S'han celebrat les votacions per elegir el president d'ERC amb uns resultats que advoquen cap a una segona volta, ja que cap candidatura ha obtingut almenys el 50% dels vots. Oriol Junqueras ha tret el 48% de recolzaments mentre que la segona candidatura ha arribat al 35%. Ras i curt, la militancia s'ha partit entre els que volen que Junqueras sigui reelegit (m'atreveixo a dir com a líder d'una mena de secta) i aquells que de cap manera volen la seva reelecció o bé no se senten prou engrescats amb les propostes que ofereix la candidatura continuista d'Oriol.
Oriol Junqueras ha d'elegir entre reelecció o renunciar. La renuncia, plenament justificada, serviria per donar oxigen a un partit que ha perdut bous i esquelles a totes les darreres eleccions. Ell ha sigut el màxim responsable de tot el que s'ha fet o deixat de fer a ERC, malgrat haver patit una injusta persecució política i humana que va portar-lo a quatre anys d'engarjolament. Aleshores podia haver renunciat a la presidencia o delegar oficialment el comandament. No va fer-ho i per tant, ha d'assumir la responsabilitat de tot alló que durante aquests anys s'ha fet i desfet des del partit.
No pot escudarse darrere de "jo no hi era i no me'n faig càrrec del que ha passat durant els quatre anys engarjolat". No pot fer-ho perquè han ocorregut moltes coses prou determinants que mereixen una reflexió autocrítica com a mínim. Hi ha hagut pactes fallits amb Pedro Sánchez, investidures incondicionals per aturar l'extrema dreta extrema a canvi d'engrunes, flagrants incompliments del gobierno, aigualiment del procés independentista, indults inculpatoris i amnisties fuls, enfrontaments caïnites dins del partit i allunyament i divisions amb altres formacions i entitats independentistes, guerra bruta i foc amic entre republicans penjant cartells ignominiosos contra companys de partit i ninots a la via pública -es a dir, victimisme a dojo-, buscar l'hegemonia sobiranista amb Els Comuns que son taimadament espanyolistes disfressats catalans internacionalistes.
Soc del parer que Oriol Junqueras pateix el que en psicologia se'n diu síndrome d'Estocolm, definit com alló que passa quan els ostatges o víctimes d'abús creen vincles amb els captors o els abusadors. Aquesta connexió psicològica es desenvolupa al llarg dels dies, setmanes, mesos o fins i tot anys de captiveri o abús. Amb aquesta síndrome, ostatges o víctimes d'abús poden arribar a simpatitzar amb els seus captors. Resumint-ho en una de les seves cites més utilitzades: "Amo a España y soy buena persona", sovint dita en castellà. Es a dir, estima els botxins espanyols -jutges, fiscals, policies i polítics- que l'han perseguit, condemnat i engarjolat i els retreu que malgrat estimar-los tant el tractin com una mala persona.
En fi.... Tot això ha passat sota la direcció d'Oriol Junqueras. I és per això que el partit es troba a la vora de l'abisme de la irrellevància política.
No, no, no!. No pot dir "jo no hi era" i "no tinc cap responsabilitat". Menys egocentrisme, més humilitat i moltíssima autocritica es el que necessita la nova presidència del partit. ERC no mereix un lideratge que està diluint un llegat històric dins del catalanisme i l'independentisme, dividint-lo i dilapidant capital polític, il·lusions, ambicions i honestedat.
Oriol Junqueras pot fer el darrer servei a l'ERC que diu que tant s'estima. Que renunciï a la reelecció i doni pas a saba nova que redreci el rumb d'un partit que no mereix seguir reculant políticament per culpa d'una mala direcció. Per cert, defensada per alguns acòlits com si fos el lideratge d'una secta.
ERC no s'ho mereix..... I Catalunya, tampoc!.
