Divideix i venceràs!. Aquesta va ser la divisa gravada a foc damunt el llom del sagrat llibre que recull tot alló que vol ser Espanya, com ser-ho, on anar i com arribar-hi en la seva condició d'estat-nació modèlic. Potser és millor dir ciutat-nació, perquè tot gira al voltant de Madrid. Madrit, rompeolas d'Espanya....!.
La Constitució espanyola és interpretable però sempre ho ha sigut a favor d'un país condicionat per quaranta anys de franquisme. La dictadura va suposar el blanqueig d'aquell franquisme. L'autoritarisme dictatorial va fusionar-se amb els principis democràtics parlamentaris de tal manera que la criatura resultant va ser una mena d'ens simbiòtic sorgit de dues realitats antagòniques. L'anomenada transición va normalitzar el franquisme mentre que la democràcia va perdre principis. De la ley a la ley, proclamaven el més ilusos. Aquesta va ser la primera batalla que va guanyar el franquisme. Victòria dels antidemòcrates sobre els demòcrates!. Els franquistes van obtenir immunitat, van conservar poder i tots els privilegis aconseguits durant quaranta anys d'hegemonia dictatorial. I el que és més important, van conservar el poder d'influença sobre totes les institucions de l'Estat. Judicatura i fiscalia, policia i guàrdia civil, servei secret, exercit, funcionaris, empreses públiques..... Els demòcrates van aconseguir la legalització dels partits polítics i una aparença de democràcia parlamentaria que el pas dels anys han anat minvant en principis democràtics i en llibertats i drets, passet a passet però consistentment. Des d'aleshores la Democràcia es va diluint pausada i inexorablement!. El franquisme sociològic ha vençut aclaparadorament!. I els veritables demòcrates espanyols no s'adonen del què ha passat, què està passant i què els passarà en el futur.
Aquesta victòria franquista és la que marca l'inici de la causa general endegada contra l'independentisme. "Antes se romperá Catalunya que España", va proclamar Jose Maria Aznar expressant els seus desitjos i les seves intencions. Primer van crear el mite de la divisió social i enfrontaments entre catalans. Segons l'unionisme les families es van trencar degut al fet independentista. Pares contra fills, avis contra nets, germans contra germans!. Per les Festes Nadalenques no s'asseien a la mateixa taula perquè es discutien i barallaven. Després van crear la figura de l'unionista perseguit, mentre titllaven els independentistes com a victimistes. Els unionistes no podien dir que ho eren perquè els independentistes els assetjaven abrandadament. Patien intimidació i escraches a tot hora, es queixaven entre plors que havien d'amagar el seu espanyolisme. També van començar a dir que els mitjans de comunicació públics catalans feien propaganda anti-espanyola, els censuraven i els menystenien. Que l'escola catalana adoctrinava els infants en l'odi a Espanya i a l'idioma castellà. També des de la premsa cavernaria va crear-se una realitat alternativa absolutament fake amb l'objectiu d'endimoniar polítics, partits, institucions i entitats socials pel fet de declarar-se independentistes, mentre es dedicaven a escampar cap a la resta de l'estat una imatge esbiaixada de Catalunya amb l'únic objectiu de des-informar i auto-justificar les arbitrarietats que implacablement anaven imposant-nos des de Madrit. Recursos davant del TC a totes les lleis aprovades pel Parlament. Requeriments i amenaces judicials, fiscals, policials, governamentals i del Tribunal Constitucional. Mediàtics i aparatosos registres -amb o sense manament judicial- a seus d'institucions oficials de la Generalitat, ajuntaments i empreses privades col·laboradores amb la Generalitat.. Detencions arbitraries de funcionaris i polítics. Assetjament dels fiscals a batlles i regidors. Requeriments contra llaços grocs, pancartes, pallassos, rapers i resolucions polítiques. Aferrissat control -una veritable intervenció- de les finances catalanes. Intromissió -fraudulenta per partidista- de la Junta Electoral en campanyes electorals i mitjans de comunicació. Actuació del Tribunal de Cuentas per espoliar el patrimoni dels polítics catalans amb l'única intenció d'arruïnar-los com a venjança. I tones i més tones d'insults i amenaces de tota mena contra l'independentisme.
També van procedir a la aplicació a la carta de l'article 155, a la destitució del Govern legítim i dissolució del Parlament i la usurpació il·legítima de l'administració espanyola imposant-se i ocupant la catalana. Des de la judicatura van aprovar dictamens, resolucions i disposicions ordenant a qui es pot votar o no, com s'ha de votar i de que es pot parlar o no al Parlament. I ara estem en la fase de la venjança, de l'escarni, del escarment indiscriminat contra els principals personatges defensors de la independència: el judici farsa!. Per cert, venjança que reunirà totes les garanties de la llei espanyola hagudes i per haver, però beneïda i aplicada per una judicatura de tradició netament franquista mediatitzada pel poder polític, poder polític depenent del judicial i degudament recolzat pel Congrés i el Senat, al seu torn dependents de l'executiu i submisos al judicial alhora i tots ells sota la fraternal mirada i aprovació del Tribunal Constitucional..... Un totum revolutum mai vist a un Estat europeu, que presumeix de respectar la separació de poders i de ser un estat de dret modèlic.
Mentre la resposta de l'unionisme anava agafant la forma de brutal repressió sense quarter, violència policial, judicialització de la política, politització de la justicia i la separació de poders deixava d'existir a Catalunya, l'independentisme s'afanyava en aferra-se als principis democràtics universalment acceptats, al pacifisme militant i a la desobediència ciutadana, d'una forma quasi malaltissa per la persistència. Consultes populars, manifestacions multitudinàries, revolució dels lliris a les mans i somriures a les cares, eleccions plebiscitàries, lleis de transitorietat, debats parlamentaris i, per fi, el referèndum de independència de l'u d'octubre de 2017. La resta ja és prou coneguda.....
SEGUEIX......
La Constitució espanyola és interpretable però sempre ho ha sigut a favor d'un país condicionat per quaranta anys de franquisme. La dictadura va suposar el blanqueig d'aquell franquisme. L'autoritarisme dictatorial va fusionar-se amb els principis democràtics parlamentaris de tal manera que la criatura resultant va ser una mena d'ens simbiòtic sorgit de dues realitats antagòniques. L'anomenada transición va normalitzar el franquisme mentre que la democràcia va perdre principis. De la ley a la ley, proclamaven el més ilusos. Aquesta va ser la primera batalla que va guanyar el franquisme. Victòria dels antidemòcrates sobre els demòcrates!. Els franquistes van obtenir immunitat, van conservar poder i tots els privilegis aconseguits durant quaranta anys d'hegemonia dictatorial. I el que és més important, van conservar el poder d'influença sobre totes les institucions de l'Estat. Judicatura i fiscalia, policia i guàrdia civil, servei secret, exercit, funcionaris, empreses públiques..... Els demòcrates van aconseguir la legalització dels partits polítics i una aparença de democràcia parlamentaria que el pas dels anys han anat minvant en principis democràtics i en llibertats i drets, passet a passet però consistentment. Des d'aleshores la Democràcia es va diluint pausada i inexorablement!. El franquisme sociològic ha vençut aclaparadorament!. I els veritables demòcrates espanyols no s'adonen del què ha passat, què està passant i què els passarà en el futur.
Aquesta victòria franquista és la que marca l'inici de la causa general endegada contra l'independentisme. "Antes se romperá Catalunya que España", va proclamar Jose Maria Aznar expressant els seus desitjos i les seves intencions. Primer van crear el mite de la divisió social i enfrontaments entre catalans. Segons l'unionisme les families es van trencar degut al fet independentista. Pares contra fills, avis contra nets, germans contra germans!. Per les Festes Nadalenques no s'asseien a la mateixa taula perquè es discutien i barallaven. Després van crear la figura de l'unionista perseguit, mentre titllaven els independentistes com a victimistes. Els unionistes no podien dir que ho eren perquè els independentistes els assetjaven abrandadament. Patien intimidació i escraches a tot hora, es queixaven entre plors que havien d'amagar el seu espanyolisme. També van començar a dir que els mitjans de comunicació públics catalans feien propaganda anti-espanyola, els censuraven i els menystenien. Que l'escola catalana adoctrinava els infants en l'odi a Espanya i a l'idioma castellà. També des de la premsa cavernaria va crear-se una realitat alternativa absolutament fake amb l'objectiu d'endimoniar polítics, partits, institucions i entitats socials pel fet de declarar-se independentistes, mentre es dedicaven a escampar cap a la resta de l'estat una imatge esbiaixada de Catalunya amb l'únic objectiu de des-informar i auto-justificar les arbitrarietats que implacablement anaven imposant-nos des de Madrit. Recursos davant del TC a totes les lleis aprovades pel Parlament. Requeriments i amenaces judicials, fiscals, policials, governamentals i del Tribunal Constitucional. Mediàtics i aparatosos registres -amb o sense manament judicial- a seus d'institucions oficials de la Generalitat, ajuntaments i empreses privades col·laboradores amb la Generalitat.. Detencions arbitraries de funcionaris i polítics. Assetjament dels fiscals a batlles i regidors. Requeriments contra llaços grocs, pancartes, pallassos, rapers i resolucions polítiques. Aferrissat control -una veritable intervenció- de les finances catalanes. Intromissió -fraudulenta per partidista- de la Junta Electoral en campanyes electorals i mitjans de comunicació. Actuació del Tribunal de Cuentas per espoliar el patrimoni dels polítics catalans amb l'única intenció d'arruïnar-los com a venjança. I tones i més tones d'insults i amenaces de tota mena contra l'independentisme.
També van procedir a la aplicació a la carta de l'article 155, a la destitució del Govern legítim i dissolució del Parlament i la usurpació il·legítima de l'administració espanyola imposant-se i ocupant la catalana. Des de la judicatura van aprovar dictamens, resolucions i disposicions ordenant a qui es pot votar o no, com s'ha de votar i de que es pot parlar o no al Parlament. I ara estem en la fase de la venjança, de l'escarni, del escarment indiscriminat contra els principals personatges defensors de la independència: el judici farsa!. Per cert, venjança que reunirà totes les garanties de la llei espanyola hagudes i per haver, però beneïda i aplicada per una judicatura de tradició netament franquista mediatitzada pel poder polític, poder polític depenent del judicial i degudament recolzat pel Congrés i el Senat, al seu torn dependents de l'executiu i submisos al judicial alhora i tots ells sota la fraternal mirada i aprovació del Tribunal Constitucional..... Un totum revolutum mai vist a un Estat europeu, que presumeix de respectar la separació de poders i de ser un estat de dret modèlic.
Mentre la resposta de l'unionisme anava agafant la forma de brutal repressió sense quarter, violència policial, judicialització de la política, politització de la justicia i la separació de poders deixava d'existir a Catalunya, l'independentisme s'afanyava en aferra-se als principis democràtics universalment acceptats, al pacifisme militant i a la desobediència ciutadana, d'una forma quasi malaltissa per la persistència. Consultes populars, manifestacions multitudinàries, revolució dels lliris a les mans i somriures a les cares, eleccions plebiscitàries, lleis de transitorietat, debats parlamentaris i, per fi, el referèndum de independència de l'u d'octubre de 2017. La resta ja és prou coneguda.....
SEGUEIX......
