Hi ha molta gent que té una idea prou curiosa del què són i perquè serveixen els principis democràtics. Quasi tots els personatges que mostren aquest biaix, certament inefable, o bé son periodistes i tertulians o bé polítics. Solen fer afirmacions del tipus "fer un referèndum d'autodeterminació és inconstitucional", o "el parlament només pot parlar d'alló que n'ets competent", o "el compliment de la llei es troba per damunt de la democràcia", o "no cal cap consulta perquè no teniu la majoria suficient", o "a una consulta sobre Catalunya han de votar tots els espanyols". N'hi ha un munt d'exemples semblants que estalvio al lector.
Aquests darrers dies m'ha vingut al cap un article que vaig publicar a JANCUGAT en castellà el 21 de juliol de 2011, titulat ¿DESDE CUANDO 28 ES MAS QUE 43?. ¿ES 61 MENOR QUE 39?, on denunciava la incongruència que resultava demanar majories molt reforçades -exagerades!- als electors que votessin a favor de la independència perquè això significava que la minoria de vots en contra podria guanyar un referèndum..... tot i perdent-lo!.
Totes aquestes elucubracions vénen arran de la publicació d'un llibre biogràfic sobre Pere Aragonès i les reflexions al voltant del suposat independentisme pragmàtic defensat per ell i per tant, per ERC. En un moment donat diu: "Som prou per guanyar un referèndum amb regles democràtiques però no prou per forçar l'estat a acceptar-ne el resultat. Per tant, cal eixamplar la base. L'estat espanyol no està en descomposició. Hem de ser el 70% o el 80% a favor i aleshores podrem dir a l'estat: ara sí que sembla bé poder fer un referèndum sobre la independència?. Ara tenim una majoria que al Canadà serviria per votar però no és suficient a Espanya".
També es pot llegir: "Des de Madrid deuen tenir l'esperança que ens rendirem. No ho farem. Potser ara no tenim les condicions objectives, però no ens aturarem".
Sobre l'eixamplament de la base soberanista senyala: "En molts aspectes la posició de Els Comuns no està tan allunyada de la dels republicans. Hem de poder-los sumar com a auto-deterministes en el proper pas endavant, en la següent fita en el camí cap a la independència".
Evidentment Pere Aragonès -i de retruc ERC- considera que la via òptima passa necessàriament per fer un referèndum pactat amb l'estat espanyol.
Doncs bé!. Si aquestes afirmacions no són una claudicació en tota regla no podrà dir-se que són un pas endavant per aconseguir l'anhelada independència. Perquè, què vol dir que som prou per guanyar un referèndum però no prou perquè s'accepti el resultat?. Si d'entrada ja acceptes que cal una majoria del 70% o 80% per guanyar, què impedirà que l'estat exigeixi un 90% o fins i tot la unanimitat, el 100%?. Com es pot acceptar que si el NO obté un suport inferior al SI, guanyi el NO?. Per més que eixamplis la base sobiranista, mai en serem prou!. I aquesta és l'altre, ampliar-la de la mà de Els Comuns -anti-independentistes de pedra picada- a base de empetitir la que ja tens t'aboca al fracàs més rotund abans de començar res. Sumar Els Comuns al carro de l'autodeterminació no és per anar endavant, si no per aturar-nos o fins i tot per anar enrere. És condemnar a l'independentisme a marejar la perdiu indefinidament. Això si, de la ma d'Ada Colau, la qual ha confessat públicament que aspira a fer de Barcelona la co-capital d'Espanya..... Com en temps de José Luis Rodriguez Zapatero, l'autor del ja famós "apoyaré" o fins i tot Felipe Gonzalez Márquez, l'autor del cafè per a tots!. Un estat suposadament demòcrata el qual no vol reconeixer el resultat d'un referèndum d'autodeterminació perquè no som prou i perquè hi ha un 20% de ciutadans que no volen la independència, que utilitza arguments anti-democràtics, les clavegueres de l'estat i manipula la llei, la justícia i els mitjans de comunicació per impedir l'autodeterminació i la llibertat d'un poble al qual subjuga per la força bruta i la coacció policial i judicial no ens enganyem, és un estat brutal i fort, és cert, però en absoluta i total descomposició si més no des del punt de vista dels principis democràtics.
Jo no sé si des de Madrid tenen l'esperança de que ens rendirem però segur que veuen amb molt bons ulls unes reflexions com les que ha fet Pere Aragonès. Sonen a claudicació!. Això de l'independentisme pragmàtic és el mateix que l'unionisme realista o teòric. I el fet que aquestes reflexions hagin sortit de l'actual líder circumstancial de ERC i candidat a la presidència de la Generalitat del partit més fort de Catalunya -segons les enquestes- li donen un caire de rendició veritablement preocupant per aquell independentisme..... que només se sent representat per ERC!.
Mai m'hages pensat que jo, votant des de fa anys i panys de ERC, critiques amb tanta cruesa i contundència l'actual full de ruta que ens ofereix aquest partit. ERC té uns quants problemes i no són precisament el 3%.... Es el 20%!. O el 30%!. És mantenir com a líder un presoner polític que no pot liderar efectivament i lliurament el partit perquè el mantenen segrestat i emmanillat -condicionat!- les institucions de l'estat amb les quals demanes pactar. És mantenir un lideratge circumstancial -Aragonès- el qual pateix una insuportable lleugeresa dels principis democràtics. És haver-se deixat seduir pels cants de sirena que llancen des de Madrid.... Des del Madrit d'estafadors!.
Madrit mai pactarà un referèndum d'autodeterminació. Colau no recolzarà mai la independència de Catalunya. A tot estirar defensa el dret d'autodeterminació sobre totes les coses que li semblin pertinents a ella, en una mena de totum revolutum dispersador i determinista. Dret d'autodeterminació sobre sanitat, educació, infraestructures.... Embolica que fa fort!. La taula de diàleg pactada entre ERC i el PSOE és una trampa espanyola feta amb les mateixes intencions que l'enganyifa del presoner espanyol, posada de moda segles enrere arreu o el més modern, l'engany nigerià. En definitiva, ens volen engalipar per aixecar-nos la camisa, fer-nos perdre el temps, els bous i les esquelles i escanyar les aspiracions independentistes catalanes.
És això el que ofereix Pere Aragonès?. És per això que hem de sumar-nos al pragmatisme independentista que pregona ERC?.
Per a mi, ja s'ho poden confitar!. Jo no em rendeixo perquè no em deixo aixecar la camisa!.
Que em perdonin els simpatitzants i militants de ERC, però com va dir Joan Tardà..... algú ho havia de dir!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada