Tal i com es desenvolupen els esdeveniments a Madrit, cada cop sembla més probable que hi hagin unes noves eleccions a les Corts espanyoles. Els partits madrilenys han encetat entre ells una espiral d'abrandades declaracions, d'insults i de punyents retrets que condueixen els polítics -i de retruc, a periodistes i la societat espanyola en general- cap a una confrontació política, la qual si continua in crescendo pot esdevenir en enfrontament físic. Malauradament a Espanya aquesta mena d'enfrontaments guerra civilistes no resulten històricament infreqüents....
Per altra banda aquesta lluita caïnita es veu atiada, com sempre, per una suposada amnistia pels fets del l'1O i unes negociacions encetades amb les formacions independentistes catalanes per recolzar la investidura de Pedro Sánchez com a president del Gobierno. Es a dir, com sempre Catalunya és l'ase del cops de les frustracions d'Espanya i dels espanyols.
El cert és que l'ambició política del partits nacionalistes espanyols per posseir -acaparar!- el poder ha tingut com a resultat, per exemple, que el PP més nacionalista hagi fet seves les polítiques defensades pels nacional-catòlics de VOX -feixistes espanyols!-, mentre que el PSOE -nacionalista jacobí- s'hagi apropat a les polítiques plurinacionals defensades per ERC, Junts i Bildu i avalades per Sumar. Amb posicions tan allunades les unes de les altres no resulta estranya la confrontació. Estava cantada!.
El PP volia negociar els recolzaments del seu candidat amb totes les formacions polítiques -menys amb Bildu-, incloent-hi els endimoniats secessionistes de Junts. Desprès va negar-se a parlar amb Junts, perquè el seu líder és un exiliat polític -ells en diuen el pròfug de la justícia a Waterloo-. Però com sigui que els lligams de la dreta amb l'extrema dreta son tan ferms i estrets, cap partit demòcrata ha volgut negociar res amb ells. Per la seva banda el PSOE vol reeditar el gobierno más progresista de la història d'Espanya, malgrat que li manquen suports parlamentaris -176 escons en total-. Per la qual cosa ha de negociar amb ERC, Bildu i, agafeu-vos: amb Carles Puigdemont!, el dimoni amb cua i banyes i fins no fa massa temps empestat políticament pel més ranci espanyolisme que mai hagi existit.
El fet és que les forces independentistes van posar les seves exigències sobre la taula per recolzar a Pedro Sánchez. Que la llengua catalana pogués fer-se servir al Congres amb normalitat; que es fes una llei d'amnistia pels encausats pels fets de l'1O -recordem que hi ha més de 3000 perseguits per la Santa Inquisició judicial espanyola- i que el català fora llengua oficial a les institucions europees. A més a més ERC va exigir que es procedís a la desjudialització de la política i de la despolitització de la justícia i Junts que tot això sigues efectiu abans de donar els vots a favor de la investidura de Pedro Sánchez, que es nomenés un mediador internacional perquè com sigui que històricament Espanya mai ha complert els compromisos adquirits amb Catalunya -és a dir, no ens refiem un pel dels polítics espanyols-, volien tenir la seguretat que ara si complirien la seva paraula....
Vet aquí la mare dels ous!. En principi el PSOE no va rebutjar cap de les exigències plantejades. Va iniciar els tràmits per l'oficialitat del català al Congrés, va demanar a la UE que s'inclogués el català a les institucions europees i fins i tot va començar a acceptar l'amnistia reclamada pels independentistes, dient que no era inconstitucional i una necessitat per pacificar Catalunya i normalitzar les relacions amb Espanya. Però aleshores, l'extrema dreta extrema espanyola va començar a vomitar bilis i mala llet per tots els forats del seu organisme..... Fins i tot avui la judicatura rebla el clau de la venjança condemnat a 4 anys i mig de presó l'exconseller Buch i el mosso que va actuar com a escorta de Carles Puigdemont, a més d'un munt d'anys d'inhabilitació per ambdós. Tota una declaració d'intencions de la judicatura espanyola....
Com a conseqüència, han començat les matisacions governamentals. Que si els (i)lletrats de les Corts veuen molt difícil que es pugui implementar l'acord del català al Congrés. Que a Europa hi hauria països que vetaran l'oficialitat del català. Que és impossible aprovar una llei d'amnistia abans de la investidura. Que això del intermediari internacional no està clar. Que la judicatura es independent...... Riguém per no plorar!.
És a dir, alló de les garanties perquè Espanya complís els compromisos adquirits amb Catalunya abans de la investidura, res de res. No era exactament així.
I perquè no és així?. Doncs perquè alguns barons i líders jubilats del PSOE s'han manifestat ofesos i indignats exclamant que no volen que Carles Puigdemont i altres perseguits siguin amnistiats. I perquè PPVOX han iniciat una aferrissada campanya contra l'independentisme, inspirada i atiada per José Maria Aznar i Isabel Díaz Ayuso, dos dels sants cristos grossos del PP, contra l'amnistia, que està fent bona la campanya del mateix partit endegada contra l'estatut d'autonomia del 2006 a base de manifestacions i pressions mediàtiques i judicials absolutament falses i manipulades, per cert, que va portar-nos fins on som avui en les tortuoses relacions entre Catalunya i Espanya. Ara s'agreujaran i aprofundiran aquestes males relacions fent incrementar i augmentar entre tots els catalans les ànsies independentistes de forma exponencial.....
Espanya no vol normalitzar les relacions entre Catalunya i Espanya, com sempre. Espanya vol esclafar el catalanisme a qualsevol preu, com sempre. Vol anorrear-nos!. Sempre ho ha volgut!. Mai escoltarà ni atendrà les justes reivindicacions dels catalans. Catalunya mai serà reconeguda per Espanya com a Nació, amb els mateixos drets que la resta de nacions del Món. Això és i serà així!. Com sempre i per sempre....
Catalunya no té res a fer dins d'aquest Estat que cada dia que passa s'enfonsa més en el fang de la antidemocràcia i de la injustícia. Si no aconseguim la independència ens arrossegaran en aquest enfrontament entre espanyols que ja s'albira a l'horitzó. Goya ho va plasmar al quadre Duelo a garrotazos. Dos espanyols atrapats en un fangar donant-se cops l'un a l'altra, amb sanya i rabiosament.
Si no fotem el camp, ens aniquilaran. Si aconseguim la independència, sobreviurem.
L'elecció es nostra, no pas d'Espanya i dels espanyols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada