Dèiem que Pedro Sánchez s'ha sotmès a una investidura, que ha guanyat a empentes i rodolons, malgrat l'agressiva oposició de l'extrema dreta espanyolista. O podríem dir malgrat la mala educació, l'odi i la violència emprada pels nacional-catòlics, segons els paràmetres utilitzats per la fiscalia i el Tribunal Suprem durant el judici farsa celebrat contra Catalunya.
Les sessions es van desenvolupar entre els escarafalls de Casado, Abascal i Arrimadas. Les hordes nacional-catòliques, amb els tres cabdills al front, es van dedicar a insultar, amenaçar, cridar, interrompre i gesticular teatralment d'una manera que no es va veure ni tan sols els dies 6 i 7 de setembre de 2017 al Parlament de Catalunya durant les sessions d'aprovació de les anomenades lleis catalanes de desconnexió. Aleshores els protagonistes del filibusterisme parlamentari -en aquell cas encara que foren escandalosos, més aviat van ser amb tocs florentins i amanerats- va còrrer a càrrec del PSC, C's i PP. I ara, desprès de l'experiència acumulada per l'extrema dreta desfermada, les estrelles del drama han sigut PP, VOX i C's, aquests últims en un rol vergonyós però secundari i en franca i propera desaparició.....
S'ha extorsionat a diputats perquè canviessin el seu vot favorable a P. Sánchez. Se'ls ha amenaçat. Alguns han tingut que rebre protecció policial davant les amenaces rebudes. Els tres cabdills s'han dedicat, des de la tribuna del Congrés, a pronosticar la vinguda de l'anticrist i l'azot de totes les plagues bíbliques sobre l'Estat com Deu va fer amb Egipte, utilitzant un llenguatge descarnadament guerra-civilista. Arrimadas ha incitat a fer un tamayazo -comprar-los el vot!- als diputats socialistes sense que li caigués la cara de vergonya. Abascal invocava l'exercit i la policia davant la traïció que segons ell s'estava consumant, mentres malparlava contra els immigrants, les feministes i els independentistes. Casado alhora que s'esquinçava les vestidures melodramàticament davant del seu públic, amenaçava amb utilitzar alló que millor sap fer: manipular i potinejar la judicatura i la fiscalia contra els violadors de la sagrada carta magna espanyola i contra el non nat govern frankenstein de coalició. I configurant un trio coral amb Arrimadas i Abascal, condemnaven enfurismats a tot aquell que gosés criticar el Rei o la pètria Constitució espanyola absolutament esberlada. Mentrestant els abrandats sicaris de les tres formacions es dedicaven a gesticular teatralment i insultar, embogits, amb crits d'assassins, traïdors i altres epítets més gruixuts -que estalviaré al lector- totes les intervencions dels representants democràtics de les formacions que defensaven el vot a favor del SI a P. Sánchez o l'abstenció.....
I tot això amanit i beneït amb les severes advertències dels poders fàctics, tant els econòmics -l'IBEX 35-, eclesials -amb alguns bisbes al cap davant- i el quart poder -amb periodistes i mitjans de comunicació de tot el regne-, entestats en impedir i boicotejar un govern de coalició d'esquerres legítim i respectuós amb els principis democràtics, configurat gràcies entre d'altres a l'abstenció dels independentistes catalans d'ERC.
Pedro Sánchez invocava un suposat problema de convivència entre els catalans i no pas d'independència entre Catalunya i Espanya. I ho feia per no reconeixer l'existència d'un conflicte polític i la condició de subjecte polític al govern de la Generalitat. Desitjo que s'hagi adonat que la manca de convivència està més aviat arrelant a Espanya, no pas a Catalunya. És l'Estat espanyol que té un problema tan o més gros que no pas el conflicte amb Catalunya. Al cap i a la fi, l'afer català s'arreglarà quan s'accepti resoldre'l políticament i respectant la democràcia. Però a Espanya no només es tracta d'un conflicte polític. El problema d'Espanya és el franquisme que perviu immutable al llarg dels anys, dècada darrera dècada i que es pot projectar cap a tota l'eternitat infectant polítics, institucions, funcionaris i des d'aquí, envaint i conquerint la resta de la societat espanyola. Ens ho demostren les reaccions populars forassenyades que s'han produït tant als carrers i places de pobles i ciutats espanyoles, com a les xarxes socials i la premsa de tota mena, arran de les converses entre PSOE, PODEMOS i ERC. I l'odi que es destil·la a bona part de la societat espanyola a causa de l'anunci de la taula de negociació entre els governs espanyol i català.
