuncien el proper mutis que podem patir en l'escenari parlamentari espanyol. També és cert que sorgeixen altres formacions pretensiosament regeneracionistes, incorruptibles i centristes, disposades a ocupar el lloc de les caducades, encara que malauradament, però, neixen amb els mateixos vicis originals que les antigues i per tant, amb data de caducitat incorporada.
A Catalunya aquesta tendència auto-destructiva es veu accentuada per l'incidència del procés sobiranista -eufemisme d'independentista!- endegat per la ciutadania. S'han trencat i s'estan dessagnant el PSC i ICV. Sorgeixen amb força la CUP i GUANYEM-PODEMOS. Es troba en vies d'extinció el PP -sent substituït per C's-. ERC es manté ferma però no creix massa. I la federació CiU en prou feines sura unida malgrat les evidents divergències que s'observen entre ambdós socis.
Fitxem-nos en ERC i CiU, les dues formacions grans que són al capdavant del procés, al costat de desenes de milers de ciutadans catalans que el promouen.... En realitat, Esquerra i Convergència es troben empesos per la majoria de catalans!. Amb tot, Esquerra Republicana, inequívocament independentista, comença a mostrar els primers símptomes que posen en perill la claredat mostrada fins ara respecte el procés català. El perquè s'enterboleix la seva mirada sobre la prevalença de la plena sobirania de Catalunya per damunt d'altres prioritats, és una qüestió de pura tàctica partidista. La seva vessant nacional es veu lleugerament pressionada per la presència de la CUP. I la vessant esquerrana es troba amenaçada per l'irrupció quasi violenta de GUANYEM-PODEMOS, els quals basen la seva actuació política exclusivament en l'enfrontament dreta-esquerra, un enfrontament dels d'abans, de classe, dels antics. Alhora, es mantenen en una posició ambigua, tèbia o fins i tot clarament contraria a la independència de Catalunya. Tampoc amaguen la ràbia i l'odi que senten cap a Convergència i singularment, contra Artur Mas. Aquest és un tret propi comú i dominant entre totes les formacions genuïnament espanyolistes. Per tant, ERC es veu tensionada en l'eix social i vol demostrar que a ells, en això, no els guanya ningú. El que ens tindrien que explicar tots plegats és com s'aconsegueix donar satisfacció a les demandes i necessitats socials de la ciutadania sense tenir Catalunya recursos financers, legislatius, administratius i polítics suficients, ja que malauradament, hores d'ara, es troben en mans espanyoles. Fer prevaler l'acció social sense recursos és com buscar neu al vell mig del Sàhara: És absolutament inútil. I no s'oblidi que GUANYEM-PODEMOS estan farcides de populistes i demagogs i si d'alguna cosa hem de fugir és precisament d'aquesta plaga.
ERC s'ha de mantenir alerta per no deixar-se arrossegar en el remolí virtual i efímer d'Ada Colau i Pablo Iglesias. Moltes paraules -massa!-, molt fum, pocs fets i escassa substancia, això es el que ofereixen!. Es això el que vol imitar Esquerra Republicana de Catalunya....?.
El cas de CiU és més enrevessat. Mentre Convergència s'ha fet radicalment sobiranista, Unió Democràtica s'entesta en mantenir viva la tercera via la qual, per cert, si mai ha existit ja va néixer absolutament morta. Mas és reconegut com l'autèntic líder del procés. Ha portat el seu partit de l'autonomisme a la independència; te un discurs coherent, ferm, sincer i creïble. Està disposat a entomar les persecucions penals i polítiques desfermades per Espanya contra d'ell i aguantar les manipulacions i els insuls periodístics cavernaris -es a dir, falsos i manipulats- que li plouen al damunt, per tal que els ciutadans catalans puguem assolir els nostres anhels de llibertat. Per l'altra banda, Josep Antoni Duran i Lleida, pilot amb mà de ferro de la nau democratacristiana, està maniobrant astutament per silenciar les creixents veus divergents escoltades al seu sí, crítiques amb la doctrina oficial, que demanen al partit què es sumi amb claredat a l'independentisme majoritari a Catalunya. Alhora, soscava el lideratge d'Artur Mas per influir al sí de la federació en el sentit de convertir la independència en quelcom accessori, secundari, gaire bé utòpic i per tant, impossible d'aconseguir. Utilitza totes les argúcies al seu abast per minar, boicotejar i/o aturar el procés -que no comparteix i mai compartirà- i mantenir l'estatus quo actual per tal de continuar remenant les cireres polítiques indefinidament. Com sempre ha fet, per cert. Ara pretén que la militància d'UDC voti a mitjans de juny una mena de full de ruta propi concebut per enfrontar-se contra CDC i perpetuar la direcció i el control del partit, per part dels seus fidels i en última instància, per ell mateix. Va prometre que faria una pregunta senzilla, curta i clara, la qual pogués donar resposta al dilema independència, si o no. Finalment, la direcció del partit ha aprovat amb l'oposició d'una part molt significativa dels seus membres -més d'un terç- una pregunta complicada amb sis criteris condicionals, llarga i feixuga, que ocupa una extensió de dos folis, i summament enrevessada -el si o no tindran que ser interpretats per la direcció d'Unió-. En definitiva, tota una punyalada per l'esquena al procés de Catalunya cap a la independència.
