Al principi sentia simpatia cap a ells. La joventut i l'entusiasme els sortia per arreu. La noblesa i la sinceritat guiaven les seves accions. Em van fer recordar el meu pas per la universitat en aquells temps difícils, mitjans anys setanta, mentre moria el franquisme i naixia la transició. Ara, vist en perspectiva m'adono que en realitat va ser el transit d'una dictadura pura i dura cap al que ha esdevingut una dictatova més o menys camuflada. Eren temps d'intensitat política i d'assemblearisme universitari.... Fèiem més assemblees que classes magistrals!. Però érem joves, eixerits i el futur es trobava a les nostres mans. També érem molt idealistes. I ingenus....!. Totes aquestes sensacions, fins aleshores adormides, són les que em tornaven a seduir, despertaven els vells i estimats records i m'infonien renovada joventut i empenta.
M'estic referint a les CUP.....
Avui, confesso que ja no em cauen tan bé!. Desprès dels resultats obtinguts -majoria absoluta amb 72 escons- i les esperances enfortides pel fruit conreat a les eleccions del 27 de setembre de l'any passat, tot semblava més clar i més a l'abast per aconseguir la independència de Catalunya. Però.... les CUP van dir que no era suficient!. No s'havia aconseguit la majoria absoluta en vots, malgrat que l'independentisme -el si!- va arribar al 48% mentre que els unionistes -el no!- en prou feines van depassar el 39%.
Primera Estació!. La negociació per la investidura del candidat a la presidència de la Generalitat de JuntsPelSi -formació majoritària dins de l'independentisme- va estar farcida d'entrebancs posats per les CUP des de bon principi. No volien Artur Mas i van forçar la seva retirada política, després d'haver protagonitzat un veritable melodrama assembleari on unes desenes de vots -a favor o contra, tant se val- van dictaminar que amb Mas, res de res!. Es a dir, la meitat d'una assemblea oberta a tothom, on fins i tot les rates de claveguera de l'Estat hi podien participar convenientment tunejats, van rebutjar el candidat que havia guanyat les eleccions perquè.... representava el passat, les retallades i el capitalisme!. Si prenem com indicatiu la meitat dels votants cupaires representats a l'assemblea, més o menys cent setanta mil, els seus desitjos van pesar molt més que la resta de votants independentistes, al voltant de un milió vuit-cents mil. De res va servir que es signés un acord entre JuntsPelSi i les CUP on es comprometien a donar estabilitat al govern de la Generalitat, ni que s'aproves al Parlament un full de ruta cap a la inevitable ruptura amb l'Estat, acordat entre ambdues formacions per facilitar la investidura..... Repeteixo: res de res!. Artur Mas es va apartar, el Parlament la votar la propera ruptura i les formacions sobiranistes van acordar donar estabilitat al govern, però no va servir de res!. Les CUP sempre troben quelcom criticable, censurable, inacceptable ja sigui del Govern o de JuntsPelSi.
Segona Estació!. Han sigut quatre mesos de penitència. El calvari que fan passar les CUP al Govern de la Generalitat i les insolències cap a JuntsPelSi s'estan tornant insuportables. Però calia continuar el procés..... Empassar-se uns quants gripaus, a més de comprensió, amanyacs i contenció, van ser les eines a utilitzar per entendre's amb les CUP, combinades amb certes pulles llançades per la part Convergent com a toc d'atenció però absolutament innòcues. Havien que aprovar-se els pressupostos i per tant, atendre les exigències de la formació assembleària. El vice-president Oriol Junqueras, alhora conseller d'Economia, va anar a Madrit a negociar millores financeres per augmentar els recursos disponibles. En part ho va aconseguir. El vice-president Raúl Romeva també va anar a Madrit a parlar. La vice-presidenta Neus Munté, també. Fins i tot el president Puigdemont si va implicar....!. Tothom!. I després de tants esforços i de gastar saliva i neurones amb escreix durant unes negociacions molt feixugues, es van esgarrapar unes quantes engrunes extretes del pa de pagès que espolia l'Estat a tots els catalans, que permeten dedicar 800 milions d'euros en polítiques socials que se suposava satisfarien les exigències de les CUP. Se suposava.... però no!. Són insuficient perquè els pressupostos no són de ruptura amb l'Estat. En realitat les CUP volen uns pressupostos de confrontació, per donar satisfacció al capteniment de la assemblea. Però clar, no es poden rebutjar de mala manera uns recursos que si bé són insuficients poden afavorir les classes més necessitades de Catalunya. Així que s'han buscat un altre excusa. Després d'uns violents aldarulls succeïts al barri de Gràcia, a Barcelona, provocats pel desallotjament d'uns okupes i de la contundent actuació de les forces policials, han trobat l'evasiva perfecta. Demanen la dimissió del responsable policial i addueixen la gravetat d'aquesta desocupació per menysprear la presentació dels pressupostos davant la cambra catalana, no atenent l'acte d'entrega dels mateixos als diferents grups parlamentaris. I amenacen amb no votar-los si no recullen les passes necessàries per enfrontar-se amb Madrit. També s'excusen tot dient que el fet de no aprovar-se els pressupostos això no significa que es trenqui el compromís adquirit entre ambdues formacions per apuntalar la governabilitat.... Fet què resultaria sorprenent i incompressible en qualsevol democràcia europea que patís el rebuig parlamentari de la llei més important de l'any que presenta un govern!.
A aquest ritme, les relacions entre les CUP i JuntsPelSi estaran marcades per centenars d'Estacions.... Un veritable Via Crucis molt més llarg que l'autèntic sense cap mena de recompensa al final, però!. Potser l'esgotament i l'emprenyament i res més.
Les CUP em queien bé!. Els seus membres encomanaven entusiasme i feien retrobar velles sensacions ja oblidades. Ens van senyalar el camí que havíem que agafar per poder arribar a Ítaca. Si, es cert, també eren un pelet ingenus i agosarats, però ja ens estava bé. Tanmateix ara ja els comencem a conèixer!. Massa...!. Prioritzen el seu tarannà partidista per damunt del de la majoria. Els seus principis tenen que ser obligatòriament els de tots, ja que es creuen en possessió de la veritat i que la resta d'independentistes som porucs, mesells i manipulables. Diuen que no creuen en lideratges però estan liderats per companys que encara que neguen ser-ho, ho són de la pitjor manera: a l'ombra, tapats i autoritaris. Veritables cabdills de curta volada!. Anteposen l'eterna revolució pendent en nom de la justícia social davant l'única i autèntica revolució possible i assolible hores d'ara a Catalunya: la independència. Prioritzen l'eix d'esquerra radical per enfrontar-se i trencar amb l'Estat i desobeir el govern i els tribunals d'Espanya, sense tenir en compte que avui Catalunya no te les eines necessàries per poder encarar un fet tant important com es posar en marxa un nou estat lliure i sobirà amb mínimes garanties d'èxit. En definitiva, prefereixen dinamitar el camí cap a la independència -l'únic autènticament revolucionari!- abans de renunciar el seu capteniment rupturista i ajornar per quan sigui factible la necessària i irrenunciable justícia social pels ciutadans catalans, donat que dins d'Espanya és impossible assolir-la.
Tot plegat, una autèntica pena. Estan malmeten les il·lusions d'una majoria aclaparant de ciutadans compromesos amb la independència, per satisfer el sectarisme d'una immensa minoria -de joves un pel ingenus i d'altres ja granadets!- que s'aixopluguen sota el paraigües de l'assemblearisme per prendre decisions inversemblants i contraproduents, com podrien fer-ho en qualsevol altre lloc sota l'aixopluc d'abrandats unionistes....
Potser l'única solució que queda es donar per trencat el compromís d'estabilitat assolit entre JuntsPelSi i les CUP, dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions amb l'esperança que es pugui obtenir una majoria parlamentaria suficient que permeti continuar el camí cap a Ítaca, sense que suposats independentistes inexperts, ingenus i superbs posin rocs com castells davant nostre per barrar el pas a les nostres esperances..... Com fan els unionistes espanyols sempre que poden!.
Amb els entrebancs que ens posen des de Madrit ja en tenim prou....
M'estic referint a les CUP.....
Avui, confesso que ja no em cauen tan bé!. Desprès dels resultats obtinguts -majoria absoluta amb 72 escons- i les esperances enfortides pel fruit conreat a les eleccions del 27 de setembre de l'any passat, tot semblava més clar i més a l'abast per aconseguir la independència de Catalunya. Però.... les CUP van dir que no era suficient!. No s'havia aconseguit la majoria absoluta en vots, malgrat que l'independentisme -el si!- va arribar al 48% mentre que els unionistes -el no!- en prou feines van depassar el 39%.
Primera Estació!. La negociació per la investidura del candidat a la presidència de la Generalitat de JuntsPelSi -formació majoritària dins de l'independentisme- va estar farcida d'entrebancs posats per les CUP des de bon principi. No volien Artur Mas i van forçar la seva retirada política, després d'haver protagonitzat un veritable melodrama assembleari on unes desenes de vots -a favor o contra, tant se val- van dictaminar que amb Mas, res de res!. Es a dir, la meitat d'una assemblea oberta a tothom, on fins i tot les rates de claveguera de l'Estat hi podien participar convenientment tunejats, van rebutjar el candidat que havia guanyat les eleccions perquè.... representava el passat, les retallades i el capitalisme!. Si prenem com indicatiu la meitat dels votants cupaires representats a l'assemblea, més o menys cent setanta mil, els seus desitjos van pesar molt més que la resta de votants independentistes, al voltant de un milió vuit-cents mil. De res va servir que es signés un acord entre JuntsPelSi i les CUP on es comprometien a donar estabilitat al govern de la Generalitat, ni que s'aproves al Parlament un full de ruta cap a la inevitable ruptura amb l'Estat, acordat entre ambdues formacions per facilitar la investidura..... Repeteixo: res de res!. Artur Mas es va apartar, el Parlament la votar la propera ruptura i les formacions sobiranistes van acordar donar estabilitat al govern, però no va servir de res!. Les CUP sempre troben quelcom criticable, censurable, inacceptable ja sigui del Govern o de JuntsPelSi.
Segona Estació!. Han sigut quatre mesos de penitència. El calvari que fan passar les CUP al Govern de la Generalitat i les insolències cap a JuntsPelSi s'estan tornant insuportables. Però calia continuar el procés..... Empassar-se uns quants gripaus, a més de comprensió, amanyacs i contenció, van ser les eines a utilitzar per entendre's amb les CUP, combinades amb certes pulles llançades per la part Convergent com a toc d'atenció però absolutament innòcues. Havien que aprovar-se els pressupostos i per tant, atendre les exigències de la formació assembleària. El vice-president Oriol Junqueras, alhora conseller d'Economia, va anar a Madrit a negociar millores financeres per augmentar els recursos disponibles. En part ho va aconseguir. El vice-president Raúl Romeva també va anar a Madrit a parlar. La vice-presidenta Neus Munté, també. Fins i tot el president Puigdemont si va implicar....!. Tothom!. I després de tants esforços i de gastar saliva i neurones amb escreix durant unes negociacions molt feixugues, es van esgarrapar unes quantes engrunes extretes del pa de pagès que espolia l'Estat a tots els catalans, que permeten dedicar 800 milions d'euros en polítiques socials que se suposava satisfarien les exigències de les CUP. Se suposava.... però no!. Són insuficient perquè els pressupostos no són de ruptura amb l'Estat. En realitat les CUP volen uns pressupostos de confrontació, per donar satisfacció al capteniment de la assemblea. Però clar, no es poden rebutjar de mala manera uns recursos que si bé són insuficients poden afavorir les classes més necessitades de Catalunya. Així que s'han buscat un altre excusa. Després d'uns violents aldarulls succeïts al barri de Gràcia, a Barcelona, provocats pel desallotjament d'uns okupes i de la contundent actuació de les forces policials, han trobat l'evasiva perfecta. Demanen la dimissió del responsable policial i addueixen la gravetat d'aquesta desocupació per menysprear la presentació dels pressupostos davant la cambra catalana, no atenent l'acte d'entrega dels mateixos als diferents grups parlamentaris. I amenacen amb no votar-los si no recullen les passes necessàries per enfrontar-se amb Madrit. També s'excusen tot dient que el fet de no aprovar-se els pressupostos això no significa que es trenqui el compromís adquirit entre ambdues formacions per apuntalar la governabilitat.... Fet què resultaria sorprenent i incompressible en qualsevol democràcia europea que patís el rebuig parlamentari de la llei més important de l'any que presenta un govern!.
A aquest ritme, les relacions entre les CUP i JuntsPelSi estaran marcades per centenars d'Estacions.... Un veritable Via Crucis molt més llarg que l'autèntic sense cap mena de recompensa al final, però!. Potser l'esgotament i l'emprenyament i res més.
Les CUP em queien bé!. Els seus membres encomanaven entusiasme i feien retrobar velles sensacions ja oblidades. Ens van senyalar el camí que havíem que agafar per poder arribar a Ítaca. Si, es cert, també eren un pelet ingenus i agosarats, però ja ens estava bé. Tanmateix ara ja els comencem a conèixer!. Massa...!. Prioritzen el seu tarannà partidista per damunt del de la majoria. Els seus principis tenen que ser obligatòriament els de tots, ja que es creuen en possessió de la veritat i que la resta d'independentistes som porucs, mesells i manipulables. Diuen que no creuen en lideratges però estan liderats per companys que encara que neguen ser-ho, ho són de la pitjor manera: a l'ombra, tapats i autoritaris. Veritables cabdills de curta volada!. Anteposen l'eterna revolució pendent en nom de la justícia social davant l'única i autèntica revolució possible i assolible hores d'ara a Catalunya: la independència. Prioritzen l'eix d'esquerra radical per enfrontar-se i trencar amb l'Estat i desobeir el govern i els tribunals d'Espanya, sense tenir en compte que avui Catalunya no te les eines necessàries per poder encarar un fet tant important com es posar en marxa un nou estat lliure i sobirà amb mínimes garanties d'èxit. En definitiva, prefereixen dinamitar el camí cap a la independència -l'únic autènticament revolucionari!- abans de renunciar el seu capteniment rupturista i ajornar per quan sigui factible la necessària i irrenunciable justícia social pels ciutadans catalans, donat que dins d'Espanya és impossible assolir-la.
Tot plegat, una autèntica pena. Estan malmeten les il·lusions d'una majoria aclaparant de ciutadans compromesos amb la independència, per satisfer el sectarisme d'una immensa minoria -de joves un pel ingenus i d'altres ja granadets!- que s'aixopluguen sota el paraigües de l'assemblearisme per prendre decisions inversemblants i contraproduents, com podrien fer-ho en qualsevol altre lloc sota l'aixopluc d'abrandats unionistes....
Potser l'única solució que queda es donar per trencat el compromís d'estabilitat assolit entre JuntsPelSi i les CUP, dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions amb l'esperança que es pugui obtenir una majoria parlamentaria suficient que permeti continuar el camí cap a Ítaca, sense que suposats independentistes inexperts, ingenus i superbs posin rocs com castells davant nostre per barrar el pas a les nostres esperances..... Com fan els unionistes espanyols sempre que poden!.
Amb els entrebancs que ens posen des de Madrit ja en tenim prou....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada