Teoria conspiratòria: Creença que una conspiració o complot està al darrere d'un fet o una política, encara que es donin altres causes a l'opinió pública. Sovint implica que un poder a l'ombra vol guanyar posicions o amagar determinades veritats que podrien canviar l'estatus quo.
Aquesta definició agafada de Viquipèdia s'ajusta com anell al dit a tot el que vull exposar i dir sobre què penso d'allò que està passant hores d'ara dins del moviment independentista.
És ben sabut que des de fa molts anys a Catalunya s'ha produït un canvi de paradigma polític que afecta a la majoria de la població, com a conseqüència de l'agressivitat desfermada per l'Estat espanyol envers les nostres aspiracions i esperances nacionals. La resposta que les institucions espanyoles han donat a aquestes legitimes demandes s'han centrat en negar l'evidència, perseguir policialment i econòmicament els líders polítics, reprimir els ciutadans, anorrear drets individuals i col·lectius, judicialitzar la política i polititzar la justícia. Però fent tot això no han aconseguit aturar el tsunami independentista desfermat, ans el contrari. El moviment s'ha anat engrandint, consolidant i enfortint-se com a resposta a la violència de tota mena desplegada per Espanya. Les seves agressions han esdevingut injeccions re-vitalitzadores i més tenint en compte que la transversalitat i unitat d'acció que en tot moment vam desplegar els independentistes s'han mostrat com imbatibles. A la fortalesa dels nostres arguments polítics vam sumar la legitimitat democràtica, el pacifisme actiu i les movilitzacions multitudinàries, festives i unitàries alhora. Davant de tot això, el fracàs de l'unionisme estava cantat i més tenint en compte que el discurs que utilitzava -i encara utilitza!- estava farcit d'insults, mitges veritats, grans mentides, falsedats i manipulacions a dojo. A més d'un grapat d'accions i decisions polítiques, econòmiques, de la fiscalia, policials i judicials absolutament il·legítimes i immorals.
Però també van utilitzar l'amenaça que José Maria Aznar ja va anunciar des d'un bon principi: "Antes se romperá Catalunya que España". De seguida si van posar!. Tota eina que fora útil per a fomentar la divisió dins l'independentisme els ha servit d'arma. El cas de la família Pujol utilitzat mediàticament a la carta i com si del Guadiana es tractes, aflorant o amagant-se a conveniència per desviar, amagar o enaltir l'anti-independentisme i no pas per buscar la veritat i impartir justícia, n'és un bon exemple. Hores d'ara encara està essent en fase d'instrucció, després de tots els anys transcorreguts d'ençà que va esclatar. També podem afegir el cas del 3% destapat pel diari espanyolista El Periódico, encara més antic i en situació d'eterna investigació a l'Audiència Nacional -abans TOP- sense haver-se produït cap judici però si molts escorcolls aparatosos i també mediàtics. El cas Palau es va centrar en el finançament de CiU més que no pas l'estafa de Millet i Montull, però no van investigar-se les derivades de suposat finançament irregular de C's o la FAES. O el cas del president del Barça, Sandro Rossell, engarjolat durant dos anys preventivament i posat en llibertat durant la celebració del judici, el qual ha acabat exculpant-lo de qualsevol delicte, malgrat el conegut madridisme de la fiscal inquisidora. N'hi ha molts més casos semblants a aquests. Tots ells utilitzats políticament per escampar merda anti-catalana, per endimoniar el catalanisme independentista i per fomentar la catalanofóbia arreu de l'Estat, que tant agrada conrear als polítics i funcionaris espanyols. Els mitjans cavernaris espanyols son mestres en l'encunyament de noves formes de re-interpretar conceptes, paraules i argumentar històries inversemblants segons convingui als interessos d'Espanya i a la seva sagrada Constitució i monolítica unitat de destí en l'universal. Xiringuitos separatistes, fangar català, nazionalisme, suprematisme, pròfugs independentistes, polítics presos, massa amenaçadora, muralles humanes, mirades d'odi, actes de violència separatista, post-convergents, republicans bananers, adoctrinament a l'escola, propaganda anti-espanyola als mitjans públics, rebel·lió sense violència, violència provocada pels ciutadans, desobediència institucional, prohibir debatre al Parlament sobre política, impedir l'elecció de candidats a la presidència de la Generalitat..... O canviar la presumpció d'innocència per presumpció de culpabilitat!. Només exposo tot aquest ventall de despropòsits a tall d'exemple del grau d'immoralitat que fa servir determinada premsa espanyolista en boca de seriosos analistes polítics a les tertúlies espanyoles.
Un forma potser més subtil però no menys efectiva de fomentar l'enfrontament i la divisió dins del moviment independentista son els cants de sirena que llancen els que defensen oberta o dissimuladament l'unionisme, o que amaguen vergonyosament els seu nacionalisme hispà. Conceptes com eixamplar la base independentista per contenir-la, pragmatisme polític contra virtualitat republicana o ànima neo-convergent per desvirtuar el nou PDCat, es barregen amb paraules com lleialtat constitucional per demanar submissió i obediència; dins la llei per demonitzar debats parlamentaris o la DUI i abandonar l'indefugible unilateralitat; prioritzar la vessant social enfrontant-la amb la independència i la defensa dels drets humans; o titllar les formacions polítiques i entitats sobiranistes amb expressions carregades de mala llet, com ara dir ex-convergents en referència a PDCat i òrbita post-convergent per JxCat. O acusar falsament a Òmnium i l'ANC com a societats subvencionades per la Generalitat i promotores d'odi i violència. O no parlar del finançament obscurs de SCC, entitat espanyolista creada per la defensa de l'unitat i que no té socis suficients que la sostinguin. Son subtileses semàntiques i conceptuals, però que s'entenen perfectament i tenen per objectiu acabar amb la reputació i el bon fer de gent i entitats decents i honorables.
Totes aquestes actituds tenebrosament espanyolistes envers l'independentisme, però, han fet forat entre els partidaris de la llibertat i independència de Catalunya. El PDCat hores d'ara no es considera ell mateix com un nou partit polític que gaudeix de lliure albir, si no que arrossega pesadament el passat convergent com convenientment recorden i remarquem les forces espanyolistes ja siguin polítiques o mediàtiques, de tota mena!, sempre que volen i poden. I això condiciona les seves decisions i el seu tarannà. Hi ha alguns ex-convergents de cor que s'ho han cregut i que volen recuperar el peix al cove i les influències i el poder perduts tant a Catalunya com a Madrit, sense cap mena de reticències ni fàstics. I els independentistes de base que creuen que son una nova i jove formació política lliure del farragós farciment de la història, es troben desconcertats i aclaparats per la vella guàrdia, envalentida pels adversaris polítics i animada per la premsa unionista. En definitiva, el PDCat no sap què, com i quan fer res políticament coherent.
SEGUEIX.....
Aquesta definició agafada de Viquipèdia s'ajusta com anell al dit a tot el que vull exposar i dir sobre què penso d'allò que està passant hores d'ara dins del moviment independentista.
És ben sabut que des de fa molts anys a Catalunya s'ha produït un canvi de paradigma polític que afecta a la majoria de la població, com a conseqüència de l'agressivitat desfermada per l'Estat espanyol envers les nostres aspiracions i esperances nacionals. La resposta que les institucions espanyoles han donat a aquestes legitimes demandes s'han centrat en negar l'evidència, perseguir policialment i econòmicament els líders polítics, reprimir els ciutadans, anorrear drets individuals i col·lectius, judicialitzar la política i polititzar la justícia. Però fent tot això no han aconseguit aturar el tsunami independentista desfermat, ans el contrari. El moviment s'ha anat engrandint, consolidant i enfortint-se com a resposta a la violència de tota mena desplegada per Espanya. Les seves agressions han esdevingut injeccions re-vitalitzadores i més tenint en compte que la transversalitat i unitat d'acció que en tot moment vam desplegar els independentistes s'han mostrat com imbatibles. A la fortalesa dels nostres arguments polítics vam sumar la legitimitat democràtica, el pacifisme actiu i les movilitzacions multitudinàries, festives i unitàries alhora. Davant de tot això, el fracàs de l'unionisme estava cantat i més tenint en compte que el discurs que utilitzava -i encara utilitza!- estava farcit d'insults, mitges veritats, grans mentides, falsedats i manipulacions a dojo. A més d'un grapat d'accions i decisions polítiques, econòmiques, de la fiscalia, policials i judicials absolutament il·legítimes i immorals.
Però també van utilitzar l'amenaça que José Maria Aznar ja va anunciar des d'un bon principi: "Antes se romperá Catalunya que España". De seguida si van posar!. Tota eina que fora útil per a fomentar la divisió dins l'independentisme els ha servit d'arma. El cas de la família Pujol utilitzat mediàticament a la carta i com si del Guadiana es tractes, aflorant o amagant-se a conveniència per desviar, amagar o enaltir l'anti-independentisme i no pas per buscar la veritat i impartir justícia, n'és un bon exemple. Hores d'ara encara està essent en fase d'instrucció, després de tots els anys transcorreguts d'ençà que va esclatar. També podem afegir el cas del 3% destapat pel diari espanyolista El Periódico, encara més antic i en situació d'eterna investigació a l'Audiència Nacional -abans TOP- sense haver-se produït cap judici però si molts escorcolls aparatosos i també mediàtics. El cas Palau es va centrar en el finançament de CiU més que no pas l'estafa de Millet i Montull, però no van investigar-se les derivades de suposat finançament irregular de C's o la FAES. O el cas del president del Barça, Sandro Rossell, engarjolat durant dos anys preventivament i posat en llibertat durant la celebració del judici, el qual ha acabat exculpant-lo de qualsevol delicte, malgrat el conegut madridisme de la fiscal inquisidora. N'hi ha molts més casos semblants a aquests. Tots ells utilitzats políticament per escampar merda anti-catalana, per endimoniar el catalanisme independentista i per fomentar la catalanofóbia arreu de l'Estat, que tant agrada conrear als polítics i funcionaris espanyols. Els mitjans cavernaris espanyols son mestres en l'encunyament de noves formes de re-interpretar conceptes, paraules i argumentar històries inversemblants segons convingui als interessos d'Espanya i a la seva sagrada Constitució i monolítica unitat de destí en l'universal. Xiringuitos separatistes, fangar català, nazionalisme, suprematisme, pròfugs independentistes, polítics presos, massa amenaçadora, muralles humanes, mirades d'odi, actes de violència separatista, post-convergents, republicans bananers, adoctrinament a l'escola, propaganda anti-espanyola als mitjans públics, rebel·lió sense violència, violència provocada pels ciutadans, desobediència institucional, prohibir debatre al Parlament sobre política, impedir l'elecció de candidats a la presidència de la Generalitat..... O canviar la presumpció d'innocència per presumpció de culpabilitat!. Només exposo tot aquest ventall de despropòsits a tall d'exemple del grau d'immoralitat que fa servir determinada premsa espanyolista en boca de seriosos analistes polítics a les tertúlies espanyoles.
Un forma potser més subtil però no menys efectiva de fomentar l'enfrontament i la divisió dins del moviment independentista son els cants de sirena que llancen els que defensen oberta o dissimuladament l'unionisme, o que amaguen vergonyosament els seu nacionalisme hispà. Conceptes com eixamplar la base independentista per contenir-la, pragmatisme polític contra virtualitat republicana o ànima neo-convergent per desvirtuar el nou PDCat, es barregen amb paraules com lleialtat constitucional per demanar submissió i obediència; dins la llei per demonitzar debats parlamentaris o la DUI i abandonar l'indefugible unilateralitat; prioritzar la vessant social enfrontant-la amb la independència i la defensa dels drets humans; o titllar les formacions polítiques i entitats sobiranistes amb expressions carregades de mala llet, com ara dir ex-convergents en referència a PDCat i òrbita post-convergent per JxCat. O acusar falsament a Òmnium i l'ANC com a societats subvencionades per la Generalitat i promotores d'odi i violència. O no parlar del finançament obscurs de SCC, entitat espanyolista creada per la defensa de l'unitat i que no té socis suficients que la sostinguin. Son subtileses semàntiques i conceptuals, però que s'entenen perfectament i tenen per objectiu acabar amb la reputació i el bon fer de gent i entitats decents i honorables.
Totes aquestes actituds tenebrosament espanyolistes envers l'independentisme, però, han fet forat entre els partidaris de la llibertat i independència de Catalunya. El PDCat hores d'ara no es considera ell mateix com un nou partit polític que gaudeix de lliure albir, si no que arrossega pesadament el passat convergent com convenientment recorden i remarquem les forces espanyolistes ja siguin polítiques o mediàtiques, de tota mena!, sempre que volen i poden. I això condiciona les seves decisions i el seu tarannà. Hi ha alguns ex-convergents de cor que s'ho han cregut i que volen recuperar el peix al cove i les influències i el poder perduts tant a Catalunya com a Madrit, sense cap mena de reticències ni fàstics. I els independentistes de base que creuen que son una nova i jove formació política lliure del farragós farciment de la història, es troben desconcertats i aclaparats per la vella guàrdia, envalentida pels adversaris polítics i animada per la premsa unionista. En definitiva, el PDCat no sap què, com i quan fer res políticament coherent.
SEGUEIX.....
