El govern d'Espanya ha proposat que el 12 de desembre d'enguany es faci un debat monogràfic a les Corts sobre la situació a Catalunya. El president Sánchez aprofitarà la compareixença per oferir un nou estatut d'autonomia per a Catalunya. Deu pensar que la solució al anomenat problema català s'arreglarà imitant a José Luis Rodríguez Zapatero i el seu ja famós "apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya". Aquesta frase la va pronunciar solemnement davant 20.000 persones durant el míting del PSC celebrat al Palau Sant Jordi el dia 13 de novembre de 2003. Es a dir, torna a fer una proposta ja fracassada des de fa justament quinze anys.
De vegades arribo a la conclusió que els espanyols deuen pensar que els catalans encara ens mamem el dit.
A partir del fake de Zapatero va iniciar-se l'ensarronada més gran que mai s'ha produït a la història de L'Estat. Quan el text del nou estatut va arribar a les Corts el socialista Alfonso Guerra va dedicar-se a passar-li el ribot fins que va quedar tan fi com un paper de fumar. Un cop raspallat també al Senat es va posar a votació mitjançant un referèndum, amb una participació del 49% i un 74% de vots favorables a l'aprovació. Per cert, aquests resultats no difereixen massa dels produïts a la consulta de l'u d'octubre de 2017 amb 43% de participació i un 90% favorables a la independència, malgrat els boicots efectuats pels unionistes i de la repressió desplegada per les forces d'ocupació espanyoles. I desprès es va produir la jugada mestra del trilerisme espanyolista: La intromissió del TC de la mà del Partit Popular per acabar de raspallar el ja aleshores estatutet potinejat. A partir d'aqui, la història ja és prou coneguda.....
El primer parany d'aquesta darrera tongada ens el va posar Zapatero. Els socialistes no només no van recolzar l'estatut que va sortir aprovat per la cambra catalana si no que a més a més es van dedicar a retallar-lo miserablement durant la tramitació a Madrid. Mentrestant, el Partit Popular es va dedicar a recollir signatures arreu de l'Estat contra Catalunya. El "donde tengo que firmar contra Catalunya" d'ahir s'ha transformat en el "a por ellos" d'avui. Estava en marxa el segon parany. Després van impugnar-lo davant el constitucional i els seus magistrats còmplices el van tornar a retallar entre grans escarafalls i mil escàndols i manipulacions. Finalment van redactar una sentència que es va carregar l'esperit i la lletra que s'havia pactat i aprovat a Catalunya. Tots els articles potinejats a l'estatut català van ser copiats literalment en altres -per exemple, el valencià i el andalús- i avui encara son constitucionals.... per a ells, no pas pel català!.
El govern de Madrid sempre ha demanat diàleg dins de la llei. I, alhora, sempre s'ha negat a parlar del referèndum demanat per més del 70% dels catalans. Per als unionistes, exercir la democràcia només és possible si es fa dins l'ordenament polític dictat per la majoria estatal i amb els seus àrbitres, les seves regles de jocs i les seves majories nacionals les quals, curiosament, sempre afavoreixen la posició i imposició del govern i les institucions de la Espanya castellana. Per tant, l'opinió de la part humiliada, reprimida i escarnida no val per a res. La voluntat de la minoria catalana a l'Estat, majoritària a Catalunya, no és d'obligat compliment ni ha de ser tinguda en compte. Estem davant de la tercera trampa: no voler fer política ni respectar la voluntat dels votants. Dir que s'ha de dialogar i negar-se a fer-ho sobre tot i sense condicions o marcant línies vermelles s'ha tornat la norma. Dir que s'ha de respectar la llei i saltar-se-la desvergonyidament ja sigui magrejant el TC i fins i tot la judicatura, la fiscalia i la policia tant com vulguin ahir, avui i demà, també. Recusant magistrats del constitucional i no cobrir les defuncions per no alterar la seva majoria conservadora, tradicionalista i nacionalista; afavorint nomenaments de jutges afins, saltant-se la divisió de poders i la independència judicial; fent que la fiscalia afini imputacions falses contra adversaris polítics -per a ells, enemics!-; o utilitzant la policia com a sicaris, espies i rates de claveguera per manipular, espiar, perseguir i anorrear qui no pensa o fa el que a ells els plagui, tota aquesta punyent farsa ha passat a ser el pa nostra de cada dia. I tot això fent servir els principis democràtics com una mena de democràcia orgànica hereva directa del franquisme. Per acabar-ho d'adobar, van utilitzar -i continuen fent-ho!- la figura del cap d'Estat, el rei, per legitimar el procedir vergonyosament immoral i corrupte de l'executiu, per encoratjar la repressió policial o fent que truqués a les principals empreses catalanes per pressionar-les per a que canviessin les seus socials traslladant-les a territori espanyol, sota l'amenaça -el xantatge!- de que els recursos financers pels negocis que mantenien amb l'Estat patirien un sobtat enfonsament o sotrac en forma de retirada de diners, com així van patir Caixabanc i el Banc de Sabadell. Les empreses de l'Estat van retirar de cop fins a 10.000 milions d'euros d'ambdós bancs fins que van traslladar el domicili fiscal fora de Catalunya, segons va informar el diari ARA. SEAT, en canvi, va resistir el xantatge i s'hi va negar. Aquesta va ser i encara és hores d'ara la generosa oferta que fa Madrit als catalans.
I ara Pedro Sánchez vol que ens oblidem d'aquests quinze anys de paranys, xantatges i trilerisme i ens creguem que un nou estatut satisfarà i colmarà els desitjos i anhels de la majoria de catalans.....
El que jo crec és que no volen conèixer què pensem ni què volem els catalans, perquè no volen reconèixer com a subjecte polític el poble català. Ni volen que fem política, practiquem la democràcia sense limitacions autoritàries i que fins i tot pensem i actuem segons els nostres tarannà, interessos, esperances i desitjos. Ofereixen diàleg per imposar-nos les seves decisions, no pas per enraonar i pactar solucions. Volen imposar la seva nació de matriu castellana per anorrear la catalana. Veuen Catalunya como la seva joia de la corona particular, la qual pot ser espoliada en nom d'una falsa solidaritat amb la resta de l'Estat per així fer passar per la capital centralitzada i centralista tots els recursos sostrets als catalans i que acaben sent repartits des de Madrid, fent bo el refrany aquell que diu "quien parte y reparte se lleva la mayor parte".
Demanar retrocedir políticament quinze anys i que oblidem tots els paranys que Espanya ens ha posat, és demanar massa. I és insultant!. Tot això només vol dir que l'única via encara transitable que ens queda als catalans és, ras i curt, la unilateralitat. Mai acceptaran fer un referèndum d'autodeterminació ni que ho demanés el 100% de la població. Mai reconeixeran Catalunya com a subjecte polític perquè seria tant com reconèixer a Catalunya com a nació. Mai reconeixeran que estan espoliant les butxaques catalanes per afavorir el poder i els poderosos de Madrit.....
Repeteixo: L'única solució és i serà la unilateralitat. Per això hem d'estar disposats a pagar el preu que calgui per aconseguir la independència. I el temps apressa perquè l'últim parany que ens ha posat Espanya és la desmotivació, el cansament, la desesperança, la desmovilització dels milions de catalans que volem l'autodeterminacio i la llibertat. Es a dir, que volem la independència.
No els fem el joc!. No caiguem en els seus paranys mai més. Mantinguem-nos ferms i disposats a lluitar amb les nostres armes més destructives per a ells i que tan sovint fem servir a Catalunya: el pacifisme, la democràcia i la veritat. Ep!. Però amb coratge i contundència!.
De vegades arribo a la conclusió que els espanyols deuen pensar que els catalans encara ens mamem el dit.
A partir del fake de Zapatero va iniciar-se l'ensarronada més gran que mai s'ha produït a la història de L'Estat. Quan el text del nou estatut va arribar a les Corts el socialista Alfonso Guerra va dedicar-se a passar-li el ribot fins que va quedar tan fi com un paper de fumar. Un cop raspallat també al Senat es va posar a votació mitjançant un referèndum, amb una participació del 49% i un 74% de vots favorables a l'aprovació. Per cert, aquests resultats no difereixen massa dels produïts a la consulta de l'u d'octubre de 2017 amb 43% de participació i un 90% favorables a la independència, malgrat els boicots efectuats pels unionistes i de la repressió desplegada per les forces d'ocupació espanyoles. I desprès es va produir la jugada mestra del trilerisme espanyolista: La intromissió del TC de la mà del Partit Popular per acabar de raspallar el ja aleshores estatutet potinejat. A partir d'aqui, la història ja és prou coneguda.....
El primer parany d'aquesta darrera tongada ens el va posar Zapatero. Els socialistes no només no van recolzar l'estatut que va sortir aprovat per la cambra catalana si no que a més a més es van dedicar a retallar-lo miserablement durant la tramitació a Madrid. Mentrestant, el Partit Popular es va dedicar a recollir signatures arreu de l'Estat contra Catalunya. El "donde tengo que firmar contra Catalunya" d'ahir s'ha transformat en el "a por ellos" d'avui. Estava en marxa el segon parany. Després van impugnar-lo davant el constitucional i els seus magistrats còmplices el van tornar a retallar entre grans escarafalls i mil escàndols i manipulacions. Finalment van redactar una sentència que es va carregar l'esperit i la lletra que s'havia pactat i aprovat a Catalunya. Tots els articles potinejats a l'estatut català van ser copiats literalment en altres -per exemple, el valencià i el andalús- i avui encara son constitucionals.... per a ells, no pas pel català!.
El govern de Madrid sempre ha demanat diàleg dins de la llei. I, alhora, sempre s'ha negat a parlar del referèndum demanat per més del 70% dels catalans. Per als unionistes, exercir la democràcia només és possible si es fa dins l'ordenament polític dictat per la majoria estatal i amb els seus àrbitres, les seves regles de jocs i les seves majories nacionals les quals, curiosament, sempre afavoreixen la posició i imposició del govern i les institucions de la Espanya castellana. Per tant, l'opinió de la part humiliada, reprimida i escarnida no val per a res. La voluntat de la minoria catalana a l'Estat, majoritària a Catalunya, no és d'obligat compliment ni ha de ser tinguda en compte. Estem davant de la tercera trampa: no voler fer política ni respectar la voluntat dels votants. Dir que s'ha de dialogar i negar-se a fer-ho sobre tot i sense condicions o marcant línies vermelles s'ha tornat la norma. Dir que s'ha de respectar la llei i saltar-se-la desvergonyidament ja sigui magrejant el TC i fins i tot la judicatura, la fiscalia i la policia tant com vulguin ahir, avui i demà, també. Recusant magistrats del constitucional i no cobrir les defuncions per no alterar la seva majoria conservadora, tradicionalista i nacionalista; afavorint nomenaments de jutges afins, saltant-se la divisió de poders i la independència judicial; fent que la fiscalia afini imputacions falses contra adversaris polítics -per a ells, enemics!-; o utilitzant la policia com a sicaris, espies i rates de claveguera per manipular, espiar, perseguir i anorrear qui no pensa o fa el que a ells els plagui, tota aquesta punyent farsa ha passat a ser el pa nostra de cada dia. I tot això fent servir els principis democràtics com una mena de democràcia orgànica hereva directa del franquisme. Per acabar-ho d'adobar, van utilitzar -i continuen fent-ho!- la figura del cap d'Estat, el rei, per legitimar el procedir vergonyosament immoral i corrupte de l'executiu, per encoratjar la repressió policial o fent que truqués a les principals empreses catalanes per pressionar-les per a que canviessin les seus socials traslladant-les a territori espanyol, sota l'amenaça -el xantatge!- de que els recursos financers pels negocis que mantenien amb l'Estat patirien un sobtat enfonsament o sotrac en forma de retirada de diners, com així van patir Caixabanc i el Banc de Sabadell. Les empreses de l'Estat van retirar de cop fins a 10.000 milions d'euros d'ambdós bancs fins que van traslladar el domicili fiscal fora de Catalunya, segons va informar el diari ARA. SEAT, en canvi, va resistir el xantatge i s'hi va negar. Aquesta va ser i encara és hores d'ara la generosa oferta que fa Madrit als catalans.
I ara Pedro Sánchez vol que ens oblidem d'aquests quinze anys de paranys, xantatges i trilerisme i ens creguem que un nou estatut satisfarà i colmarà els desitjos i anhels de la majoria de catalans.....
El que jo crec és que no volen conèixer què pensem ni què volem els catalans, perquè no volen reconèixer com a subjecte polític el poble català. Ni volen que fem política, practiquem la democràcia sense limitacions autoritàries i que fins i tot pensem i actuem segons els nostres tarannà, interessos, esperances i desitjos. Ofereixen diàleg per imposar-nos les seves decisions, no pas per enraonar i pactar solucions. Volen imposar la seva nació de matriu castellana per anorrear la catalana. Veuen Catalunya como la seva joia de la corona particular, la qual pot ser espoliada en nom d'una falsa solidaritat amb la resta de l'Estat per així fer passar per la capital centralitzada i centralista tots els recursos sostrets als catalans i que acaben sent repartits des de Madrid, fent bo el refrany aquell que diu "quien parte y reparte se lleva la mayor parte".
Demanar retrocedir políticament quinze anys i que oblidem tots els paranys que Espanya ens ha posat, és demanar massa. I és insultant!. Tot això només vol dir que l'única via encara transitable que ens queda als catalans és, ras i curt, la unilateralitat. Mai acceptaran fer un referèndum d'autodeterminació ni que ho demanés el 100% de la població. Mai reconeixeran Catalunya com a subjecte polític perquè seria tant com reconèixer a Catalunya com a nació. Mai reconeixeran que estan espoliant les butxaques catalanes per afavorir el poder i els poderosos de Madrit.....
Repeteixo: L'única solució és i serà la unilateralitat. Per això hem d'estar disposats a pagar el preu que calgui per aconseguir la independència. I el temps apressa perquè l'últim parany que ens ha posat Espanya és la desmotivació, el cansament, la desesperança, la desmovilització dels milions de catalans que volem l'autodeterminacio i la llibertat. Es a dir, que volem la independència.
No els fem el joc!. No caiguem en els seus paranys mai més. Mantinguem-nos ferms i disposats a lluitar amb les nostres armes més destructives per a ells i que tan sovint fem servir a Catalunya: el pacifisme, la democràcia i la veritat. Ep!. Però amb coratge i contundència!.
I com demostres què no ens xuplem el dit?
ResponEliminaDesprès de l'1 d'octubre els catalans només ens llepem les ferides. I llavors van arribar a la conclusió -la immensa majoria de nosaltres- que s'havia acabat això de posar l'altra galta. Ja no confiem en un estat que utilitza la violència per imposar-se als que volem la llibertat.
EliminaAixò de mamar-nos el dit, s'ha acabat!.