Resulta molt sorprenent el fet que alguns polítics i conseqüentment els partits que representen mostrin amb tanta claredat i contundència les febleses i mancances que guien les seves actuacions polítiques. Un veritablement paradigma el trobem a ERC. Els republicans són un partit d'arrels assembleàries, catalanista, d'esquerres i independentista. Al llarg de la seva convulsa història ha prevalgut un vessant per damunt dels altres. Així, fins no fa gaire donava prioritat absoluta el costat esquerrà per sobre del nacional. Això els va portar recolzar la formació de dos successius tripartits -sota comandament del PSC i ICV-, menyspreant les dues victòries electorals obtingudes per CiU a les eleccions d'aleshores. ERC va exhibir -literalment- la clau de la governabilitat dels partits d'esquerres i va impulsar entusiàsticament la redacció d'un nou estatut. Per cert, d'infausta memòria.
Aquest va ser el seu primer error!. Fer polítiques d'esquerra, amb eines de fireta, sense recursos financers ni jurídics i jugant al camp d'un espanyolisme rampant, va resultar impossible i inviable. Aquesta circumstància va provocar el fracàs més estrepitós que hom ha conegut. Catalunya va quedar estancada durant alguns anys -massa-, assetjada per un estat decididament hóstil i en mans d'uns líders catalans febles, entestats en voler que Espanya canviés i acceptés Catalunya tal i com ella era -és- i no com volien que fos els espanyols. Després del fiasco estatutari la història ja és coneguda. Potser cal recordar, però, que si bé ERC va intervenir i impulsar decididament en la confecció del text, va negociar, pactar i recolzar la aprovació com a mal menor.... Finalment va demanar el vot en contra -amb la boca petita- o l'abstenció en el referèndum convocat per l'inútil i malaguanyada aprovació final que es va acabar produint.
Va propiciar la formació dels dos governs tripartits fracassats -ensopegant dues vegades amb la mateixa pedra-, va formar part d'un govern de joguina -progressista en deien!-, va participar activament en la confecció del nou estatut i va acabar demanant activa o passivament el no en el referèndum.... Un clar paradigma d'incoherència política i el que és més greu, incoherència nacional.
Més endavant, aquestes polítiques no reeixides varen ocasionar un canvi a la cúpula del partit, jubilant amb més pena que gloria els líders que l'havien portat cap una mena d'atzucac del qual no era precisament fàcil sortir-se'n. Però ho van aconseguir. La nova direcció va adoptar i prioritzar la vessant independentista com a divisa i meta. En realitat, va ser la majoria de la societat catalana els qui vam impulsar l'independentisme català. L'afer del nou estatutet malmés per culpa de la pusil·lanimitat d'un govern socialista espanyol, d'un Partit Popular atàvicament anti-català, d'un Tribunal Constitucional mancat de principis, d'ètica i sentit de justícia, deutor de les misèries polítiques dels partits que nombren i manipulen els seus magistrats, doncs bé, aquest afer causat per l'integrisme constitucional d'exacerbat espanyolisme patit per Catalunya, va permetre que un nou equip dirigent escoltés el clamor dels catalans i al costat del nou govern de la Generalitat recolzat per CiU -empentat també per la gent cap el sobiranisme-, varem iniciar tots plegats aquest esperançador camí cap a Ítaca.
D'ençà que es va iniciar l'anomenat procés català, les dificultats sorgides entre les formacions polítiques que el recolzen han sigut freqüents, encara que s'han anat resolent gràcies fonamentalment a la tasca aglutinadora desenvolupada per l'Assemblea Nacional Catalana. El punt culminant del procés es va produir el 9 de novembre de l'any passat. L'èxit aconseguit per la celebració de la consulta, malgrat que ICV és va despenjar vergonyosament del grup d'entitats i formacions polítiques sobiranistes, va donar pas a una nova divergència entre ERC i Convergència -els dos principals partits que defensen la independència-. Artur Mas va fer la seva proposta de full de ruta en un conferencia solemne. Va oferir arguments, propostes, va demanar sacrificis i un clar i assenyat -potser massa assenyat!- objectiu per aconseguir, sense posar cap altra condició que no fora l'unitat entre les diferents entitats que recolzaven la independència. Unitat en una llista electoral plural i transversal per oferir una candidatura plebiscitària per les eleccions a celebrar el 27 de setembre pròxim, posant-se ell mateix en l'últim lloc de la mateixa per esvair males interpretacions. No va ser una proposta forassenyada, ni tant sols condició sine qua non.... Va ser una senzilla proposta a negociar per augmentar els suports a la independència de Catalunya. Tot just a la setmana següent, Oriol Junqueras va copiar el format de la conferència de Artur Mas y va respondre amb desdeny, contraposant el seu propi full de ruta el qual s'assemblava al del president tant com un programa electoral d'esquerres a un de dretes: en res. Es a dir, tornava a prevaler l'eix esquerrà enfront del nacional.
I així, fins ara. A tornar a negociar i pactar, a vessar-la de tant en tant amb declaracions contradictòries o fora de lloc, prenen decisions partidistes o egoistes i fent actes trivials o absurds que res tenen a veure amb unitat o independència dels catalans. És decebedor. L'última la fet Alfred Bosch, candidat a l'alcaldia de Barcelona. Mentre afirmava en una entrevista radiofònica que la llista unitària no era un assumpte tancat i que potser passades les eleccions municipals se'n podria tornar a parlar, al dia següent és desdeia i donava definitivament per clos l'afer.... Ja està dit: paradigma d'incoherència!.
Repeteixo: És decebedor!. Encara donaran la raó a Jose Maria Aznar, quan va dir que abans es trencarà Catalunya que Espanya.... És indignant!. Tots plegats, però fonamentalment Esquerra, estan malmetent l'immens capital que els ciutadans hem posat a les seves mans. I tot per qüestions partidistes, d'egos ferits i suposada puresa política.... Ja n'hi ha prou!. Si convé, els hi prendrem aquest capital -per conservar-lo!- i el posarem en altres mans més serioses. Fins ara, l'únic que no ha vacil·lat ni ha decebut ha sigut Artur Mas. Ha complert amb escreix!. El president està perseguit per l'Estat espanyol, el qual va per ell com un tanc contra una bicicleta i a sobre te que capejar polítics i polítiques que fan tot el que poden per anorrear-lo. I el més greu és que aquestes polítiques no només són les endegades -amb tota la mala bava del món- per l'Estat, sinó que també provenen de les pròpies files suposadament amigues....!. Ja n'hi ha prou!.
Estic fermament convençut que si fracassa el camí cap a la independència serà més per culpa pròpia que d'Espanya. I dins de la nostra culpa, la més gran -altra vegada- serà d'Esquerra Republicana de Catalunya. En la mesura que de mi depengui, no succeirà pas. Jo, votant d'ERC li negaré el vot. La petita part del capital sobiranista que em correspon l'entregaré a Artur Mas i de passada, a Convergència. El president està fent les coses bé i és mereix un vot de confiança. Jo li dono el meu. I desitjo que altres també ho facin..... Ho sento ERC, però t'ho has guanyat a pols. Un cop més....!.
D'ençà que es va iniciar l'anomenat procés català, les dificultats sorgides entre les formacions polítiques que el recolzen han sigut freqüents, encara que s'han anat resolent gràcies fonamentalment a la tasca aglutinadora desenvolupada per l'Assemblea Nacional Catalana. El punt culminant del procés es va produir el 9 de novembre de l'any passat. L'èxit aconseguit per la celebració de la consulta, malgrat que ICV és va despenjar vergonyosament del grup d'entitats i formacions polítiques sobiranistes, va donar pas a una nova divergència entre ERC i Convergència -els dos principals partits que defensen la independència-. Artur Mas va fer la seva proposta de full de ruta en un conferencia solemne. Va oferir arguments, propostes, va demanar sacrificis i un clar i assenyat -potser massa assenyat!- objectiu per aconseguir, sense posar cap altra condició que no fora l'unitat entre les diferents entitats que recolzaven la independència. Unitat en una llista electoral plural i transversal per oferir una candidatura plebiscitària per les eleccions a celebrar el 27 de setembre pròxim, posant-se ell mateix en l'últim lloc de la mateixa per esvair males interpretacions. No va ser una proposta forassenyada, ni tant sols condició sine qua non.... Va ser una senzilla proposta a negociar per augmentar els suports a la independència de Catalunya. Tot just a la setmana següent, Oriol Junqueras va copiar el format de la conferència de Artur Mas y va respondre amb desdeny, contraposant el seu propi full de ruta el qual s'assemblava al del president tant com un programa electoral d'esquerres a un de dretes: en res. Es a dir, tornava a prevaler l'eix esquerrà enfront del nacional.
I així, fins ara. A tornar a negociar i pactar, a vessar-la de tant en tant amb declaracions contradictòries o fora de lloc, prenen decisions partidistes o egoistes i fent actes trivials o absurds que res tenen a veure amb unitat o independència dels catalans. És decebedor. L'última la fet Alfred Bosch, candidat a l'alcaldia de Barcelona. Mentre afirmava en una entrevista radiofònica que la llista unitària no era un assumpte tancat i que potser passades les eleccions municipals se'n podria tornar a parlar, al dia següent és desdeia i donava definitivament per clos l'afer.... Ja està dit: paradigma d'incoherència!.
Repeteixo: És decebedor!. Encara donaran la raó a Jose Maria Aznar, quan va dir que abans es trencarà Catalunya que Espanya.... És indignant!. Tots plegats, però fonamentalment Esquerra, estan malmetent l'immens capital que els ciutadans hem posat a les seves mans. I tot per qüestions partidistes, d'egos ferits i suposada puresa política.... Ja n'hi ha prou!. Si convé, els hi prendrem aquest capital -per conservar-lo!- i el posarem en altres mans més serioses. Fins ara, l'únic que no ha vacil·lat ni ha decebut ha sigut Artur Mas. Ha complert amb escreix!. El president està perseguit per l'Estat espanyol, el qual va per ell com un tanc contra una bicicleta i a sobre te que capejar polítics i polítiques que fan tot el que poden per anorrear-lo. I el més greu és que aquestes polítiques no només són les endegades -amb tota la mala bava del món- per l'Estat, sinó que també provenen de les pròpies files suposadament amigues....!. Ja n'hi ha prou!.
Estic fermament convençut que si fracassa el camí cap a la independència serà més per culpa pròpia que d'Espanya. I dins de la nostra culpa, la més gran -altra vegada- serà d'Esquerra Republicana de Catalunya. En la mesura que de mi depengui, no succeirà pas. Jo, votant d'ERC li negaré el vot. La petita part del capital sobiranista que em correspon l'entregaré a Artur Mas i de passada, a Convergència. El president està fent les coses bé i és mereix un vot de confiança. Jo li dono el meu. I desitjo que altres també ho facin..... Ho sento ERC, però t'ho has guanyat a pols. Un cop més....!.