I els catalans, que podem fer davant d'aquest panorama?. Els catalanistes ens debatem entre les nostres filies partidistes i les fòbies contra els adversaris. Però ara, a més a més, la majoria som independentistes i això ens uneix molt més del que no ens podríem pas imaginar. Es per això que van néixer l'Assemblea Nacional Catalana i l'Associació de Municipis Independentistes. Aquestes dues institucions, al costat d'ÒMNIUM CULTURAL, apleguen desenes de milers de ciutadans disposats ha fer el que calgui per obtindre la independència. Centenars de milers de simpatitzants, militants o no dels partits sobiranistes, ens mostrem disposats a recolzar totes les accions endegades per aconseguir la independència.... fins i tot si van contra algunes polítiques o decisions preses pels partits suposadament sobiranistes, excessivament re-lligats encara a la seva pusil·lanimitat innata i pel partidisme egoista que els tenalla.
Els partits catalans no poden pensar que els ciutadans som mesells, no tenim opinions ni les idees clares. Si estiren massa la corda, l'acabaran trencant. Això els ciutadans no ho permetrem pas. No perdonarem a aquells que malmetin les nostres esperances de llibertat i facin descarrilar el tren que marxa a tota velocitat cap a l'estació de la independència. Per tant, compte CiU!. ERC, estigues a l'aguait!. Fitxeu-vos amb la CUP, plena de coherència i allunyada d'egoismes partidistes eixelebrats. No mireu el que fan o diuen GUANYEM-PODEMOS, perquè sovint tenen un caire sectari i antiquat. No prengueu exemple d'en Duran i Lleida, el florentí, mestre de clavar l'estilet a traïció, això si, molt diplomàticament. Mireu les nostres cares i escolteu les nostres veus perquè si no ho feu, no us farem cas.... Més ben dit: passarem per damunt vostre sense cap mena de recança!.
A Catalunya aquesta tendència auto-destructiva es veu accentuada per l'incidència del procés sobiranista -eufemisme d'independentista!- endegat per la ciutadania. S'han trencat i s'estan dessagnant el PSC i ICV. Sorgeixen amb força la CUP i GUANYEM-PODEMOS. Es troba en vies d'extinció el PP -sent substituït per C's-. ERC es manté ferma però no creix massa. I la federació CiU en prou feines sura unida malgrat les evidents divergències que s'observen entre ambdós socis.
Fitxem-nos en ERC i CiU, les dues formacions grans que són al capdavant del procés, al costat de desenes de milers de ciutadans catalans que el promouen.... En realitat, Esquerra i Convergència es troben empesos per la majoria de catalans!. Amb tot, Esquerra Republicana, inequívocament independentista, comença a mostrar els primers símptomes que posen en perill la claredat mostrada fins ara respecte el procés català. El perquè s'enterboleix la seva mirada sobre la prevalença de la plena sobirania de Catalunya per damunt d'altres prioritats, és una qüestió de pura tàctica partidista. La seva vessant nacional es veu lleugerament pressionada per la presència de la CUP. I la vessant esquerrana es troba amenaçada per l'irrupció quasi violenta de GUANYEM-PODEMOS, els quals basen la seva actuació política exclusivament en l'enfrontament dreta-esquerra, un enfrontament dels d'abans, de classe, dels antics. Alhora, es mantenen en una posició ambigua, tèbia o fins i tot clarament contraria a la independència de Catalunya. Tampoc amaguen la ràbia i l'odi que senten cap a Convergència i singularment, contra Artur Mas. Aquest és un tret propi comú i dominant entre totes les formacions genuïnament espanyolistes. Per tant, ERC es veu tensionada en l'eix social i vol demostrar que a ells, en això, no els guanya ningú. El que ens tindrien que explicar tots plegats és com s'aconsegueix donar satisfacció a les demandes i necessitats socials de la ciutadania sense tenir Catalunya recursos financers, legislatius, administratius i polítics suficients, ja que malauradament, hores d'ara, es troben en mans espanyoles. Fer prevaler l'acció social sense recursos és com buscar neu al vell mig del Sàhara: És absolutament inútil. I no s'oblidi que GUANYEM-PODEMOS estan farcides de populistes i demagogs i si d'alguna cosa hem de fugir és precisament d'aquesta plaga.
