Des de que es va iniciar el moviment independentista català moltes coses que semblaven inamovibles, feixugues o pètries s'han bellugat, sense que s'albiri, però, un retorn a situacions i creences anteriors al sisme produït hores d'ara. Res no tornarà a ser el mateix!. Per exemple, la majoria de catalans ja hem desconnectat d'un Estat que es caracteritza per una mancança flagrant en la divisió de poders. Montesquieu a mort, va dir Alfonso Guerra l'any 1985 com a resposta a les critiques que els socialistes van rebre com a conseqüència de la reforma de la Llei Orgànica del Consell General del Poder Judicial. L'assassinat de Montesquieu a mans dels socialistes és el que avui està pagant l'Estat espanyol en forma d'un ensorrament generalitzat de totes les institucions públiques i privades que fins ara l'han vingut sostenint dempeus i que s'evidencia per una manca de independència entre els poders Executiu, Legislatiu i Judicial i una barreja d'interessos, no sempre nets i legítims d'aquest mateixos poders entre si i amb l'anomenat quart poder: la premsa, fonamentalment la madrilenya, com a còmplices i instruments d'aquesta manca de legitimitat institucional que pateix Espanya.
Madrit s'està podrint!. Entenent com a Madrit el conjunt d'alts i mitjans funcionaris que governen les principals institucions de l'Estat, les elits empresarials aixoplugades a l'IBEX 35, els alts executius de empreses públiques i privades que s'asseuen a la llotja del Bernabeu i els servidors públics que imparteixen justícia, acusen i imputen delictes, els persegueixen incansablement, que defensen les essències pàtries seculars amb l'ús de la força bruta i les armes si calen i que tots plegats vetllen per mantenir tot aquest entramat embullat més o menys unit, sempre sotmès i aparentment impol·lut com si del retrat de Dorian Gray es tractés.... Perquè res canviï substancialment.
Dir que Madrit s'està podrint pot resultar massa dur o fins i tot ofensiu però això no canvia el fet que estigui passant. I en molts casos la putrefacció ja s'ha produït. Uns quants exemples puntuals ajudaran a comprendre millor l'abast d'aquest podriment generalitzat que pateix l'Estat espanyol.
Si ens fitxem en la despesa pública en forma d'infraestructures veurem que s'han invertit un munt de desenes de milers de milions d'euros per construir l'anomenada segona xarxa més extensa d'alta velocitat ferroviària de tot el Món. Aquesta despesa s'ha justificat com un element de cohesió territorial per unir i relligar totes les capitals provincials amb..... Madrid!. Tot va a parar a Madrid i tot surt de Madrid. No importa que els diferents recorreguts de la xarxa siguin deficitaris, no tinguin passatgers o s'hagin construït estacions mastodòntiques arreu per a l'ús d'unes poques dotzenes d'usuaris. I això també és vàlid pels aeroports sense avions ni passatgers o per les autopistes radials de Madrid i d'altres que es troben en fallida tècnica, sense cotxes que hi circulin. La qüestió va ser fer uns pressupostos de l'Estat que complaguessin a les grans constructores assegudes a la llotja del Bernabeu. Cohesió territorial per Espanya i beneficis pels Florentins Pérez de sempre. La imatge més evident del que ha passat amb els pressupostos generals, que financem amb els nostres impostos, ha sigut invertir en magatzems de gas que causen terratrèmols i indemnitzar generosament a la constructora que el va dissenyar i construir perquè ho va fer malament. O el rescat de les autopistes privades madrilenyes amb diners públics. Un altre imatge podria ser haver promès milers de milions d'euros per les col·lapsades rodalies ferroviàries de Barcelona, per la connexió del port a la xarxa i del aeroport del Prat a l'alta velocitat i no haver invertit ni la mitat d'una dècima part. O desviar la inversió assignada pel corredor Mediterrani cap el corredor Central sota l'argument de fer passar el corredor Mediterrani per Madrid. Tot això només son uns pocs exemples del podriment que ha assolit l'executiu de Madrid. El govern espanyol sempre ha tingut com a prioritaris els interessos de les constructores, o dels grans bancs i les patriòtiques grans empreses espanyoles de serveis abans que els interessos dels ciutadans. I ho ha fet descaradament, sense vergonya.....
El podriment del executiu, que sempre ha comptat amb la complicitat del legislatiu, es tan evident que causa vergonya aliena. El legislatiu es limita a beneir les polítiques impulsades no ja pel govern de torn, si no per la cúpula -l'executiva- del partit que sosté el govern. Les executives dels partits també vetllen pel futur profesionals dels seus polítics per a quant deixin de ser-ho. Si l'executiu arriba a la conclusió que el millor pels ciutadans passa per devaluar els salaris, precaritzar la contractació, retallar l'educació i la sanitat públiques, congelar les pensions i fer que aquestes desenes de milers de milions d'euros estalviats serveixin per injectar recursos financers gratuïtament a la banca perquè pugui continuar escanyant els clients en forma de comissions abusives o desnonant llogaters i hipotecats que no poden fer front als seus deutes perquè no tenen feina o perquè cobren sis-cents euros al mes, doncs el legislatiu ho aprova i tots contens i satisfets i proclamen entusiasmats que ja hem sortit de la crisis. El legislatiu es còmplice del podriment de l'executiu perquè els diputats no legislen ni controlen el govern com hauria de ser. Els diputats es tapen el nas, voten el que mana el seu líder parlamentari i s'obliden que ocupen un escó gràcies a què van ser votats pels ciutadans perquè els defensessin a ells i els seus interessos, no pas els interessos dels poderosos. I així s'evidencia també el podriment del legislatiu.....
El poder judicial es el paradigma de la injustícia que regeix aquest Estat en descomposició. És cert que no sembla adequat estendre la manca d'ètica i independència a tots els jutges i fiscals del regne, però com sembla que la judicatura de base callen més que critiquen i no esmenen a la cúpula dels jutges i fiscals davant les arbitrarietats i martingales que solen provenir del Tribunal Suprem, de l'Audiència Nacional i fins i tot del Tribunal Constitucional recentment investit amb competències pròpies d'un jutjat de guàrdia, aquest fet d'obediència cega i submisa a la cúpula del poder judicial i no pas a la Justícia per damunt de tot, els fa còmplices i culpables també a ells del desgavell judicial que pateix l'Estat espanyol. Perquè callen davant dels atestats inventats per la Guàrdia Civil sobre la causa general endegada contra l'independentisme?. I no només callen, si no que sovint els donen per bons!. Són verídics perquè els fa un tinent coronel de la Guàrdia Civil -Daniel Baena- que es distingeix per fer piulades -sota el pseudònim de Tàcit- esbiaixades, insultants i falses contra els independentistes?. Com és que no s'immuten quan el ministre de l'Interior diu que els fiscals afinaran tot el que calgui per poder imputar els polítics catalans amb delictes inexistents?. Quina mena de justícia és aquella que permet que un jutge s'erigeixi com a poder legislatiu i executiu alhora sentenciant qui no es pot votar, qui no pot ser investit o sobre que pot o no discutir-se en un Parlament elegit democràticament?. Quina mena de jutge es permet retorçar la llei fins el punt de privar de llibertat i de drets polítics i civils a homes i dones honestes pel sol fet d'haver propiciat que els seus conciutadans votessin en un referèndum, fet per cert que no és un delicte recollit dins del codi penal d'Espanya?. Com és possible que siguin acusats de rebel·lió sense armes, malversació de cabdals públics sense probes o d'haver provocat violència i agressions?. Quina mena de justícia és la que imputa un delicte de rebel·lió i pertinença a banda armada el Major dels mossos d'esquadra, i de no haver complert el mandat judicial quan van ser els mossos els que van retirar el doble urnes que la guàrdia civil i policia espanyoles juntes, sense causar ni un sol ferit entre les desenes de milers de ciutadans que defensaven els col·legis electorals l'u d'octubre?. Quina mena de policia repressiva es permet fer detencions o escorcolls sense manament judicial -el TSJC va ser ignorat per la GC-, retenir i citar arbitràriament a persones que no han comés cap delicte?. Si la única violència la van provocar la policia i la guàrdia civil espanyoles sota el crit de "a por ellos" i el mandat polític del ministeri de l'Interior!. Com es pot acusar a polítics demòcrates de desobediència a un Tribunal Constitucional investit amb i exercint competències impròpies, il·legítim a ulls de milions de ciutadans, que ha passat d'àrbitre i intérprete de la Constitució a implacable botxí dels poders fàctics sense cap mena d'escrúpols?.
El mal de tots aquest servidors públics és que sempre han manat ells. La majoria d'alts funcionaris ho son per tradició familiar. Utilitzen les oposicions a la funció pública com a instrument de subsistència incrustat genèticament al seu ADN familiar. Les seves sagues es remunten a l'època de Cánovas i Sagasta, cap a finals del segle XIX. Des de aleshores, pares, fills, nets i besnéts s'han anat alternant en la comandància de l'Estat. Funcionaris, jutges, fiscals, advocats de l'Estat, comandaments de policia i guàrdia civil, caps de l'exercit, polítics, periodistes, grans empresaris.... Tots s'han anat casant entre si i succeint-se els uns als altres configurant una crosta dirigent quasi impenetrable que mana i remena les cireres al seu gust. De tant en tant s'afegeix algun nouvingut per mantenir la puresa de sang, la qual-cosa no és gens habitual, però. És així com han anat teixint una xarxa d'interessos no sempre nets -més aviat obscurs com el carbó- i un seguit de complicitats no sempre confessables per tal d'extreure el màxim profit econòmic, social i polític d'un Estat que sempre ha sigut la seva finca particular, el seu vedat de caça privat. Aquesta crosta purulenta i enquistada, simbòlicament configurada per 6.666 famílies -per cert, el nombre del diable-, s'ha perpetuat al llarg de la història sense que els canvis de règim, d'ideologies, de societats, de costums, que passen impertorbablement dels reis als dictadors, de la pau a la guerra per tornar a la dictadura i d'aquí a una monarquia parida directament pel franquisme, que continua inspirant el tarannà d'aquest Estat immemorial, mai han alterat el més mínim els seus objectius últims: ostentar el poder per sempre més.
Tot això és el que ha evidenciat l'independentisme de Catalunya. La majoria de catalans n'estem farts d'aquesta crosta dirigent allotjada a Madrit. No volem molles, volem el pa sencer. Volem justícia, llibertat i prosperitat sense que el poder establert ens faci perdre bous i esquelles pel camí..... Volem acabar amb aquesta mena de colonialisme estatal que ens vol callats, sotmesos i anorreats. El moviment independentista és el que ens ha fet lliures i assedegats de justícia i democràcia. Per això no hi ha marxa enrere.....
El que resulta veritablement sorprenent és que els ciutadans espanyols aguantin estoicament aquesta situació tan injusta i no vulguin per a ells el mateix que els catalans volem per a nosaltres..... l'autèntica llibertat!.
Doncs que els espanyols endeguin un procés de independència com ha fet Catalunya. Si sempre volen emular-nos en tot el que fem, volem o diem, perquè no ho fan ara?.
Madrit s'està podrint!. Entenent com a Madrit el conjunt d'alts i mitjans funcionaris que governen les principals institucions de l'Estat, les elits empresarials aixoplugades a l'IBEX 35, els alts executius de empreses públiques i privades que s'asseuen a la llotja del Bernabeu i els servidors públics que imparteixen justícia, acusen i imputen delictes, els persegueixen incansablement, que defensen les essències pàtries seculars amb l'ús de la força bruta i les armes si calen i que tots plegats vetllen per mantenir tot aquest entramat embullat més o menys unit, sempre sotmès i aparentment impol·lut com si del retrat de Dorian Gray es tractés.... Perquè res canviï substancialment.
Dir que Madrit s'està podrint pot resultar massa dur o fins i tot ofensiu però això no canvia el fet que estigui passant. I en molts casos la putrefacció ja s'ha produït. Uns quants exemples puntuals ajudaran a comprendre millor l'abast d'aquest podriment generalitzat que pateix l'Estat espanyol.
Si ens fitxem en la despesa pública en forma d'infraestructures veurem que s'han invertit un munt de desenes de milers de milions d'euros per construir l'anomenada segona xarxa més extensa d'alta velocitat ferroviària de tot el Món. Aquesta despesa s'ha justificat com un element de cohesió territorial per unir i relligar totes les capitals provincials amb..... Madrid!. Tot va a parar a Madrid i tot surt de Madrid. No importa que els diferents recorreguts de la xarxa siguin deficitaris, no tinguin passatgers o s'hagin construït estacions mastodòntiques arreu per a l'ús d'unes poques dotzenes d'usuaris. I això també és vàlid pels aeroports sense avions ni passatgers o per les autopistes radials de Madrid i d'altres que es troben en fallida tècnica, sense cotxes que hi circulin. La qüestió va ser fer uns pressupostos de l'Estat que complaguessin a les grans constructores assegudes a la llotja del Bernabeu. Cohesió territorial per Espanya i beneficis pels Florentins Pérez de sempre. La imatge més evident del que ha passat amb els pressupostos generals, que financem amb els nostres impostos, ha sigut invertir en magatzems de gas que causen terratrèmols i indemnitzar generosament a la constructora que el va dissenyar i construir perquè ho va fer malament. O el rescat de les autopistes privades madrilenyes amb diners públics. Un altre imatge podria ser haver promès milers de milions d'euros per les col·lapsades rodalies ferroviàries de Barcelona, per la connexió del port a la xarxa i del aeroport del Prat a l'alta velocitat i no haver invertit ni la mitat d'una dècima part. O desviar la inversió assignada pel corredor Mediterrani cap el corredor Central sota l'argument de fer passar el corredor Mediterrani per Madrid. Tot això només son uns pocs exemples del podriment que ha assolit l'executiu de Madrid. El govern espanyol sempre ha tingut com a prioritaris els interessos de les constructores, o dels grans bancs i les patriòtiques grans empreses espanyoles de serveis abans que els interessos dels ciutadans. I ho ha fet descaradament, sense vergonya.....
El podriment del executiu, que sempre ha comptat amb la complicitat del legislatiu, es tan evident que causa vergonya aliena. El legislatiu es limita a beneir les polítiques impulsades no ja pel govern de torn, si no per la cúpula -l'executiva- del partit que sosté el govern. Les executives dels partits també vetllen pel futur profesionals dels seus polítics per a quant deixin de ser-ho. Si l'executiu arriba a la conclusió que el millor pels ciutadans passa per devaluar els salaris, precaritzar la contractació, retallar l'educació i la sanitat públiques, congelar les pensions i fer que aquestes desenes de milers de milions d'euros estalviats serveixin per injectar recursos financers gratuïtament a la banca perquè pugui continuar escanyant els clients en forma de comissions abusives o desnonant llogaters i hipotecats que no poden fer front als seus deutes perquè no tenen feina o perquè cobren sis-cents euros al mes, doncs el legislatiu ho aprova i tots contens i satisfets i proclamen entusiasmats que ja hem sortit de la crisis. El legislatiu es còmplice del podriment de l'executiu perquè els diputats no legislen ni controlen el govern com hauria de ser. Els diputats es tapen el nas, voten el que mana el seu líder parlamentari i s'obliden que ocupen un escó gràcies a què van ser votats pels ciutadans perquè els defensessin a ells i els seus interessos, no pas els interessos dels poderosos. I així s'evidencia també el podriment del legislatiu.....
El poder judicial es el paradigma de la injustícia que regeix aquest Estat en descomposició. És cert que no sembla adequat estendre la manca d'ètica i independència a tots els jutges i fiscals del regne, però com sembla que la judicatura de base callen més que critiquen i no esmenen a la cúpula dels jutges i fiscals davant les arbitrarietats i martingales que solen provenir del Tribunal Suprem, de l'Audiència Nacional i fins i tot del Tribunal Constitucional recentment investit amb competències pròpies d'un jutjat de guàrdia, aquest fet d'obediència cega i submisa a la cúpula del poder judicial i no pas a la Justícia per damunt de tot, els fa còmplices i culpables també a ells del desgavell judicial que pateix l'Estat espanyol. Perquè callen davant dels atestats inventats per la Guàrdia Civil sobre la causa general endegada contra l'independentisme?. I no només callen, si no que sovint els donen per bons!. Són verídics perquè els fa un tinent coronel de la Guàrdia Civil -Daniel Baena- que es distingeix per fer piulades -sota el pseudònim de Tàcit- esbiaixades, insultants i falses contra els independentistes?. Com és que no s'immuten quan el ministre de l'Interior diu que els fiscals afinaran tot el que calgui per poder imputar els polítics catalans amb delictes inexistents?. Quina mena de justícia és aquella que permet que un jutge s'erigeixi com a poder legislatiu i executiu alhora sentenciant qui no es pot votar, qui no pot ser investit o sobre que pot o no discutir-se en un Parlament elegit democràticament?. Quina mena de jutge es permet retorçar la llei fins el punt de privar de llibertat i de drets polítics i civils a homes i dones honestes pel sol fet d'haver propiciat que els seus conciutadans votessin en un referèndum, fet per cert que no és un delicte recollit dins del codi penal d'Espanya?. Com és possible que siguin acusats de rebel·lió sense armes, malversació de cabdals públics sense probes o d'haver provocat violència i agressions?. Quina mena de justícia és la que imputa un delicte de rebel·lió i pertinença a banda armada el Major dels mossos d'esquadra, i de no haver complert el mandat judicial quan van ser els mossos els que van retirar el doble urnes que la guàrdia civil i policia espanyoles juntes, sense causar ni un sol ferit entre les desenes de milers de ciutadans que defensaven els col·legis electorals l'u d'octubre?. Quina mena de policia repressiva es permet fer detencions o escorcolls sense manament judicial -el TSJC va ser ignorat per la GC-, retenir i citar arbitràriament a persones que no han comés cap delicte?. Si la única violència la van provocar la policia i la guàrdia civil espanyoles sota el crit de "a por ellos" i el mandat polític del ministeri de l'Interior!. Com es pot acusar a polítics demòcrates de desobediència a un Tribunal Constitucional investit amb i exercint competències impròpies, il·legítim a ulls de milions de ciutadans, que ha passat d'àrbitre i intérprete de la Constitució a implacable botxí dels poders fàctics sense cap mena d'escrúpols?.
El mal de tots aquest servidors públics és que sempre han manat ells. La majoria d'alts funcionaris ho son per tradició familiar. Utilitzen les oposicions a la funció pública com a instrument de subsistència incrustat genèticament al seu ADN familiar. Les seves sagues es remunten a l'època de Cánovas i Sagasta, cap a finals del segle XIX. Des de aleshores, pares, fills, nets i besnéts s'han anat alternant en la comandància de l'Estat. Funcionaris, jutges, fiscals, advocats de l'Estat, comandaments de policia i guàrdia civil, caps de l'exercit, polítics, periodistes, grans empresaris.... Tots s'han anat casant entre si i succeint-se els uns als altres configurant una crosta dirigent quasi impenetrable que mana i remena les cireres al seu gust. De tant en tant s'afegeix algun nouvingut per mantenir la puresa de sang, la qual-cosa no és gens habitual, però. És així com han anat teixint una xarxa d'interessos no sempre nets -més aviat obscurs com el carbó- i un seguit de complicitats no sempre confessables per tal d'extreure el màxim profit econòmic, social i polític d'un Estat que sempre ha sigut la seva finca particular, el seu vedat de caça privat. Aquesta crosta purulenta i enquistada, simbòlicament configurada per 6.666 famílies -per cert, el nombre del diable-, s'ha perpetuat al llarg de la història sense que els canvis de règim, d'ideologies, de societats, de costums, que passen impertorbablement dels reis als dictadors, de la pau a la guerra per tornar a la dictadura i d'aquí a una monarquia parida directament pel franquisme, que continua inspirant el tarannà d'aquest Estat immemorial, mai han alterat el més mínim els seus objectius últims: ostentar el poder per sempre més.
Tot això és el que ha evidenciat l'independentisme de Catalunya. La majoria de catalans n'estem farts d'aquesta crosta dirigent allotjada a Madrit. No volem molles, volem el pa sencer. Volem justícia, llibertat i prosperitat sense que el poder establert ens faci perdre bous i esquelles pel camí..... Volem acabar amb aquesta mena de colonialisme estatal que ens vol callats, sotmesos i anorreats. El moviment independentista és el que ens ha fet lliures i assedegats de justícia i democràcia. Per això no hi ha marxa enrere.....
El que resulta veritablement sorprenent és que els ciutadans espanyols aguantin estoicament aquesta situació tan injusta i no vulguin per a ells el mateix que els catalans volem per a nosaltres..... l'autèntica llibertat!.
Doncs que els espanyols endeguin un procés de independència com ha fet Catalunya. Si sempre volen emular-nos en tot el que fem, volem o diem, perquè no ho fan ara?.
