REFLEXIONS.
L'estiu es un bon moment per reflexionar. Fa massa calor i això convida a seure's a l'ombra mentres ens hidratem, llegim un bon llibre o tot ensomniant-nos, reflexionem sobre la migració de la papallona monarca o altres cabòries. Doncs bé!. Crec que vist tot el que està passant dins del món sobiranista ara és un bon moment per reflexionar sobre el que ha passat i encara passa i fer l'autocrítica que sigui escaient. Naturalment, per intentar entreveure què pot passar en l'esdevenidor.
Fins l'1 d'octubre de l'any 2017 els catalans ens vam empoderar i emprenguérem el rumb cap a la independència arrossegant darrera nostra aquells polítics que començaven a adornar-se que desprès de la fallida autonòmica provocada per la vergonyosa i políticament forassenyada sentència contra l'estatut dictada pel TC, poc teníem que fer dins d'un Estat on preval més el passat franquista i les tradicions nacional-catòliques que no pas els principis democràtics universalment acceptats. De la mà d'un partit ultra-nacionalista de la dreta més tradicionalista espanyola que s'haguera vist fins aleshores es va desfermar una furibunda reacció de catalanofòbia, que encara dura avui i que sembla durarà i perdurarà per molts anys. L'anticatalanisme del Partit Popular s'està tornant sistèmic dins del joc polític d'aquest malaguanyat Estat. I ara s'incrementa a l'entrar en competència directa amb el discurs que defensa VOX i que els populars han fet seu. Com exemple cal senyalar que estan disposats a recollir noves signatures per arreu de l'Estat contra la decisió d'indultar els presos polítics, presa pel gobierno de coalició d'Espanya. Això s'assembla massa a l'espavilat que ensopega voluntàriament dues o tres vegades amb la mateixa pedra. Aquest és el nivell polític de la dreta extrema espanyola!. Naturalment, tota acció provoca una reacció de signe oposat i en aquest cas, la reacció va ser, és i serà l'enfortiment del sentiment independentista i l'eixamplament de la base sobiranista a Catalunya.
L'1 d'octubre de 2017 -i el 3 i el 27 del mateix mes- va ser el punt d'inflexió pel que fa el moviment independentista. El cert és que aquell empoderament que van assumir els ciutadans del carrer, convocant primer les consultes ciutadanes arreu del país, després votant la consulta ciutadana massivament el 9N de 2014 i any darrera any fent vessar les dades d'assistència de manifestants a les Diades nacionals dels 11 de setembre o fent guanyar per majoria absoluta elecció darrera elecció els partits sobiranistes, va desembocar en el traspàs del testimoni i la responsabilitat del moviment als partits polítics, tot i esperant que fossin ells qui culminessin el procés independentista. L'empoderament dels ciutadans es va acabar sota una pluja de cops de porra, boicots i xantatges comercials i empresarials, persecucions polítiques, judicials i policials i una mena d'espanyolíssima venjança siciliana contra l'independentisme que encara dura hores d'ara.....
Deixant-ho tot en mans dels partits va passar el que tenia que passar. Les picabaralles partidistes, les discrepàncies sobre el full de ruta, la mesquinesa ideològica, l'enfrontament entre els líders amb egos atiats caïnitament pels militants més abrandats de cada partit, l'eix dreta-esquerra contraposant justícia social a independència o qui va ser el primer o és més pur dins la causa independentista, van acabar fent quasi premonitòria la frase de l'inefable José Maria Aznar: "Antes se romperá Cataluña que España". De fet no ha passat ben bé això, ja que el moviment independentista és més fort, plural i ampli com mai ha sigut. Però la divisió partidista, la malfiança entre les CUP, ERC i JxCAT és un fet indefugible.
Crec que podem afirmar que l'excés de confiança dipositada en les formacions polítiques, perquè ens portessin cap a Ítaca, potser va resultar molt còmoda per la ciutadania però va ser nefasta pel moviment. I si afegim que les entitats de la societat civil que havien impulsat el procés des de bon principi també van decidir fer-se a un costat agafant un perfil baix, l'errada va aconseguir l'absoluta monumentalitat.
No hi ha massa independències la història de la humanitat que s'hagin aconseguit només amb l'empenta dels partits polítics. Els líders del moviment sempre han d'estar acompanyats i empesos pel poble que vol alliberar-se. Al cap i a la fi les independències es fan per que la gent s'espolsi el jou que els estats opressors imposen. I sovint, exigir les llibertats comporta l'exercici de la violència i brutalitat per part d'aquests estats despòtics que ho volen impedir, en defensa de l'estatus quo que tants beneficis els reporta. Per tant, la desobediència i la resistència pacífiques davant les injustícies estan més que justificades. I son necessàries!. Però sobretot han de ser persistents, massives i valentes. Han d'ocupar-se carrers i places i han d'anar acompanyades de vagues, boicots en el pagament d'impostos i desobediència generalitzada a la policia, a la fiscalia, als jutges i al Tribunal Constitucional, el qual a Espanya ha esdevingut com un jutjat de guàrdia -de les essències pàtries!- qualsevol. Res de lliris a les mans, somriures a les cares i posar l'altra galta. Ara sabem que davant d'Espanya haurem de vessar sang, suar i plorar com mai ho hem hagut de fer fins ara.
Si deixem d'estar indolentment estirats sobre els sofàs, mirant per la tele el que passa o escoltant-ho per la radio, si no ens informem del que fem o no fem a traves de mitjans de comunicació sovint manipuladors i partidistes, si deixem d'insultar i malparlar caïnitament a les xarxes socials sobre aquells companys de viatge que no fan o diuen les coses que ens agradaria escoltar, potser aleshores ens adonarem de la força que tenim tots nosaltres, individual i col·lectivament i de la debilitat que demostren els adversaris unionistes. Al cap i a la fi l'unionisme no sap seduir i només sap defensar-se mitjançant la repressió a mans de policia violenta i brutal, fiscalia afinadora i mentidera, jutges i magistrats manifestament injustos i polititzats i polítics entabanadors. I aquesta mena de defensa de la unitat constitucional -de destino en lo universal- mostra les seves febleses i mancances davant dels nostres ulls i de la resta del món democràtic.....
Demostra la fallida democràtica d'unes institucions impròpies en qualsevol estat de dret.
SEGUEIX.............