Tots sabem què pot passar a Espanya quan els abrandats nacionalistes i els franquistes atàvics prenen protagonisme en la societat..... El problema es tornarà conflicte i després el conflicte en enfrontament. I si no es posa remei, la confrontació ciutadana atiada pels tres embogits cabdills, es tornarà violència incontrolada.....!.
Les sessions es van desenvolupar entre els escarafalls de Casado, Abascal i Arrimadas. Les hordes nacional-catòliques, amb els tres cabdills al front, es van dedicar a insultar, amenaçar, cridar, interrompre i gesticular teatralment d'una manera que no es va veure ni tan sols els dies 6 i 7 de setembre de 2017 al Parlament de Catalunya durant les sessions d'aprovació de les anomenades lleis catalanes de desconnexió. Aleshores els protagonistes del filibusterisme parlamentari -en aquell cas encara que foren escandalosos, més aviat van ser amb tocs florentins i amanerats- va còrrer a càrrec del PSC, C's i PP. I ara, desprès de l'experiència acumulada per l'extrema dreta desfermada, les estrelles del drama han sigut PP, VOX i C's, aquests últims en un rol vergonyós però secundari i en franca i propera desaparició.....
S'ha extorsionat a diputats perquè canviessin el seu vot favorable a P. Sánchez. Se'ls ha amenaçat. Alguns han tingut que rebre protecció policial davant les amenaces rebudes. Els tres cabdills s'han dedicat, des de la tribuna del Congrés, a pronosticar la vinguda de l'anticrist i l'azot de totes les plagues bíbliques sobre l'Estat com Deu va fer amb Egipte, utilitzant un llenguatge descarnadament guerra-civilista. Arrimadas ha incitat a fer un tamayazo -comprar-los el vot!- als diputats socialistes sense que li caigués la cara de vergonya. Abascal invocava l'exercit i la policia davant la traïció que segons ell s'estava consumant, mentres malparlava contra els immigrants, les feministes i els independentistes. Casado alhora que s'esquinçava les vestidures melodramàticament davant del seu públic, amenaçava amb utilitzar alló que millor sap fer: manipular i potinejar la judicatura i la fiscalia contra els violadors de la sagrada carta magna espanyola i contra el non nat govern frankenstein de coalició. I configurant un trio coral amb Arrimadas i Abascal, condemnaven enfurismats a tot aquell que gosés criticar el Rei o la pètria Constitució espanyola absolutament esberlada. Mentrestant els abrandats sicaris de les tres formacions es dedicaven a gesticular teatralment i insultar, embogits, amb crits d'assassins, traïdors i altres epítets més gruixuts -que estalviaré al lector- totes les intervencions dels representants democràtics de les formacions que defensaven el vot a favor del SI a P. Sánchez o l'abstenció.....
I tot això amanit i beneït amb les severes advertències dels poders fàctics, tant els econòmics -l'IBEX 35-, eclesials -amb alguns bisbes al cap davant- i el quart poder -amb periodistes i mitjans de comunicació de tot el regne-, entestats en impedir i boicotejar un govern de coalició d'esquerres legítim i respectuós amb els principis democràtics, configurat gràcies entre d'altres a l'abstenció dels independentistes catalans d'ERC.
Pedro Sánchez invocava un suposat problema de convivència entre els catalans i no pas d'independència entre Catalunya i Espanya. I ho feia per no reconeixer l'existència d'un conflicte polític i la condició de subjecte polític al govern de la Generalitat. Desitjo que s'hagi adonat que la manca de convivència està més aviat arrelant a Espanya, no pas a Catalunya. És l'Estat espanyol que té un problema tan o més gros que no pas el conflicte amb Catalunya. Al cap i a la fi, l'afer català s'arreglarà quan s'accepti resoldre'l políticament i respectant la democràcia. Però a Espanya no només es tracta d'un conflicte polític. El problema d'Espanya és el franquisme que perviu immutable al llarg dels anys, dècada darrera dècada i que es pot projectar cap a tota l'eternitat infectant polítics, institucions, funcionaris i des d'aquí, envaint i conquerint la resta de la societat espanyola. Ens ho demostren les reaccions populars forassenyades que s'han produït tant als carrers i places de pobles i ciutats espanyoles, com a les xarxes socials i la premsa de tota mena, arran de les converses entre PSOE, PODEMOS i ERC. I l'odi que es destil·la a bona part de la societat espanyola a causa de l'anunci de la taula de negociació entre els governs espanyol i català.
Tots sabem què pot passar a Espanya quan els abrandats nacionalistes i els franquistes atàvics prenen protagonisme en la societat..... El problema es tornarà conflicte i després el conflicte en enfrontament. I si no es posa remei, la confrontació ciutadana atiada pels tres embogits cabdills, es tornarà violència incontrolada.....!.
