Tinc que fer una confessió: Estic deixant de ser un aferrissat defensor de la permanència de Catalunya dins de la Unió Europea.....
Jo sempre he sigut europeista. Vaig considerar que l'entrada de l'Estat espanyol a la Comunitat Europea, juny de l'any 1985, faria que es consolidés la democràcia, que la prosperitat i el desenvolupament econòmic i social es reforçarien i que Catalunya i els catalans podríem aprofitar-nos de l'adhesió per projectar i enfortir el nostre país dins del concert mundial de nacions lliures de forma gairebé definitiva.... Ara, ja no penso el mateix!.
L'esclat de la crisis l'any 2008 i les exigències de Brussel·les i Madrid per combatre-la, van desfermar en mi un sentiment de frustració, de patir una injustícia incommensurable i finalment, una decepció monumental..... Perquè tenien que retallar-se la sanitat, l'educació, els subsidis d'atur, els ajuts per dependència i les pensions públiques per afavorir a la banca i les institucions financeres?. Transvasar ingents recursos financers des de l'estat de benestar cap a aquells que per mala gestió, avarícia i crua especulació havien fet fallida, era la millor manera de sortir de la crisis?. Acomiadar a centenars de milers de treballadors, retallant-los drets laborals, indemnitzacions per acomiadament, precaritzant -encara més- les condicions de treball i devaluant els salaris dels afortunats que no han perdut la feina, era l'única solució?. Aigualir la tasca dels sindicats, posant-los a la vora de la irrellevància laboral, era imprescindible per combatre la crisis?. Desnonar desenes de milers de famílies que no podien pagar l'hipoteca perquè havien sigut acomiadats, ha sigut bo per l'economia?. Condemnar a aquestes famílies a la ruïna permanent perquè mantenien el deute amb els bancs malgrat haver perdut la llar, va afavorir la sortida de la crisis?. Tot això era just?. Va ser necessari?.
La supèrbia dels comissaris europeus, dels homes de negre, de Merkel i Rajoy, em va provocar angúnia i fàstic.... Autèntics vòmits!. Europa havia passat a ser un vedat de grans financers, d'empreses multinacionals, de lobbys econòmics i d'interessos burocràtics continentals, que caçaven despietadament homes i dones europeus fins llavors lliures, que els aniquilaven socialment i que els esclafaven laboralment per beneficiar les butxaques dels poderosos.... Poc a poc, països com Grècia, Itàlia, Irlanda, Malta, Portugal, Espanya i d'altres van anar caient dins del sac de la misèria -sense fons- que la Unió Europea va posar a la nostra disposició.... I després de vuit anys, encara estem en crisis!. No han servit per res tants sacrificis!. Només per enriquir encara més els rics.
Avui, a aquesta crisis social i laboral s'afegeix una monstruosa crisis humanitària..... Centenars de milers de refugiats -persones com vostè o jo!- que fugen de Síria, Iraq o Afganistan perquè allà els maten, es moren de gana o no els curen les seves malalties ni els nens poden anar a escola, es troben enclaustrats a les fronteres de Grècia perquè la Europa opulenta no vol que tants ésser humans trastoquin les seves ordenades societats... Però per damunt de tot, perquè no malmetin les finances i l'economia de la UE. I demanen que un país com Turquia, que està massacrant el poble kurd, què no vol saber res de la llibertat d'expressió ni d'opinió, què expropia mitjans de comunicació i què no respecte els drets humans més elementals, se'n faci càrrec a canvi de 6000 milions d'euros, de suprimir el visat dels turcs per viatjar a Europa i que aquesta mateixa Europa sense ànima tanqui els ulls davant d'un govern que es més a prop d'una dictadura islàmica que d'una veritable democràcia occidental.....
Definitivament, aquesta Europa no m'agrada.... Quan Catalunya obtingui la independència, ens interessarà formar part d'una Unió que maltracta els ciutadans sense pietat?.
Europea ha perdut l'ànima i el cor i, francament, a mi una carcassa metàl·lica i freda com aquesta Unió no m'atrau gens. No la vull pas així......
Jo sempre he sigut europeista. Vaig considerar que l'entrada de l'Estat espanyol a la Comunitat Europea, juny de l'any 1985, faria que es consolidés la democràcia, que la prosperitat i el desenvolupament econòmic i social es reforçarien i que Catalunya i els catalans podríem aprofitar-nos de l'adhesió per projectar i enfortir el nostre país dins del concert mundial de nacions lliures de forma gairebé definitiva.... Ara, ja no penso el mateix!.
L'esclat de la crisis l'any 2008 i les exigències de Brussel·les i Madrid per combatre-la, van desfermar en mi un sentiment de frustració, de patir una injustícia incommensurable i finalment, una decepció monumental..... Perquè tenien que retallar-se la sanitat, l'educació, els subsidis d'atur, els ajuts per dependència i les pensions públiques per afavorir a la banca i les institucions financeres?. Transvasar ingents recursos financers des de l'estat de benestar cap a aquells que per mala gestió, avarícia i crua especulació havien fet fallida, era la millor manera de sortir de la crisis?. Acomiadar a centenars de milers de treballadors, retallant-los drets laborals, indemnitzacions per acomiadament, precaritzant -encara més- les condicions de treball i devaluant els salaris dels afortunats que no han perdut la feina, era l'única solució?. Aigualir la tasca dels sindicats, posant-los a la vora de la irrellevància laboral, era imprescindible per combatre la crisis?. Desnonar desenes de milers de famílies que no podien pagar l'hipoteca perquè havien sigut acomiadats, ha sigut bo per l'economia?. Condemnar a aquestes famílies a la ruïna permanent perquè mantenien el deute amb els bancs malgrat haver perdut la llar, va afavorir la sortida de la crisis?. Tot això era just?. Va ser necessari?.
La supèrbia dels comissaris europeus, dels homes de negre, de Merkel i Rajoy, em va provocar angúnia i fàstic.... Autèntics vòmits!. Europa havia passat a ser un vedat de grans financers, d'empreses multinacionals, de lobbys econòmics i d'interessos burocràtics continentals, que caçaven despietadament homes i dones europeus fins llavors lliures, que els aniquilaven socialment i que els esclafaven laboralment per beneficiar les butxaques dels poderosos.... Poc a poc, països com Grècia, Itàlia, Irlanda, Malta, Portugal, Espanya i d'altres van anar caient dins del sac de la misèria -sense fons- que la Unió Europea va posar a la nostra disposició.... I després de vuit anys, encara estem en crisis!. No han servit per res tants sacrificis!. Només per enriquir encara més els rics.
Avui, a aquesta crisis social i laboral s'afegeix una monstruosa crisis humanitària..... Centenars de milers de refugiats -persones com vostè o jo!- que fugen de Síria, Iraq o Afganistan perquè allà els maten, es moren de gana o no els curen les seves malalties ni els nens poden anar a escola, es troben enclaustrats a les fronteres de Grècia perquè la Europa opulenta no vol que tants ésser humans trastoquin les seves ordenades societats... Però per damunt de tot, perquè no malmetin les finances i l'economia de la UE. I demanen que un país com Turquia, que està massacrant el poble kurd, què no vol saber res de la llibertat d'expressió ni d'opinió, què expropia mitjans de comunicació i què no respecte els drets humans més elementals, se'n faci càrrec a canvi de 6000 milions d'euros, de suprimir el visat dels turcs per viatjar a Europa i que aquesta mateixa Europa sense ànima tanqui els ulls davant d'un govern que es més a prop d'una dictadura islàmica que d'una veritable democràcia occidental.....
Definitivament, aquesta Europa no m'agrada.... Quan Catalunya obtingui la independència, ens interessarà formar part d'una Unió que maltracta els ciutadans sense pietat?.
Europea ha perdut l'ànima i el cor i, francament, a mi una carcassa metàl·lica i freda com aquesta Unió no m'atrau gens. No la vull pas així......
