El cas de ERC encara és més punyent. Han defensat la independència de Catalunya fins l'extenuació. Des de sempre d'una forma abrandada i prioritària. Tant es així que es malfien de tots aquells que no tenen un pedigrí net i polit com el seu. Però, aliàs!. Desprès dels fets d'octubre de 2017 s'han tornat més prudents del que seria desitjable. El president del Parlament, Roger Torrent, va impedir la votació d'investidura de Carles Puigdemont per tal obeir una ordre del Tribunal Constitucional. Més tard no ha deixat que es prengués en consideració una iniciativa legislativa popular que exigia implementar la declaració de independència aprovada el 27 d'octubre de 2017. Potser tot això ERC ho fa perquè mantenen intacte i inamovible el lideratge d'Oriol Junqueras, segrestat i a la espera d'una dura condemna, un lideratge que es troba sotmès i a l'albir del que disposen els seus carcellers. Un lideratge que és convenientment utilitzat pels circumstancials actuals alts càrrecs del partit per escampar prudència, seny, quantitats mesurades de submissió, obediència a l'estat i les seves lleis i ordres fins i tot si son arbitraries, i per demanar un pacte per convocar un referèndum d'autodeterminació amb aquells que no volen pactar res que s'hi assembli ni de lluny. I sobretot exhibeixen una certa dosis de talibanisme esquerranós, fregant el sectarisme. Ara prefereixen apropar-se a Els Comuns i separar-se de JxCat i del PDCat com si fossin la pesta de dretes, alhora que propugnen fer polítiques d'esquerres. Fins i tot coquetegen amb la reedició d'un nou tripartit d'esquerres!. Sembla que la seva prioritat ja no és la independència de Catalunya si no arribar a l'hegemonia partidista de les forces d'esquerres dins del moviment independentista. En diuen eixamplar la base sobiranista o fer polítiques d'esquerres realistes i per tant, castradorament autonomistes.....
En fi!. Alguna cosa no quadra quan des de les files nacional-unionistes espanyoles aplaudeixen la ponderació, el realisme i la prudència d'un partit suposadament independentista com ERC. Ho fan per remarcar les diferències i aprofundir la divisió existent amb els altres actors sobiranistes?. Si!. Per descomptat!.
Les CUP son on eren abans, durant i desprès del procés independentista. Són pura coherència..... Però malauradament políticament irrellevants. De tant en tant llancen algun polític a la paperera de la història o no es sumen a la majoria independentista que sustenta un govern el qual sense ells queda en minoria i per tant, en precari i en mans de l'unionisme. La seva coherència és tanta que van perdent bous i esquelles a totes les eleccions que es convoquen. Però el més greu es que aquesta coherència, aquest purisme formal, debilita el moviment independentista fins un punt que ni ells mateixos deuen desitjar. Ser assemblearis, d'esquerres i independentistes deu resultar massa feixuc per fer política de debò, no d'aula universitària. No crec que l'assemblearisme que va regir el destí de la revolució francesa, russa o americana tingui res a veure amb el que practiquen les CUP. El seu no serveix per res!. No serveix per fer la revolució, la qual sempre queda pendent. No serveix per millorar les condicions de vida de les classes populars, perquè no tots som okupes encara tots tenim necessitats de justícia i benestar de forma immediata. Ni serveix per la defensa dels drets individuals o col·lectius, ja que només serveix per manifestar-se davant dels jutjats i de les casernes de policia per exigir la llibertat dels companys detinguts il·legítimament, o potser legítimament..... Però sempre acaben passant comptes davant d'un jutge. I no serveix per aconseguir allò que podria remoure-ho tot: la independència. Això sí que seria una veritable revolució!. És el que permetria disposar de tots el recursos necessaris per millorar la qualitat de vida de totes les classes socials, les populars, les mitjanes i fins i tot, les altes. I la defensa dels drets col·lectius i individuals no dependrien del TC, o del Suprem. El mateix que l'Audiència Nacional -el TOP!- que passaria merescudament a la paperera de l'historia. Com passaria amb els policies patriòtics i els guàrdies civils militars. També podríem deslliurar-nos de fiscals afinadors i polítics com Rivera, Casado, Abascal i similars.....
El somni de la independència s'està tornant en un veritable malson. Perquè està guanyant el divide et impera proclamat pel tirà Juli Cèsar i utilitzat pel seu alter ego Aznar. Les formacions polítiques sobiranistes s'han impregnat del virus de la divisió que atia l'unionisme espanyolista. Ara pacto amb el PSC per arrabassar l'alcaldia a PDCat o ERC, tant se val. Ara m'apropo a Els Comuns per eixamplar la base sobiranista mentres s'empetiteix l'independentista. Ara no recolzo aquest partit perquè és de dretes, o d'esquerres. Ara no recolzo les iniciatives d'aquest altra partit perquè som adversaris electorals. Ara vull obtenir l'hegemonia dins l'espai sobiranista, o mantenir la cadira, o no perdre la majoria, o..... Bajanades!. ERC, PDCat i les CUP estan essent els tontos útils del nacionalisme espanyolista. És que no s'adonen que els unionistes es freguen les mans mentres atien l'enfrontament?. No veuen que mentres s'emboliquen en picabaralles partidistes, atacs de banyes i discutir sobre immortalitat del cranc de riu o el sexe dels àngels, l'unionisme està guanyant temps?. No tenen en compte que mentres ens afeblim, l'unionisme continua implacablement la feina de sapa que malmet l'economia, les finances, les empreses i els treballadors catalans, per ensorrar les ànsies de llibertat dels catalans?. Ni ERC, ni PDCat ni les CUP son conscients de la força que tenen darrera d'ells. Força que els ha empès fins allà on son ara. De debò creuen que han arribat fins aquí gràcies a l'empenta dels pocs centenars de militants més fidels i obedients de cadascun dels seus partits?. No haurien d'oblidar els més de dos milions i mig -pel cap baix!- de votants que vam defensar les urnes l'1 d'octubre. Ni els centenars de milers que vam mobilitzar-nos el dia 3 del mateix més per l'aturada de país. I dels milers i milers que vam estar expectants i il·lusionats tot esperant la proclamació de independència el 27 d'octubre de 2017..... Tot aquest capital es el que volen dilapidar?.
La divisió s'ha apoderat de les formacions polítiques independentistes. Per por, per impotència, per desconcert o pel que sigui. Però la seva divisió no es la nostra divisió. Ans el contrari!. La seva pusil·lanimitat encoratja el moviment independentista. Ara som plenament conscients que amb ERC, PDCat i les CUP no n'hi ha prou. Som milions els que estem disposats a defensar una república que no defensen ells, defensar una independència que no s'atreveixen a implementar ells i alliberar els presos polítics i fer tornar els exiliats perquè ells, els aparells dels partits, no s'atreveixen a desobeir. Els actuals dirigents independentistes comencen a ser una nosa. I quan algú molesta el millor que pot fer és apartar-se. Perquè si no, l'acabaran apartant!.
En cas contrari els lliris es tornaran llances. Es això el que volen?. Volen que la gent es regiri?. Volen que el pacifisme deixi de ser pacífic?. Volen que ocupem places i carrers i ens enfrontem contra qui vulgui reprimir-nos?. Volen potser que oblidem els principis democràtics, llencem a la paperera de la història urnes i paperetes i fem us de la força?.
No tenen més remei que entomar l'unitat d'actuació altre cop. No poden posar al congelador a milions d'independentistes perquè congelin la independència. No som pas els ciutadans qui hem de dir el que han de fer els partits, però els partits tenen l'obligació de fer allò que demanen els ciutadans. Tots el ciutadans, no pas només els militants més fidels, conformistes i submisos de cada partit.
Vam fer un referèndum i el vam guanyar amb la nostra sang, suor i llàgrimes. Vam fer una aturada de país per denunciar la repressió, les injustícies i la brutalitat de l'Estat borbònic. I vam proclamar la República malgrat les pors i desconcerts dels partits. Volem fets, no paraules buides. Ja n'hi ha prou de demanar pactes amb qui no vol pactar, ni enraonar amb qui només vol imposar-se violentament!.
No ens demaneu ara que fem una revolució perquè vosaltres no feu la vostra feina. Perquè nosaltres si que farem la nostra feina!. No ho dubteu!. I ho farem malgrat les vostres pors.....
En fi!. Alguna cosa no quadra quan des de les files nacional-unionistes espanyoles aplaudeixen la ponderació, el realisme i la prudència d'un partit suposadament independentista com ERC. Ho fan per remarcar les diferències i aprofundir la divisió existent amb els altres actors sobiranistes?. Si!. Per descomptat!.
Les CUP son on eren abans, durant i desprès del procés independentista. Són pura coherència..... Però malauradament políticament irrellevants. De tant en tant llancen algun polític a la paperera de la història o no es sumen a la majoria independentista que sustenta un govern el qual sense ells queda en minoria i per tant, en precari i en mans de l'unionisme. La seva coherència és tanta que van perdent bous i esquelles a totes les eleccions que es convoquen. Però el més greu es que aquesta coherència, aquest purisme formal, debilita el moviment independentista fins un punt que ni ells mateixos deuen desitjar. Ser assemblearis, d'esquerres i independentistes deu resultar massa feixuc per fer política de debò, no d'aula universitària. No crec que l'assemblearisme que va regir el destí de la revolució francesa, russa o americana tingui res a veure amb el que practiquen les CUP. El seu no serveix per res!. No serveix per fer la revolució, la qual sempre queda pendent. No serveix per millorar les condicions de vida de les classes populars, perquè no tots som okupes encara tots tenim necessitats de justícia i benestar de forma immediata. Ni serveix per la defensa dels drets individuals o col·lectius, ja que només serveix per manifestar-se davant dels jutjats i de les casernes de policia per exigir la llibertat dels companys detinguts il·legítimament, o potser legítimament..... Però sempre acaben passant comptes davant d'un jutge. I no serveix per aconseguir allò que podria remoure-ho tot: la independència. Això sí que seria una veritable revolució!. És el que permetria disposar de tots el recursos necessaris per millorar la qualitat de vida de totes les classes socials, les populars, les mitjanes i fins i tot, les altes. I la defensa dels drets col·lectius i individuals no dependrien del TC, o del Suprem. El mateix que l'Audiència Nacional -el TOP!- que passaria merescudament a la paperera de l'historia. Com passaria amb els policies patriòtics i els guàrdies civils militars. També podríem deslliurar-nos de fiscals afinadors i polítics com Rivera, Casado, Abascal i similars.....
El somni de la independència s'està tornant en un veritable malson. Perquè està guanyant el divide et impera proclamat pel tirà Juli Cèsar i utilitzat pel seu alter ego Aznar. Les formacions polítiques sobiranistes s'han impregnat del virus de la divisió que atia l'unionisme espanyolista. Ara pacto amb el PSC per arrabassar l'alcaldia a PDCat o ERC, tant se val. Ara m'apropo a Els Comuns per eixamplar la base sobiranista mentres s'empetiteix l'independentista. Ara no recolzo aquest partit perquè és de dretes, o d'esquerres. Ara no recolzo les iniciatives d'aquest altra partit perquè som adversaris electorals. Ara vull obtenir l'hegemonia dins l'espai sobiranista, o mantenir la cadira, o no perdre la majoria, o..... Bajanades!. ERC, PDCat i les CUP estan essent els tontos útils del nacionalisme espanyolista. És que no s'adonen que els unionistes es freguen les mans mentres atien l'enfrontament?. No veuen que mentres s'emboliquen en picabaralles partidistes, atacs de banyes i discutir sobre immortalitat del cranc de riu o el sexe dels àngels, l'unionisme està guanyant temps?. No tenen en compte que mentres ens afeblim, l'unionisme continua implacablement la feina de sapa que malmet l'economia, les finances, les empreses i els treballadors catalans, per ensorrar les ànsies de llibertat dels catalans?. Ni ERC, ni PDCat ni les CUP son conscients de la força que tenen darrera d'ells. Força que els ha empès fins allà on son ara. De debò creuen que han arribat fins aquí gràcies a l'empenta dels pocs centenars de militants més fidels i obedients de cadascun dels seus partits?. No haurien d'oblidar els més de dos milions i mig -pel cap baix!- de votants que vam defensar les urnes l'1 d'octubre. Ni els centenars de milers que vam mobilitzar-nos el dia 3 del mateix més per l'aturada de país. I dels milers i milers que vam estar expectants i il·lusionats tot esperant la proclamació de independència el 27 d'octubre de 2017..... Tot aquest capital es el que volen dilapidar?.
La divisió s'ha apoderat de les formacions polítiques independentistes. Per por, per impotència, per desconcert o pel que sigui. Però la seva divisió no es la nostra divisió. Ans el contrari!. La seva pusil·lanimitat encoratja el moviment independentista. Ara som plenament conscients que amb ERC, PDCat i les CUP no n'hi ha prou. Som milions els que estem disposats a defensar una república que no defensen ells, defensar una independència que no s'atreveixen a implementar ells i alliberar els presos polítics i fer tornar els exiliats perquè ells, els aparells dels partits, no s'atreveixen a desobeir. Els actuals dirigents independentistes comencen a ser una nosa. I quan algú molesta el millor que pot fer és apartar-se. Perquè si no, l'acabaran apartant!.
En cas contrari els lliris es tornaran llances. Es això el que volen?. Volen que la gent es regiri?. Volen que el pacifisme deixi de ser pacífic?. Volen que ocupem places i carrers i ens enfrontem contra qui vulgui reprimir-nos?. Volen potser que oblidem els principis democràtics, llencem a la paperera de la història urnes i paperetes i fem us de la força?.
No tenen més remei que entomar l'unitat d'actuació altre cop. No poden posar al congelador a milions d'independentistes perquè congelin la independència. No som pas els ciutadans qui hem de dir el que han de fer els partits, però els partits tenen l'obligació de fer allò que demanen els ciutadans. Tots el ciutadans, no pas només els militants més fidels, conformistes i submisos de cada partit.
Vam fer un referèndum i el vam guanyar amb la nostra sang, suor i llàgrimes. Vam fer una aturada de país per denunciar la repressió, les injustícies i la brutalitat de l'Estat borbònic. I vam proclamar la República malgrat les pors i desconcerts dels partits. Volem fets, no paraules buides. Ja n'hi ha prou de demanar pactes amb qui no vol pactar, ni enraonar amb qui només vol imposar-se violentament!.
No ens demaneu ara que fem una revolució perquè vosaltres no feu la vostra feina. Perquè nosaltres si que farem la nostra feina!. No ho dubteu!. I ho farem malgrat les vostres pors.....
