Avui em dedicaré a parlar d'assumptes econòmics. Concretament sobre les decisions que algunes empreses han pres amb l'excusa del procés independentista recolzat per la majoria de catalans. D'entrada cal dir que l'independentisme, a Catalunya, no ha estat un lluita impulsada per les elits culturals o econòmiques del país. Ni tant sols ha estat per iniciativa dels partits polítics o del govern de la Generalitat. No pas!. L'independentisme, com a epicentre i fita de la vida política actual de Catalunya, ha estat cobejat, impulsat i estimulat per la gent del carrer, normal, senzilla i corrent. Es a dir, per bona part del poble català!. El món cultural, polític i econòmic es van sumar després d'entendre que l'onada sobiranista els podia passar per damunt, sense que res l'atures..... Va ser quan, aleshores, es van afegir els líders polítics i bona part del món cultural i fins i tot molta gent de l'àmbit econòmic i financer. I què es va aconseguir llavors?. Doncs quelcom totalment inversemblant dins l'estat que fins ara ens ha manat i ordenat: Que les prioritats i les motivacions dels líders catalans fossin les mateixes que les prioritats i anhels de la ciutadania..... Això, dins l'Estat Espanyol, mai abans -ni ara- havia passat!.
Abans de continuar les meves reflexions, bo serà recordar perquè moltíssims catalans van passar de ferms defensors de l'autonomisme i del peix al cove a convençuts capdavanters i paladins de l'independentisme. El govern de Pascual Maragall va proposar i impulsar la reforma de l'Estatut. Totes les forces polítiques, menys els populars, s'hi van afegir. L'any 2006 es va aprovar el text del nou Estatut al Parlament per aclaparadora majoria. Després que la cambra de Diputats passes enèrgicament el ribot, segons descripció feta per l'insigne i càustic president de la comissió constitucional del Congrés, el socialista Alfonso Guerra, es a dir, després de retallar i potinejar el text aprovat pel Parlament i rebre la benedicció de les Corts espanyoles, va ser posat a votació en referèndum -només a Catalunya!- i aprovat pel 74% dels votants -només van participar el 49% del cens!-..... Aleshores, els populars, que no havien acceptat ni el text sortit del Parlament ni el text aprovat per les Corts espanyoles, van fer la seva jugada mestra: impugnar-lo davant el TC per aconseguir posar el seu segell i imposar les seves limitacions, sense haver volgut immiscir-se en la redacció finalment aprovada en referèndum. A partir d'aquí la història és prou coneguda. Manipulació del TC, pressions, incompatibilitats, renuncies de magistrats, no renovació dels càrrecs vacants i molts anys de deliberacions i escarni..... Tot un seguit de despropòsits que van verificar allò que hom sospitava però no gosava dir en veu alta: El Partit Popular és una formació totalment mancada de principis democràtics, hereu directe del franquisme i fidel guardià de les essències pàtries secularment autoritàries de l'Espanya immemorial. I a més a més, ara sabem també que és el partit polític més corrupte de tota la Unió Europea i qui sap si del món mundial......
Després de la ignominiosa sentencia dictada l'any 2010 per un Tribunal Constitucional absolutament des-legitimitat, aquella gent del carrer, normal i corrent esmentada abans, va sentir-se profundament humiliada alhora que enormement indignada. I com un sol poble -el que en realitat som- vam cridar tots plegats: Prou!. Fins aquí hem arribat!. I d'aquells pols vénen aquests fangs.....
Bé!. Potser m'he desviat una mica del tema que volia comentar-vos. Centrant-me en la vessant econòmica, al voltant de tres mil empreses han fugit de Catalunya, segons diuen per por a l'incertessa i manca de seguretat jurídica que hi ha a Catalunya, per culpa del procés independentista. És ben curiós que aquesta por hagi sorgit de sobte després de l'u d'octubre i de la violència desplegada per les forces repressives d'Espanya, en qualitat de veritables forces d'ocupació. Més curiós és encara que la fugida s'hagi produït després que el gobierno de Mariano Rajoy aprovés un decret propiciant i convidant a les empreses a canviar el domicili fiscal i social sense necessitat de que el trasllat fora aprovat per la junta d'accionistes de cada empresa. N'hi ha prou en que els executius ho vulguin i llestos!. I encara és més curiós que les primeres empreses que van acollir-se a aquest decret foren integrants de l'IBEX 35. És a dir, no va causar ni por ni inseguretat jurídica la sentencia d'un Tribunal Constitucional il·legítim, que va carregar-se un text aprovat en referèndum pel 74% dels votants. Ni el fet que molts dels articles declarats inconstitucionals al text català no ho son en estatuts aprovats després per altres comunitats i que van copiar literalment sencers del text català, però que a ells se'ls declarà plenament constitucionals. En canvi, l'u d'octubre el noranta per cent de la gent que va poder votar, ho va fer a favor de la independència. Així que d'incertesa, cap!. I d'inseguretat jurídica menys, perquè havien lleis de transitorietat aprovades que oferien suficients garanties.... menys per a aquells que no buscaven garanties ni seguretat, si no combatre la independència per motius estrictament polítics però abrandadament nacional-espanyolistes. Les úniques pors van ser importades des de Espanya i repartides a Catalunya en forma de porres i pilotes de goma per milers de policies, que van colpejar sense cap mena de miraments a desenes de milers de ciutadans que només volien votar i defensar el dret democràtic de poder fer-ho i que, des d'aleshores, ens sentim enormement insegurs, desprotegits i ferits -literalment- davant la Policia Nacional i la Guàrdia Civil espanyoles. Por i fàstic vam sentir quan van començar a empresonar a polítics i líders de moviments socials perquè van ajudar i complir amb la promesa de convocar i fer un referèndum, amb o sense acord del govern de Madrit. I també per les amenaces d'engarjolar-los fins a trenta anys a la presó per rebel·lió i sedició violentes i tumultuàries, que mai es van produir. Inseguretat la causada a quasi mil batlles catalans perquè no van impedir la seva celebració o per haver aprovat mocions de suport a la convocatòria i a la República. O per l'expropiació del patrimoni privat d'aquells polítics que van propiciar l'exercici de la democràcia.....
Tot això no va causar por ni inseguretat als empresaris que van decidir marxar de Catalunya. Tampoc van tenir por quan des del gobierno i els seus companys de l'IBEX 35 se'ls suggeria amistosament que tal vegada seria millor per a tots ells que escoltessin els cants de sirena que entonaven des de Madrit i evitar així possibles i probables boicots comercials i financers. Ni van avergonyir-se quan podien preveure que si les grans empreses marxaven, arrossegarien al seu darrera a moltes mitjanes i petites empreses, esporuguides per la marxa de les grans. Però aquesta manca de vergonya i por es tornarà en veritable pànic quant s'adonin que han claudicat davant d'amenaces més o menys directes, ignorant que un bon executiu pren les decisions d'acord amb els interessos econòmics i comercials abans de fer cas a prejudicis polítics, ja siguin propis o dels amics -i competidors, no ho oblidem-. Finalment, no els fa por ni provoca incertesa l'aplicació de l'article 155?. Un article que no diu res de destituir un govern legítim, ni dissoldre el Parlament, ni d'autoritzar l'espoli de les obres d'art del Museu Diocesà de Lleida, que no permet que els mossos comprin munició, ni que TV3 transmeti l'impactant manifestació de Brussel·les o donar el tractament de president i de consellers a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Josep Turull..... Tot això no els produeix por, ni incertesa jurídica, ni els regira l'estomac?. Ni tant sols desperta el seu sentit del ridícul ni apaivaga la set de venjança de l'espanyolisme nacionalista que professen?. No tinc cap mena de dubte que la majoria d'alts executius d'aquestes grans empreses no son pas partidaris de la independència de Catalunya però això no vol dir que el fet de marxar cap a Espanya hagi sigut la millor de les decisions que han pres. Perquè, què passarà quan.....?.
Què passarà quan....?. Quan tinguin que pagar el peatge que els voldrà cobrar el gobierno, en forma d'endollar polítics o amics a les seves empreses o engreixar les caixes B dels partits governants?. O quan vegin que el negoci comença a dependre exclusivament del BOE?. O quan tinguin que medrar a la llotja del Bernabeu per poder obtenir contractes i concessions?. I quan s'adonin que per obtenir més beneficis tindran que compartir-los?. Creuen que es lliuraran de l'amenaça secular de boicot espanyol als seus productes?. No s'adonen que aquest boicot és el leitmotiv utilitzat per la competència per arrabassar quota de mercat?. O quan els demanin que traslladin els centres productius fora de Catalunya, per evitar el boicot?. Què passarà quan.....?.
Que passarà quan l'Estat espanyol iniciï una nova crisis, ara per culpa del deute públic acumulat pel gobierno?. I quan esclatin conflictes socials tumultuaris -expressió atribuïda al moviment independentista sense cap mena de fonament- per culpa de la rebaixa de pensions, dels salaris de misèria o per la retallada de drets?. I quan torni a augmentar l'atur?. I quan l'exportació dels seus productes baixi a nivells més adients a la (manca) internacionalització de l'economia espanyola?. I si Espanya entra en fallida per culpa d'aquest monstruós deute acumulat?. I si.....?.
No tinc cap dubte que els alts executius que han fugit de Catalunya deuen haver sospesat els pros i contres de la decisió pressa. Tampoc tinc cap mena de dubte que aquesta decisió s'ha pres per motius de preferència política de cadascun d'ells. Perquè el seus cors espanyols van decidir escoltar el batec polític del govern d'Espanya abans que les raons econòmiques del seu cervell...... Ja s'ho trobaran!.
A Catalunya sorgiran nous empresaris i es crearan noves empreses que faran oblidar els executius pusil·lànimes i excessivament polititzats que van decidir marxar. Conqueriran el mercat que aquells van decidir ignorar. I en conqueriran de nous, a l'estranger però també a la península. A empreses i treballadors catalans mai ens han regalat res. No s'han sustentat gràcies al BOE o la burocràcia dels funcionaris, ni als negocis i influències fets a la llotja de cap camp de futbol. Els catalans som emprenedors i treballadors de mena i ho continuarem sent. Com sempre hem fet. Després dels Corpus de Sang i la guerra dels segadors els anys 1640-1652. Després de la destrucció feta per les tropes del Borbó l'any 1714. Després de la guerra civil dels anys 1936-1939..... No en tinc cap dubte, també ho tornarem a fer ara, després de l'aplicació del nou decret de Nova Planta del segle XXI, ara anomenat article 155 de la sagrada Constitució espanyola.
Quan a Catalunya tinguem la nostra pròpia constitució que ens protegeixi i l'estat independent que no se'ns posi en contra, aleshores tornaran a trucar a la porta..... No sé jo si llavors els deixarem entrar!. Catalunya, com Roma, no paga pas traïdors......
Abans de continuar les meves reflexions, bo serà recordar perquè moltíssims catalans van passar de ferms defensors de l'autonomisme i del peix al cove a convençuts capdavanters i paladins de l'independentisme. El govern de Pascual Maragall va proposar i impulsar la reforma de l'Estatut. Totes les forces polítiques, menys els populars, s'hi van afegir. L'any 2006 es va aprovar el text del nou Estatut al Parlament per aclaparadora majoria. Després que la cambra de Diputats passes enèrgicament el ribot, segons descripció feta per l'insigne i càustic president de la comissió constitucional del Congrés, el socialista Alfonso Guerra, es a dir, després de retallar i potinejar el text aprovat pel Parlament i rebre la benedicció de les Corts espanyoles, va ser posat a votació en referèndum -només a Catalunya!- i aprovat pel 74% dels votants -només van participar el 49% del cens!-..... Aleshores, els populars, que no havien acceptat ni el text sortit del Parlament ni el text aprovat per les Corts espanyoles, van fer la seva jugada mestra: impugnar-lo davant el TC per aconseguir posar el seu segell i imposar les seves limitacions, sense haver volgut immiscir-se en la redacció finalment aprovada en referèndum. A partir d'aquí la història és prou coneguda. Manipulació del TC, pressions, incompatibilitats, renuncies de magistrats, no renovació dels càrrecs vacants i molts anys de deliberacions i escarni..... Tot un seguit de despropòsits que van verificar allò que hom sospitava però no gosava dir en veu alta: El Partit Popular és una formació totalment mancada de principis democràtics, hereu directe del franquisme i fidel guardià de les essències pàtries secularment autoritàries de l'Espanya immemorial. I a més a més, ara sabem també que és el partit polític més corrupte de tota la Unió Europea i qui sap si del món mundial......
Després de la ignominiosa sentencia dictada l'any 2010 per un Tribunal Constitucional absolutament des-legitimitat, aquella gent del carrer, normal i corrent esmentada abans, va sentir-se profundament humiliada alhora que enormement indignada. I com un sol poble -el que en realitat som- vam cridar tots plegats: Prou!. Fins aquí hem arribat!. I d'aquells pols vénen aquests fangs.....
Bé!. Potser m'he desviat una mica del tema que volia comentar-vos. Centrant-me en la vessant econòmica, al voltant de tres mil empreses han fugit de Catalunya, segons diuen per por a l'incertessa i manca de seguretat jurídica que hi ha a Catalunya, per culpa del procés independentista. És ben curiós que aquesta por hagi sorgit de sobte després de l'u d'octubre i de la violència desplegada per les forces repressives d'Espanya, en qualitat de veritables forces d'ocupació. Més curiós és encara que la fugida s'hagi produït després que el gobierno de Mariano Rajoy aprovés un decret propiciant i convidant a les empreses a canviar el domicili fiscal i social sense necessitat de que el trasllat fora aprovat per la junta d'accionistes de cada empresa. N'hi ha prou en que els executius ho vulguin i llestos!. I encara és més curiós que les primeres empreses que van acollir-se a aquest decret foren integrants de l'IBEX 35. És a dir, no va causar ni por ni inseguretat jurídica la sentencia d'un Tribunal Constitucional il·legítim, que va carregar-se un text aprovat en referèndum pel 74% dels votants. Ni el fet que molts dels articles declarats inconstitucionals al text català no ho son en estatuts aprovats després per altres comunitats i que van copiar literalment sencers del text català, però que a ells se'ls declarà plenament constitucionals. En canvi, l'u d'octubre el noranta per cent de la gent que va poder votar, ho va fer a favor de la independència. Així que d'incertesa, cap!. I d'inseguretat jurídica menys, perquè havien lleis de transitorietat aprovades que oferien suficients garanties.... menys per a aquells que no buscaven garanties ni seguretat, si no combatre la independència per motius estrictament polítics però abrandadament nacional-espanyolistes. Les úniques pors van ser importades des de Espanya i repartides a Catalunya en forma de porres i pilotes de goma per milers de policies, que van colpejar sense cap mena de miraments a desenes de milers de ciutadans que només volien votar i defensar el dret democràtic de poder fer-ho i que, des d'aleshores, ens sentim enormement insegurs, desprotegits i ferits -literalment- davant la Policia Nacional i la Guàrdia Civil espanyoles. Por i fàstic vam sentir quan van començar a empresonar a polítics i líders de moviments socials perquè van ajudar i complir amb la promesa de convocar i fer un referèndum, amb o sense acord del govern de Madrit. I també per les amenaces d'engarjolar-los fins a trenta anys a la presó per rebel·lió i sedició violentes i tumultuàries, que mai es van produir. Inseguretat la causada a quasi mil batlles catalans perquè no van impedir la seva celebració o per haver aprovat mocions de suport a la convocatòria i a la República. O per l'expropiació del patrimoni privat d'aquells polítics que van propiciar l'exercici de la democràcia.....
Tot això no va causar por ni inseguretat als empresaris que van decidir marxar de Catalunya. Tampoc van tenir por quan des del gobierno i els seus companys de l'IBEX 35 se'ls suggeria amistosament que tal vegada seria millor per a tots ells que escoltessin els cants de sirena que entonaven des de Madrit i evitar així possibles i probables boicots comercials i financers. Ni van avergonyir-se quan podien preveure que si les grans empreses marxaven, arrossegarien al seu darrera a moltes mitjanes i petites empreses, esporuguides per la marxa de les grans. Però aquesta manca de vergonya i por es tornarà en veritable pànic quant s'adonin que han claudicat davant d'amenaces més o menys directes, ignorant que un bon executiu pren les decisions d'acord amb els interessos econòmics i comercials abans de fer cas a prejudicis polítics, ja siguin propis o dels amics -i competidors, no ho oblidem-. Finalment, no els fa por ni provoca incertesa l'aplicació de l'article 155?. Un article que no diu res de destituir un govern legítim, ni dissoldre el Parlament, ni d'autoritzar l'espoli de les obres d'art del Museu Diocesà de Lleida, que no permet que els mossos comprin munició, ni que TV3 transmeti l'impactant manifestació de Brussel·les o donar el tractament de president i de consellers a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Josep Turull..... Tot això no els produeix por, ni incertesa jurídica, ni els regira l'estomac?. Ni tant sols desperta el seu sentit del ridícul ni apaivaga la set de venjança de l'espanyolisme nacionalista que professen?. No tinc cap mena de dubte que la majoria d'alts executius d'aquestes grans empreses no son pas partidaris de la independència de Catalunya però això no vol dir que el fet de marxar cap a Espanya hagi sigut la millor de les decisions que han pres. Perquè, què passarà quan.....?.
Què passarà quan....?. Quan tinguin que pagar el peatge que els voldrà cobrar el gobierno, en forma d'endollar polítics o amics a les seves empreses o engreixar les caixes B dels partits governants?. O quan vegin que el negoci comença a dependre exclusivament del BOE?. O quan tinguin que medrar a la llotja del Bernabeu per poder obtenir contractes i concessions?. I quan s'adonin que per obtenir més beneficis tindran que compartir-los?. Creuen que es lliuraran de l'amenaça secular de boicot espanyol als seus productes?. No s'adonen que aquest boicot és el leitmotiv utilitzat per la competència per arrabassar quota de mercat?. O quan els demanin que traslladin els centres productius fora de Catalunya, per evitar el boicot?. Què passarà quan.....?.
Que passarà quan l'Estat espanyol iniciï una nova crisis, ara per culpa del deute públic acumulat pel gobierno?. I quan esclatin conflictes socials tumultuaris -expressió atribuïda al moviment independentista sense cap mena de fonament- per culpa de la rebaixa de pensions, dels salaris de misèria o per la retallada de drets?. I quan torni a augmentar l'atur?. I quan l'exportació dels seus productes baixi a nivells més adients a la (manca) internacionalització de l'economia espanyola?. I si Espanya entra en fallida per culpa d'aquest monstruós deute acumulat?. I si.....?.
No tinc cap dubte que els alts executius que han fugit de Catalunya deuen haver sospesat els pros i contres de la decisió pressa. Tampoc tinc cap mena de dubte que aquesta decisió s'ha pres per motius de preferència política de cadascun d'ells. Perquè el seus cors espanyols van decidir escoltar el batec polític del govern d'Espanya abans que les raons econòmiques del seu cervell...... Ja s'ho trobaran!.
A Catalunya sorgiran nous empresaris i es crearan noves empreses que faran oblidar els executius pusil·lànimes i excessivament polititzats que van decidir marxar. Conqueriran el mercat que aquells van decidir ignorar. I en conqueriran de nous, a l'estranger però també a la península. A empreses i treballadors catalans mai ens han regalat res. No s'han sustentat gràcies al BOE o la burocràcia dels funcionaris, ni als negocis i influències fets a la llotja de cap camp de futbol. Els catalans som emprenedors i treballadors de mena i ho continuarem sent. Com sempre hem fet. Després dels Corpus de Sang i la guerra dels segadors els anys 1640-1652. Després de la destrucció feta per les tropes del Borbó l'any 1714. Després de la guerra civil dels anys 1936-1939..... No en tinc cap dubte, també ho tornarem a fer ara, després de l'aplicació del nou decret de Nova Planta del segle XXI, ara anomenat article 155 de la sagrada Constitució espanyola.
Quan a Catalunya tinguem la nostra pròpia constitució que ens protegeixi i l'estat independent que no se'ns posi en contra, aleshores tornaran a trucar a la porta..... No sé jo si llavors els deixarem entrar!. Catalunya, com Roma, no paga pas traïdors......
