Les CUP no volen Artur Mas, perquè estan en contra dels lideratges unipersonals. Les CUP prenen les decisions en assemblea, no pas en una executiva de partit. Les CUP volen la independència de Catalunya, però prioritzen l'agenda social..... Em cauen bé les CUP!.
Em fan recordar els temps de l'universitat. Vaig tenir la desgràcia d'iniciar els meus estudis cap els últims anys de la dictadura, temps convulsos i perillosos pels qui crèiem -i creiem!- que la democràcia -l'autèntica democràcia, no l'espanyolíssima democràcia orgànica- era l'única solució engrescadora i esperançadora pels ciutadans catalans i de la resta de l'Estat. Aleshores cada dos per tres els estudiants, joves i entusiastes, fèiem moltes assemblees per combatre i canviar el regim, criticar-lo abrandadament i per prendre les decisions, resolucions i acords necessaris per tombar a Franco, els seus ministres, l'Opus Dei, la Falange, el Movimiento Nacional i fins i tot els Prínceps d'Espanya. He de confessar que jo assistia a les reunions sense parlar gaire. Sempre m'ha fet vergonya fer-ho en públic Era jove, ingenu i tímid.... Com soc ara, encara que malauradament només conservo la joventut d'esperit!. Aquesta circumstància em permetia, però, obrir molt els ulls i les orelles i adonar-me de tot el que estava passant al meu voltant.
D'entrada, la veu cantant la portaven els delegats escollits democràticament. Damunt de la tarima, un pel altius, marcaven els temps, l'agenda, donaven la paraula, feien el recompte de vots..... Però el més interessant passava a la platea. Quasi tothom romania callat. Millor dit, parlant en veu baixa amb els veïns. De tant en tant aplaudien, xiulaven o gesticulaven una intervenció feta per un agosarat company, tant jove, idealista i ingenu com la resta de la assemblea. Però.... hi havien excepcions!. Sempre prenien la paraula dos o tres companys -un pel més granadets que la resta- que aparentment debatien entre ells, mentre gesticulaven tant o més que la resta, cridaven més alt i acaparaven més temps la paraula, monopolitzant el diàleg, per acabar imposant les seves opinions o no permetre arribar a cap mena de resultat, ni propostes, ni res de res.... Eren els infiltrats!. Eren les rates de claveguera d'aleshores...!. Tan franquistes com els d'ara!. Eren els que boicotejaven les assemblees i que feien que es comencés discutint per fer una vaga, o una manifestació, o donar suport als treballadors de la SEAT, o al professor Sacristán però s'acabés acordant fer una nova assemblea per decidir on podríem reunir-nos per poder votar si els treballadors de la SEAT mereixen o no el nostre suport..... Missió complerta!. Els anys transcorreguts i l'experiència acumulada em permeten ara, quaranta cinc anys després, reflexionar, adonar-me i retraurem la innocència i credulitat que aleshores patia.... Jo i tots els meus companys!.
Sovint les assemblees acabaven abruptament. Uns companys de primer entraven sobtadament a l'aula mentre, esparverats, cridaven: "Els grisos, els grisos....!. Ens han rodejat!". Llavors, els alumnes sortíem amb el DNI entre les dents desfilant ordenadament al llarg d'un passadís d'energumens malcarats vestits de gris. Ens identificaven i els més significats assembleistes eren detinguts. I també els infiltrats eren separats de la resta i aparentment retinguts.... perquè pogueren informar reservadament els seus superiors!. A la següent assemblea apareixien dos o tres nous companys els quals, curiosament, feien i deien el mateix que els desapareguts.....
Les CUP són una formació política assembleària. No són tan joves i se suposa que tampoc tan ingenus com érem nosaltres. Són més transversals i saberuts que els inexperts estudiants dels anys setanta. Ara ja no els fan sortir amb el DNI a la boca, però malgrat tot..... estan segurs que no hi ha infiltrats entre les seves files?. Els grisos ja no són tan grisos però les rates de claveguera continuen sent les mateixes i continuen treballant activament al servei de l'Estat.... Sense cap mena de contemplacions, per cert!. Estan segurs que quan parlen de la independència, els infiltrats no els (im)posen subtilment pals a les rodes proposant condicions que el temps i les circumstancies converteixen en in-assumibles?. Ara com ara, se'm acudeix aquesta condició sine qua non de no votar la investidura de Artur Mas. És racional vetar la seva candidatura sota l'argument que es culpable d'haver retallat l'estat de benestar català?. Madrid i Brussel·les -i Merkel!- estan exemptes de culpes?. És just assenyalar-lo a ell com a culpable de corrupció, sense probes fefaents i contrastades?. És lògic voler imposar el candidat a la presidència de la Generalitat al grup majoritari -tant com sis vegades més gran que les CUP!-, perquè el que proposen Junts pel Si representa el passat que volem superar....?.
Les CUP, que em cauen molt bé, tenen l'utopia com a guia. Son idealistes i estan sobrats de principis. Tenen les mans netes i les idees clares. Però.... no són d'eixe món!. Malauradament!. No pacten, perquè no negocien. No parlen, perquè només debaten. No volen lideratges personals perquè tenen por i odi al lideratge. No fan política -amb minúscules- mundana perquè fan POLÍTICA -amb majúscules- de veritat, a l'engròs, sense assumir compromisos de governança, perquè els governs fan nosa. Volen adaptar la realitat de la vida a una realitat virtual i utòpica, on les normes són prescindibles -en molts casos així és!- i el capitalisme és una merda -hi estic totalment d'acord!-.....
Però el món real s'entesta en ser completament oposat als seus desitjos. I la vida real s'imposa per damunt de la virtualitat cupaire. Fer de la seva posició una pètria i inamovible imposició, com si de la Constitució espanyola es tractés, no és un altre cosa que fer el joc a Madrit. És fer allò que l'unionisme espanyol no ha aconseguit ni aconseguirà mai: aturar el procés que ens ha de dur a la independència.
Només passarà si les CUP els fan la feina bruta.
Em fan recordar els temps de l'universitat. Vaig tenir la desgràcia d'iniciar els meus estudis cap els últims anys de la dictadura, temps convulsos i perillosos pels qui crèiem -i creiem!- que la democràcia -l'autèntica democràcia, no l'espanyolíssima democràcia orgànica- era l'única solució engrescadora i esperançadora pels ciutadans catalans i de la resta de l'Estat. Aleshores cada dos per tres els estudiants, joves i entusiastes, fèiem moltes assemblees per combatre i canviar el regim, criticar-lo abrandadament i per prendre les decisions, resolucions i acords necessaris per tombar a Franco, els seus ministres, l'Opus Dei, la Falange, el Movimiento Nacional i fins i tot els Prínceps d'Espanya. He de confessar que jo assistia a les reunions sense parlar gaire. Sempre m'ha fet vergonya fer-ho en públic Era jove, ingenu i tímid.... Com soc ara, encara que malauradament només conservo la joventut d'esperit!. Aquesta circumstància em permetia, però, obrir molt els ulls i les orelles i adonar-me de tot el que estava passant al meu voltant.
D'entrada, la veu cantant la portaven els delegats escollits democràticament. Damunt de la tarima, un pel altius, marcaven els temps, l'agenda, donaven la paraula, feien el recompte de vots..... Però el més interessant passava a la platea. Quasi tothom romania callat. Millor dit, parlant en veu baixa amb els veïns. De tant en tant aplaudien, xiulaven o gesticulaven una intervenció feta per un agosarat company, tant jove, idealista i ingenu com la resta de la assemblea. Però.... hi havien excepcions!. Sempre prenien la paraula dos o tres companys -un pel més granadets que la resta- que aparentment debatien entre ells, mentre gesticulaven tant o més que la resta, cridaven més alt i acaparaven més temps la paraula, monopolitzant el diàleg, per acabar imposant les seves opinions o no permetre arribar a cap mena de resultat, ni propostes, ni res de res.... Eren els infiltrats!. Eren les rates de claveguera d'aleshores...!. Tan franquistes com els d'ara!. Eren els que boicotejaven les assemblees i que feien que es comencés discutint per fer una vaga, o una manifestació, o donar suport als treballadors de la SEAT, o al professor Sacristán però s'acabés acordant fer una nova assemblea per decidir on podríem reunir-nos per poder votar si els treballadors de la SEAT mereixen o no el nostre suport..... Missió complerta!. Els anys transcorreguts i l'experiència acumulada em permeten ara, quaranta cinc anys després, reflexionar, adonar-me i retraurem la innocència i credulitat que aleshores patia.... Jo i tots els meus companys!.
Sovint les assemblees acabaven abruptament. Uns companys de primer entraven sobtadament a l'aula mentre, esparverats, cridaven: "Els grisos, els grisos....!. Ens han rodejat!". Llavors, els alumnes sortíem amb el DNI entre les dents desfilant ordenadament al llarg d'un passadís d'energumens malcarats vestits de gris. Ens identificaven i els més significats assembleistes eren detinguts. I també els infiltrats eren separats de la resta i aparentment retinguts.... perquè pogueren informar reservadament els seus superiors!. A la següent assemblea apareixien dos o tres nous companys els quals, curiosament, feien i deien el mateix que els desapareguts.....
Les CUP són una formació política assembleària. No són tan joves i se suposa que tampoc tan ingenus com érem nosaltres. Són més transversals i saberuts que els inexperts estudiants dels anys setanta. Ara ja no els fan sortir amb el DNI a la boca, però malgrat tot..... estan segurs que no hi ha infiltrats entre les seves files?. Els grisos ja no són tan grisos però les rates de claveguera continuen sent les mateixes i continuen treballant activament al servei de l'Estat.... Sense cap mena de contemplacions, per cert!. Estan segurs que quan parlen de la independència, els infiltrats no els (im)posen subtilment pals a les rodes proposant condicions que el temps i les circumstancies converteixen en in-assumibles?. Ara com ara, se'm acudeix aquesta condició sine qua non de no votar la investidura de Artur Mas. És racional vetar la seva candidatura sota l'argument que es culpable d'haver retallat l'estat de benestar català?. Madrid i Brussel·les -i Merkel!- estan exemptes de culpes?. És just assenyalar-lo a ell com a culpable de corrupció, sense probes fefaents i contrastades?. És lògic voler imposar el candidat a la presidència de la Generalitat al grup majoritari -tant com sis vegades més gran que les CUP!-, perquè el que proposen Junts pel Si representa el passat que volem superar....?.
Les CUP, que em cauen molt bé, tenen l'utopia com a guia. Son idealistes i estan sobrats de principis. Tenen les mans netes i les idees clares. Però.... no són d'eixe món!. Malauradament!. No pacten, perquè no negocien. No parlen, perquè només debaten. No volen lideratges personals perquè tenen por i odi al lideratge. No fan política -amb minúscules- mundana perquè fan POLÍTICA -amb majúscules- de veritat, a l'engròs, sense assumir compromisos de governança, perquè els governs fan nosa. Volen adaptar la realitat de la vida a una realitat virtual i utòpica, on les normes són prescindibles -en molts casos així és!- i el capitalisme és una merda -hi estic totalment d'acord!-.....
Però el món real s'entesta en ser completament oposat als seus desitjos. I la vida real s'imposa per damunt de la virtualitat cupaire. Fer de la seva posició una pètria i inamovible imposició, com si de la Constitució espanyola es tractés, no és un altre cosa que fer el joc a Madrit. És fer allò que l'unionisme espanyol no ha aconseguit ni aconseguirà mai: aturar el procés que ens ha de dur a la independència.
Només passarà si les CUP els fan la feina bruta.