ERC s'ha de mantenir alerta per no deixar-se arrossegar en el remolí virtual i efímer d'Ada Colau i Pablo Iglesias. Moltes paraules -massa!-, molt fum, pocs fets i escassa substancia, això es el que ofereixen!. Es això el que vol imitar Esquerra Republicana de Catalunya....?.
El cas de CiU és més enrevessat. Mentre Convergència s'ha fet radicalment sobiranista, Unió Democràtica s'entesta en mantenir viva la tercera via la qual, per cert, si mai ha existit ja va néixer absolutament morta. Mas és reconegut com l'autèntic líder del procés. Ha portat el seu partit de l'autonomisme a la independència; te un discurs coherent, ferm, sincer i creïble. Està disposat a entomar les persecucions penals i polítiques desfermades per Espanya contra d'ell i aguantar les manipulacions i els insuls periodístics cavernaris -es a dir, falsos i manipulats- que li plouen al damunt, per tal que els ciutadans catalans puguem assolir els nostres anhels de llibertat. Per l'altra banda, Josep Antoni Duran i Lleida, pilot amb mà de ferro de la nau democratacristiana, està maniobrant astutament per silenciar les creixents veus divergents escoltades al seu sí, crítiques amb la doctrina oficial, que demanen al partit què es sumi amb claredat a l'independentisme majoritari a Catalunya. Alhora, soscava el lideratge d'Artur Mas per influir al sí de la federació en el sentit de convertir la independència en quelcom accessori, secundari, gaire bé utòpic i per tant, impossible d'aconseguir. Utilitza totes les argúcies al seu abast per minar, boicotejar i/o aturar el procés -que no comparteix i mai compartirà- i mantenir l'estatus quo actual per tal de continuar remenant les cireres polítiques indefinidament. Com sempre ha fet, per cert. Ara pretén que la militància d'UDC voti a mitjans de juny una mena de full de ruta propi concebut per enfrontar-se contra CDC i perpetuar la direcció i el control del partit, per part dels seus fidels i en última instància, per ell mateix. Va prometre que faria una pregunta senzilla, curta i clara, la qual pogués donar resposta al dilema independència, si o no. Finalment, la direcció del partit ha aprovat amb l'oposició d'una part molt significativa dels seus membres -més d'un terç- una pregunta complicada amb sis criteris condicionals, llarga i feixuga, que ocupa una extensió de dos folis, i summament enrevessada -el si o no tindran que ser interpretats per la direcció d'Unió-. En definitiva, tota una punyalada per l'esquena al procés de Catalunya cap a la independència.
I els catalans, que podem fer davant d'aquest panorama?. Els catalanistes ens debatem entre les nostres filies partidistes i les fòbies contra els adversaris. Però ara, a més a més, la majoria som independentistes i això ens uneix molt més del que no ens podríem pas imaginar. Es per això que van néixer l'Assemblea Nacional Catalana i l'Associació de Municipis Independentistes. Aquestes dues institucions, al costat d'ÒMNIUM CULTURAL, apleguen desenes de milers de ciutadans disposats ha fer el que calgui per obtindre la independència. Centenars de milers de simpatitzants, militants o no dels partits sobiranistes, ens mostrem disposats a recolzar totes les accions endegades per aconseguir la independència.... fins i tot si van contra algunes polítiques o decisions preses pels partits suposadament sobiranistes, excessivament re-lligats encara a la seva pusil·lanimitat innata i pel partidisme egoista que els tenalla.
Els partits catalans no poden pensar que els ciutadans som mesells, no tenim opinions ni les idees clares. Si estiren massa la corda, l'acabaran trencant. Això els ciutadans no ho permetrem pas. No perdonarem a aquells que malmetin les nostres esperances de llibertat i facin descarrilar el tren que marxa a tota velocitat cap a l'estació de la independència. Per tant, compte CiU!. ERC, estigues a l'aguait!. Fitxeu-vos amb la CUP, plena de coherència i allunyada d'egoismes partidistes eixelebrats. No mireu el que fan o diuen GUANYEM-PODEMOS, perquè sovint tenen un caire sectari i antiquat. No prengueu exemple d'en Duran i Lleida, el florentí, mestre de clavar l'estilet a traïció, això si, molt diplomàticament. Mireu les nostres cares i escolteu les nostres veus perquè si no ho feu, no us farem cas.... Més ben dit: passarem per damunt vostre sense cap mena de recança!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada