Europa ho té prou complicat....!.
Els antecedents de Europa es troben a la CECA -Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer- i a la CEEA -EURATOM-, al Mercat Comú, a la Comunitat Europea, a la Unió Europea..... Tots aquests noms, rimbombants i majestàtics, volen dir el mateix. I ho volen dir des del final de la segona guerra mundial. Per tal de conjurar-se contra les atrocitats de les guerres que de tant en tant assolen Europa, un grans pro-homes van proposar posar en comú els interessos econòmics de les distintes nacions que aleshores van aixoplugar-se sota aquest ideal. França i Alemanya Occidental, amb l'afegitó d'Italia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg, son els socis fundadors..... Aquest inici purament econòmic va tenir tant d'èxit que es va tornar com la temptadora fruita del paradís. Per tant, pocs se'n podien resistir!. Any darrera any van anat caient més i més estats dins la panxa del bou, ha resguard de la neu i la pluja que queia a fora. Vint-i vuit estats europeus han decidit sumar-si fins ara. A mesura que anaven afegint-se nous membres, anava canviant de nom, fins adoptar el més ostentós de tots: la Unió Europea!.
L'èxit, però, no sempre es bo. La panxa del bou ha esdevingut insuficient per digerir tants interessos financers i econòmics contraposats. I més davant d'uns mercats en constant moviment, moguts pels diners, l'especulació, l'explotació laboral, l'espoli dels recursos i el consumisme desaforat. Els mercats, a més a més, tenen interessos a tot arreu del món i l'àmbit europeu els queda petit. I si afegim els resultats de les guerres que envolten la pacífica Europa, entendrem l'allau de gent que vol entrar al paradís per viure amb els envejats europeus i trobar la pau i benestar per desenes de milions d'éssers humans, petits, grans o vells, homes i dones, famílies senceres que es troben en perill de mort per culpa dels sàtrapes que governen els seus convulsionats països destrossats per guerres, injustícies, fam i misèria, tant se val.
L'èxit s'ha tornat en fracàs!. Anglaterra ha decidit sortir perquè la fruita del paradís s'ha tornat indigerible. Massa refugiats, massa directives de Brussel·les, massa funcionaris i massa regulacions dels mercats. Alemanya vol controlar l'euro i el Banc Central -els darrers jous posats damunt les espatlles dels europeus-, vol que tothom retalli despeses -tant se val si les retallades són en sanitat, pensions o educació-, vol seguir exportant a tort i dret i vol que tothom segueixi la seva disbauxada política d'acollida.... Vol manar!. I que es noti qui mana!. Per la seva banda, Itàlia va fent la viu viu. Ras i curt: "se non è vero, è ben trovato". França no pot viure sense "grandeur", però monsieur Charles de Gaulle ja no hi es. I la "grandeur", tampoc!. I Espanya, que per Catalunya només té un no -o molts no!-, a totes les demandes en general i particularment a les democràtiques, només sap dir si bwana a Merkel i Brussel·les, sense amoïnar-se gens si les decisions son bones pels espanyols o només ho son per les empreses de l'IBEX 35 i pels habituals de la llotja del Bernabeu. I, per damunt de tot, posar-se al costat -a les ordres!- dels mercats....!.
Si el Brexit surt bé, altres membres de l'esplendorosa Unió Europea la imitaran. Marxaran!. I es consumarà el fracàs. No es pot posar en comú els interessos econòmics i financers dels estats i dels mercats i deixar de banda els interessos de la gent, els drets laborals, la justícia social, la solidaritat amb els amenaçats, els drets humans..... els interessos dels homes i dones en definitiva, perquè estats i mercats continuïn xuclant indefinidament sang i fetge als ciutadans europeus per seguir omplint-se les panxes com si Europa fos seva i no de tots.....
Espanya amenaça a Catalunya amb vetar la permanència a la Unió, si assolim la independència. Fa uns anys -pocs- aquesta amenaça podia esporuguir a uns quants catalans, europeistes convençuts, i fer-los desistir dels seus anhels sobiranistes. No crec que això passi ara. La Unió Europea ha deixat de ser una casa a la qual ens podem aixoplugar. Potser alguns especuladors i algunes grans empreses ancorades al segle XX lamentarien l'abandó. Però la majoria només remugarien una mica i després s'adaptarien a la nova realitat, com han acabat fent davant la davallada del mercat espanyol produït pel boicot espanyol als productes catalans i substituint-lo per l'exportació a la resta del món...... Però el ciutadans corrents no hi sortirem perdent res!. Nosaltres no som ni empresaris, ni especuladors, ni mercats i per tant, Europa només es el nostre continent i un referent cultural. No oblidéssim pas que la majoria de ciutadans o son parats, o treballen a precari i esclavitzats, o son jubilats amb pensions congelades. Per tant, nosaltres no tenim res a veure amb regulacions, retalls, funcionaris o directives. Ho patim i no ho volem!. Això és la maleïda Unió, no la nostra Europa!.
Espanya encara ens acabarà fent l'últim servei a favor de la independència: Impedir-nos la permanència a una nefasta Unió abocada a la desintegració.....
Hi ha, però, alguns núvols al grandiós horitzó del Món. Aquest serà l'objecte del meu últim pensament sobre Catalunya i l'aparent desgavell mundial.....
Els antecedents de Europa es troben a la CECA -Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer- i a la CEEA -EURATOM-, al Mercat Comú, a la Comunitat Europea, a la Unió Europea..... Tots aquests noms, rimbombants i majestàtics, volen dir el mateix. I ho volen dir des del final de la segona guerra mundial. Per tal de conjurar-se contra les atrocitats de les guerres que de tant en tant assolen Europa, un grans pro-homes van proposar posar en comú els interessos econòmics de les distintes nacions que aleshores van aixoplugar-se sota aquest ideal. França i Alemanya Occidental, amb l'afegitó d'Italia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg, son els socis fundadors..... Aquest inici purament econòmic va tenir tant d'èxit que es va tornar com la temptadora fruita del paradís. Per tant, pocs se'n podien resistir!. Any darrera any van anat caient més i més estats dins la panxa del bou, ha resguard de la neu i la pluja que queia a fora. Vint-i vuit estats europeus han decidit sumar-si fins ara. A mesura que anaven afegint-se nous membres, anava canviant de nom, fins adoptar el més ostentós de tots: la Unió Europea!.
L'èxit, però, no sempre es bo. La panxa del bou ha esdevingut insuficient per digerir tants interessos financers i econòmics contraposats. I més davant d'uns mercats en constant moviment, moguts pels diners, l'especulació, l'explotació laboral, l'espoli dels recursos i el consumisme desaforat. Els mercats, a més a més, tenen interessos a tot arreu del món i l'àmbit europeu els queda petit. I si afegim els resultats de les guerres que envolten la pacífica Europa, entendrem l'allau de gent que vol entrar al paradís per viure amb els envejats europeus i trobar la pau i benestar per desenes de milions d'éssers humans, petits, grans o vells, homes i dones, famílies senceres que es troben en perill de mort per culpa dels sàtrapes que governen els seus convulsionats països destrossats per guerres, injustícies, fam i misèria, tant se val.
L'èxit s'ha tornat en fracàs!. Anglaterra ha decidit sortir perquè la fruita del paradís s'ha tornat indigerible. Massa refugiats, massa directives de Brussel·les, massa funcionaris i massa regulacions dels mercats. Alemanya vol controlar l'euro i el Banc Central -els darrers jous posats damunt les espatlles dels europeus-, vol que tothom retalli despeses -tant se val si les retallades són en sanitat, pensions o educació-, vol seguir exportant a tort i dret i vol que tothom segueixi la seva disbauxada política d'acollida.... Vol manar!. I que es noti qui mana!. Per la seva banda, Itàlia va fent la viu viu. Ras i curt: "se non è vero, è ben trovato". França no pot viure sense "grandeur", però monsieur Charles de Gaulle ja no hi es. I la "grandeur", tampoc!. I Espanya, que per Catalunya només té un no -o molts no!-, a totes les demandes en general i particularment a les democràtiques, només sap dir si bwana a Merkel i Brussel·les, sense amoïnar-se gens si les decisions son bones pels espanyols o només ho son per les empreses de l'IBEX 35 i pels habituals de la llotja del Bernabeu. I, per damunt de tot, posar-se al costat -a les ordres!- dels mercats....!.
Si el Brexit surt bé, altres membres de l'esplendorosa Unió Europea la imitaran. Marxaran!. I es consumarà el fracàs. No es pot posar en comú els interessos econòmics i financers dels estats i dels mercats i deixar de banda els interessos de la gent, els drets laborals, la justícia social, la solidaritat amb els amenaçats, els drets humans..... els interessos dels homes i dones en definitiva, perquè estats i mercats continuïn xuclant indefinidament sang i fetge als ciutadans europeus per seguir omplint-se les panxes com si Europa fos seva i no de tots.....
Espanya amenaça a Catalunya amb vetar la permanència a la Unió, si assolim la independència. Fa uns anys -pocs- aquesta amenaça podia esporuguir a uns quants catalans, europeistes convençuts, i fer-los desistir dels seus anhels sobiranistes. No crec que això passi ara. La Unió Europea ha deixat de ser una casa a la qual ens podem aixoplugar. Potser alguns especuladors i algunes grans empreses ancorades al segle XX lamentarien l'abandó. Però la majoria només remugarien una mica i després s'adaptarien a la nova realitat, com han acabat fent davant la davallada del mercat espanyol produït pel boicot espanyol als productes catalans i substituint-lo per l'exportació a la resta del món...... Però el ciutadans corrents no hi sortirem perdent res!. Nosaltres no som ni empresaris, ni especuladors, ni mercats i per tant, Europa només es el nostre continent i un referent cultural. No oblidéssim pas que la majoria de ciutadans o son parats, o treballen a precari i esclavitzats, o son jubilats amb pensions congelades. Per tant, nosaltres no tenim res a veure amb regulacions, retalls, funcionaris o directives. Ho patim i no ho volem!. Això és la maleïda Unió, no la nostra Europa!.
Espanya encara ens acabarà fent l'últim servei a favor de la independència: Impedir-nos la permanència a una nefasta Unió abocada a la desintegració.....
Hi ha, però, alguns núvols al grandiós horitzó del Món. Aquest serà l'objecte del meu últim pensament sobre Catalunya i l'aparent desgavell mundial.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada