Les dues formacions polítiques inequívocament independentistes han presentat davant el registre del Parlament de Catalunya l'acord sobre la Declaració d'inici del procés de independència. El text el qual es sotmetrà a l'aprovació dels diputats consta d'un preàmbul i de nou punts, que desenvolupen totes les decisions i accions que el Parlament i el govern de la Generalitat hauran d'assumir i complir per poder assolir, arribat el cas, un nou Estat català lliure i sobirà.
El lector pot imaginar-se l'enrenou que aquest fet ha provocat dins el govern d'Espanya, entre els partits unionistes espanyols i als mitjans de comunicació de Madrid: Un autèntic terrabastall polític. No s'ho esperaven pas, malgrat que estava anunciat al full de ruta dels independentistes sotmès a l'aprovació dels ciutadans les passades eleccions. Als esparverats unionistes els ha mancat temps per tornar a llançar les concebudes amenaces policials, judicials i fins i tot unes quantes advertències polítiques de propina contra Artur Mas, Junts pel Si, les CUP i tot allò que tingui res a veure amb el procés independentista. A Carme Forcadell, presidenta del Parlament, UPyD vol que els jutges l'imputin a ella i els membres de la mesa del Parlament que han votat a favor de l'admissió de la declaració, per un delicte de sedició. "Una provocació", ha dit Mariano Rajoy. "No aconseguiran els seus objectius", ha afegit. De fet, ha amenaçat amb l'intervenció del Tribunal Constitucional Espanyol el qual, recordem-ho, recentment ha estat armat amb els instruments necessaris per impedir que el contingut de la resolució sobiranista arribi a consumar-se. Són armes equivalents a les que pot utilitzar un boxi per executar els condemnats: una corda, un sabre o el garrote vil. En aquest cas, el feixuc i tortuós codi penal espanyol. A l'Espanya de Mariano Rajoy, el Tribunal Constitucional té plens poders per fer complir les seves pròpies sentències de forma implacable i inexorable. L'àrbitra constitucional castellà esdevé fiscal, jutge i boxí alhora. La presumpció d'innocència i la divisió de poders s'han mort a Espanya. Com Montesquieu!. Per això el paper de l'advocat defensor és tan irrellevant..... A Espanya, es clar!.
Paral·lelament, la judicatura, la fiscalia i les forces policials han reprès amb renovat entusiasme les investigacions al voltant de Jordi Pujol i Soley i la seva família. Els mitjans de comunicació han sigut convenientment pre-avisats per l'autoritat competent amb moltes hores d'anticipació per tal que es personessin davant del domicili de l'ex-president per informar i gravar amb tot detall el vistós espectacle ofert davant del desplegament de desenes i desenes de policies i funcionaris judicials atrafegats, a les ordres dels fiscals anti-corrupció de l'Audiència Nacional, vinguts expressament des de Madrid. Prèviament van advertir, però, que en el transcurs de la representació no es produirien detencions. Eren innecessàries, ja que la pena del telenotícies s'ha complert igualment amb repressiva precisió castellana..... Com sempre!.
Ha esclatat l'enfrontament definitiu!. Catalunya vol la llibertat i l'Estat espanyol vol mantenir incòlumes la supremacia política i burocràtica i els privilegis econòmics i fiscals adquirits a Catalunya els darrers tres-cents anys mitjançant el tronat dret de conquesta, molt arrelat i sempre vigent dins la cultura castellana. Catalunya vol la independència aconseguida pacíficament a través de l'escrupolós respecte dels principis democràtics, mentre que Espanya s'oposa utilitzant allò que el periodista Enric Juliana qualifica com la Brigada Aranzadi -en realitat una veritable Divisió cuirassada- conformada per l'advocacia de l'Estat, la fiscalia, la judicatura i el Tribunal Constitucional, enfrontant la justícia castellana a la legitimitat democràtica. Un veritable catacroc entre legitimitat catalana i legalitat espanyola.... Entre Catalunya i Espanya!.
Francament, crec que Espanya ha perdut d'antuvi la partida. Les seves reaccions no només resulten extemporànies, desproporcionades. També són ridícules. I perilloses, perquè són producte de la ràbia, del desconcert i de l'ignorància voluntària resultant de no voler reconèixer la realitat.... El problema no és Catalunya. El problema és Espanya i la seva manca de qualitat democràtica. L'autoritarisme impositiu innat de les elits dirigents castellanes -espanyoles!- i la feblesa democràtica de les institucions públiques i privades de l'Estat són el més perillós de tot. I és això el que pot provocar un esclat termonuclear a l'Estat. Si passes, qui més té per perdre és Espanya, no pas Catalunya. Perquè Catalunya fa tres segles que lluita per sobreviure dins d'un estat que li és hostil i feixuc i estem acostumats a patir. Però Espanya pot perdre-ho tot, des dels privilegis artificials dels seus dirigents fins el minvant prestigi internacional d'Espanya, passant pel declivi econòmic, social, d'empreses i ciutadans, definitiu..... Un veritable desastre!. Tot això per no voler acceptar sense embuts els principis democràtics universalment reconeguts..... I per no voler veure ni entendre la veritable realitat de Catalunya.
El lector pot imaginar-se l'enrenou que aquest fet ha provocat dins el govern d'Espanya, entre els partits unionistes espanyols i als mitjans de comunicació de Madrid: Un autèntic terrabastall polític. No s'ho esperaven pas, malgrat que estava anunciat al full de ruta dels independentistes sotmès a l'aprovació dels ciutadans les passades eleccions. Als esparverats unionistes els ha mancat temps per tornar a llançar les concebudes amenaces policials, judicials i fins i tot unes quantes advertències polítiques de propina contra Artur Mas, Junts pel Si, les CUP i tot allò que tingui res a veure amb el procés independentista. A Carme Forcadell, presidenta del Parlament, UPyD vol que els jutges l'imputin a ella i els membres de la mesa del Parlament que han votat a favor de l'admissió de la declaració, per un delicte de sedició. "Una provocació", ha dit Mariano Rajoy. "No aconseguiran els seus objectius", ha afegit. De fet, ha amenaçat amb l'intervenció del Tribunal Constitucional Espanyol el qual, recordem-ho, recentment ha estat armat amb els instruments necessaris per impedir que el contingut de la resolució sobiranista arribi a consumar-se. Són armes equivalents a les que pot utilitzar un boxi per executar els condemnats: una corda, un sabre o el garrote vil. En aquest cas, el feixuc i tortuós codi penal espanyol. A l'Espanya de Mariano Rajoy, el Tribunal Constitucional té plens poders per fer complir les seves pròpies sentències de forma implacable i inexorable. L'àrbitra constitucional castellà esdevé fiscal, jutge i boxí alhora. La presumpció d'innocència i la divisió de poders s'han mort a Espanya. Com Montesquieu!. Per això el paper de l'advocat defensor és tan irrellevant..... A Espanya, es clar!.
Paral·lelament, la judicatura, la fiscalia i les forces policials han reprès amb renovat entusiasme les investigacions al voltant de Jordi Pujol i Soley i la seva família. Els mitjans de comunicació han sigut convenientment pre-avisats per l'autoritat competent amb moltes hores d'anticipació per tal que es personessin davant del domicili de l'ex-president per informar i gravar amb tot detall el vistós espectacle ofert davant del desplegament de desenes i desenes de policies i funcionaris judicials atrafegats, a les ordres dels fiscals anti-corrupció de l'Audiència Nacional, vinguts expressament des de Madrid. Prèviament van advertir, però, que en el transcurs de la representació no es produirien detencions. Eren innecessàries, ja que la pena del telenotícies s'ha complert igualment amb repressiva precisió castellana..... Com sempre!.
Ha esclatat l'enfrontament definitiu!. Catalunya vol la llibertat i l'Estat espanyol vol mantenir incòlumes la supremacia política i burocràtica i els privilegis econòmics i fiscals adquirits a Catalunya els darrers tres-cents anys mitjançant el tronat dret de conquesta, molt arrelat i sempre vigent dins la cultura castellana. Catalunya vol la independència aconseguida pacíficament a través de l'escrupolós respecte dels principis democràtics, mentre que Espanya s'oposa utilitzant allò que el periodista Enric Juliana qualifica com la Brigada Aranzadi -en realitat una veritable Divisió cuirassada- conformada per l'advocacia de l'Estat, la fiscalia, la judicatura i el Tribunal Constitucional, enfrontant la justícia castellana a la legitimitat democràtica. Un veritable catacroc entre legitimitat catalana i legalitat espanyola.... Entre Catalunya i Espanya!.
Francament, crec que Espanya ha perdut d'antuvi la partida. Les seves reaccions no només resulten extemporànies, desproporcionades. També són ridícules. I perilloses, perquè són producte de la ràbia, del desconcert i de l'ignorància voluntària resultant de no voler reconèixer la realitat.... El problema no és Catalunya. El problema és Espanya i la seva manca de qualitat democràtica. L'autoritarisme impositiu innat de les elits dirigents castellanes -espanyoles!- i la feblesa democràtica de les institucions públiques i privades de l'Estat són el més perillós de tot. I és això el que pot provocar un esclat termonuclear a l'Estat. Si passes, qui més té per perdre és Espanya, no pas Catalunya. Perquè Catalunya fa tres segles que lluita per sobreviure dins d'un estat que li és hostil i feixuc i estem acostumats a patir. Però Espanya pot perdre-ho tot, des dels privilegis artificials dels seus dirigents fins el minvant prestigi internacional d'Espanya, passant pel declivi econòmic, social, d'empreses i ciutadans, definitiu..... Un veritable desastre!. Tot això per no voler acceptar sense embuts els principis democràtics universalment reconeguts..... I per no voler veure ni entendre la veritable realitat de Catalunya.