Poc a poc la realitat es va decantant cap allà on es troba veritablement assentada. Realitat i veritat són dos conceptes que van íntimament units. Encara que això, a Espanya, no sempre és així. Si observem el procés endegat a Catalunya, les opinions de les formacions polítiques espanyoles tot i oferir matisos i diferències, sempre acaben coincidint amb un punt: la independència de Catalunya no és possible ni desitjable. Els uns ho manifesten entre grans escarafalls, agressivitat verbal, insults, mentides i persecució jurídic-polític-policial. Aquests són els cassos del PP, C's, UPyD i diverses entitats creades expressament per oposar-se i combatre els anhels i esperances dels catalans. Altres són més subtils, aparentment més comprensius cap el fet català. Els socialistes, tant els espanyols com els catalans, també IU-ICV i Podemos, prefereixen mostrar-se més dialogants. Imperativament pactistes. Es troben en perpètua recerca de la anomenada tercera via, una espècie d'utopia il·lusòria que esdevé l'excusa perfecta per canviar el mínim possible la dependència de Catalunya amb Espanya. Ofereixen més federalisme, quasi confederalisme, ser estat lliure associat, el reconeixement de la realitat de Catalunya com a nació i mil caramels més amb l'intenció de seduir-nos i desactivar el nostre independentisme. Ho fan amb tan poca traça, convicció i arguments tan peregrins que esdevenen increïbles. Aquesta és la forma que tenen de negar el dret d'autodeterminació dels catalans, el qual circumscriuen al fet constitucional espanyol. Es a dir, dret a decidir si, exercit per tots els espanyols i sempre que sigui per romandre dins d'Espanya.
Com ja he dit, la realitat es va decantant. Hores d'ara la posició guanyadora a Espanya és la defensada pel unionisme españolista de caire més ultra-nacionalista. El més agressiu i excloent de tots. L'altre opció, per tèbia i poc creïble no ha reeixit. Per tant, és per això que han denunciat al president de la Generalitat i dues conselleres de govern per haver permès que els ciutadans votéssim el 9 de novembre passat. També és per això que el govern d'Espanya porta davant del seu Tribunal Constitucional qualsevol decisió pressa per l'executiu català per entorpir la governació de Catalunya. I aprova lleis, reglaments, normes i decrets envaint descaradament competències emparades per la seva constitució com a pròpies de Catalunya. És una peculiar forma de mostrar lleialtat cap una institució plenament constitucional, com ara la Generalitat de Catalunya. Per aquesta mateixa raó, les inversions estatals a Catalunya quasi han desaparegut malgrat promeses fetes pels diferents ministres. O s'estan anunciant inversions en altres comunitats autònomes, per exemple el corredor ferroviari central, que perjudiquen inversions estratègiques -i molt necessàries- a Catalunya.
En definitiva, l'Espanya d'en Rajoy i companyia sembla que ha assumit per fi que Catalunya esdevindrà un estat lliure i sobirà més aviat que tard. En conseqüència no inverteix a Catalunya ni tant sols els impostos catalans recaptats per la hisenda estatal, desvia inversions cap altres territoris peninsulars més afins, boicoteja les finances catalanes i retarda al màxim el pagament de les bestretes a compte del finançament que corresponen al Principat, o promou campanyes contra el frau fiscal concentrant-les fonamentalment sobre contribuents catalans. Tot això ho fan per posar tants pals a les rodes catalanes com pugin per fer fracassar des de bon principi la independència de Catalunya.
Aquesta actitud, però, és la que acabarà provocant l'acceleració de tot el procés. Si Espanya ens va posant contra l'espassa i la paret, no ens quedarà cap altre alternativa de la defensa pròpia per una qüestió de mera supervivència nacional. I acabarem deixant de pagar tots els nostres impostos i cotitzacions socials a l'hisenda espanyola, desobeirem les lleis, jutges i policia castellanes, els tribunals de justícia i constitucional i finalment al mateix govern d'Espanya. S'haurà iniciat la ruptura definitiva. Si així ho volen, així ho tindran. Després és penediran d'haver-ho provocat. Perquè, per exemple, Catalunya no tindrà perquè assumir part del deute públic espanyol, ni estarà obligada a permetre la lliure circulació cap Europa de les mercaderies espanyoles per territori català, ni tindrem que seguir suportant la discriminació dels nostres ports, aeroports, trens i autopistes, ni finançant inversions anti-econòmiques, et...
L'escenari que la intransigència i sectarisme espanyols poden provocar, serà dolent per Catalunya i els catalans encara que sigui transitòriament. Però serà nefast per Espanya i els espanyols..... Fins i tot tindrà incidència a la UE. Espanya perdrà el 20% del PIB, quasi el 30% de les exportacions i de la recaptació d'impostos i cotitzacions socials, el deute públic del regne d'Espanya remuntarà fins més enllà del 130% del PIB. I moltes cosses més. De veritat a Espanya l'interessa causar mal als catalans a base de fer la punyeta grollerament....?. No seria millor per Espanya arribar a un acord just i equitatiu ambdues nacions, mirant més el futur que l'agressiu passat?.
Si l'Estat espanyol es comença a fer l'idea que la independència de Catalunya està propera, el millor que pot fer és negociar la ruptura lleialment perquè sigui el menys traumàtica possible.... Especialment per Espanya, perquè per Catalunya sempre serà millor -fins i tot si exercim la DUI- que continuar units com fins ara. Per tant la independència és inevitable. Amb o sense acord previ.
Com ja he dit, la realitat es va decantant. Hores d'ara la posició guanyadora a Espanya és la defensada pel unionisme españolista de caire més ultra-nacionalista. El més agressiu i excloent de tots. L'altre opció, per tèbia i poc creïble no ha reeixit. Per tant, és per això que han denunciat al president de la Generalitat i dues conselleres de govern per haver permès que els ciutadans votéssim el 9 de novembre passat. També és per això que el govern d'Espanya porta davant del seu Tribunal Constitucional qualsevol decisió pressa per l'executiu català per entorpir la governació de Catalunya. I aprova lleis, reglaments, normes i decrets envaint descaradament competències emparades per la seva constitució com a pròpies de Catalunya. És una peculiar forma de mostrar lleialtat cap una institució plenament constitucional, com ara la Generalitat de Catalunya. Per aquesta mateixa raó, les inversions estatals a Catalunya quasi han desaparegut malgrat promeses fetes pels diferents ministres. O s'estan anunciant inversions en altres comunitats autònomes, per exemple el corredor ferroviari central, que perjudiquen inversions estratègiques -i molt necessàries- a Catalunya.
En definitiva, l'Espanya d'en Rajoy i companyia sembla que ha assumit per fi que Catalunya esdevindrà un estat lliure i sobirà més aviat que tard. En conseqüència no inverteix a Catalunya ni tant sols els impostos catalans recaptats per la hisenda estatal, desvia inversions cap altres territoris peninsulars més afins, boicoteja les finances catalanes i retarda al màxim el pagament de les bestretes a compte del finançament que corresponen al Principat, o promou campanyes contra el frau fiscal concentrant-les fonamentalment sobre contribuents catalans. Tot això ho fan per posar tants pals a les rodes catalanes com pugin per fer fracassar des de bon principi la independència de Catalunya.
Aquesta actitud, però, és la que acabarà provocant l'acceleració de tot el procés. Si Espanya ens va posant contra l'espassa i la paret, no ens quedarà cap altre alternativa de la defensa pròpia per una qüestió de mera supervivència nacional. I acabarem deixant de pagar tots els nostres impostos i cotitzacions socials a l'hisenda espanyola, desobeirem les lleis, jutges i policia castellanes, els tribunals de justícia i constitucional i finalment al mateix govern d'Espanya. S'haurà iniciat la ruptura definitiva. Si així ho volen, així ho tindran. Després és penediran d'haver-ho provocat. Perquè, per exemple, Catalunya no tindrà perquè assumir part del deute públic espanyol, ni estarà obligada a permetre la lliure circulació cap Europa de les mercaderies espanyoles per territori català, ni tindrem que seguir suportant la discriminació dels nostres ports, aeroports, trens i autopistes, ni finançant inversions anti-econòmiques, et...
L'escenari que la intransigència i sectarisme espanyols poden provocar, serà dolent per Catalunya i els catalans encara que sigui transitòriament. Però serà nefast per Espanya i els espanyols..... Fins i tot tindrà incidència a la UE. Espanya perdrà el 20% del PIB, quasi el 30% de les exportacions i de la recaptació d'impostos i cotitzacions socials, el deute públic del regne d'Espanya remuntarà fins més enllà del 130% del PIB. I moltes cosses més. De veritat a Espanya l'interessa causar mal als catalans a base de fer la punyeta grollerament....?. No seria millor per Espanya arribar a un acord just i equitatiu ambdues nacions, mirant més el futur que l'agressiu passat?.
Si l'Estat espanyol es comença a fer l'idea que la independència de Catalunya està propera, el millor que pot fer és negociar la ruptura lleialment perquè sigui el menys traumàtica possible.... Especialment per Espanya, perquè per Catalunya sempre serà millor -fins i tot si exercim la DUI- que continuar units com fins ara. Per tant la independència és inevitable. Amb o sense acord previ.
