"La unitat és el que més tem l'Estat, que ens vol dividits", va dir Artur Mas durant el discurs adreçat als catalans per Cap d'any. Mentrestant Joan Manuel Tresserras, autèntic guru del segon tripartit patrocinat per ERC, ex-conseller de Cultura del govern de José Montilla i flagell immisericorde de CiU, declarava al digital Público: "ERC ja ha cedit en tot el que havia de cedir", referint-se a les negociacions endegades pels partits sobiranistes sobre el proper esdevenidor de Catalunya, converses que fins ara no han reeixit. Diuen les males llengües que el senyor Tresserras és l'assessor que més influença exerceix hores d'ara sobre Oriol Junqueras. Creu que el gir de CiU cap el sobiranisme y el recolzament donat a Artur Mas ha desgastat a Esquerra Republicana pel seu flanc més esquerrà. I per aquesta no passa. Sembla que enyora els temps del tripartit i per tant es mostra disposat a preparar el terreny per que en un futur no massa llunya pugin repetir la jugada. Si a aquesta enyorança l'hi afegim l'acomplexament -en realitat, acolloniment- que sent davant el fenomen Podemos podrem entendre millor perquè Oriol Junqueras, mal aconsellat per Tresserras, porta a ERC cada cop més lluny de la unitat de les forces independentistes.
No és Joan Manuel Tresserras l'únic culpable de l'aparent debilitat que pateix actualment el camí cap a la independència de Catalunya. Des de UDC, soci preferent de CDC ara i sempre, aprofiten totes les oportunitats que els hi ofereixen les dubtes i pors mostrades pels principals protagonistes del procés per dir-hi la seva i quasi sempre en contra. S'ha d'esgotar la legislatura es el mantra anti secessionista que ara utilitzen a tort i a dret. I per descomptat, continuen la desesperada recerca de la tercera via que no acaba de fer-se realitat mai. A l'UDC no estan tan obsessionats com els republicans amb Podemos. En realitat, com tots els partits tradicionals i unionistes -PP, PSOE, IU, C's, UPyD- Unió Democràtica està cagada de por per les conseqüències que tindrà -que ja té!- la irrupció dels demagogs populistes -a Catalunya lerrouxistes- en l'escenari polític de l'Estat. En definitiva els democratacristians, sempre condicionats per les seves filies i fòbies, no són pas un soci massa còmode que suportar en el present estat de les cosses. Encara menys els seus líders, exageradament pusil·lànimes, indefinits i embafadors llepafils, que prefereixen actuar com una pesada ancora per tal d'aturar allò que pot alterar el seu -fins ara profitós- estatus polític, el qual els ha permès viure alegrement sense arriscar mai més del compte. Per exemple, mai s'han presentat sols a unes eleccions però sempre han obtingut representants a les distintes càmeres. I sovint, ens excés.
Com pot imaginar-se, l'unionisme espanyol frisa davant aquestes suposades desavinences sorgides dins del sobiranisme. La profecia feta per José Maria Aznar ja fa uns mesos, davant ulls espanyolistes s'està complint al peu de la lletra hores d'ara. "Abans es trencarà Catalunya que Espanya" es delia l'ex-president espanyol. I la caverna mediàtica madrilenya furga la ferida oberta per que no pugui cicatritzar. "Mas provoca ansietat amb la seva convocatòria electoral", diu La Gaceta pensant-se que el discurs de Artur Mas inclouria la convocatòria d'eleccions, fet que per cert no va passar. ABC es fa ressò de rumors sobre l'imminent convocatòria electoral i del neguit d'UDC davant aquesta possibilitat. Per la seva banda El Confidencial s'aferra a Podemos -que pel nacionalisme espanyol és el diable amb cua i banyes- per anunciar que "Pablo Iglesias punxa la bombolla separatista". El Mundo prefereix especular amb les intencions de Oriol Junqueras al qual atribueix xantatges i amenaces sobre Artur Mas perquè es complexin les seves exigències partidistes.... Com sol ser habitual en les informacions facilitades per aquests mitjans unionistes quan parlen de Catalunya, donen com informacions veraces el que no són més que desitjos propis mal dissimulats, mers rumors interessats, informacions manipulades, mitges veritats no contrastades o senzilla i directament, menteixen impúdicament.
