L'altre formació cabdal de l'independentisme es JxCat. Certament tenen l'avantatge que el seu líder no és a la presó. Es troba, però, exiliat a Bèlgica. Potser podríem dir que aquesta circumstància, per si mateixa, ja és motiu d'un enfrontament soterrat entre partits. No és el mateix gaudir de llibertat de moviments i de paraula, encara que sigui a l'estranger, que no pas romandre segrestat per aquells als quals acabes de facilitar la formació del govern de l'Estat, com li passa a Oriol Junqueras, sense poder fer res que no sigui permès pel règim penitenciari que t'esclafa.
Al seu dia els seguidors dels dos líders ja van criticar-se mútuament perquè un va fugir i l'altre va quedar-se exposant-se a ser detingut i engarjolat com al cap i a la fi va passar. Aquell gest heroic de Oriol Junqueras i els altres consellers que van seguir el seu exemple s'ha demostrat com un greu error que hores d'ara estan -estem!- pagant tots plegats. Confiar que a Espanya es respectaria la independència judicial, que la policia i la fiscalia actuarien amb honestedat i professionalitat deixant de banda el patrioterisme nacional-catòlic característic del franquisme genètic que pateixen les institucions espanyoles, que es respectaria la separació de poders, que premsa i periodistes -cavernaris o no- avantposarien ètica i professionalitat per damunt de vísceres i sectarisme i que el govern de l'Estat no gosaria violentar cap línia vermella de les que emmarquen els principis universalment acceptats de democràcia, justícia, drets i llibertat, això era confiar massa..... Això era d'una ingenuïtat aclaparadora!.
L'elecció de l'exili s'ha demostrat com la més encertada. Però això no vol dir que les coses s'hagin fet totes bé des de JxCat, malgrat l'indubtable èxit aconseguit amb la internacionalització de les mancances judicials que es pateixen a Espanya. Junts per Catalunya és una formació confegida per personalitats independents i el PDCat, partit sorgit de les cendres de l'extinta Convergència Democràtica de Catalunya. I aquesta és l'altre mare dels ous!.
Confondre volgudament CDC amb JxCat és el principal retret que rep la formació de Carles Puigdemont. Des del món independentista i des del món espanyolista, tan se val. Uns els titllen d'independentistes sobrevinguts i oportunistes i els altres com hereus del partit fundat pel dimoni Jordi Pujol. Pels uns són l'encarnació de l'autonomisme reconvertit en independentisme però amb marxa enrere i maculats pel l'estigma del 3% i pels altres uns camisa girada per amagar les vergonyes del peix al cove i del 3% embolcallats amb l'estelada.
JxCat no ha sabut desfer-se de l'imatge de CDC entre d'altres coses perquè el PDCat no ha posat les coses fàcils. Entre els ex-CDC no hi ha veritable lideratge, hi han moltes sensibilitats que empenten el partit cap a posicions passades de temps i de moda i certament sembla que arrossega els peus cap a la independència quan haurien de caminar drets, decididament i amb lleugeresa. Però sembla que el passat és massa feixuc. I el més greu és que potser sense voler-ho no han aconseguit que els altres partits involucrats en la independència hagin volgut apropar-se més a ells. Perquè malgrat que han demanat per activa i per passiva llistes conjuntes amb ERC i les CUP per concórrer plegats a les eleccions, en realitat el que volien és que els altres es sumessin a la seva llista per amagar les seves febleses històrica, ideològica i electoral.
En aquestes circumstancies JxCat ha tingut un seguit d'actuacions enfocades més de cara a la galeria i a les aparences que no pas de cara al compliment i implementació del seu compromís electoral, és a dir, fer efectiu el mandat de l'1 d'octubre. Gesticulacions estèrils contra la justícia espanyola, escenificació d'enfrontament amb l'Estat i el govern espanyols de pa sucat amb oli, desobediències light i marxes enrere en defensa de la llibertat d'expressió i de drets..... En definitiva gestos i declaracions absolutament inútils, i auto-justificacions i d'excuses de mal pagador a dojo. Tot això ocorregut amb l'indissimulat menysteniment del soci de govern i de viatge cap a la independència. Tot això amb el menyspreu de ERC!.
Certament, tenir darrera a ERC esbufegant el clatell i davant els franquistes barrant el pas i atonyinante no ha posat les coses massa fàcils a PDCat. I de retruc a JxCat.....
De les CUP no cal dir massa cosa. També tenen imputats i exiliats. La policia i la fiscalía també van "a por ellos". I la judicatura els espera amb els braços oberts. Malgrat tot continuen estan on sempre han estat: a la recerca de la revolució perduda, que mai acaben de trobar ni fer. Embolcallats amb la coherència ideològica -ep!, de classe- i en possessió de la veritat verdadera i absoluta. Esclaus del mandat de l'assemblea i sense comprometre's amb els altres actors del drama independentista perquè el seu compromís és exclusivament amb les clases populars, no pas amb els altres partits sobiranistes ni amb el govern. Ni tan sols els importa gaire el conjunt de la societat que els dona aire i de menjar.
I doncs, amb empentes i rodolons fins aquí hem arribat!.
SEGUEIX.....
Al seu dia els seguidors dels dos líders ja van criticar-se mútuament perquè un va fugir i l'altre va quedar-se exposant-se a ser detingut i engarjolat com al cap i a la fi va passar. Aquell gest heroic de Oriol Junqueras i els altres consellers que van seguir el seu exemple s'ha demostrat com un greu error que hores d'ara estan -estem!- pagant tots plegats. Confiar que a Espanya es respectaria la independència judicial, que la policia i la fiscalia actuarien amb honestedat i professionalitat deixant de banda el patrioterisme nacional-catòlic característic del franquisme genètic que pateixen les institucions espanyoles, que es respectaria la separació de poders, que premsa i periodistes -cavernaris o no- avantposarien ètica i professionalitat per damunt de vísceres i sectarisme i que el govern de l'Estat no gosaria violentar cap línia vermella de les que emmarquen els principis universalment acceptats de democràcia, justícia, drets i llibertat, això era confiar massa..... Això era d'una ingenuïtat aclaparadora!.
L'elecció de l'exili s'ha demostrat com la més encertada. Però això no vol dir que les coses s'hagin fet totes bé des de JxCat, malgrat l'indubtable èxit aconseguit amb la internacionalització de les mancances judicials que es pateixen a Espanya. Junts per Catalunya és una formació confegida per personalitats independents i el PDCat, partit sorgit de les cendres de l'extinta Convergència Democràtica de Catalunya. I aquesta és l'altre mare dels ous!.
Confondre volgudament CDC amb JxCat és el principal retret que rep la formació de Carles Puigdemont. Des del món independentista i des del món espanyolista, tan se val. Uns els titllen d'independentistes sobrevinguts i oportunistes i els altres com hereus del partit fundat pel dimoni Jordi Pujol. Pels uns són l'encarnació de l'autonomisme reconvertit en independentisme però amb marxa enrere i maculats pel l'estigma del 3% i pels altres uns camisa girada per amagar les vergonyes del peix al cove i del 3% embolcallats amb l'estelada.
JxCat no ha sabut desfer-se de l'imatge de CDC entre d'altres coses perquè el PDCat no ha posat les coses fàcils. Entre els ex-CDC no hi ha veritable lideratge, hi han moltes sensibilitats que empenten el partit cap a posicions passades de temps i de moda i certament sembla que arrossega els peus cap a la independència quan haurien de caminar drets, decididament i amb lleugeresa. Però sembla que el passat és massa feixuc. I el més greu és que potser sense voler-ho no han aconseguit que els altres partits involucrats en la independència hagin volgut apropar-se més a ells. Perquè malgrat que han demanat per activa i per passiva llistes conjuntes amb ERC i les CUP per concórrer plegats a les eleccions, en realitat el que volien és que els altres es sumessin a la seva llista per amagar les seves febleses històrica, ideològica i electoral.
En aquestes circumstancies JxCat ha tingut un seguit d'actuacions enfocades més de cara a la galeria i a les aparences que no pas de cara al compliment i implementació del seu compromís electoral, és a dir, fer efectiu el mandat de l'1 d'octubre. Gesticulacions estèrils contra la justícia espanyola, escenificació d'enfrontament amb l'Estat i el govern espanyols de pa sucat amb oli, desobediències light i marxes enrere en defensa de la llibertat d'expressió i de drets..... En definitiva gestos i declaracions absolutament inútils, i auto-justificacions i d'excuses de mal pagador a dojo. Tot això ocorregut amb l'indissimulat menysteniment del soci de govern i de viatge cap a la independència. Tot això amb el menyspreu de ERC!.
Certament, tenir darrera a ERC esbufegant el clatell i davant els franquistes barrant el pas i atonyinante no ha posat les coses massa fàcils a PDCat. I de retruc a JxCat.....
De les CUP no cal dir massa cosa. També tenen imputats i exiliats. La policia i la fiscalía també van "a por ellos". I la judicatura els espera amb els braços oberts. Malgrat tot continuen estan on sempre han estat: a la recerca de la revolució perduda, que mai acaben de trobar ni fer. Embolcallats amb la coherència ideològica -ep!, de classe- i en possessió de la veritat verdadera i absoluta. Esclaus del mandat de l'assemblea i sense comprometre's amb els altres actors del drama independentista perquè el seu compromís és exclusivament amb les clases populars, no pas amb els altres partits sobiranistes ni amb el govern. Ni tan sols els importa gaire el conjunt de la societat que els dona aire i de menjar.
I doncs, amb empentes i rodolons fins aquí hem arribat!.
SEGUEIX.....
