Si parlem de la banda esquerrana espanyola ho fem sobre PSOE i SUMAR. Sánchez, com a líder del socialisme i president del gobierno prou feina té en escapolir-se de l'escomesa que PPVOX i els jutges, policia patriòtica i premsa del movimiento afí al règim, tenen engegada contra ell i el seu entorn. Suposo que deu ser per això que li costa tant complir amb el compromisos contrets amb l'independentisme català. Sense oblidar que la manca de coratge en defensa d'aquests compromisos adquirits son també una senya d'identitat pròpies de tots els polítics espanyols, de dretes i esquerres. Quan s'arriba a un acord amb els catalans sistemàticament s'incompleixen. Va passar amb l'estatut, amb el compliment dels PGE, amb traspassos estatutaris, amb inversions mai complides i ara amb el finançament singular, el traspàs integral de les polítiques migratòries i la llei d'amnistia, tan inservible a ulls dels jutges com el compliment de la obsoleta Constitució espanyola. Les dretes i esquerres espanyoles tenen exactament el mateix interès en satisfer i complir amb Catalunya amb alló que prometen: cap ni un!.
Yolanda Diaz ostenta el lideratge de SUMAR i del seu entorn, encara que PODEMOS, que també és d'esquerres, manté les distancies amb ella, no fos cas que fossin absorbits salvatgement. El que pateix Díaz hores d'ara es una forta i sostinguda davallada de la seva formació en les expectatives electorals. Per això intenta marcar paquet, per a diferenciar-se del centrisme d'esquerres que exhibeix el PSOE. Ho fa amb prepotència, amb excés de teatralitat i guanyant-se l'antipatia de tothom a causa de la seva intransigència. Es a dir, fer de mosca collonera formant part d'un govern de coalició no és la millor manera de defensar polítiques d'esquerres, treballadors, clases populars i desafavorits dins d'un món absolutament capitalista, com pretén fer SUMAR. Creure's que posseir la veritat absoluta, no vol dir tenir la raó ni et fa millor que els altres. A tot estirar, t'afebleix i amb el temps et fa... irrellevant!.
Com es pot veure, el panorama d'aquest regne borbònic no és massa galdós. Els anys 30 del segle passat aquest tipus de desavinences polítiques van acabar amb un cop d'estat i una guerra caïnita que va donar lloc a una dictadura sagnant i violenta la qual encara perdura en l'esperit i la memòria de moltes persones i institucions de tot l'estat. Avui hi ha institucions que enyoren aquells temps negres i autoritaris. Defensen revisar el passat per tornar a la Espanya Una Grande y Libre on podien donar-ho Todo por la Pátria. Hi ha polítics de dretes que es declaren franquistes, altres no fan pas fàstics al franquisme encara que dissimulen, hi ha polítics d'esquerres que mamen de les fonts falangistes sense adonar-se, com Garcia Page o l'ínclit i revingut Felipe Gonzalez, tant decantat cap a la dreta com José Maria Aznar. Hi ha una societat civil, funcionarial i militar impregnada de franquisme. Hi ha jutges, magistrats i centenars de nissagues de funcionaris encartonats des del segle XIX fins avui a una l'idea de Espanya com el seu coto privat de caça, es a dir, de privilegis i prebendes heretades. Per no parlar de la premsa del movimiento i de molts periodistes que no acaben de creure's la democràcia i practiquen amb notable desimboltura la manipulació i la desinformació. De tota aquesta caterva alguns en diuen neo-franquisme sociològic quan n'hi ha prou dir senzillament, franquisme!.
També hi ha autèntics demòcrates encara que sembla que van de reculada i estan astorats, igual que els polítics catalans. Els espanyols, febles i porucs, se'ls ha de demanar que no defalleixin perquè si ho fan Espanya acabarà com el rosari de l'aurora. Malament.
El perill per a Catalunya és que ens arrossegaran amb ells si la independència no hi posa remei. Per tant, ja sabem que ens toca....
