Tot just fa una setmana que les dues principals forces polítiques de Catalunya van arribar a un principi d'acord per tal de convocar eleccions avançades -plebiscitàries!- pel 27 de setembre d'enguany. D'entrada cal reconèixer que pocs analistes sospitaven que això acabes passant, donades les evidents diferències existents entre Convergència i Esquerra Republicana. Aquesta circumstància era molt més palesa al bàndol unionista, sempre excitat quan s'insinua divisió i enfrontament -desitjats per ells- dins del món sobiranista. Les ganes de voler fer trontollar el procés català són més grans que la necessària prudència que aconsella l'experiència acumulada. Però l'unionisme no atén raons ni realitats i en aquest cas, no ha entès -des de sempre- que el procés sobiranista està en mans dels ciutadans i no dels partits. I hem sigut els ciutadans, mitjançant l'ANC, Òmnium i l'AMI, els que hem forçat l'enteniment d'ambdós partits, per consensuar i establir el full de ruta i reforçar i accelerar el camí cap a la llibertat del nostre poble: la anhelada independència.
Com era previsible, aquest acord ha causat un autèntic terrabastall entre els principals líders opositors contraris a acceptar què la voluntat dels catalans prevalgui per damunt dels seus interessos de partit o colonials envers Catalunya. Es mostren nerviosos, alterats, esgotats i sense idees, verbalment violents i amb una sensació d'impotència i de por impropis de persones madures i assenyades, amb molt poder polític i financer entre mans i grans responsabilitats governamentals. I tot això els fa especialment perillosos, però també ridículs.
El novell líder socialista, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, més voluntariós que realista, ha decidit que el millor que pot fer és sovintejar les terres de Catalunya per intentar dissuadir els indígenes que la nostra és una batalla perduda. Per aconseguir-ho no dubte d'utilitzar tota mena de recursos semàntics adobats de xerrameca populista -característica amplament compartida a les files espanyolistes- al voltant d'una única idea-força: la solució a tots els mals dels catalans és el federalisme. Per cert, rotundament rebutjat pel Partit Popular. Defensa "la Catalunya real, de la concòrdia i convivència, enfront les mentides del president Artur Mas i d'Oriol Junqueras, que diuen que es preocupen pels catalans, però només governen pels independentistes". Cal assenyalar que aquesta opinió és compartida per Miquel Iceta, primer secretari del PSC -partit sucursal del PSOE, a Catalunya-, el qual diu "estar fins els nassos de les estructures d'estat" -catalanes, per descomptat-. Tant l'un com l'altre semblen ignorar que la anomenada Catalunya real també inclou almenys dos milions quatre-centes mil persones que fa només tres mesos vam decidir votar voluntàriament -si o no- sobre el nostre futur com a poble. També ignoren les mentides i fal·làcies que els darrers anys hem tingut de suportar els ciutadans quan contínuament apel·len al pluralisme polític, la diversitat territorial sense cap mena de conseqüències -en boca d'ells, paraules buides-, la lleialtat institucional entre governs, la legalitat vigent, i utilitzant la constitució com si fos un garrot amb el que atonyinar-nos. Alhora excloïen els partits perifèrics de les grans decisions d'Estat -reforma exprés de la sagrada Constitució-, sense demanar opinió i exigint adhesió infrangible al nou text imposat pels mercats. Retallaven i discriminaven les inversions a Catalunya a favor d'altres territoris i prioritats, per exemple el corredor mediterrani aplaçat per invertir a un desmesurat i anti-econòmic AVE o rescatant financerament autopistes en fallida, però madrilenyes!. Denunciaven davant l'Alt Tribunal l'Estatut aprovat en referèndum, copiant-lo abans literalment altres autonomies, però no sent pas recorreguts davant el TC. Persegueixen amb autèntica ràbia i obstinació la llengua catalana política i judicialment o inventant-se nous idiomes -lapao-, dificultant el seu normal desenvolupament i utilització als territoris de parla catalana. I ara amenacen en posar a la garjola al president de Catalunya acusant-lo de complir la paraula donada als catalans i per haver facilitat que poguérem votar sobre el nostre futur. Aquesta és la realitat de Catalunya i dels catalans i no les facècies que explica Pedro Sánchez.
Per part de Podemos, una marcada prepotència fruit sens dubte de la inexperiència pròpia de l'adolescència política que pateixen, els provoca una ansietat adornada amb grans dosis de demagògia -quasi tanta com C's!-, que fa que cada dos per tres estiguin matisant el que abans havien matisat per tornar a matisar les promeses fetes i el seu programa electoral, adaptant-lo segons d'on bufa el vent i dient allò que la gent vol sentir. Ara es troben embrancats en escollir els representats a la delegació catalana. Sense cap mena de manies, la secretaria d'anàlisis polític i social, la gallega Carolina Bescansa, professora universitària com tots i per tant membre de ple dret de la nova crosta dirigent espanyola, ha sentenciat que "les eleccions del 27 de setembre no es poden entendre com a plebiscitàries, com no sigui sobre la figura del president de la Generalitat i la continuïtat del seu govern". Crec que el més pertinent és que s'adoni que ella encara és només un projecte de dirigent -no s'ha presentat a cap comtessa electoral-, per més enemiga de la casta que sigui. Per tant, no és la més indicada per dir si unes eleccions poden ser considerades o no com plebiscitàries. Aquesta consideració només la podem donar els electors exclusivament catalans. Si no li agrada, que es consoli amb el que va passar el 14 d'abril de 1931, quan es va proclamar la segona república espanyola desprès d'unes eleccions municipals. Pablo Iglesias, pontífex màximums de Podemos ens ha delectat amb algunes perles afegides: "Independència?. Tot te que discutir-se". S'ha mostrat contrari al dret d'autodeterminació però favorable al dret a decidir sobre tot allò que interessa a la gent, escoles, sanitat, etc. "Catalunya hauria de ser el que els catalans volguessin". "El poble català no és un subjecte polític ni jurídic perquè l'ordenament jurídic no ho permet". "Jo no entraré al joc de monarquia o república....". Com és pot veure, el fort del senyor Iglesias no és precisament l'honestedat i claredat en els plantejaments. Això és així tant pel que fa referència a Catalunya com en assumptes més prosaics: deute públic -ara el vol re-negociar, no pas deixar de pagar-lo-, jubilació i pensions -abans als 60 anys, ara qui lo sa-, concerts econòmic forals, procés constituent.... Tot és possible i negociable, res és immutable.... Especialment el seu voluble programa electoral i l'evanescència dels seus principis, adaptables i flexibles com un xiclet, segons convingui als interessos de la crosta emergent de la nova Espanya: la de sempre. Per tant, sobre Catalunya opinen exactament el mateix que la blasmada casta. Si no, que li pregunti a Alba García, de Podemos Girona i mestre d'escola: "Els impostos dels catalans es tenen que decidir entre tots i totes a Espanya". El mateix que pensa el PSOE!. El mateix que diu el PP!. El mateix que escriu la caverna...!. Definitivament, la casta és el mateix que la crosta.
Del Partit Popular no hi ha gaire més a dir. L'ultima de Sánchez Camacho ha sigut anunciar que "recuperarem la presència d'Espanya a Catalunya amb l'Exercit i la Guàrdia Civil". Apel·la constantment a la suposada majoria silenciosa -que només percep ella- i decreta la fi del procés sobiranista per enèsima vegada, com si ací no hagués passat res.... Ni estigués passant encara!. Alhora implora que els socialistes, ciudadanos i populars uneixin forces per derrotar l'independentisme el proper 27 de setembre, conformant un front constitucionalista. El cansament mental que pateix és la causa de la manca de idees... I les incongruències que diu augmenten cada día que passa!. Més nerviós es mostra Mariano Rajoy, el qual ha passat de desbordant eufòria pel desacord entre Convergència i Esquerra, a un neguit irreprimible per la convocatòria electoral. Aquesta sensació de renovada impotència, aquesta alteració en la seva ànima, el porta a delatar-se: no li agraden massa les eleccions catalanes!. Les quals serviran per què els ciutadans triem allò que més ens convingui i agradi: dependència o independència. Submissió o llibertat. En definitiva, sembla que no és un abrandat defensor dels principis democràtics comunament acceptats, els quals practica de mala gana només per guardar les aparences. Per ell hi ha "massa eleccions", municipals, catalanes, generals.... Buf!.
No costa gaire imaginar què hagués passat si l'acord entre Convergència i Esquerra inclogués la llista unitària i transversal que proposava Artur Mas. Els plors i el cruixit de dents espanyolistes serien ensordidors, històrics, inenarrables. La histèria seria generalitzada i els tremolors arribarien a 10 de l'escala Richter.... Sort han tingut els unionistes que en Junqueras els hagi fet aquest immens favor. Va rebutjar la proposta que ens hagués portat a la independència veloços com un llampec. Re-llamp....!. Què "babau" ha sigut Junqueras!. Esperem que no es tingui que penedir. Molts, no li perdonaríem pas. Ni a Esquerra Republicana de Catalunya, tampoc.
Com era previsible, aquest acord ha causat un autèntic terrabastall entre els principals líders opositors contraris a acceptar què la voluntat dels catalans prevalgui per damunt dels seus interessos de partit o colonials envers Catalunya. Es mostren nerviosos, alterats, esgotats i sense idees, verbalment violents i amb una sensació d'impotència i de por impropis de persones madures i assenyades, amb molt poder polític i financer entre mans i grans responsabilitats governamentals. I tot això els fa especialment perillosos, però també ridículs.
El novell líder socialista, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, més voluntariós que realista, ha decidit que el millor que pot fer és sovintejar les terres de Catalunya per intentar dissuadir els indígenes que la nostra és una batalla perduda. Per aconseguir-ho no dubte d'utilitzar tota mena de recursos semàntics adobats de xerrameca populista -característica amplament compartida a les files espanyolistes- al voltant d'una única idea-força: la solució a tots els mals dels catalans és el federalisme. Per cert, rotundament rebutjat pel Partit Popular. Defensa "la Catalunya real, de la concòrdia i convivència, enfront les mentides del president Artur Mas i d'Oriol Junqueras, que diuen que es preocupen pels catalans, però només governen pels independentistes". Cal assenyalar que aquesta opinió és compartida per Miquel Iceta, primer secretari del PSC -partit sucursal del PSOE, a Catalunya-, el qual diu "estar fins els nassos de les estructures d'estat" -catalanes, per descomptat-. Tant l'un com l'altre semblen ignorar que la anomenada Catalunya real també inclou almenys dos milions quatre-centes mil persones que fa només tres mesos vam decidir votar voluntàriament -si o no- sobre el nostre futur com a poble. També ignoren les mentides i fal·làcies que els darrers anys hem tingut de suportar els ciutadans quan contínuament apel·len al pluralisme polític, la diversitat territorial sense cap mena de conseqüències -en boca d'ells, paraules buides-, la lleialtat institucional entre governs, la legalitat vigent, i utilitzant la constitució com si fos un garrot amb el que atonyinar-nos. Alhora excloïen els partits perifèrics de les grans decisions d'Estat -reforma exprés de la sagrada Constitució-, sense demanar opinió i exigint adhesió infrangible al nou text imposat pels mercats. Retallaven i discriminaven les inversions a Catalunya a favor d'altres territoris i prioritats, per exemple el corredor mediterrani aplaçat per invertir a un desmesurat i anti-econòmic AVE o rescatant financerament autopistes en fallida, però madrilenyes!. Denunciaven davant l'Alt Tribunal l'Estatut aprovat en referèndum, copiant-lo abans literalment altres autonomies, però no sent pas recorreguts davant el TC. Persegueixen amb autèntica ràbia i obstinació la llengua catalana política i judicialment o inventant-se nous idiomes -lapao-, dificultant el seu normal desenvolupament i utilització als territoris de parla catalana. I ara amenacen en posar a la garjola al president de Catalunya acusant-lo de complir la paraula donada als catalans i per haver facilitat que poguérem votar sobre el nostre futur. Aquesta és la realitat de Catalunya i dels catalans i no les facècies que explica Pedro Sánchez.
Per part de Podemos, una marcada prepotència fruit sens dubte de la inexperiència pròpia de l'adolescència política que pateixen, els provoca una ansietat adornada amb grans dosis de demagògia -quasi tanta com C's!-, que fa que cada dos per tres estiguin matisant el que abans havien matisat per tornar a matisar les promeses fetes i el seu programa electoral, adaptant-lo segons d'on bufa el vent i dient allò que la gent vol sentir. Ara es troben embrancats en escollir els representats a la delegació catalana. Sense cap mena de manies, la secretaria d'anàlisis polític i social, la gallega Carolina Bescansa, professora universitària com tots i per tant membre de ple dret de la nova crosta dirigent espanyola, ha sentenciat que "les eleccions del 27 de setembre no es poden entendre com a plebiscitàries, com no sigui sobre la figura del president de la Generalitat i la continuïtat del seu govern". Crec que el més pertinent és que s'adoni que ella encara és només un projecte de dirigent -no s'ha presentat a cap comtessa electoral-, per més enemiga de la casta que sigui. Per tant, no és la més indicada per dir si unes eleccions poden ser considerades o no com plebiscitàries. Aquesta consideració només la podem donar els electors exclusivament catalans. Si no li agrada, que es consoli amb el que va passar el 14 d'abril de 1931, quan es va proclamar la segona república espanyola desprès d'unes eleccions municipals. Pablo Iglesias, pontífex màximums de Podemos ens ha delectat amb algunes perles afegides: "Independència?. Tot te que discutir-se". S'ha mostrat contrari al dret d'autodeterminació però favorable al dret a decidir sobre tot allò que interessa a la gent, escoles, sanitat, etc. "Catalunya hauria de ser el que els catalans volguessin". "El poble català no és un subjecte polític ni jurídic perquè l'ordenament jurídic no ho permet". "Jo no entraré al joc de monarquia o república....". Com és pot veure, el fort del senyor Iglesias no és precisament l'honestedat i claredat en els plantejaments. Això és així tant pel que fa referència a Catalunya com en assumptes més prosaics: deute públic -ara el vol re-negociar, no pas deixar de pagar-lo-, jubilació i pensions -abans als 60 anys, ara qui lo sa-, concerts econòmic forals, procés constituent.... Tot és possible i negociable, res és immutable.... Especialment el seu voluble programa electoral i l'evanescència dels seus principis, adaptables i flexibles com un xiclet, segons convingui als interessos de la crosta emergent de la nova Espanya: la de sempre. Per tant, sobre Catalunya opinen exactament el mateix que la blasmada casta. Si no, que li pregunti a Alba García, de Podemos Girona i mestre d'escola: "Els impostos dels catalans es tenen que decidir entre tots i totes a Espanya". El mateix que pensa el PSOE!. El mateix que diu el PP!. El mateix que escriu la caverna...!. Definitivament, la casta és el mateix que la crosta.
Del Partit Popular no hi ha gaire més a dir. L'ultima de Sánchez Camacho ha sigut anunciar que "recuperarem la presència d'Espanya a Catalunya amb l'Exercit i la Guàrdia Civil". Apel·la constantment a la suposada majoria silenciosa -que només percep ella- i decreta la fi del procés sobiranista per enèsima vegada, com si ací no hagués passat res.... Ni estigués passant encara!. Alhora implora que els socialistes, ciudadanos i populars uneixin forces per derrotar l'independentisme el proper 27 de setembre, conformant un front constitucionalista. El cansament mental que pateix és la causa de la manca de idees... I les incongruències que diu augmenten cada día que passa!. Més nerviós es mostra Mariano Rajoy, el qual ha passat de desbordant eufòria pel desacord entre Convergència i Esquerra, a un neguit irreprimible per la convocatòria electoral. Aquesta sensació de renovada impotència, aquesta alteració en la seva ànima, el porta a delatar-se: no li agraden massa les eleccions catalanes!. Les quals serviran per què els ciutadans triem allò que més ens convingui i agradi: dependència o independència. Submissió o llibertat. En definitiva, sembla que no és un abrandat defensor dels principis democràtics comunament acceptats, els quals practica de mala gana només per guardar les aparences. Per ell hi ha "massa eleccions", municipals, catalanes, generals.... Buf!.
No costa gaire imaginar què hagués passat si l'acord entre Convergència i Esquerra inclogués la llista unitària i transversal que proposava Artur Mas. Els plors i el cruixit de dents espanyolistes serien ensordidors, històrics, inenarrables. La histèria seria generalitzada i els tremolors arribarien a 10 de l'escala Richter.... Sort han tingut els unionistes que en Junqueras els hagi fet aquest immens favor. Va rebutjar la proposta que ens hagués portat a la independència veloços com un llampec. Re-llamp....!. Què "babau" ha sigut Junqueras!. Esperem que no es tingui que penedir. Molts, no li perdonaríem pas. Ni a Esquerra Republicana de Catalunya, tampoc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada