Hem arribat a un punt on l'independentisme ha de començar a fer una profunda i sincera reflexió. Per descomptat, acompanyada d'una autocrítica prou punyent. Ja s'ha acabat la peremptòria vaga de fam i la massa continguda commemoració del 21 D. Hora és doncs de començar a parlar clar i català.
Resulta comprensible que cada partit sobiranista vulgui volar pel seu compte. D'aquí la suposada des-unió que hom pot percebre dins de l'independentisme. Al cap i a la fi ERC, les CUP i el PDCat defensen opcions i posicions polítiques, socials i econòmiques diferents, que van des de la dreta clàssica fins l'esquerra més extrema, passant pel sempre cautelós i poruc centre. Aquesta és la mare dels ous!. No hi ha unitat i si una transversalitat sostinguda i potenciada per a que cada partit pugui marcar perfil propi pel seu compte. Es a dir, cadascú traça les seves pròpies línies roges. S'hi afegim el dolorós fet que no hi ha lideratges forts i definits, ni full de ruta unitari, ni mapa a seguir, ni camí pel qual transitar fins arribar a la fita desitjada per tothom, conclourem que hores d'ara l'anhelada independència no es troba al nostre abast. Tots sabem on volem arribar però no ens posen d'acord com fer-ho!. Aquesta és la realitat que des dels passats i reeixits 1 d'octubre i 21 de desembre de 2017 estem vivint a Catalunya. No sabem com i què fer després de l'èxit aconseguit.....
El PDCat en prou feines sura damunt la maregassa que s'abat sobre l'independentisme. Qui hauria de ser el seu líder natural, el president Carles Puigdemont, es qüestionat sibil·linament per l'ala més pusil·lànime del partit. Fet que s'agreuja a causa de l'exili que pateix i la desconfiança que provoca la creació de la Crida Nacional per la República. El PDECat la veu com un artefacte creat per absorbir el partit. Alhora, el lideratge del president Torra a més de ser posat en qüestió dins de les seves pròpies files en prou feines és acceptat i si de cas ho és, es fa amb les profundes i dissimulades reticències dels socis de govern. Les CUP fins i tot el menyspreen. Per altra banda dins del partit encara hi ha prou dirigents que enyoren temps passats i poders i influències perdudes a Madrid. Per aquesta raó malden i pugnen per a recuperar una suposada centralitat política que consideren òrfena d'ençà del joiós esclat del procés independentista nascut aviat farà una dècada.
En canvi ERC té el seu líder Oriol Junqueras engarjolat a Lledoners i la secretaria general Marta Rovira exiliada a Suïssa pels mateixos motius que Carles Puigdemont, és a dir, per la persecució política que pateixen, com els altres membres del govern legitim de la Generalitat, destituït per cert il·legítimament per Mariano Rajoy. Per tant, afirmen els actuals encarregats del partit cada dos per tres no tenir manca de lideratge i així ho diuen i exhibeixen . Homes com Aragonès, Tardà o Rufián son els cridats a demostrar que Oriol Junqueras encara és el líder natural i que no hi ha buit de poder dins de la seva històrica formació. Per bé que podem afirmar que aquests substituts circumstancials no estan a l'altura del lideratge i les necessitats i exigències requerides per la Catalunya d'avui. Dissimuladament sembla com si preparessin el terreny per assolir un nou tripartit d'esquerres el qual no podrà ser una altra cosa que autonomista, no pas independentista. No oblidem que Els Comuns i els seus camarades d'ICV son socis preferents dels republicans. I naden i guarden la roba amb suprema habilitat pel que fa a la independència. Son la indefinició in person, calculada i cínica alhora!. En canvi el PSC ha abraçat l'etern i evanescent federalisme, posterior però a una improbable per impossible reforma de la sagrada Constitució espanyola com a solució de tots els problemes que pateix Catalunya. Fins i tot aplaudeixen i no s'amaguen pas davant l'oferiment plantejat per Pedro Sánchez d'aprovar un nou estatut d'autonomia com a panacea dels mals i batusses que patim els catalans. Es a dir, hem d'oblidar-nos de totes les promeses mai acomplertes que Espanya ens ha fet des de temps immemorials. Hem de creure'ns un nou "apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament" i tornar a ensopegar un altre cop amb la mateixa pedra.
Pel que fa a les CUP, tothom sap que no hi ha lideratges. Només hi ha portaveus que canvien cada cop que sigui necessari, encara que ordenadament i per rigorós torn. Totes les decisions importants es prenen de forma asamblearia. Per tant, la manca de líders és volguda i manifesta. I la ineficàcia del seu funcionament, també!. Han decidit que Quim Torra no els fa el pes i per tant, no recolzen res que la Generalitat proposi. Els acusen de no seguir el mandat assolit l'u d'octubre, ni de la lluita del 3 i de no desobeir ni enfrontar-se amb Madrit alhora que denuncien que des de la Generalitat fan polítiques purament autonomistes. S'ha de reconèixer, però, que la seva coherència continua intacta. Tant intacta com la seva claredat. I tan impossible com voler fer la independència i la revolució popular a la vegada. Revolució i independència no és que siguin incompatibles. Però tenen que ser consecutives. Primer una cosa i després l'altra. No és gaire coherent, ni clarificador, ni possible fer-ho tot alhora perquè si ja és prou difícil fer la independència, fer la revolució encara ho és més. D'aquí que la revolució sempre quedi pendent. A tot estirar, en prou feines s'aconsegueix canviar determinades polítiques socials que al cap de poc temps son abatudes per les forces dretanes, les quals mai acaben de desaparèixer. Ans el contrari, com l'au Fènix, ressorgeixen de les seves pròpies cendres...... Igual que passa amb el franquisme, certament!.
Doncs bé!. El PDCat surant. ERC en mans de substituts encegats i adduïts per un nou tripartit. D'esquerres, però!. També estan entestats -o potser son excuses?- en eixamplar encara més la base independentista. I les CUP fent assemblees i revolucions pendents tantes com poden i volen. Si a aquest panorama hi afegim la brutal repressió a que està sotmès l'independentisme de forma sostinguda i implacable, el segrest i exili dels seus líders, l'acarnissament mentider i manipulador de la (in)justícia castellana i dels mitjans de comunicació cavernaris -madrilenys quasi tots- envers el sobiranisme, així com la lluita desfermada dins la dreta més extrema per demostrar qui és més anti-català i qui és més nacional-catòlic, representada per PP, C's i ara també VOX -en definitiva dins del franquisme!-, veurem que les perspectives de futur per a Catalunya no semblen massa encoratjadores.
Hora és de començar a dir què volem, com ho volem fer i quan farem el cim......
Resulta comprensible que cada partit sobiranista vulgui volar pel seu compte. D'aquí la suposada des-unió que hom pot percebre dins de l'independentisme. Al cap i a la fi ERC, les CUP i el PDCat defensen opcions i posicions polítiques, socials i econòmiques diferents, que van des de la dreta clàssica fins l'esquerra més extrema, passant pel sempre cautelós i poruc centre. Aquesta és la mare dels ous!. No hi ha unitat i si una transversalitat sostinguda i potenciada per a que cada partit pugui marcar perfil propi pel seu compte. Es a dir, cadascú traça les seves pròpies línies roges. S'hi afegim el dolorós fet que no hi ha lideratges forts i definits, ni full de ruta unitari, ni mapa a seguir, ni camí pel qual transitar fins arribar a la fita desitjada per tothom, conclourem que hores d'ara l'anhelada independència no es troba al nostre abast. Tots sabem on volem arribar però no ens posen d'acord com fer-ho!. Aquesta és la realitat que des dels passats i reeixits 1 d'octubre i 21 de desembre de 2017 estem vivint a Catalunya. No sabem com i què fer després de l'èxit aconseguit.....
El PDCat en prou feines sura damunt la maregassa que s'abat sobre l'independentisme. Qui hauria de ser el seu líder natural, el president Carles Puigdemont, es qüestionat sibil·linament per l'ala més pusil·lànime del partit. Fet que s'agreuja a causa de l'exili que pateix i la desconfiança que provoca la creació de la Crida Nacional per la República. El PDECat la veu com un artefacte creat per absorbir el partit. Alhora, el lideratge del president Torra a més de ser posat en qüestió dins de les seves pròpies files en prou feines és acceptat i si de cas ho és, es fa amb les profundes i dissimulades reticències dels socis de govern. Les CUP fins i tot el menyspreen. Per altra banda dins del partit encara hi ha prou dirigents que enyoren temps passats i poders i influències perdudes a Madrid. Per aquesta raó malden i pugnen per a recuperar una suposada centralitat política que consideren òrfena d'ençà del joiós esclat del procés independentista nascut aviat farà una dècada.
En canvi ERC té el seu líder Oriol Junqueras engarjolat a Lledoners i la secretaria general Marta Rovira exiliada a Suïssa pels mateixos motius que Carles Puigdemont, és a dir, per la persecució política que pateixen, com els altres membres del govern legitim de la Generalitat, destituït per cert il·legítimament per Mariano Rajoy. Per tant, afirmen els actuals encarregats del partit cada dos per tres no tenir manca de lideratge i així ho diuen i exhibeixen . Homes com Aragonès, Tardà o Rufián son els cridats a demostrar que Oriol Junqueras encara és el líder natural i que no hi ha buit de poder dins de la seva històrica formació. Per bé que podem afirmar que aquests substituts circumstancials no estan a l'altura del lideratge i les necessitats i exigències requerides per la Catalunya d'avui. Dissimuladament sembla com si preparessin el terreny per assolir un nou tripartit d'esquerres el qual no podrà ser una altra cosa que autonomista, no pas independentista. No oblidem que Els Comuns i els seus camarades d'ICV son socis preferents dels republicans. I naden i guarden la roba amb suprema habilitat pel que fa a la independència. Son la indefinició in person, calculada i cínica alhora!. En canvi el PSC ha abraçat l'etern i evanescent federalisme, posterior però a una improbable per impossible reforma de la sagrada Constitució espanyola com a solució de tots els problemes que pateix Catalunya. Fins i tot aplaudeixen i no s'amaguen pas davant l'oferiment plantejat per Pedro Sánchez d'aprovar un nou estatut d'autonomia com a panacea dels mals i batusses que patim els catalans. Es a dir, hem d'oblidar-nos de totes les promeses mai acomplertes que Espanya ens ha fet des de temps immemorials. Hem de creure'ns un nou "apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament" i tornar a ensopegar un altre cop amb la mateixa pedra.
Pel que fa a les CUP, tothom sap que no hi ha lideratges. Només hi ha portaveus que canvien cada cop que sigui necessari, encara que ordenadament i per rigorós torn. Totes les decisions importants es prenen de forma asamblearia. Per tant, la manca de líders és volguda i manifesta. I la ineficàcia del seu funcionament, també!. Han decidit que Quim Torra no els fa el pes i per tant, no recolzen res que la Generalitat proposi. Els acusen de no seguir el mandat assolit l'u d'octubre, ni de la lluita del 3 i de no desobeir ni enfrontar-se amb Madrit alhora que denuncien que des de la Generalitat fan polítiques purament autonomistes. S'ha de reconèixer, però, que la seva coherència continua intacta. Tant intacta com la seva claredat. I tan impossible com voler fer la independència i la revolució popular a la vegada. Revolució i independència no és que siguin incompatibles. Però tenen que ser consecutives. Primer una cosa i després l'altra. No és gaire coherent, ni clarificador, ni possible fer-ho tot alhora perquè si ja és prou difícil fer la independència, fer la revolució encara ho és més. D'aquí que la revolució sempre quedi pendent. A tot estirar, en prou feines s'aconsegueix canviar determinades polítiques socials que al cap de poc temps son abatudes per les forces dretanes, les quals mai acaben de desaparèixer. Ans el contrari, com l'au Fènix, ressorgeixen de les seves pròpies cendres...... Igual que passa amb el franquisme, certament!.
Doncs bé!. El PDCat surant. ERC en mans de substituts encegats i adduïts per un nou tripartit. D'esquerres, però!. També estan entestats -o potser son excuses?- en eixamplar encara més la base independentista. I les CUP fent assemblees i revolucions pendents tantes com poden i volen. Si a aquest panorama hi afegim la brutal repressió a que està sotmès l'independentisme de forma sostinguda i implacable, el segrest i exili dels seus líders, l'acarnissament mentider i manipulador de la (in)justícia castellana i dels mitjans de comunicació cavernaris -madrilenys quasi tots- envers el sobiranisme, així com la lluita desfermada dins la dreta més extrema per demostrar qui és més anti-català i qui és més nacional-catòlic, representada per PP, C's i ara també VOX -en definitiva dins del franquisme!-, veurem que les perspectives de futur per a Catalunya no semblen massa encoratjadores.
Hora és de començar a dir què volem, com ho volem fer i quan farem el cim......
