L'actualitat dins de món independentista es troba farcida d'un seguit de sensacions contradictòries. Hi ha decepció, resignació, indignació, optimisme, pessimisme, fatalisme, realisme, il·lusió, esperança, pragmatisme, impaciència.... Hi ha tot això i més!.
Certament cada subjecte i objecte independentista desfermen un munt de contradiccions. Així, alguns polítics provoquen aplaudiments, adhesions, indignació o decepció alhora, depenent si estàs a favor o contra el seu posicionament polític. El mateix passa amb els partits i entitats sobiranistes. Hi ha crítiques i lloances per a tot i tothom. Fins i tot els insults sobrevolen d'un costat a l'altra amb una facilitat inversemblant.....
Malgrat tot, no es pot dir que l'objectiu final d'aconseguir la independència de Catalunya hagi reculat o empetitit gens ni mica. Senzillament el que passa és que per a uns continua essent prioritària malgrat l'oposició repressiva i violenta de l'Estat i per altres el prioritari és aconseguir-ho parlant i pactant amb Espanya. Uns volen, ras i curt, l'enfrontament polític i administratiu contra un estat que consideren fallit i els altres defugen l'enfrontament apostant per l'apropament i el diàleg per més costerut que resulti, pecant fins i tot d'un excés d'ingenuïtat naïf. Per això estan disposats a mostrar tota la tebiesa que faci falta, per no malmetre l'entesa amb el PSOE i Comuns, considerant que son l'esquerra i obviant que es tracta de la singular esquerra espanyola. I així, recolzen pressupostos, voten lleis a favor del gobierno i accepten parlar amb qui ha dit per activa i per passiva que mai acceptarà el dret d'autodeterminació de Catalunya ni l'amnistia dels presos, exiliats i represaliats polítics catalans els quals, per cert, ja sumen més de 4.200 ciutadans catalans segons OMNIUM, policial i judicialment perseguits per la santa inquisició espanyola.
Jo també tinc les meves percepcions sobre tots els protagonistes i accions desenvolupades al drama sobiranista català. Per descomptat que son subjectives, personals i sens dubte qüestionables o fins i tot criticables. Però estic segur que també son compartides per molts compatriotes. Així que....
Percebo que ni Junts, ni ERC, ni les CUP, ni cap institució independentista tenen clar el camí que hem de seguir per aconseguir la independència. No hi ha un full de ruta compartit, com si hi era abans i durant l'1O de 2017. També percebo que alguns presos polítics desprès de la dura condemna soferta i de l'humiliant indult -per cert, ara en revisió al TS- que graciosament va atorgar sa Majestat, no volen tornar a patir més i volen ser vistos com bons nois, no fos cas.... Pel que fa als exiliats estan lluitant contra la podridura sistèmica de la judicatura -i la fiscalia i la policia- espanyoles a rebuf de la justícia europea, la qual a part de ser lenta i parsimoniosa també sap tancar els ulls quan allò que dilucida pot causar un terrabastall a la pròpia UE. La justícia europea pot ser justa jutjant Polònia, Hongria o Bulgària però quan es tracta d'Espanya s'auto exigeix més precisions i condicionaments que no pas amb estats menys influents de la Unió. Per això el cas de l'espionatge de Pegasus pel que fa al catalangate està sent difuminat al Parlament Europeu. I per això l'advocat general de la UE diu que la vulneració de drets a Espanya s'ha de provar que és sistèmica i no pas circumstancial.... Coi!. Que miri acuradament tot el que la judicatura, la fiscalia i la policia patriòtica espanyoles han fet, fan i faran contra els independentistes catalans. Que s'amari del filibusterisme emprat pels polítics unionistes al Parlament de Catalunya i a les Corts espanyoles. Que s'esgarrifi de les resolucions dictades pel Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional, pel Tribunal de Cuentas i per la Junta Electoral Central quan s'ocupen dels afers catalans. I què podem dir de la policia patriòtica, en conxorxa permanent amb fiscals afinadors i jutges inquisitorials, inventant-se probes, delictes, fent xantatges i manipulant lleis, atestats i mentint en seu judicial amb absoluta impunitat i desvergonyiment?.
Crec sincerament que el Consell de la República impulsat per Carles Puigdemont es una molt bona eina per continuar la batalla de la independència. Però també crec que aquest protagonisme del president és aprofitat pels adversaris polítics de Junts -ERC, CUP i altres independentistes- per acusar al Consell de partidisme i manca de transversalitat. L'independentisme no s'escapa d'enveges i egos ofesos, ridículs i sobrers aquí igual que podem trobar en altres circumstància que envolti l'home, tret, es clar, quan es tracti dels polítics. Malgrat que hi participen alguns militants republicans, cupaires i persones independents i que Carles Puigdemont ha deixat la presidència de Junts, el Consell és titllat de partidista. Enlloc de implicar-se a fons i canviar des de dins les dinàmiques més o menys partidistes que hi pogueren haver, prefereixen quedar-se al marge i criticar i malparlar d'aquesta institució, fent mal a tot el moviment independentista, mostrant desunió, recels i antagonisme caïnita. I tot això mentre els nacionalistes espanyols es freguen les mans i aplaudeixen amb les orelles.....
Malgrat el que es pugui pensar per tot l'exposat fins ara, hi ha quelcom que ens uneix a tots: aconseguir la independència de Catalunya el més aviat possible. Les percepcions que tinguem els uns dels altres, malgrat la manca d'empatia que mostrem, malgrat els retrets i els insults que ens fem i llancem uns contra altres, malgrat tot això, la meta indefugible comú és la independència. Perquè sabem que la repressió espanyola no s'aturarà. Que la persecució policial, fiscal i judicial a Espanya tenen vida pròpia al marge de la llei i la veritable justícia. Que l'estat espanyol mai pactarà ni amnistia ni autodeterminació. Que el gobierno continuarà fent promeses que mai complirà. Que continuarà l'ofec financer i l'espoli fiscal a Catalunya. Que els pressupostos mai s'executaran al 100%. Que les inversions en infraestructures mai satisfaran les necessitats de Catalunya. Que continuaran volent anorrear la llengua i la cultura catalanes. Que seguirem sent considerants com l'última colònia de l'Imperi Espanyol. Que l'estat espanyol ens va a la contra. Que les clavegueres de l'estat ens han declarat la guerra, ja sigui bruta o neta. Que sempre tenen disposades per a nosaltres dues tasses més d'oli de ricí si ens queixem o critiquem la sagrada i petrificada constitució espanyola.....
De veritat paga la pena continuar criticant-nos, insultant-nos i estar desunits per fer el joc a Espanya, enlloc de sumar esforços, intel·ligència i valentia per aconseguir la independència?. De veritat estem disposats a malbaratar tot l'esforç esmerçat fins ara, després d'haver sofert repressió, violència, presó, exili, persecució policial i venjança siciliana?.
Sabem que per aconseguir la independència ens haurem d'enfrontar a un estat que no creu en els principis democràtics, que té un estat de dret més semblant al turc o bielorús que no pas al Regne Unit, Canadà o Dinamarca. Sabem que patirem repressió i violència com ens ha demostrat sempre el Regne d'Espanya quant s'ha enfrontat amb la qüestió catalana. Sabem que per aconseguir-ho ens haurem d'arremangar les mànigues i lluitar, enfrontar-nos a un estat violent, desobeir les seves lleis, normes, constitució, jutges, fiscals, policies, el gobierno, les Corts i sa Majestat el Rei Felip. Es a dir, sabem que haurem de fer el mateix que han fet altres pobles per aconseguir la independència. I finalment sabem que la independència d'un país sempre causa dolor, pors, patiment i incertesa.....
Però també sabem que un cop aconseguida la independència llavors gaudirem de veritable llibertat, justícia i prosperitat. Sabem que tot això ho aconseguirem amb el nostra esforç -mai ens han regalat res, ans el contrari!-, mantenint els nostres principis democràtics i sense que ningú ens condicioni ni els nostres recursos, ni ens qüestioni les nostres decisions, ni ens faci la guerra bruta cultural, econòmica, financera i policial. I que per no malmetre la independència només hem de procurar no cometre els mateixos errors i excessos que Espanya ha comés amb Catalunya i amb els catalans.
Clar que aquestes reflexions i percepcions que tinc jo son absolutament subjectives i personals.....
