Aquesta nit he tingut un somni. Fins aquí, normal. Cada nit somio i quasi sempre m'oblido del que somio. Però d'aquest somni me'n recordo perfectament. Al principi estava llegint i escrivint alguns comentaris d'aquests que fem a facebook o a twitter sobre noticies i pensaments que pengem al mur i compartim amb els nostres amics. Escrivíem i opinàvem alegrement sobre la independència de Catalunya. Sobre el com, el quan i el perquè. Tots coincidíem, però, que la tenim a tocar.....
Poc a poc alguns dels comentaris s'anaven tornant cada cop més agres, menys joiosos. Més grisos i desesperançadors. Alguns al·ludien a la DUI exigint-la o condemnant-la, altres parlaven del procés o del referèndum a favor o contra, n'hi havien qui defensaven fer una mena de revolució social inajornable i prioritària, mentre que uns quants demanaven movilitzacions ciutadanes sorolloses, vagues generals, desobediències a dojo i enfrontaments a tort i a dret i amb tothom. Tots sembla que volíem la independència però cap volia fer-la de la mateixa manera i acompanyat dels altres..... Fins i tot hi havia qui pensaven que el millor era negociar amb Madrit per fer una consulta, modificar la sagrada Constitució espanyola o marejar la perdiu indefinidament. Però les critiques, els retrets i els insults més amargs anaven dirigits majoritàriament als altres independentistes, no pas als espanyolistes!. Als unionistes els he somiat rient-se i xalant desenfrenadament davant l'espectacle que donàvem els sobiranistes.
Uns eren acusats despectivament de processistes mentre que aquests els titllaven de botiflers. Els més abrandats rebien la qualificació de revolucionaris de pacotilla anacrònics i els més tebis de pusil·lànimes esporuguits.... Traïdors, espanyolistes, unionistes inconfesses o caragirats eren alguns dels epítets que ens llançàvem els uns contra els altres. Malgrat que tots volíem la independència de Catalunya.
Cap el final del somni, un sinistre personatge amagat a la penombra va llançar una estentòria riallada mentre, en prou feines, remugava amb veu escardada, adusta i cervantina: "Antes se romperá Catalunya que España".
El somni s'havia transformat en un malson. No vaig poder més....!. Vatua!. Vaig despertar. Amarat de suor i amb la gola seca, em prou feines vaig poder incorporar-me mentre se'm escapava amb veu tremolosa: "Maleït sia!. Encara tindrà raó l'hidalgo castellà.....
Només fracassarem si ens anem fent la guerra entre nosaltres. No vull que acabi tenint raó Aznar. No vull continuar sent súbdit d'un Borbó. No vull que els insults més punyents vinguin d'aquells que volen el mateix que vull jo. Ja en tinc prou amb els que em dediquen els nacionalistes espanyols.....
Jo vull la independència!. Per damunt de tot!.
Poc a poc alguns dels comentaris s'anaven tornant cada cop més agres, menys joiosos. Més grisos i desesperançadors. Alguns al·ludien a la DUI exigint-la o condemnant-la, altres parlaven del procés o del referèndum a favor o contra, n'hi havien qui defensaven fer una mena de revolució social inajornable i prioritària, mentre que uns quants demanaven movilitzacions ciutadanes sorolloses, vagues generals, desobediències a dojo i enfrontaments a tort i a dret i amb tothom. Tots sembla que volíem la independència però cap volia fer-la de la mateixa manera i acompanyat dels altres..... Fins i tot hi havia qui pensaven que el millor era negociar amb Madrit per fer una consulta, modificar la sagrada Constitució espanyola o marejar la perdiu indefinidament. Però les critiques, els retrets i els insults més amargs anaven dirigits majoritàriament als altres independentistes, no pas als espanyolistes!. Als unionistes els he somiat rient-se i xalant desenfrenadament davant l'espectacle que donàvem els sobiranistes.
Uns eren acusats despectivament de processistes mentre que aquests els titllaven de botiflers. Els més abrandats rebien la qualificació de revolucionaris de pacotilla anacrònics i els més tebis de pusil·lànimes esporuguits.... Traïdors, espanyolistes, unionistes inconfesses o caragirats eren alguns dels epítets que ens llançàvem els uns contra els altres. Malgrat que tots volíem la independència de Catalunya.
Cap el final del somni, un sinistre personatge amagat a la penombra va llançar una estentòria riallada mentre, en prou feines, remugava amb veu escardada, adusta i cervantina: "Antes se romperá Catalunya que España".
El somni s'havia transformat en un malson. No vaig poder més....!. Vatua!. Vaig despertar. Amarat de suor i amb la gola seca, em prou feines vaig poder incorporar-me mentre se'm escapava amb veu tremolosa: "Maleït sia!. Encara tindrà raó l'hidalgo castellà.....
Només fracassarem si ens anem fent la guerra entre nosaltres. No vull que acabi tenint raó Aznar. No vull continuar sent súbdit d'un Borbó. No vull que els insults més punyents vinguin d'aquells que volen el mateix que vull jo. Ja en tinc prou amb els que em dediquen els nacionalistes espanyols.....
Jo vull la independència!. Per damunt de tot!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada