Sembla que el desencontre produït entre Artur Mas i Oriol Junqueras, i en conseqüència entre Convergència Democràtica i Esquerra Republicana, està entorpint el costerut camí cap a la independència de Catalunya que ara com ara s'albira cada cop més llunyana. Després de l'incontestable èxit assolit el 9 de novembre passat per part del president de la Generalitat, amb la convocatòria i celebració de la consulta malgrat tots i tothom, que tants maldecaps i pors va provocar a Madrit, es va produir una inesperada crescuda en l'auto-estima del senyor Mas. Ningú podrà negar l'espectacular triomf conquerit per tots els ciutadans catalans que defensem el dret d'autodeterminació, exercint-lo -2,4 milions de votants-; i singularment, per la aclaparadora victoria dels que volem el nostre país lliure i sobirà -1,9 milions de vots a favor de la independència-. No es pot negar que tot això va passar gràcies a la tenacitat i gosadia d'Artur Mas i l'empenta i determinació de l'ANC, d'ÒMNIUM i l'AMI.
Esquerra Republicana de Catalunya es va sumar a la joia generalitzada per no quedar al marge de l'èxit obtingut per CDC i la societat civil, per així poder situar-se en bona posició de sortida de la cursa que aleshores es convocava: el darrer tram de la carrera definitiva cap a la independència. L'últim, el bo, el decisiu. Esquerra -Oriol Junqueras- no podia acceptar que la gelosia i desconfiança que sentia cap el senyor Mas, en la seva opinió un nouvingut a l'independentisme, poguessin malmetre les seves ambicions partidistes i personals -ell és historiador- per liderar el procés sobiranista de Catalunya. Doncs bé. Artur Mas va donar una conferència en la que va exposar el seu full de ruta, el qual no havia sigut negociat -ni comunicat- prèviament ni amb el seu propi partit ni l'oposició; i molt menys amb la societat civil, com la més elemental prudència política aconsellava. El líder republicà va decidir rebutjar totes les propostes del president de la forma més infantil i ridícula que se li va ocórrer: mitjançant una conferencia imitant la feta per Artur Mas i proposant un quart plantejament en substitució dels tres de Artur Mas. L'un proposa-imposa tres escenaris sense encomanar-se ni a deu ni al diable, mentre l'altra decideix ignorar-les oferint la seva perquè és la millor. I aquí estem.
Per més increïble que pugui semblar la desentesa política prové d'un excés d'ego incontrolat enfrontat a una ridícula gelosia, tot plegat mes propi de nens petits que d'homes fets i drets. Aquesta absurditat, augmentada per la competència desfermada -ja ve de lluny!- entre CDC i ERC a la recerca de la primacia dins del món sobiranista, ha causat la paràlisis en el procés. No tenen en compte ni la propietat del mateix -els amos som tota societat!-, ni las movilitzacions -milionàries i reiterades!-, ni els centenars de milers d'il·lusions dipositades, ni les esperances de la gent en un futur que sabem millor perquè nosaltres el farem millor. Res de tot això compte davant l'egoisme partidista i les ambicions personals.
A l'hora d'escriure aquest text, Artur Mas, Oriol Junqueras, CDC, ERC, ANC, ÒMNIUM i l'AMI és troben reunits al Palau de la Generalitat per decidir què faran i què passarà els propers mesos. No ho se. Només sé que si malmeten el procés, si no troben l'acord, si fan prevaler els seus interessos egoistes, personals o de partit per damunt del nacionals, s'estaran enfrontant a milions de ciutadans que no volem veure els nostres anhels frustrats per la mesquinesa d'uns quants perepunyetes primmirats superbs i infantils.
No en tinguin cap dubte. Si per la seva culpa no aconseguim la independència, ho pagaran a les urnes. I adéu Mas, Junqueras, egos, gelosia, partits i capitostes ridículs i infantils. Perquè l'únic important, hores d'ara, és aconseguir la independència de Catalunya sense més dilacions.
Esquerra Republicana de Catalunya es va sumar a la joia generalitzada per no quedar al marge de l'èxit obtingut per CDC i la societat civil, per així poder situar-se en bona posició de sortida de la cursa que aleshores es convocava: el darrer tram de la carrera definitiva cap a la independència. L'últim, el bo, el decisiu. Esquerra -Oriol Junqueras- no podia acceptar que la gelosia i desconfiança que sentia cap el senyor Mas, en la seva opinió un nouvingut a l'independentisme, poguessin malmetre les seves ambicions partidistes i personals -ell és historiador- per liderar el procés sobiranista de Catalunya. Doncs bé. Artur Mas va donar una conferència en la que va exposar el seu full de ruta, el qual no havia sigut negociat -ni comunicat- prèviament ni amb el seu propi partit ni l'oposició; i molt menys amb la societat civil, com la més elemental prudència política aconsellava. El líder republicà va decidir rebutjar totes les propostes del president de la forma més infantil i ridícula que se li va ocórrer: mitjançant una conferencia imitant la feta per Artur Mas i proposant un quart plantejament en substitució dels tres de Artur Mas. L'un proposa-imposa tres escenaris sense encomanar-se ni a deu ni al diable, mentre l'altra decideix ignorar-les oferint la seva perquè és la millor. I aquí estem.
Per més increïble que pugui semblar la desentesa política prové d'un excés d'ego incontrolat enfrontat a una ridícula gelosia, tot plegat mes propi de nens petits que d'homes fets i drets. Aquesta absurditat, augmentada per la competència desfermada -ja ve de lluny!- entre CDC i ERC a la recerca de la primacia dins del món sobiranista, ha causat la paràlisis en el procés. No tenen en compte ni la propietat del mateix -els amos som tota societat!-, ni las movilitzacions -milionàries i reiterades!-, ni els centenars de milers d'il·lusions dipositades, ni les esperances de la gent en un futur que sabem millor perquè nosaltres el farem millor. Res de tot això compte davant l'egoisme partidista i les ambicions personals.
A l'hora d'escriure aquest text, Artur Mas, Oriol Junqueras, CDC, ERC, ANC, ÒMNIUM i l'AMI és troben reunits al Palau de la Generalitat per decidir què faran i què passarà els propers mesos. No ho se. Només sé que si malmeten el procés, si no troben l'acord, si fan prevaler els seus interessos egoistes, personals o de partit per damunt del nacionals, s'estaran enfrontant a milions de ciutadans que no volem veure els nostres anhels frustrats per la mesquinesa d'uns quants perepunyetes primmirats superbs i infantils.
No en tinguin cap dubte. Si per la seva culpa no aconseguim la independència, ho pagaran a les urnes. I adéu Mas, Junqueras, egos, gelosia, partits i capitostes ridículs i infantils. Perquè l'únic important, hores d'ara, és aconseguir la independència de Catalunya sense més dilacions.