Tanmateix, és ben cert que des de Catalunya estem donant carnassa a la fera. Des d'Esquerra sembla que donin més importància als interessos de partit que no pas a la voluntat de tots els ciutadans, ja siguin militants d'ERC o no. No és hora de voler reeditar velles aliances d'esquerres per tornar a practicar velles polítiques fracassades no fa pas massa anys. Cal recordar perquè van fracassar: per manca de recursos financers, d'instruments jurídics i polítics i per l'actitud hóstil del Govern de Madrid, amo dels nostres impostos, intèrpret únic de les lleis, del BOE, del TC i capitost de la justícia en general; i superbs gentilhomes posseïdors de la veritat absoluta i dels destins i voluntats del ciutadans catalans. Així doncs, ERC vol pactar amb el PSC i ICV per refer una entesa d'esquerres, per donar un gir més social a les polítiques de la Generalitat?. Les preguntes que abans s'han de fer són: Amb quins calers?. Amb quines lleis?. Amb quines institucions?. Amb quines eines?. Com i quan podran fer-ho?. Quan tinguin totes les respostes serà l'hora de les confrontacions polítiques normalitzades a Catalunya. No abans d'aconseguir la independència. Respecte Podemos, no pensin pas que podrà robar fàcilment votants a ERC. Això vol dir que el cangueli de Tresserras no està justificat. Els únics que haurien de preocupar-se són els unionistes, per cert nacionalistes espanyols de sempre, ja que més enllà de voler ocupar l'espai de centre -tan cobejat i concorregut a Espanya-, comparteixen les mateixes dèries amb tota la nòmina de partits inequívocament unionistes, els quals tenen les mateixes idees -unívoques- respecte la no independència de Catalunya.
Pel que fa a l'Unió d'en Duran el primer que han de fer és posar-se al costat del PP, de C's, del PSC i de ICV i defensar sense embuts l'unionisme. Algunes d'aquestes formacions també estan buscant ansiosament la tercera via i potser que plegats tinguin més sort. Si no la troben busquin la quarta i si no, la cinquena, la sisena.... Quan es cansin de buscar, poden tornar com a beneits al peix a cove dels temps de Jordi Pujol, o apuntar-se al confederalisme recentment descobert per ICV.... Vostès tenen una llarga experiència en defensar la confederació amb un Estat -l'espanyol- que no ho vol ni en somnis. Bé, en realitat Espanya no vol ni terceres vies, ni federació, i molt menys confederació. El polítics espanyols ja es troben bé essent com són: uniformistes, centralistes, acaparadors, amos del poder i altivament manaires. Per descomptat, també son talibanament constitucionalistes. Si ho tenen tot, perquè haurien de canviar?. Enfin senyor Duran, vostè faci el que vulgui, però al menys deixi que els catalans fem el nostre camí sense més entrebancs. I menys si els provoca vostè mateix i les seves pors. Ja en tenim prou amb els que ens posa l'Estat espanyol.
Ni CDC, ni ERC, ni UDC, ni ICV, ni la CUP tenen cap dret de malmetre les il·lusions i esperances dels ciutadans catalans. El passat nou de novembre vam demostrar fins on podem arribar tots aquells que ens varem mobilitzar per votar a favor de la independència. Com a mínim hi ha un milió nou-centes mil persones que van dir Si. I prop de dos milions quatre-centes mil persones que ho volem fer mitjançant votacions democràtiques. No costa gaire imaginar com s'incrementaria la participació si és tractes de eleccions oficials. Augmentaria el nombre de participants i també els disposats a fer-ho a favor de la independència. I si ens prenem els fets del 9N com una enquesta -amb 2,4 milions conformant l'univers de l'enquesta-, els resultats són prou contundents.
És l'hora de la generositat. De la grandesa. Es el temps de donar-nos als ciutadans l'oportunitat de decidir el nostre futur. El món sobiranista te l'obligació de posar-se d'acord, més enllà d'estratègies i de tàctiques partidistes. Te que donar i reconèixer confiança a tots líders inequívocament sobiranistes, sense cap mena de prejudicis ni restriccions mentals. No és temps de retrets, ni d'egoismes personals o de partit.
Si els afanys de personalisme d'Artur, d'Oriol o de qualsevol altre malmetent aquesta oportunitat -única en molts anys!-, com a mínim aquells que fa dos mesos van dir Si i volem votar els donarem l'espatlla, desprès de passar-los per damunt. Ja s'ho faran.... vostès i els seus partits!. Però amb nosaltres, no hi contin més.
Com pot imaginar-se, l'unionisme espanyol frisa davant aquestes suposades desavinences sorgides dins del sobiranisme. La profecia feta per José Maria Aznar ja fa uns mesos, davant ulls espanyolistes s'està complint al peu de la lletra hores d'ara. "Abans es trencarà Catalunya que Espanya" es delia l'ex-president espanyol. I la caverna mediàtica madrilenya furga la ferida oberta per que no pugui cicatritzar. "Mas provoca ansietat amb la seva convocatòria electoral", diu La Gaceta pensant-se que el discurs de Artur Mas inclouria la convocatòria d'eleccions, fet que per cert no va passar. ABC es fa ressò de rumors sobre l'imminent convocatòria electoral i del neguit d'UDC davant aquesta possibilitat. Per la seva banda El Confidencial s'aferra a Podemos -que pel nacionalisme espanyol és el diable amb cua i banyes- per anunciar que "Pablo Iglesias punxa la bombolla separatista". El Mundo prefereix especular amb les intencions de Oriol Junqueras al qual atribueix xantatges i amenaces sobre Artur Mas perquè es complexin les seves exigències partidistes.... Com sol ser habitual en les informacions facilitades per aquests mitjans unionistes quan parlen de Catalunya, donen com informacions veraces el que no són més que desitjos propis mal dissimulats, mers rumors interessats, informacions manipulades, mitges veritats no contrastades o senzilla i directament, menteixen impúdicament.
