Segons explica Alicia Sánchez Camacho -i molts d'altres-, a Catalunya hi ha crispació. El procés sobiranista endegat per la majoria de ciutadans és, en la seva opinió, la causa principal de l'augment dels incidents, les baralles, els insults i la violència física desfermades contra l'unionisme espanyolista. Aquesta tesis és defensada també per Pere Navarro i Albert Rivera. Es a dir, les formacions polítiques espanyolistes es queixen, amb impostada amargor, que no podem defensar públicament les seves opinions polítiques amb la necessària llibertat, com si poden fer-ho els sobiranistes.... Ras i curt, menteixen miserablement!.
Des del Partido Popular sempre s'han lamentat que les seves seus i militants a Catalunya pateixen agressions, insuls i persecució per defensar les bondats i les banderes d'Espanya. I ara a més, que els seus candidats a les eleccions europees sovint son sotmesos a humiliants escarnis i sorolloses esbroncades, en opinió seva injustificades, pel sol fet de defensar una Catalunya espanyola. Mai reconeixeran que l'única raó per la qual son rebutjats de forma tan estruendosa és per causa de les dures polítiques de retallades socials posades en marxa pel govern del senyor Rajoy i que s'han acarnissat especialment en les classes populars i més febles, com son els cinc milions d'aturats; els jubilats, que han passat a sostenir els seus fills sense feina i prestacions esgotades, amb una minsa pensió congelada pel govern; i els infants, sovint malnodrits per les retallades imposades, per exemple als menjadors escolars que son l'últim recurs de moltes famílies. Tampoc reconeixeran mai que la causa d'aquesta indignació és per l'augment descontrolat dels acomiadaments barats i rapits que la seva reforma laboral permet a les grans empreses, malgrat els suculents beneficis que segueixen obtenint; o per l'increment desmesurat -i crònic- de l'atur juvenil o dels majors de cinquanta anys per culpa del mateix pecat original, la maleïda reforma laboral popular. I menys encara acceptaran algun cop que és pels constants incompliments en el pagament de beques o dependència, mentre la banca rep la decidida atenció i el generós recolzament financer del govern d'Espanya, això si, a càrrec dels impostos de tots el ciutadans i del deute avalat per l'Estat, és a dir, per la gent corrent. O per causa dels grollers intents, alguns desgraciadament reeixits, de privatització en el camp de la sanitat pública, la seguretat ciutadana o les taxes judicials, les quals fan que fins i tot la justícia gratuïta quedi fora dels drets dels ciutadans de tot l'Estat -hey!, reconeguts per la santa Constitució i per tant, plenament constitucionals!-, per culpa de la elevada quantia imposada. Per no parlar de les lleis de l'avortament -Ruiz Gallardón-, o d'educació -la llei Wert-, que ens retrotrauen cap els gloriosos anys del tardofranquisme. Pels populars, res d'això té a veure amb l'afartament i emprenyamenta que mostren tots els ciutadans, catalans o no, tant se val. Prefereixen atribuir-ho a l'independentisme català ans de reconèixer que no tenen arguments vàlids que contraposar contra el sobiranisme, que es mostra invencible. O prefereixen comparar el procés català amb el disbarat que pateix Ucraïna, però mai ho faran amb Escòcia o Quebec. I no es tallen un pel en desqualificar-nos dient -el ministre Margallo- que "si croa como un pato y nada como un pato, es un pato", per dir que el procés català i el ucraïnès és el mateix. Dons no!. Perquè si croa -rauca-, no és un ànec, és una granota...!. Sovint, la seva obsessió antidemocrática i anticatalana els fa fer el ridícul més escandalós.
I què dir dels socialistes?. Malauradament per Catalunya, el PSC ha passat a ésser si fa o no fa una senzilla sucursal de l'espanyolissim PSOE. I això té un preu. Per defensar la seva descafeïnada alternativa federalista necessita denigrar l'independentisme. Quina millor manera hi ha si no és acusar-nos de no voler dialogar amb Madrit i ser violents?. Pere Navarro sembla que no en coneix cap més. I servin-se d'una anecdòtica plantofada rebuda en mans d'una senyora de classe mitjana i ostentosament enjoiada mentre li cridava "tu ja saps de que va!", va aprofitar l'oportunitat per afanyar-se en acusar a l'independentisme d'haver provocat violència, divisió i crispació dins la societat catalana. Va dir-ho a tot aquell que va voler escoltar-lo. Aquesta clara manipulació partidista -victimista- ha esdevingut un autèntic boomerang. Ha estat desmentit per la suposada agressora. Però això no és el més greu. El realment lamentable és que el Partit dels Socialistes de Catalunya ha abandonat definitivament la seva posició central dins del catalanisme polític, expulsant del partit el sector catalanista i allunyant-se de les demandes sobre dret d'autodeterminació majoritàriament exigides pels catalans. I ha passat a formar part d'aquells que no dubten en utilitzar barroerament a Catalunya per obtenir rèdits electorals a les Espanyes, a càrrec de les ja esgotades esquenes i paciència dels catalans. És per això que va ésser especialment loquaç amb els mitjans informatius madrilenys, en particular. Com era previsible, els populars no podien amagar el seu entusiasme davant l'impagable regal polític rebut de part dels antics progressistes catalans, i es van apressar abraçar els seus nous companys de viatge, a la recerca i captura dels irreductibles sobiranistes catalans. El mateix que varen fer des de Ciudadanos, encara que els lerrouxistes a més a més ens acusen de ésser colpistes, dictatorials, nazis i xenòfobs. Es ben cert el refrany aquell que diu: "Déu els cria i ells s'ajunten". I així, ben juntets, es disposant a reconquerir els cors i caps dels descarrilats catalans. Ofereixen parlar per no canviar res. Proposen reformes constitucionals per mantenir l'estatus quo actual. Defensen terceres vies que en realitat son vies mortes. I desitgen i propicien la crispació -que no existeix- per atemorir a ciutadans pacífics que tan sols volem votar el nostre destí polític en pau i llibertat.
Encara que penso que no necessiten a Déu per aplegar-se contra l'independentisme. Ja romanen units pels mateixos afanys i interessos: Nacionalisme espanyol pur i dur -i mai auto-reconegut-, i servitud cap els poders econòmics i financers -el poderós club de l'Ibex 35, els membres del qual freqüenten la llotja del Bernabeu per fer negocis sota l'aixopluc dels aparells -les mamelles!- de l'Estat-. Son presoners de les seves mancances ideològiques i feblesa dels seus principis democràtics. I s'amaguen covardament darrera la pètria Constitució espanyola amb la vana esperança de fer-la servir de mur de contenció per tal d'aturar a tots els catalans que volem desempellagar-nos del seu jou que ens esclavitza i del seu patètic i vergonyós procedir.
La crispació per causes sobiranistes no existeix a Catalunya. Existeix la impotència dels unionistes davant la resolució mostrada pels independentistes. I aquesta impotència els genera tensió i obnubilació mental. A populars, a progressistes i a lerrouxistes. Però, compte!. Si tiben massa la corda, potser sí que desfermaran autèntica crispació i violència. Seria bo que abans d'obrir la caixa de pandora s'ho pensessin millor. Perquè quan es deixen lliures els fantasmes no se sap que pot passar. O potser volen que els desitjos i esperances dels catalans es canalitzen d'altre forma menys pacifica i democràtica....?. No ho permetrem pas. Mai!.
Des del Partido Popular sempre s'han lamentat que les seves seus i militants a Catalunya pateixen agressions, insuls i persecució per defensar les bondats i les banderes d'Espanya. I ara a més, que els seus candidats a les eleccions europees sovint son sotmesos a humiliants escarnis i sorolloses esbroncades, en opinió seva injustificades, pel sol fet de defensar una Catalunya espanyola. Mai reconeixeran que l'única raó per la qual son rebutjats de forma tan estruendosa és per causa de les dures polítiques de retallades socials posades en marxa pel govern del senyor Rajoy i que s'han acarnissat especialment en les classes populars i més febles, com son els cinc milions d'aturats; els jubilats, que han passat a sostenir els seus fills sense feina i prestacions esgotades, amb una minsa pensió congelada pel govern; i els infants, sovint malnodrits per les retallades imposades, per exemple als menjadors escolars que son l'últim recurs de moltes famílies. Tampoc reconeixeran mai que la causa d'aquesta indignació és per l'augment descontrolat dels acomiadaments barats i rapits que la seva reforma laboral permet a les grans empreses, malgrat els suculents beneficis que segueixen obtenint; o per l'increment desmesurat -i crònic- de l'atur juvenil o dels majors de cinquanta anys per culpa del mateix pecat original, la maleïda reforma laboral popular. I menys encara acceptaran algun cop que és pels constants incompliments en el pagament de beques o dependència, mentre la banca rep la decidida atenció i el generós recolzament financer del govern d'Espanya, això si, a càrrec dels impostos de tots el ciutadans i del deute avalat per l'Estat, és a dir, per la gent corrent. O per causa dels grollers intents, alguns desgraciadament reeixits, de privatització en el camp de la sanitat pública, la seguretat ciutadana o les taxes judicials, les quals fan que fins i tot la justícia gratuïta quedi fora dels drets dels ciutadans de tot l'Estat -hey!, reconeguts per la santa Constitució i per tant, plenament constitucionals!-, per culpa de la elevada quantia imposada. Per no parlar de les lleis de l'avortament -Ruiz Gallardón-, o d'educació -la llei Wert-, que ens retrotrauen cap els gloriosos anys del tardofranquisme. Pels populars, res d'això té a veure amb l'afartament i emprenyamenta que mostren tots els ciutadans, catalans o no, tant se val. Prefereixen atribuir-ho a l'independentisme català ans de reconèixer que no tenen arguments vàlids que contraposar contra el sobiranisme, que es mostra invencible. O prefereixen comparar el procés català amb el disbarat que pateix Ucraïna, però mai ho faran amb Escòcia o Quebec. I no es tallen un pel en desqualificar-nos dient -el ministre Margallo- que "si croa como un pato y nada como un pato, es un pato", per dir que el procés català i el ucraïnès és el mateix. Dons no!. Perquè si croa -rauca-, no és un ànec, és una granota...!. Sovint, la seva obsessió antidemocrática i anticatalana els fa fer el ridícul més escandalós.
I què dir dels socialistes?. Malauradament per Catalunya, el PSC ha passat a ésser si fa o no fa una senzilla sucursal de l'espanyolissim PSOE. I això té un preu. Per defensar la seva descafeïnada alternativa federalista necessita denigrar l'independentisme. Quina millor manera hi ha si no és acusar-nos de no voler dialogar amb Madrit i ser violents?. Pere Navarro sembla que no en coneix cap més. I servin-se d'una anecdòtica plantofada rebuda en mans d'una senyora de classe mitjana i ostentosament enjoiada mentre li cridava "tu ja saps de que va!", va aprofitar l'oportunitat per afanyar-se en acusar a l'independentisme d'haver provocat violència, divisió i crispació dins la societat catalana. Va dir-ho a tot aquell que va voler escoltar-lo. Aquesta clara manipulació partidista -victimista- ha esdevingut un autèntic boomerang. Ha estat desmentit per la suposada agressora. Però això no és el més greu. El realment lamentable és que el Partit dels Socialistes de Catalunya ha abandonat definitivament la seva posició central dins del catalanisme polític, expulsant del partit el sector catalanista i allunyant-se de les demandes sobre dret d'autodeterminació majoritàriament exigides pels catalans. I ha passat a formar part d'aquells que no dubten en utilitzar barroerament a Catalunya per obtenir rèdits electorals a les Espanyes, a càrrec de les ja esgotades esquenes i paciència dels catalans. És per això que va ésser especialment loquaç amb els mitjans informatius madrilenys, en particular. Com era previsible, els populars no podien amagar el seu entusiasme davant l'impagable regal polític rebut de part dels antics progressistes catalans, i es van apressar abraçar els seus nous companys de viatge, a la recerca i captura dels irreductibles sobiranistes catalans. El mateix que varen fer des de Ciudadanos, encara que els lerrouxistes a més a més ens acusen de ésser colpistes, dictatorials, nazis i xenòfobs. Es ben cert el refrany aquell que diu: "Déu els cria i ells s'ajunten". I així, ben juntets, es disposant a reconquerir els cors i caps dels descarrilats catalans. Ofereixen parlar per no canviar res. Proposen reformes constitucionals per mantenir l'estatus quo actual. Defensen terceres vies que en realitat son vies mortes. I desitgen i propicien la crispació -que no existeix- per atemorir a ciutadans pacífics que tan sols volem votar el nostre destí polític en pau i llibertat.
Encara que penso que no necessiten a Déu per aplegar-se contra l'independentisme. Ja romanen units pels mateixos afanys i interessos: Nacionalisme espanyol pur i dur -i mai auto-reconegut-, i servitud cap els poders econòmics i financers -el poderós club de l'Ibex 35, els membres del qual freqüenten la llotja del Bernabeu per fer negocis sota l'aixopluc dels aparells -les mamelles!- de l'Estat-. Son presoners de les seves mancances ideològiques i feblesa dels seus principis democràtics. I s'amaguen covardament darrera la pètria Constitució espanyola amb la vana esperança de fer-la servir de mur de contenció per tal d'aturar a tots els catalans que volem desempellagar-nos del seu jou que ens esclavitza i del seu patètic i vergonyós procedir.
La crispació per causes sobiranistes no existeix a Catalunya. Existeix la impotència dels unionistes davant la resolució mostrada pels independentistes. I aquesta impotència els genera tensió i obnubilació mental. A populars, a progressistes i a lerrouxistes. Però, compte!. Si tiben massa la corda, potser sí que desfermaran autèntica crispació i violència. Seria bo que abans d'obrir la caixa de pandora s'ho pensessin millor. Perquè quan es deixen lliures els fantasmes no se sap que pot passar. O potser volen que els desitjos i esperances dels catalans es canalitzen d'altre forma menys pacifica i democràtica....?. No ho permetrem pas. Mai!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada