Sembla que tot ja està decidit. D'una banda els independentistes caminem amb pas ferm, decidit i esperançat però també amb un pel d'angúnia i ànsia, amb impaciència al cap i a la fi, cap a la plena llibertat del nostre poble, cap el naixement d'un nou estat: la República de Catalunya. La qual assolirem a tot estirar el proper més d'octubre. Per part dels unionistes, però, succeeix tot el contrari. Es mostren nerviosos, esporuguits i amenaçadors. Tant si com no anuncien que no es celebrarà cap referèndum, que això de la independència és d'un radicalisme exacerbat i que només compte allò que la seva llei permet, que afinen els seus fiscals, que sentencien els seus jutges i tolera la seva policia. Fora d'aquí, fora de l'aixopluc de la seva constitució i la seva restreta interpretació excloent no existeix res. Ni legitimitat, ni drets, ni llibertats, ni principis democràtics.... Res de res fora d'Espanya!.
Així doncs, que més queda per dir?. Les postures estan decantades. Els arguments a favor de la independència, múltiples i variats, ja han estat exposats, defensats i debatuts profusament. Sense que hagin pogut ser rebatuts o confrontats amb els arguments favorables a la unitat amb Espanya. Senzillament, els arguments unionistes no existeixen!. No hi ha hagut cap mena d'oferta, contra-oferta, proposició o raonament sorgit des de la part unionista, mínimament creïble o engrescadora. Tot el seu capteniment ha estat dirigit a manipular la realitat de Catalunya a base d'amenaces, insults i mentides. Que si el procés és un cop d'estat, que esdevé una tirania, sou nazis i feixistes, sediciosos, anticonstitucionals, il·legítims i el diable amb cua, que volem el referèndum per dividir la societat, que propiciem la violència i l'enfrontament com els terroristes d'ETA..... Aquests han sigut alguns dels apel·latius i consideracions que ens han dedicat i encara dediquen amb la pretensió de seduir-nos perquè ens quedem amb ells, dins d'Espanya. I les magarrufes cap els catalans no han quedat només en paraules més o menys dolces o plenes d'afecte i estimació, si no que també podem trobar accions i decisions preses pels defensors de la unitat i de l'estatus quo vigent tan encisadores com pugin ser les continues i arbitraries impugnacions de lleis catalanes o de les declaracions polítiques aprovades pel Parlament, portant-les davant de l'ignominiós Tribunal Constitucional, amb la corresponent suspensió i il·legalització dictada a corre cuites i sense matisos ni contemplacions. Senzillament, perquè sospiten que poden esdevenir independentistes. O el desvergonyit boicot cap rodalies de Barcelona i l'aeroport de El Prat, en mans d'ADIF i AENA respectivament. Per no mencionar les inversions compromeses pel ministeri de Foment i mai executades. O l'assetjament policial cap a personalitats i institucions independentistes, sota l'excusa de que es tracta de l'actuació normal d'un estat de dret com és l'espanyol...... Un estat, per cert, que cada dia que passa evidència més les greus mancances democràtiques que pateix, la inexistència de la separació de poders que el caracteritza, la il·legitimitat de la policia patriòtica que el defensa i l'aclaparadora corrupció escampada per arreu, que emmerda des d'alguns ministeris i partits polítics d'àmbit estatal fins funcionaris d'alta volada o de manguitos i visera, passant per fiscals, jutges, banquers, periodistes, especuladors diversos i l'IBEX 35 en ple, tots ells sempre disposats a donar la raó -o imposar-la segons convingui- al govern de Mariano Rajoy Brey, màxim responsable d'aquest desgavell que s'ha tornat l'estat espanyol. Tot això només per posar uns quants exemples prou significatius de quin es el tarannà predominant dins l'unionisme: Negació dels principis democràtics i anorreament del sobiranisme amb tota mena d'armes, xantatges, amenaces i violència si calgués.....
Doncs bé!. Si tot està dit i beneït, de que podem parlar?. Un bon motiu per parlar és sobre què passarà a partir del 2 d'octubre. D'entrada, sigui quin sigui el resultat del referèndum res continuarà com fins ara. Si guanya el NO, s'haurà de tornar a parlar de l'encaix -impossible- de Catalunya a l'estat davant una Constitució que ha sigut tan manllevada pels mandataris espanyols, dels àmbits polítics, jurídics, policials, militars, periodístics, econòmics, culturals i socials, que és percebuda per la majoria de catalans com un amenaçador garrot que sovint ha topat contra els nostres caps i esquenes, com una peculiar forma d'imposició forçada enormement inclusiva. Literalment en el nostre cas, la lletra ha entrat i entrarà per l'esquena, si tot segueix igual. Ben segur que seria un etern tornar a començar. Per no arribar enlloc, certament!.
En canvi, el més probable -segur!- és que guanyi el SI. De forma neta i amplia. Amb una boníssima participació i un percentatge favorable a la independència per sobre del 60%, auguro. Aleshores podrem parlar en igualtat de condicions, de tu a tu, de quan i com ens repartim els actius i passius de l'antic estat benauradament traspassat, del mutu reconeixement de la realitat encetada per ambdues nacions i de com encarem la nova situació creada pels dos nous estats, amb la confiança d'arribar a acords beneficiosos tant per Espanya com per Catalunya. En definitiva, posar el punt i final a una situació anòmala i injusta per Catalunya i deslliurar Espanya d'un territori i una població que mai s'han sentit concernits amb la Castella eterna o l'Espanya irreal d'avui.
Parlar!. Pactar.....!. Enraonar!. Tres paraules plenes de seny i rauxa alhora. Tres mots que mai haurien d'haver sigut anorreats pel Govern d'Espanya. Tres verbs que no tenen res a veure amb amenaces, xantatges, imposicions, insults o violència. Ni amb insinuacions o advertiments d'utilitzar la força bruta contra els anhels democràtics de la majoria de catalans o la força legal -mai legitima en aquest cas- contra el patrimoni dels polítics independentistes. La responsabilitat de tot el que està passant entre Catalunya i Espanya, ha sigut primordialment d'un Govern i unes institucions posseïdores de tot el poder i la força de l'estat, prepotents i abusadores però tanmateix incapaces de reconèixer errors, abusos i arbitrarietats comesos, i plenament conscients d'haver instrumentalitzat aquest poder omnímode sovint a favor dels 666 -el nombre del diable!- o 6666 poderosos d'Espanya, no ve d'aquí, aixoplugats a Madrit contra els díscols i tossuts catalans, els quals mai ens hem sotmès ni resignat a les formes i maneres de la Castella d'abans i l'Espanya d'ara..... És just reconèixer però, que aquest mal també l'han patit i pateixen milions de ciutadans espanyols. El que encara fa més incompressible el seguidisme d'aquests mateixos ciutadans a favor del govern popular i del recolzament donat a la creuada desfermada contra Catalunya. Es com si no acceptessin que Catalunya trenques cadenes i ells es quedessin encadenats...... O tots moros o tots cristians, deuen pensar.
Pels catalans s'acaben tres segles de submissió i d'ocupació. Hem aguantat guerres sense quarter contra la nostra llengua, cultura i costums. Hem sofert la imposició d'un estat el qual mai ha sigut favorable a Catalunya i els catalans i sempre ens ha mirat de reüll i amb desconfiança, odi, enveja i deslleialtat. Fins i tot m'atraveixo a afirmar que les seves lleis, els seus fiscals, els seus jutges i la seva policia sempre han actuat amb l'objectiu de sotmetre Catalunya als modes i costums de Castella, com si d'un territori reconquerit es tractés. I les conseqüències resultants son que aquest comportament imperialista d'Espanya ha sigut percebut per molts catalans com una mena de colonialisme vuitcentista, passat de moda, que ha fet de Catalunya l'última colònia del Regne d'Espanya a la qual esprémer tot el suc fins la consumpció definitiva. Si tot això ho arrodonim amb la mala fe econòmica de l'estat espanyol mostrada per la manca secular d'inversió en infraestructures pressupostades però mai executades del tot, l'espoli fiscal disfressat de falsa solidaritat que des de sempre -i per sempre més!- patim els ciutadans catalans, i la consideració de Catalunya com un territori que té l'obligació de sotmetre's als interessos de l'Espanya hegemònica i omnipresent, tindrem el quadre complert......
No té que resultar estrany a ningú que Catalunya hagi decidit posar fi a tota aquesta anomalia històrica que ja dura massa. El referèndum no només es farà si no que també esdevé necessari i ineludible. I la independència de Catalunya resultant també serà positiva per a la nova Espanya. Perquè el sotrac que això representarà pels seus ciutadans tindrà conseqüències de catarsi col·lectiva. Podran fer foc nou i posar proa cap a una autèntica revolució social i personal que posi fi a una manera d'entendre l'estat com a patrimoni d'un pocs privilegiats -els 666 del diable!- per sobre del dret dels ciutadans, que al cap i a la fi tenen que ser i seran els veritables i únics beneficiaris d'ambdós estats renascuts i reeixits......Així sigui!.
Així doncs, que més queda per dir?. Les postures estan decantades. Els arguments a favor de la independència, múltiples i variats, ja han estat exposats, defensats i debatuts profusament. Sense que hagin pogut ser rebatuts o confrontats amb els arguments favorables a la unitat amb Espanya. Senzillament, els arguments unionistes no existeixen!. No hi ha hagut cap mena d'oferta, contra-oferta, proposició o raonament sorgit des de la part unionista, mínimament creïble o engrescadora. Tot el seu capteniment ha estat dirigit a manipular la realitat de Catalunya a base d'amenaces, insults i mentides. Que si el procés és un cop d'estat, que esdevé una tirania, sou nazis i feixistes, sediciosos, anticonstitucionals, il·legítims i el diable amb cua, que volem el referèndum per dividir la societat, que propiciem la violència i l'enfrontament com els terroristes d'ETA..... Aquests han sigut alguns dels apel·latius i consideracions que ens han dedicat i encara dediquen amb la pretensió de seduir-nos perquè ens quedem amb ells, dins d'Espanya. I les magarrufes cap els catalans no han quedat només en paraules més o menys dolces o plenes d'afecte i estimació, si no que també podem trobar accions i decisions preses pels defensors de la unitat i de l'estatus quo vigent tan encisadores com pugin ser les continues i arbitraries impugnacions de lleis catalanes o de les declaracions polítiques aprovades pel Parlament, portant-les davant de l'ignominiós Tribunal Constitucional, amb la corresponent suspensió i il·legalització dictada a corre cuites i sense matisos ni contemplacions. Senzillament, perquè sospiten que poden esdevenir independentistes. O el desvergonyit boicot cap rodalies de Barcelona i l'aeroport de El Prat, en mans d'ADIF i AENA respectivament. Per no mencionar les inversions compromeses pel ministeri de Foment i mai executades. O l'assetjament policial cap a personalitats i institucions independentistes, sota l'excusa de que es tracta de l'actuació normal d'un estat de dret com és l'espanyol...... Un estat, per cert, que cada dia que passa evidència més les greus mancances democràtiques que pateix, la inexistència de la separació de poders que el caracteritza, la il·legitimitat de la policia patriòtica que el defensa i l'aclaparadora corrupció escampada per arreu, que emmerda des d'alguns ministeris i partits polítics d'àmbit estatal fins funcionaris d'alta volada o de manguitos i visera, passant per fiscals, jutges, banquers, periodistes, especuladors diversos i l'IBEX 35 en ple, tots ells sempre disposats a donar la raó -o imposar-la segons convingui- al govern de Mariano Rajoy Brey, màxim responsable d'aquest desgavell que s'ha tornat l'estat espanyol. Tot això només per posar uns quants exemples prou significatius de quin es el tarannà predominant dins l'unionisme: Negació dels principis democràtics i anorreament del sobiranisme amb tota mena d'armes, xantatges, amenaces i violència si calgués.....
Doncs bé!. Si tot està dit i beneït, de que podem parlar?. Un bon motiu per parlar és sobre què passarà a partir del 2 d'octubre. D'entrada, sigui quin sigui el resultat del referèndum res continuarà com fins ara. Si guanya el NO, s'haurà de tornar a parlar de l'encaix -impossible- de Catalunya a l'estat davant una Constitució que ha sigut tan manllevada pels mandataris espanyols, dels àmbits polítics, jurídics, policials, militars, periodístics, econòmics, culturals i socials, que és percebuda per la majoria de catalans com un amenaçador garrot que sovint ha topat contra els nostres caps i esquenes, com una peculiar forma d'imposició forçada enormement inclusiva. Literalment en el nostre cas, la lletra ha entrat i entrarà per l'esquena, si tot segueix igual. Ben segur que seria un etern tornar a començar. Per no arribar enlloc, certament!.
En canvi, el més probable -segur!- és que guanyi el SI. De forma neta i amplia. Amb una boníssima participació i un percentatge favorable a la independència per sobre del 60%, auguro. Aleshores podrem parlar en igualtat de condicions, de tu a tu, de quan i com ens repartim els actius i passius de l'antic estat benauradament traspassat, del mutu reconeixement de la realitat encetada per ambdues nacions i de com encarem la nova situació creada pels dos nous estats, amb la confiança d'arribar a acords beneficiosos tant per Espanya com per Catalunya. En definitiva, posar el punt i final a una situació anòmala i injusta per Catalunya i deslliurar Espanya d'un territori i una població que mai s'han sentit concernits amb la Castella eterna o l'Espanya irreal d'avui.
Parlar!. Pactar.....!. Enraonar!. Tres paraules plenes de seny i rauxa alhora. Tres mots que mai haurien d'haver sigut anorreats pel Govern d'Espanya. Tres verbs que no tenen res a veure amb amenaces, xantatges, imposicions, insults o violència. Ni amb insinuacions o advertiments d'utilitzar la força bruta contra els anhels democràtics de la majoria de catalans o la força legal -mai legitima en aquest cas- contra el patrimoni dels polítics independentistes. La responsabilitat de tot el que està passant entre Catalunya i Espanya, ha sigut primordialment d'un Govern i unes institucions posseïdores de tot el poder i la força de l'estat, prepotents i abusadores però tanmateix incapaces de reconèixer errors, abusos i arbitrarietats comesos, i plenament conscients d'haver instrumentalitzat aquest poder omnímode sovint a favor dels 666 -el nombre del diable!- o 6666 poderosos d'Espanya, no ve d'aquí, aixoplugats a Madrit contra els díscols i tossuts catalans, els quals mai ens hem sotmès ni resignat a les formes i maneres de la Castella d'abans i l'Espanya d'ara..... És just reconèixer però, que aquest mal també l'han patit i pateixen milions de ciutadans espanyols. El que encara fa més incompressible el seguidisme d'aquests mateixos ciutadans a favor del govern popular i del recolzament donat a la creuada desfermada contra Catalunya. Es com si no acceptessin que Catalunya trenques cadenes i ells es quedessin encadenats...... O tots moros o tots cristians, deuen pensar.
Pels catalans s'acaben tres segles de submissió i d'ocupació. Hem aguantat guerres sense quarter contra la nostra llengua, cultura i costums. Hem sofert la imposició d'un estat el qual mai ha sigut favorable a Catalunya i els catalans i sempre ens ha mirat de reüll i amb desconfiança, odi, enveja i deslleialtat. Fins i tot m'atraveixo a afirmar que les seves lleis, els seus fiscals, els seus jutges i la seva policia sempre han actuat amb l'objectiu de sotmetre Catalunya als modes i costums de Castella, com si d'un territori reconquerit es tractés. I les conseqüències resultants son que aquest comportament imperialista d'Espanya ha sigut percebut per molts catalans com una mena de colonialisme vuitcentista, passat de moda, que ha fet de Catalunya l'última colònia del Regne d'Espanya a la qual esprémer tot el suc fins la consumpció definitiva. Si tot això ho arrodonim amb la mala fe econòmica de l'estat espanyol mostrada per la manca secular d'inversió en infraestructures pressupostades però mai executades del tot, l'espoli fiscal disfressat de falsa solidaritat que des de sempre -i per sempre més!- patim els ciutadans catalans, i la consideració de Catalunya com un territori que té l'obligació de sotmetre's als interessos de l'Espanya hegemònica i omnipresent, tindrem el quadre complert......
No té que resultar estrany a ningú que Catalunya hagi decidit posar fi a tota aquesta anomalia històrica que ja dura massa. El referèndum no només es farà si no que també esdevé necessari i ineludible. I la independència de Catalunya resultant també serà positiva per a la nova Espanya. Perquè el sotrac que això representarà pels seus ciutadans tindrà conseqüències de catarsi col·lectiva. Podran fer foc nou i posar proa cap a una autèntica revolució social i personal que posi fi a una manera d'entendre l'estat com a patrimoni d'un pocs privilegiats -els 666 del diable!- per sobre del dret dels ciutadans, que al cap i a la fi tenen que ser i seran els veritables i únics beneficiaris d'ambdós estats renascuts i reeixits......Així sigui!.
