Els unionistes es freguen les mans amb fruïció perquè creuen que els sobiranistes anem de capa caiguda. "ERC i CiU no s'entenen". "Junqueras vol encapçalar el moviment independentista". "Mas vol liderar el sobiranisme prescindint de Convergència i Esquerra". "La gent ja està cansada de crides i marxes de la ANC i d'Òmnium....". Aquestes són algunes afirmacions que s'escolten a les tertúlies polítiques de radio i televisió i que es poden llegir a la premsa -fonamentalment la caverna i santa aliança-, mentre les seves cares s'il·luminen i se'ls escapa un somriure sorneguer. Pensen que la independència està ferida de mort. "El globus sobiranista s'està desinflant", proclamen entusiasmats.
Tenen raó els espanyolistes....?. Crec fermament que no. Fins i tot m'atreveixo a dir que l'unionisme està interpretant els senyals que fa el sobiranisme que manera absolutament desencertada. Es cert que aparentment entre ERC i Convergència han sorgit desencontres, però són més en les formes que no pas en el fons. Totes dues formacions -més la CUP i la majoria de la societat catalana- abracen amb força i convicció l'independentisme. Saben que és l'única alternativa viable -de supervivència!- que te Catalunya. Tot allò que no passi per assolir la plena sobirania resulta nefast -mortal!- per la nació catalana. El problema es presenta en el com hem d'assolir la independència. Pactant amb Madrit?. Prescindint del diàleg amb Espanya fins desprès del trencament?. Diàleg i pacte amb Espanya o Declaració Unilateral de Independència: aquesta és la qüestió!. La qüestió és resoldrà, però, per si mateix. Madrit no acceptarà mai la secessió de Catalunya.... Dubto fins i tot que s'asseguin a negociar. Doncs, be. Desprès d'un tímid intent d'oferiment de negociació -fracassat-, Catalunya no tindrà cap més opció que no sigui proclamar unilateralment la nova República lliure i sobirana de Catalunya. Els fets consumats: és l'únic llenguatge que entenen a Madrit. Desprès no tindran més remei que negociar i pactar, encara que forçats per les pressions polítiques i econòmiques internacionals.
El lideratge del procés català ja fa temps que està decantat. Només falta que tothom reconegui allò que ja resulta obvi: Artur Mas és el líder. Així és reconegut en l'escenari internacional. Tant per part dels mitjans de comunicació mundials com del mon econòmic, polític i diplomàtic. I el que resulta més rellevant, reconegut també per la mateixa Espanya. El fet que la caverna mediàtica -i política- de Madrit dediqui tants esforços i recursos contra Mas ho confirma. Artur Mas és la bestia negra de l'espanyolisme. Grollerament tractat pel govern d'Espanya i pels partits polítics d'àmbit estatal. Maltractat, escarnit i manipulat per la premsa madrilenya en particular i espanyola en general. Assetjat per la judicatura espanyola amb imputacions inversemblants absolutament il·legítimes. Escrutat i perseguit pels serveis secrets i la policia -les clavegueres de l'Estat- de forma tan barroera que provoca vergonya aliena.... Però per damunt de tot Artur Mas és el líder del sobiranisme per que així és reconegut per quasi tota la societat catalana. Per que és un polític brillant i intel·ligent, respectat i envejat pels altres polítics -aspirants a líders o no- i que desperta molta credibilitat i empatia entre la societat catalana. Oriol Junqueras, també brillant i honest com el president, potser serà el líder que el substitueixi, ja que Artur Mas ha anunciat la seva enretirada política després de culminar amb èxit el procés endegat i impulsat pel país. El líder d'ERC ho aconseguirà si així ho decideix el poble i si finalment és acceptat com a tal per la premsa i la classe política internacionals.... No abans!.
Amb tot, la gent no estem ni esgotats ni decebuts de marxes, manifestacions i crides de l'ANC, ni de l'AMI, ni d'Òmnium. El que passa és que estem una mica tips dels partits polítics. N'estem fins al capdamunt del seu egoisme partidista, del tacticisme i de la curta mirada i manca de generositat amb les quals ens obsequien de tant en tant. Sortosament gaudim de la fortalesa emanada de la societat civil catalana per vèncer l'infantilisme que sovint mostren les formacions catalanistes. Per aquesta raó, no dubtarem ni poc ni molt en passar per damunt d'ells si fora necessari per arribar a la independència.
Ni el globus s'ha desinflat, ni es desinflarà. Perquè no és un globus, si no una esfera rocosa i massissa. Senzillament, el sobiranisme està agafant posicions i refent forces i entusiasme cara a les properes comtesses electorals que s'anuncien. Primer, les eleccions municipals del més de maig. Desprès, els ciutadans exigirem unitat i lleialtat als partits catalanistes per enfrontar l'històrica cita de les eleccions plebiscitàries amb prou garanties d'èxit. Ens tornarem a mobilitzar per l'onze de setembre massissament per fer vessar les urnes amb paperetes a favor dels partits independentistes tot just setze dies després.
El 28 de setembre els ciutadans catalans haurem posat els peus damunt de Ítaca.... Res ni ningú ens ho impedirà. Ni els cínics, ni els hipòcrites, ni els pusil·lànimes. Ni tant sols aquells que ara creuen que estan guanyant la partida quan en realitat l'estan perdent. Per què els nostres desitjos plens d'esperança i ànsies de llibertat són més grans i millors que els desitjos plens d'amargor, ressentiments i negativitat que mostra l'unionisme espanyolista.
Tenen raó els espanyolistes....?. Crec fermament que no. Fins i tot m'atreveixo a dir que l'unionisme està interpretant els senyals que fa el sobiranisme que manera absolutament desencertada. Es cert que aparentment entre ERC i Convergència han sorgit desencontres, però són més en les formes que no pas en el fons. Totes dues formacions -més la CUP i la majoria de la societat catalana- abracen amb força i convicció l'independentisme. Saben que és l'única alternativa viable -de supervivència!- que te Catalunya. Tot allò que no passi per assolir la plena sobirania resulta nefast -mortal!- per la nació catalana. El problema es presenta en el com hem d'assolir la independència. Pactant amb Madrit?. Prescindint del diàleg amb Espanya fins desprès del trencament?. Diàleg i pacte amb Espanya o Declaració Unilateral de Independència: aquesta és la qüestió!. La qüestió és resoldrà, però, per si mateix. Madrit no acceptarà mai la secessió de Catalunya.... Dubto fins i tot que s'asseguin a negociar. Doncs, be. Desprès d'un tímid intent d'oferiment de negociació -fracassat-, Catalunya no tindrà cap més opció que no sigui proclamar unilateralment la nova República lliure i sobirana de Catalunya. Els fets consumats: és l'únic llenguatge que entenen a Madrit. Desprès no tindran més remei que negociar i pactar, encara que forçats per les pressions polítiques i econòmiques internacionals.
El lideratge del procés català ja fa temps que està decantat. Només falta que tothom reconegui allò que ja resulta obvi: Artur Mas és el líder. Així és reconegut en l'escenari internacional. Tant per part dels mitjans de comunicació mundials com del mon econòmic, polític i diplomàtic. I el que resulta més rellevant, reconegut també per la mateixa Espanya. El fet que la caverna mediàtica -i política- de Madrit dediqui tants esforços i recursos contra Mas ho confirma. Artur Mas és la bestia negra de l'espanyolisme. Grollerament tractat pel govern d'Espanya i pels partits polítics d'àmbit estatal. Maltractat, escarnit i manipulat per la premsa madrilenya en particular i espanyola en general. Assetjat per la judicatura espanyola amb imputacions inversemblants absolutament il·legítimes. Escrutat i perseguit pels serveis secrets i la policia -les clavegueres de l'Estat- de forma tan barroera que provoca vergonya aliena.... Però per damunt de tot Artur Mas és el líder del sobiranisme per que així és reconegut per quasi tota la societat catalana. Per que és un polític brillant i intel·ligent, respectat i envejat pels altres polítics -aspirants a líders o no- i que desperta molta credibilitat i empatia entre la societat catalana. Oriol Junqueras, també brillant i honest com el president, potser serà el líder que el substitueixi, ja que Artur Mas ha anunciat la seva enretirada política després de culminar amb èxit el procés endegat i impulsat pel país. El líder d'ERC ho aconseguirà si així ho decideix el poble i si finalment és acceptat com a tal per la premsa i la classe política internacionals.... No abans!.
Amb tot, la gent no estem ni esgotats ni decebuts de marxes, manifestacions i crides de l'ANC, ni de l'AMI, ni d'Òmnium. El que passa és que estem una mica tips dels partits polítics. N'estem fins al capdamunt del seu egoisme partidista, del tacticisme i de la curta mirada i manca de generositat amb les quals ens obsequien de tant en tant. Sortosament gaudim de la fortalesa emanada de la societat civil catalana per vèncer l'infantilisme que sovint mostren les formacions catalanistes. Per aquesta raó, no dubtarem ni poc ni molt en passar per damunt d'ells si fora necessari per arribar a la independència.
Ni el globus s'ha desinflat, ni es desinflarà. Perquè no és un globus, si no una esfera rocosa i massissa. Senzillament, el sobiranisme està agafant posicions i refent forces i entusiasme cara a les properes comtesses electorals que s'anuncien. Primer, les eleccions municipals del més de maig. Desprès, els ciutadans exigirem unitat i lleialtat als partits catalanistes per enfrontar l'històrica cita de les eleccions plebiscitàries amb prou garanties d'èxit. Ens tornarem a mobilitzar per l'onze de setembre massissament per fer vessar les urnes amb paperetes a favor dels partits independentistes tot just setze dies després.
El 28 de setembre els ciutadans catalans haurem posat els peus damunt de Ítaca.... Res ni ningú ens ho impedirà. Ni els cínics, ni els hipòcrites, ni els pusil·lànimes. Ni tant sols aquells que ara creuen que estan guanyant la partida quan en realitat l'estan perdent. Per què els nostres desitjos plens d'esperança i ànsies de llibertat són més grans i millors que els desitjos plens d'amargor, ressentiments i negativitat que mostra l'unionisme espanyolista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada