Avui parlarem de supremacisme, mot que està de moda entre els més abrandats nacionalistes espanyols quan critiquen i menyspreen qualsevol proposta feta per un polític català, tant se val si es de dretes o esquerres.
Segons el diccionari "supremacisme es una ideologia que defensa la preeminència d'un sector social sobre la resta, generalment per raons de raça, sexe, origen o nacionalitat". Es a dir, tots som supremacistes ja que pertanyem a un sector social i a una raça, gaudim d'un sexe, tenim un origen i per tant som d'una nacionalitat determinada. El quid de la qüestió la troben en defensar o sentir-nos preeminents sobre els altres. Jo també diria que molts dels que s'atreveixen a acusar els altres de ser supremacistes senten o pateixen un terrible complexe d'inferioritat. O potser es tracta de supremacistes vinguts a menys que enyoren el passat perdut i senten una terrible enveja cap a la resta de la humanitat.
Anem a pams. Quan un nacionalista espanyol acusa a polítics catalans de ser supremacistes ho fa perquè no accepta que hi hagi moltíssims catalans que no se senten espanyols. Ho veuen com un menyspreu a la seva nació i no entenen que, senzillament, son d'un altre origen i se senten lligats a la seva terra. De la mateixa manera que un espanyol se sent relligat a Espanya. Aquest es el quid de la qüestió. D'aquesta errada d'inici provenen tots el malentesos. Buscats i rebuscats, manllevats i tergiversats, però al cap i a la fi, son malentesos.
D'aquí sorgeixen els insults dedicats a Catalunya i els catalans. Si un polític català demana recaptar i administrar els impostos generats pels catalans se'l acusa de supremacista, insolidari i/o egoista, malgrat que es comprometi a contribuir amb una quota solidaria per les autonomies que encara avui, desprès de anys i panys de dèficit fiscal català, necessiten finançament de butxaques catalanes. Si demana gestionar la immigració amb les mateixes lleis espanyoles!, passa a ser racista, xenòfob i, per descomptat, supremacista....
També es produeix un efecte d'emulació del nacionalisme espanyol envers les reivindicacions catalanes. Sempre ha estat així, per enveja o, senzillament, per fotre les aspiracions catalanes. Va passar, per exemple, amb l'últim estatut aprovat a les Corts espanyoles després de passar el ribot d'Alfonso Guerra i la brutal retallada d'un Tribunal Constitucional absolutament des-legitimat i potinejat per PP i PSOE. El més curiós i punyent alhora és que molts dels articles d'aquell malaguanyat estatut declarats solemnement com inconstitucionals van ser literalment copiats en altres modificacions estatutàries posteriors, de la resta d'autonomies encara que en aquest cas van ser declarats com plenament constitucionals....
En fi!. El veritable quid de la qüestió el trobem en el fet de l'abrandat nacionalisme espanyol. Molts espanyols no se'n reconeixen de nacionalistes. Diuen que ells no ho son i que el nacionalisme català es dolent. Però existeix. El nacionalisme espanyol és excloent, supremacista, agressiu, marcadament xenòfob i d'arrels castellanes, per tant, imperialista.
Francisco Franco va manllevar el nacionalisme espanyol, -de la mateixa manera que Hitler a Alemanya i Mussolini a Itàlia- que era com tots els nacionalismes que existeixen. Ni millor ni pitjor. Però el dictador el va amprar com un garrot donant-li alhora un biaix religiós. Va crear el nacional-catolicisme que encara perdura inamovible en l'inconscient col·lectiu dels espanyols. I fins i tot en el conscient dels més extremistes.
Catalunya té mala peça al teler. Un nacionalisme espanyol que vol anorrear els altres. Un nacional-catolicisme que vol imposar la seva idea sobre el món actual, sense permetre cap dissidència. En definitiva, un nacionalisme d'arrels castellanes que vol finiquitar en el nostre cas, el català, la nostra cultura, la nostra idiosincràsia i identitat. En definitiva vol acabar amb la nostra nacionalitat.
La supervivència de la nació catalana no es troba pas dins d'un estat tant agressiu i antipàtic com l'espanyol. El futur de Catalunya només serà factible si aconseguim un estat propi que es aixoplugui, com tenen la resta de nacions del mon.
Ras i curt, només serà possible amb la independència de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada