Mentre el ministre d'Afers Exteriors d'Espanya ens va enviar fa pocs dies a "vagar per l'espai... pels segles dels segles", el president Mariano Rajoy ara anuncia que "Catalunya esdevindrà l'Illa d'en Robinson Crusoe". Aquests són alguns dels auguris què el Govern d'Espanya i el Partit Popular pronostiquen pels catalans, als quals no dubten a qualificar com a nazis, colpistes i inconstitucionals!. O fins i tot com a terroristes. I ara, a més a més, ens declaren com a dissortats nàufrags condemnats a la solitud perpètua més absoluta. Certament aquestes consideracions fetes per molts espanyols -tots ells no nacionalistes, és clar- envers la majoria de ciutadans que ens declarem com a sobiranistes o directament independentistes -ells en diuen perillosos nazionalistes o separatistes -, en realitat ho fan apel·lant els indestructibles lligams de sang que sembla hi ha entre Espanya i Catalunya -com si ja fóssim una ex-colònia Iberoamericana, vaja!- i insistint que estimen a Catalunya i respecten els catalans tant o més que els mateixos catalans. Ves per on!. Tota una confessió plena de sinceritat i bons desitjos; i per descomptat, mancada de hipocresia i cinisme.
El Parlament espanyol s'ha oposat per enèssima vegada, ara amb gran pompa i boato, transferir a la Generalitat les competències per convocar un referèndum mitjançant el qual tots els catalans puguem decidir el futur polític de la nostra nació. És a dir, el futur de Catalunya. La solemnitat de la sessió parlamentària no ha evitat que en rebutjar l'aspiració catalana s'hagi evidenciat la fragilitat i escassetat de principis democràtics que tenen els partits polítics d'àmbit espanyol. Ni tampoc el fet que el sonor cop de porta als nassos etzibat a Catalunya, hagi ressonat amb tant estrèpit al respectable hemicicle com el seu dia varen fer -el 23F de 1981- els trets a l'aire fets per la Guàrdia Civil sota el comandament de Tejero, desplaçats a les Corts en qualitat de salvadors de la pàtria.
Quines seran les conseqüències d'aquests continues negatives espanyoles davant les legítimes demandes catalanes?. Des d'un punt de vista català només serveixen per reafirmar el full de ruta pactat per les formacions catalanistes amb representació al Parlament i l'aplicació del qual continua inexorablement cap a la meta final: la consulta del proper 9 de novembre. És també cert que desperten un lleuger neguit, atès que no és comprensible l'entossudiment mental que pateixen els conservadors i progressistes espanyols davant d'una exigència catalana escrupolosament democràtica. Al cap i a la fi, després de tants anys de conllevancia entre Espanya i Catalunya, els catalans desitjaríem què els principis democràtics s'haguessin enfortit i consolidat entre els governants hispans; i arrelat dins les ànimes i ments de la resta de la societat. I si més no, els que s'auto qualifiquen com a partidos nacionales, no mostren ni exhibeixen en excés els esmentats principis democràtics.
Espanya, de la mà de Mariano Rajoy i els seus amiguets, està lliscant perillosament cap els bruts erms de l'autoritarisme. Neguen el dret al vot i no aporten solucions als greus problemes polítics que fustiguen a la societat del segle XXI; ans al contrari, els agreugen. Apel·len al pacte i al diàleg però no permeten parlar sobre el que realment importa i preocupa la gent, perquè no els convé ni interessa. Ni al partit ni als seus dirigents. Afirmen que la crisi econòmica està sent superada, mentre l'atur, la precarietat laboral, el desemparament social i la devaluació salarial estan condemnant a la misèria a molts dels seus governats. Insten a tothom a ser lleials, honrats i decents, mentre el seu partit reparteix sobres plens de diner negre entre els seus militants més destacats; paga les reformes de la seu nacional a Madrid amb recursos financers acumulats en una suposada caixa B, l'origen dels quals apunten fiançament il·legal del partit. I el que va ésser el seu tresorer fins fa dos dies amassa una autèntica fortuna de desenes de milions d'euros, dipositats en bancs suïssos. Rebutgen, en seu parlamentària ni més ni menys!, que hi hagi problemes i greuges polítics acumulats entre Catalunya i Espanya -Rajoy dixit-. I ho diu al decurs d'un plenari dedicat precisament als desencontres hispano-catalans!... Aquest és el bon govern de Mariano Rajoy Brey!.
Realment creu el Partido Popular que emmordassant la democràcia, demanant parlar de tot menys del referèndum o parlant en el buit, sense escoltar o ficant por, a força d'amenaces, insults i manipulant i mentint impunement, aconseguiran aturar el procés català?. Per més rocosa i feixuga que sigui la Constitució espanyola, això no farà que la majoria de catalans renunciem a les nostres conviccions democràtiques. Com més amenaçadora i parcial es mostra la justícia castellana, més forts serem i molt menys podran destruir les nostres esperances. Per més condemnes al fred espai que rebem o exilis promoguin a inhòspites i llunyanes illes deshabitades, pel 80% dels catalans que volem votar, mai no aconseguiran que desistim dels nostres anhels de llibertat.
El que ha passat el 8 d'abril al Congrés d'Espanya no és més que una nova baula desenganxada de la pesada cadena que ens subjecta a aquest Estat caspós i cutre governat ara pel Partido Popular, en altre temps pel PSOE i demà potser per UPyD -Déu no ho vulgui!-. El tràmit celebrat a Madrid ha estat una inexcusable fita formal, culminat amb èxit pel sobiranisme envers la cada vegada més propera independència. I la marxa continua a bon ritme. Caminat amb resolució i goig. Carregats d'il·lusió i renovades esperances. Tot confiant en les nostres pròpies forces i coneixedors de les dificultats que sorgiran al nostre pas que hauran d'ésser vençudes. Ho farem en pau, com sempre. Inexorablement; incansablement. El Congrés espanyol potser hi haurà enterrat definitivament el diàleg i renegat del pactisme, però l'empenta de Catalunya segueix incòlume. Ja que és el mateix parlar amb una paret i pactar amb una catèrvola que fer-ho amb tancredo Rajoy i una quadrilla de rosegats i tronats hidalgos. El resultat s'ha demostrat que és el mateix. Però... La llibertat dels catalans bé val l'esforç.
El Parlament espanyol s'ha oposat per enèssima vegada, ara amb gran pompa i boato, transferir a la Generalitat les competències per convocar un referèndum mitjançant el qual tots els catalans puguem decidir el futur polític de la nostra nació. És a dir, el futur de Catalunya. La solemnitat de la sessió parlamentària no ha evitat que en rebutjar l'aspiració catalana s'hagi evidenciat la fragilitat i escassetat de principis democràtics que tenen els partits polítics d'àmbit espanyol. Ni tampoc el fet que el sonor cop de porta als nassos etzibat a Catalunya, hagi ressonat amb tant estrèpit al respectable hemicicle com el seu dia varen fer -el 23F de 1981- els trets a l'aire fets per la Guàrdia Civil sota el comandament de Tejero, desplaçats a les Corts en qualitat de salvadors de la pàtria.
Quines seran les conseqüències d'aquests continues negatives espanyoles davant les legítimes demandes catalanes?. Des d'un punt de vista català només serveixen per reafirmar el full de ruta pactat per les formacions catalanistes amb representació al Parlament i l'aplicació del qual continua inexorablement cap a la meta final: la consulta del proper 9 de novembre. És també cert que desperten un lleuger neguit, atès que no és comprensible l'entossudiment mental que pateixen els conservadors i progressistes espanyols davant d'una exigència catalana escrupolosament democràtica. Al cap i a la fi, després de tants anys de conllevancia entre Espanya i Catalunya, els catalans desitjaríem què els principis democràtics s'haguessin enfortit i consolidat entre els governants hispans; i arrelat dins les ànimes i ments de la resta de la societat. I si més no, els que s'auto qualifiquen com a partidos nacionales, no mostren ni exhibeixen en excés els esmentats principis democràtics.
Espanya, de la mà de Mariano Rajoy i els seus amiguets, està lliscant perillosament cap els bruts erms de l'autoritarisme. Neguen el dret al vot i no aporten solucions als greus problemes polítics que fustiguen a la societat del segle XXI; ans al contrari, els agreugen. Apel·len al pacte i al diàleg però no permeten parlar sobre el que realment importa i preocupa la gent, perquè no els convé ni interessa. Ni al partit ni als seus dirigents. Afirmen que la crisi econòmica està sent superada, mentre l'atur, la precarietat laboral, el desemparament social i la devaluació salarial estan condemnant a la misèria a molts dels seus governats. Insten a tothom a ser lleials, honrats i decents, mentre el seu partit reparteix sobres plens de diner negre entre els seus militants més destacats; paga les reformes de la seu nacional a Madrid amb recursos financers acumulats en una suposada caixa B, l'origen dels quals apunten fiançament il·legal del partit. I el que va ésser el seu tresorer fins fa dos dies amassa una autèntica fortuna de desenes de milions d'euros, dipositats en bancs suïssos. Rebutgen, en seu parlamentària ni més ni menys!, que hi hagi problemes i greuges polítics acumulats entre Catalunya i Espanya -Rajoy dixit-. I ho diu al decurs d'un plenari dedicat precisament als desencontres hispano-catalans!... Aquest és el bon govern de Mariano Rajoy Brey!.
Realment creu el Partido Popular que emmordassant la democràcia, demanant parlar de tot menys del referèndum o parlant en el buit, sense escoltar o ficant por, a força d'amenaces, insults i manipulant i mentint impunement, aconseguiran aturar el procés català?. Per més rocosa i feixuga que sigui la Constitució espanyola, això no farà que la majoria de catalans renunciem a les nostres conviccions democràtiques. Com més amenaçadora i parcial es mostra la justícia castellana, més forts serem i molt menys podran destruir les nostres esperances. Per més condemnes al fred espai que rebem o exilis promoguin a inhòspites i llunyanes illes deshabitades, pel 80% dels catalans que volem votar, mai no aconseguiran que desistim dels nostres anhels de llibertat.
El que ha passat el 8 d'abril al Congrés d'Espanya no és més que una nova baula desenganxada de la pesada cadena que ens subjecta a aquest Estat caspós i cutre governat ara pel Partido Popular, en altre temps pel PSOE i demà potser per UPyD -Déu no ho vulgui!-. El tràmit celebrat a Madrid ha estat una inexcusable fita formal, culminat amb èxit pel sobiranisme envers la cada vegada més propera independència. I la marxa continua a bon ritme. Caminat amb resolució i goig. Carregats d'il·lusió i renovades esperances. Tot confiant en les nostres pròpies forces i coneixedors de les dificultats que sorgiran al nostre pas que hauran d'ésser vençudes. Ho farem en pau, com sempre. Inexorablement; incansablement. El Congrés espanyol potser hi haurà enterrat definitivament el diàleg i renegat del pactisme, però l'empenta de Catalunya segueix incòlume. Ja que és el mateix parlar amb una paret i pactar amb una catèrvola que fer-ho amb tancredo Rajoy i una quadrilla de rosegats i tronats hidalgos. El resultat s'ha demostrat que és el mateix. Però... La llibertat dels catalans bé val l'esforç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada