Totes aquelles persones que defensen aquesta mena d'ultra capitalisme neo-llibertari que hores d'ara ens esclavitza a tots plegats, no haurien d'oblidar pas que la fi de la història tal com recull el llibre de Francis Fukuyama La Fi de l'Història i l'últim home, només és el pretensiós títol d'un assaig publicat l'any 1992. Ras i curt, la tesis defensada a les seves pàgines és que la història s'ha acabat, ja que després de la guerra freda i la victòria del capitalisme enfront del comunisme, no te sentit continuar l'interminable lluita entre les diferents ideologies. El món final resultant està basat en la democràcia liberal i en la prosperitat generalitzada. En definitiva, "la fi de la història significaria la fi de les guerres y de les revolucions sagnants. Conseqüentment, els homes satisfaran les seves necessitats mitjançant l'activitat econòmica, sense tenir que arriscar les vides en aquestes batalles". Fukuyama continua la seva faula amb lloes i elogis sobre l'economia de mercat, els governs representatius i la prevalença dels drets jurídics per damunt de tot. Alhora, diu, ha arribat el torn de la ciència, de la globalització econòmica i política i de la nul·la intromissió de l'Estat -la maleïda des-regulació!- en els negocis, per tal de facilitar el moviment del capital -privat, per descomptat- amb la major llibertat i seguretat jurídica que sigui possible imposar.
Aquest fragment correspon al meu article titulat LA FI DE LA HISTÒRIA .... O EL BUCLE ETERN, publicat l'u de maig de 2012. Ve a compte per l'aparició d'aquest fenomen anomenat Podemos i l'incidència que te a l'escenari de l'Estat i en les formacions polítiques que fins ara s'han anat repartint el poder, influències i privilegis sense que hagin canviat gaire la realitat a la qual han vingut sotmetent els matxucats ciutadans d'aquest malaguanyat Estat. El partidisme bicèfal -la mateixa moneda amb dues cares- que representen populars i socialistes, han causat tan gran desencís dins la societat que ara els ciutadans s'han fixat obsessivament en els que semblen oferir renovades esperances i més comprensió i garanties sobre les seves tribulacions i necessitats. Podemos -un veritable clau roent- està composat per joves professors universitaris, preferentment de ciències polítiques, que parlen un llenguatge popular i diuen cosses que són molt grates a les esgotades oïdes de gent descoratjada, com succeeix actualment a l'Estat espanyol. Sentir parlar de "acabar amb la casta i els seus privilegis", "no pagar el deute públic i sotmetre'l a una auditoria", "denunciar les portes giratòries que utilitzen PPSOE", "fer pagar més impostos als rics" o "que la gent es pugui jubilar als seixanta anys", sona a música celestial a tots aquells que són a l'atur sense prestacions, o han tingut que emigrar per guanyar-se les garrofes com van fer els seus avis, no poden pagar-se les medicines ni la calefacció, han deixat els estudis per manca de recursos o tenen que alimentar als seus fills i nets amb una minsa pensió de jubilació. Però......
Sempre hi ha un però. Podemos ha esdevingut un artefacte polític que creix i s'engreixa a cops de demagògia i populisme. Són una andròmina creada per aconseguir el poder -com pretén qualsevol altre partit polític-; volen substituir l'anomenada casta -PPSOE- per una mena de crosta d'hipsters universitaris -en altres temps se'n deien penenes-, preferentment madrilenys -però també d'altres llocs-, els quals es vanten de ser patriotes espanyols i es presenten com a defensors de les clases populars, encara que demanen i accepten els vots de qualsevol procedència -de dretes, centre o esquerres-. Creuen que han aconseguit allò que va anunciar Fukuyama: menysprear i ignorar l'eterna lluita entre les diferents ideologies!. Per tal d'acollir en el seu sí a tothom ja han començat a matissar els eslògans electorals -veritable propaganda, no pas programa de govern!- que fins ara han vingut utilitzant. Continuen volent substituir la casta per la crosta, però per que la casta no s'espanti ara diuen que pagaran el deute re-negociant-lo acuradament.... amb la casta de sempre!. La jubilació serà als seixanta cinc anys i no als seixanta. Pel que fa a la promesa de renta bàsica universal, ara reconeixen que no poden contemplar-la. Es declaren rupturistes -encara que són reformistes- i defensen la regeneració de la vida política, econòmica i social, igual que fan C's o fins i tot el mateix PPSOE. Demanen paciència i seny als catalans per reformar primer la Constitució, i després poder encaixar -potser amb calçador?- els anhels de llibertat i sobirana -compartida- de Catalunya dins de l'Estat. El dret a decidir el fan extensible a tots els afers quotidians i a tothom -ep, tot el poble espanyol!-, menys per que els catalans pugem votar sobre l'autodeterminació dels nostre país. Amb desvergonyida prepotència i un punt de superba ja es veuen governant abans d'haver guanyat cap elecció... I, per descomptat, el seu líder no s'abraçarà mai amb Artur Mas, l'autèntica bestia negra de l'espanyolisme, tesis per cert compartida per tot partit espanyolista, com Déu mana....
Roda el món i torna al born, diu la vella dita catalana. Podemos serà més del mateix. Al principi generarà il·lusió i renovades esperances. Com al seu dia van fer l'ara caducada i petrificada Constitució espanyola, l'adveniment de la democràcia -hores d'ara malmesa- i el re-naixement dels partits polítics -singularment el PSOE-. Líders carismàtics com Suárez i González ens van guiar per l'engrescador entrellat de la democràcia parlamentària i ens van ficar dins l'ubèrrima Europa. Però van acabar desencisant-nos per la seva falta d'honestedat política. Altres cabdills vacus i vulgars -Aznar, Rodríguez-Zapatero, Rajoy- van enllestir la feina re-matant els anhels i il·lusions de la gent, arrossegant les nostres passes cap a la desconfiança, per la manca de senderi i credibilitat de l'administració pública fent-nos dubtar fins i tot de l'honradesa dels partits i institucions, i dels principals dirigents i governants de l'Estat. I així, fins ara.
La Historia forma un infinit bucle, recaragolant-se sobre si mateix. La lluita contra l'injustícia, les arbitrarietats, els abusos, la manca de llibertat, esdevé inacabable. I ara, insuportable. Ja va succeir a Amèrica i França al passat. Es va estendre per tota Europa. Va provocar revoltes i cruels guerres. Es va expandir per tot el Globus terraqüi. Fins els nostres dies. I torna a començar. Quanta lluita queda per fer, en el nostre propi benefici!. Quantes constitucions resten per escriure!. En aquest interminable camí es renoven esperances i anhels. De tan en tan s'aconsegueixen engrunes de justícia i llibertat. I aquests èxits momentanis i parcials són els que ens permeten als humans avançar, prosperar i creure en un futur millor i més just pels nostres fills....
Aquest és el camí que hem endegat la majoria de ciutadans catalans. Res i ningú ens aturarà. Ni Podemos, ni el Partit Popular i molt menys el Socialista. Ni els jutges, fiscals, policia o exercit espanyols. Ni la troika ni els mercats del món. I molt menys l'egoisme o les flaqueses i equivocacions que sovint caracteritzen el nostre tarannà. Sabem lo costerut que és el camí. Coneixem els entrebancs naturals i artificials que trobarem al nostre pas. Els vencerem. Tenim molt present les dificultats que ens esperen en arribar a la meta desitjada i més enllà. Però no defallirem. El nostre objectiu és massa important per abandonar abans d'aconseguir-ho. Més d'hora que tard aconseguirem la independència del nostre país: Catalunya.... I tornem-hi!. El bucle tornarà a recaragolar-se sobre si mateix..... I roda el món i torna al born.
Aquest fragment correspon al meu article titulat LA FI DE LA HISTÒRIA .... O EL BUCLE ETERN, publicat l'u de maig de 2012. Ve a compte per l'aparició d'aquest fenomen anomenat Podemos i l'incidència que te a l'escenari de l'Estat i en les formacions polítiques que fins ara s'han anat repartint el poder, influències i privilegis sense que hagin canviat gaire la realitat a la qual han vingut sotmetent els matxucats ciutadans d'aquest malaguanyat Estat. El partidisme bicèfal -la mateixa moneda amb dues cares- que representen populars i socialistes, han causat tan gran desencís dins la societat que ara els ciutadans s'han fixat obsessivament en els que semblen oferir renovades esperances i més comprensió i garanties sobre les seves tribulacions i necessitats. Podemos -un veritable clau roent- està composat per joves professors universitaris, preferentment de ciències polítiques, que parlen un llenguatge popular i diuen cosses que són molt grates a les esgotades oïdes de gent descoratjada, com succeeix actualment a l'Estat espanyol. Sentir parlar de "acabar amb la casta i els seus privilegis", "no pagar el deute públic i sotmetre'l a una auditoria", "denunciar les portes giratòries que utilitzen PPSOE", "fer pagar més impostos als rics" o "que la gent es pugui jubilar als seixanta anys", sona a música celestial a tots aquells que són a l'atur sense prestacions, o han tingut que emigrar per guanyar-se les garrofes com van fer els seus avis, no poden pagar-se les medicines ni la calefacció, han deixat els estudis per manca de recursos o tenen que alimentar als seus fills i nets amb una minsa pensió de jubilació. Però......
Sempre hi ha un però. Podemos ha esdevingut un artefacte polític que creix i s'engreixa a cops de demagògia i populisme. Són una andròmina creada per aconseguir el poder -com pretén qualsevol altre partit polític-; volen substituir l'anomenada casta -PPSOE- per una mena de crosta d'hipsters universitaris -en altres temps se'n deien penenes-, preferentment madrilenys -però també d'altres llocs-, els quals es vanten de ser patriotes espanyols i es presenten com a defensors de les clases populars, encara que demanen i accepten els vots de qualsevol procedència -de dretes, centre o esquerres-. Creuen que han aconseguit allò que va anunciar Fukuyama: menysprear i ignorar l'eterna lluita entre les diferents ideologies!. Per tal d'acollir en el seu sí a tothom ja han començat a matissar els eslògans electorals -veritable propaganda, no pas programa de govern!- que fins ara han vingut utilitzant. Continuen volent substituir la casta per la crosta, però per que la casta no s'espanti ara diuen que pagaran el deute re-negociant-lo acuradament.... amb la casta de sempre!. La jubilació serà als seixanta cinc anys i no als seixanta. Pel que fa a la promesa de renta bàsica universal, ara reconeixen que no poden contemplar-la. Es declaren rupturistes -encara que són reformistes- i defensen la regeneració de la vida política, econòmica i social, igual que fan C's o fins i tot el mateix PPSOE. Demanen paciència i seny als catalans per reformar primer la Constitució, i després poder encaixar -potser amb calçador?- els anhels de llibertat i sobirana -compartida- de Catalunya dins de l'Estat. El dret a decidir el fan extensible a tots els afers quotidians i a tothom -ep, tot el poble espanyol!-, menys per que els catalans pugem votar sobre l'autodeterminació dels nostre país. Amb desvergonyida prepotència i un punt de superba ja es veuen governant abans d'haver guanyat cap elecció... I, per descomptat, el seu líder no s'abraçarà mai amb Artur Mas, l'autèntica bestia negra de l'espanyolisme, tesis per cert compartida per tot partit espanyolista, com Déu mana....
Roda el món i torna al born, diu la vella dita catalana. Podemos serà més del mateix. Al principi generarà il·lusió i renovades esperances. Com al seu dia van fer l'ara caducada i petrificada Constitució espanyola, l'adveniment de la democràcia -hores d'ara malmesa- i el re-naixement dels partits polítics -singularment el PSOE-. Líders carismàtics com Suárez i González ens van guiar per l'engrescador entrellat de la democràcia parlamentària i ens van ficar dins l'ubèrrima Europa. Però van acabar desencisant-nos per la seva falta d'honestedat política. Altres cabdills vacus i vulgars -Aznar, Rodríguez-Zapatero, Rajoy- van enllestir la feina re-matant els anhels i il·lusions de la gent, arrossegant les nostres passes cap a la desconfiança, per la manca de senderi i credibilitat de l'administració pública fent-nos dubtar fins i tot de l'honradesa dels partits i institucions, i dels principals dirigents i governants de l'Estat. I així, fins ara.
La Historia forma un infinit bucle, recaragolant-se sobre si mateix. La lluita contra l'injustícia, les arbitrarietats, els abusos, la manca de llibertat, esdevé inacabable. I ara, insuportable. Ja va succeir a Amèrica i França al passat. Es va estendre per tota Europa. Va provocar revoltes i cruels guerres. Es va expandir per tot el Globus terraqüi. Fins els nostres dies. I torna a començar. Quanta lluita queda per fer, en el nostre propi benefici!. Quantes constitucions resten per escriure!. En aquest interminable camí es renoven esperances i anhels. De tan en tan s'aconsegueixen engrunes de justícia i llibertat. I aquests èxits momentanis i parcials són els que ens permeten als humans avançar, prosperar i creure en un futur millor i més just pels nostres fills....
Aquest és el camí que hem endegat la majoria de ciutadans catalans. Res i ningú ens aturarà. Ni Podemos, ni el Partit Popular i molt menys el Socialista. Ni els jutges, fiscals, policia o exercit espanyols. Ni la troika ni els mercats del món. I molt menys l'egoisme o les flaqueses i equivocacions que sovint caracteritzen el nostre tarannà. Sabem lo costerut que és el camí. Coneixem els entrebancs naturals i artificials que trobarem al nostre pas. Els vencerem. Tenim molt present les dificultats que ens esperen en arribar a la meta desitjada i més enllà. Però no defallirem. El nostre objectiu és massa important per abandonar abans d'aconseguir-ho. Més d'hora que tard aconseguirem la independència del nostre país: Catalunya.... I tornem-hi!. El bucle tornarà a recaragolar-se sobre si mateix..... I roda el món i torna al born.