Tanmateix, és ben cert que des de Catalunya estem donant carnassa a la fera. Des d'Esquerra sembla que donin més importància als interessos de partit que no pas a la voluntat de tots els ciutadans, ja siguin militants d'ERC o no. No és hora de voler reeditar velles aliances d'esquerres per tornar a practicar velles polítiques fracassades no fa pas massa anys. Cal recordar perquè van fracassar: per manca de recursos financers, d'instruments jurídics i polítics i per l'actitud hóstil del Govern de Madrid, amo dels nostres impostos, intèrpret únic de les lleis, del BOE, del TC i capitost de la justícia en general; i superbs gentilhomes posseïdors de la veritat absoluta i dels destins i voluntats del ciutadans catalans. Així doncs, ERC vol pactar amb el PSC i ICV per refer una entesa d'esquerres, per donar un gir més social a les polítiques de la Generalitat?. Les preguntes que abans s'han de fer són: Amb quins calers?. Amb quines lleis?. Amb quines institucions?. Amb quines eines?. Com i quan podran fer-ho?. Quan tinguin totes les respostes serà l'hora de les confrontacions polítiques normalitzades a Catalunya. No abans d'aconseguir la independència. Respecte Podemos, no pensin pas que podrà robar fàcilment votants a ERC. Això vol dir que el cangueli de Tresserras no està justificat. Els únics que haurien de preocupar-se són els unionistes, per cert nacionalistes espanyols de sempre, ja que més enllà de voler ocupar l'espai de centre -tan cobejat i concorregut a Espanya-, comparteixen les mateixes dèries amb tota la nòmina de partits inequívocament unionistes, els quals tenen les mateixes idees -unívoques- respecte la no independència de Catalunya.
Pel que fa a l'Unió d'en Duran el primer que han de fer és posar-se al costat del PP, de C's, del PSC i de ICV i defensar sense embuts l'unionisme. Algunes d'aquestes formacions també estan buscant ansiosament la tercera via i potser que plegats tinguin més sort. Si no la troben busquin la quarta i si no, la cinquena, la sisena.... Quan es cansin de buscar, poden tornar com a beneits al peix a cove dels temps de Jordi Pujol, o apuntar-se al confederalisme recentment descobert per ICV.... Vostès tenen una llarga experiència en defensar la confederació amb un Estat -l'espanyol- que no ho vol ni en somnis. Bé, en realitat Espanya no vol ni terceres vies, ni federació, i molt menys confederació. El polítics espanyols ja es troben bé essent com són: uniformistes, centralistes, acaparadors, amos del poder i altivament manaires. Per descomptat, també son talibanament constitucionalistes. Si ho tenen tot, perquè haurien de canviar?. Enfin senyor Duran, vostè faci el que vulgui, però al menys deixi que els catalans fem el nostre camí sense més entrebancs. I menys si els provoca vostè mateix i les seves pors. Ja en tenim prou amb els que ens posa l'Estat espanyol.
Ni CDC, ni ERC, ni UDC, ni ICV, ni la CUP tenen cap dret de malmetre les il·lusions i esperances dels ciutadans catalans. El passat nou de novembre vam demostrar fins on podem arribar tots aquells que ens varem mobilitzar per votar a favor de la independència. Com a mínim hi ha un milió nou-centes mil persones que van dir Si. I prop de dos milions quatre-centes mil persones que ho volem fer mitjançant votacions democràtiques. No costa gaire imaginar com s'incrementaria la participació si és tractes de eleccions oficials. Augmentaria el nombre de participants i també els disposats a fer-ho a favor de la independència. I si ens prenem els fets del 9N com una enquesta -amb 2,4 milions conformant l'univers de l'enquesta-, els resultats són prou contundents.
És l'hora de la generositat. De la grandesa. Es el temps de donar-nos als ciutadans l'oportunitat de decidir el nostre futur. El món sobiranista te l'obligació de posar-se d'acord, més enllà d'estratègies i de tàctiques partidistes. Te que donar i reconèixer confiança a tots líders inequívocament sobiranistes, sense cap mena de prejudicis ni restriccions mentals. No és temps de retrets, ni d'egoismes personals o de partit.
Si els afanys de personalisme d'Artur, d'Oriol o de qualsevol altre malmetent aquesta oportunitat -única en molts anys!-, com a mínim aquells que fa dos mesos van dir Si i volem votar els donarem l'espatlla, desprès de passar-los per damunt. Ja s'ho faran.... vostès i els seus partits!. Però amb nosaltres, no hi contin més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada