Sembla que un cert grau de desesperació s'està apoderant de molts unionistes. Insisteixen en la tercera via com aquell que vol aturar una riuada amb les mans nues, per tal que l'aigua no inundi el seu jardí. És impossible. Alguns opinadors s'aferren a una hipotètica reforma constitucional com a solució davant del desafiament plantejant per la majoria de ciutadans catalans -almenys el 80%-. Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba, que es creuen socialistes però en realitat actuen com a mers lliberals -obedients adoradors dels mercats-, mostren un nivell de neguit que no podem amagar de cap manera. Tots dos diuen que el problema entre Catalunya i Espanya és polític i no jurídic, encara que cap dels dos no accepten que els catalans puguem decidir sobre la independència o no del nostre país. Demanen lleialtat i negociació, però dins de la Constitució i la legalitat que se'n deriva, es a dir, sota les regles del joc dictades i imposades per Madrit. El que vol dir amb les cartes marcades: sota la voluntat i desitjos dels magistrats del desprestigiat Constitucional; també dels partits popular i socialista, versió nacional-espanyolisme; o dels jutges del Suprem i de l'Audiencia Nacional, de reminiscències franquistes i sempre contraris a la llengua catalana; i molt particularment, de la caverna mediàtica madrilenya, entre altres. Ens haurien d'explicar com es pot negociar sobre un referèndum (que no accepten) i que pels catalans és irrenunciable, amb algú que no vol parlar (per exemple, Mariano Rajoy). O amb quin consens pensen reformar la Constitució (no ho vol el PP); o com mantindran la pastanaga ben alta quant ofereixen blindar competències sobre llengua, cultura, ensenyament o finances i economia, mentre el govern d'Espanya amb el recolzament de la formació conservadora promouen una vergonyosa campanya contra el català a València, les Balears i la Franja, insten a la supressió de la immersió lingüística a l'escola catalana i aplaudeixen les esbiaixades sentències del Tribunal Suprem i del Constitucional -en mans de jutges afins al PP i al PSOE, partits que no respecten la separació de poders de Montesquieu-, contra la legislació catalana sobre la llengua. O aproven lleis recentralitzadores com son la d'unitat de mercat, la reforma d'administració local o la LOMCE d'en Wert. I ho rematen ofegant les finances de la Generalitat amb disposicions arbitraries, imposicions no assumibles i exigències impossibles d'assolir.
El que en realitat volen els socialistes, tant a nivell de tot l'Estat com a nivell de la sucursal catalana d'en Pere Navarro, és guanyar temps. En castellà se'n diu marear la perdiz. Just el que vol aconseguir el Partit Popular!. L'objectiu d'ambdós és el mateix: que els catalans ens cansem, ens avorrim i per fi desistim dels nostres anhels. De la independència de Catalunya. I de passada, diluir i fins i tot destruir tant com puguin l'autogovern.
Aquest grau d'angoixa està esdevenint un tret propi de l'unionisme espanyolista. Però aquesta indissimulada ansietat tampoc els deixa veure el que està passant a Catalunya, ni d'adonar-se de la realitat que els envolta. I el que passa és que els ciutadans catalans no ens cansarem pas. Enlloc d'avorriment sentim renovades esperances en el futur per vindre. Les nostres il·lusions van creixen dia a dia, a mesura que augmenta la angúnia social-popular. El desconcert unionista s'incrementa sense parar. Ara ofereixen reformar la Constitució. Ahir ens convidaven a gaudir d'un vol per l'espai sideral o ens auguraven una vida de solitud i penúries a l'illa de Robinson Crusoe. I demà?. Què ens anunciaran?. Què ens desitjaran?. No ho sabem!. Ni ens importa gaire!.
El que si sabem és el que ha passat fins ara: El fracàs de la tercera via. Perquè la tercera via va ésser el vigent estatutet, convenientment raspallat per Guerra i sus muchachos a les Corts espanyoles, i malgrat tot recolzat -en referèndum- per la majoria de votants catalans. Dons bé, després d'aquesta odissea legal i parlamentaria d'impecable factura democràtica i d'incontestable normalitat política, les barroeres maniobres del PP, la por escènica del PSOE davant la tempesta mediàtica desfermada a Madrit i la potinera i maldestra intervenció del Tribunal Constitucional en darrera instància, van ser la causa del descarrilament d'un tren que discorria confiat i alegre cap a una destinació on mai va arribar... I desprès de tot això, encara gosen demanar-nos dialogar, pactar i acordar amb Espanya, quant els incompliments, les manipulacions, les deslleialtats i la grolleria del govern espanyol i de les principals institucions i partits de l'Estat fan impossible l'entesa?... Però si fins i tot han dilapidat la afamada conllevancia de Ortega y Gasset!.
Tot el que no passi pel dret a decidir dels ciutadans catalans no servirà per res. Les terceres vies estan esgotades. Les amenaces no ens impressionen. Estar dins o fora de la Unió Europea no és decisiu... La UE no és precisament una ganga, hores d'ara!. I units amb Espanya és com si estiguéssim flotant pel fred espai sideral o vivint en la dessolada illa de Robinson... Tal com afirma Mariano Rajoy per Catalunya!. L'ha encertat de ple!.
La solució del plet plantejat entre Catalunya i Espanya és permetre que els catalans votem lliurament sobre el futur que volem pel nostre país. El referèndum d'autodeterminació és la tercera via...!. Millor encara, és l'única via. Perquè cada dia som més els catalans que veiem en la independència de Catalunya l'esperança d'un futur potser costerut el principi, però millor per nosaltres i els nostres fills. Ho sento Sepharad, la tercera via va fracassar fa anys. I vosaltres sou els culpables. No és bo continuar perdent el temps. Perquè ara és el temps de la Via Catalana. Es temps de la independència.
El que en realitat volen els socialistes, tant a nivell de tot l'Estat com a nivell de la sucursal catalana d'en Pere Navarro, és guanyar temps. En castellà se'n diu marear la perdiz. Just el que vol aconseguir el Partit Popular!. L'objectiu d'ambdós és el mateix: que els catalans ens cansem, ens avorrim i per fi desistim dels nostres anhels. De la independència de Catalunya. I de passada, diluir i fins i tot destruir tant com puguin l'autogovern.
Aquest grau d'angoixa està esdevenint un tret propi de l'unionisme espanyolista. Però aquesta indissimulada ansietat tampoc els deixa veure el que està passant a Catalunya, ni d'adonar-se de la realitat que els envolta. I el que passa és que els ciutadans catalans no ens cansarem pas. Enlloc d'avorriment sentim renovades esperances en el futur per vindre. Les nostres il·lusions van creixen dia a dia, a mesura que augmenta la angúnia social-popular. El desconcert unionista s'incrementa sense parar. Ara ofereixen reformar la Constitució. Ahir ens convidaven a gaudir d'un vol per l'espai sideral o ens auguraven una vida de solitud i penúries a l'illa de Robinson Crusoe. I demà?. Què ens anunciaran?. Què ens desitjaran?. No ho sabem!. Ni ens importa gaire!.
El que si sabem és el que ha passat fins ara: El fracàs de la tercera via. Perquè la tercera via va ésser el vigent estatutet, convenientment raspallat per Guerra i sus muchachos a les Corts espanyoles, i malgrat tot recolzat -en referèndum- per la majoria de votants catalans. Dons bé, després d'aquesta odissea legal i parlamentaria d'impecable factura democràtica i d'incontestable normalitat política, les barroeres maniobres del PP, la por escènica del PSOE davant la tempesta mediàtica desfermada a Madrit i la potinera i maldestra intervenció del Tribunal Constitucional en darrera instància, van ser la causa del descarrilament d'un tren que discorria confiat i alegre cap a una destinació on mai va arribar... I desprès de tot això, encara gosen demanar-nos dialogar, pactar i acordar amb Espanya, quant els incompliments, les manipulacions, les deslleialtats i la grolleria del govern espanyol i de les principals institucions i partits de l'Estat fan impossible l'entesa?... Però si fins i tot han dilapidat la afamada conllevancia de Ortega y Gasset!.
Tot el que no passi pel dret a decidir dels ciutadans catalans no servirà per res. Les terceres vies estan esgotades. Les amenaces no ens impressionen. Estar dins o fora de la Unió Europea no és decisiu... La UE no és precisament una ganga, hores d'ara!. I units amb Espanya és com si estiguéssim flotant pel fred espai sideral o vivint en la dessolada illa de Robinson... Tal com afirma Mariano Rajoy per Catalunya!. L'ha encertat de ple!.
La solució del plet plantejat entre Catalunya i Espanya és permetre que els catalans votem lliurament sobre el futur que volem pel nostre país. El referèndum d'autodeterminació és la tercera via...!. Millor encara, és l'única via. Perquè cada dia som més els catalans que veiem en la independència de Catalunya l'esperança d'un futur potser costerut el principi, però millor per nosaltres i els nostres fills. Ho sento Sepharad, la tercera via va fracassar fa anys. I vosaltres sou els culpables. No és bo continuar perdent el temps. Perquè ara és el temps de la Via Catalana. Es temps de la independència.
