Frau Àngela Merkel s'ha permès advertir als ciutadans grecs que no l'importaria res que Grècia sortís de l'unió monetària i en conseqüència quedés fora de l'euro, si els electors decidissin votar a favor de deixar de pagar el deute públic acumulat -fins i tot, de voler re-negociar-lo-, contret pel seu país durant els anys de vaques grasses, fonamentalment -però no exclusivament- amb la banca teutona.
El cert es què l'adusta cancellera, com tota la dreta europea més esquerpa i dogmàtica, no accepta pas que les noves formacions polítiques sorgides als diferents països com a conseqüència de la crisis econòmica i social que estem patint tots plegats, posin en dubte les bondats i la idoneïtat de les decisions adoptades -a instàncies i a favor dels mercats- per sortir de l'atzucac al que ens han portat precisament aquestes maleïdes polítiques, les quals curiosament, sempre recauen sobre les malmeses espatlles de les classes populars i mitjanes.
Resulta realment preocupant la impudícia amb que es condueixen determinats líders -en aquest cas, lideres-sa- davant la voluntat expressada democràticament pel poble sobirà d'un determinat país. És com si no li agradés que els vots d'uns no alemanys fossin tan dignes de respecte i consideració com els dels seus conciutadans, que malauradament van optar per donar la majoria parlamentaria a la candidatura encapçalada per ella enlloc d'altres polítics tant o més capaços i honestos que la matriarca nascuda a la ciutat-estat de Hamburg. Potser està traumatitzada per aquest fet i per haver-se criat a l'Alemanya de l'Est durant els pitjors anys de la guerra freda, sense l'aixopluc de la democràcia. Sigui com sigui, ara es permet humiliar els grecs perquè les enquestes diuen que les properes eleccions les guanyarà Syriza, formació que podríem enquadrar dins l'esquerra radical. No és la primera vegada que el govern d'Alemanya practica aquesta mena d'ingerències en els afers interns d'altres països. I pel que sembla no serà l'última. Ho va fer amb la mateixa Grècia abans de les passades eleccions celebrades a aquell país, així com també amb Itàlia. A Espanya no li va caler immiscir-se massa, ja que Mariano Rajoy amés de formar part de la mateixa família política de la cancellera, comparteix fil per randa el mateix pensament econòmic i social merkelià i per tant, es mostra disposat a complir fidelment qualsevol suggeriment o petició formulades per l'intrèpida defensora dels mercats, o pels propis mercaders i financers -vulgars especuladors, en realitat- que tinguin a bé demanar-li personalment.
I ara Syriza gosa amenaçar el capital i els rèdits obtinguts per la gran banca alemanya a càrrec dels ciutadans grecs perquè el país sembla que no vol -no pot!- pagar les feixugues carregàs financeres que se'ls exigeixen. Els merkelians no accepten atenuants, com ara l'empobriment generalitzat de la població o les insuportables taxes d'atur que pateixen, o les retallades sofertes en l'estat del benestar -pensions, sanitat, educació, subsidis d'atur-. Però el més greu és que no reconeixen el rotund fracàs de les polítiques patrocinades per ells. Ni Grècia ni cap altre país no se'n surten de la crisis a base de retallades socials, ni augmentant la productivitat acomiadant treballadors i disminuint salaris i prestacions. Els recursos econòmics que tan generosament li presten les grans institucions financeres del planeta -incloent-hi la Unió Europea- per subsistir -per continuar pagant el deute i els interessos!-, han entrat en fase de bola de neu que no para de fer-se més i més grossa. I per tant, insuportable. En conseqüència, les altes esferes polítiques i financeres -alemanyes, europees i mundials- s'estan escarrassant tot el que poden i més per ficar la por al cos dels soferts ciutadans grecs que només volen sortir de la indigència més absoluta que pateixen com a país per culpa dels mercats i els seus valedors, perquè no votin una formació política que posa en qüestió l'actual estatus quo dominant -i terriblement injust- arreu del món.
La Unió Europea fa aigües per tot arreu. La prepotència alemanya, atiada pels mercats i per la gran banca creditora, es mostren obsedits a salvaguardar els seus interessos, plenament legítims però absolutament immorals. Les institucions comunes, com ara el Banc Central o la Comissió fan mans i mànigues per no contradir la voluntat germànica engrandint i aprofundint el seu propi desprestigi fins uns nivells abans mai no assolits. La UE creu que les polítiques d'austeritat i retallades anti-socials són l'elixir màgic que ens traurà de l'actual cul de sac en el que ens han posat uns governants ineptes, que han demostrat sobrerament què només serveixen per complimentar i satisfer als seus veritables amos: especuladors disfressats de financers o grans industrials, i buròcrates vestits de polítics. D'això en diuen mercats.
És perfectament lògic que els grecs es revoltin davant l'arbitrarietat d'aquests maleïts mercats. Per tant, és normal que practicant senzillament la democràcia vulguin ser governats i defensats per polítics autèntics, Syriza, que es posa al costat del poble i no dels poderosos. El mateix és pot dir d'Espanya. Alemanya te por de l'efecte contagi que poden patir els Estats del sud d'Europa, els més castigats per les polítiques d'austeritat patrocinades per ells. Jo particularment crec que l'autèntic destinatari de les amenaces de Angela Merkel es l'Estat espanyol. Podemos possiblement seran els escollits per liderar el canvi a Espanya. La formació espanyola s'emmiralla amb Syriza i també vol re-negociar el deute públic i donar per finalitzades les polítiques de retallades socials, salarials i dels drets fonamentals -laborals, de manifestació, d'opinió....- auspiciades per la dreta més talibana que existeix al continent, el Partit Popular, amb la complicitat del socialisme menys d'esquerres de la Unió Europea, el PSOE. Però aquí s'acaben les coincidències entre ambdues formacions. Podemos no vol ser reconeguda com esquerra radical, si no com una formació política centrista i moderada que abasta des dels populars fins els socialistes -tots dos inclosos-. No sé si és el cas de Syriza, però Podemos vesteix tot el seu discurs polític amb molta demagògia i descarat populisme. Això si, recolzant-se amb els favors que li fa un determinat grup mediàtic, paradoxalment en mans d'un dels capitalistes més poderós i tradicionalista de tot l'Estat, José Manuel Lara Bosch, propietari del grup Planeta. Els hi fan la publicitat gratis i els regalen milers d'hores de TV per poder difondre el seu missatge sense traves ni limitacions de cap mena.... Tanmateix aquests són els seus punts flacs: L'exagerat populisme, l'exacerbada demagògia i l'ús i abús que fa de la televisió privada. Tard o d'hora li passaran a cobrar la factura de tanta generositat gaudida, que haurà de pagar religiosament per poder satisfer a tots aquells que tan desinteressadament li han ofert el seu suport i ajuda, que han esdevingut absolutament determinants pel seu creixement i consolidació electoral.
Primer va ser la lluita Capitalistes vs. proletariat. Després Burgesos vs. progressistes. Avui Casta vs. ciutadania. Sempre Dreta contra esquerra. Bé. Sempre no. Perquè mentre la Dreta no canvia mai -per això l'escric amb majúscules-, resulta immutable i contundentment nítida en intencions i objectius, l'esquerra va modulant i amorosint gradualment els seus missatges, principis i propòsits per tal d'adaptar-los als nous temps i circumstancies. Això, emperò, comporta que poc a poc l'esquerra es va desdibuixant i diluint fins a semblar-se tant a la Dreta de sempre que s'acaben confonent.
És el que passarà amb Podemos.... I potser també amb Syriza. Serà així perquè l'esquerra va decidir fa temps arraconar la ruptura i la revolució fins i tot democràtiques al bagul dels vells records més enyorats i entranyables, canviant-los per una in-concreta regeneració política, per la institucionalització i l'acomodament més barroer, propis.... dels petits burgesos i funcionaris. Aquest és el cas de Podemos, farcit de professors universitaris en procés de constituir-se com a nova classe dominant. La nova casta emergent, tan blasmada per ells mateixos....
Aquestes altures de la partida no se si als catalans ens convé massa aquesta fantasmagòrica Unió Europea, orfe de principis, malmesa democràticament, en mans dels mercaders i segrestada per uns Estats que pensen exclusivament en els seus interessos nacionals abans que en els interessos de tots els europeus, incloent-hi els seus respectius conciutadans. Una Europa d'aquesta mena no resulta massa atractiva, ans el contrari, provoca rebuig. Una Unió fonamentada en els diners, l'Euro, que obvia les persones i només escolta els mercats, provoca angúnia i fàstic. Una UE que comença a interessar només als lobbys financers i comercials, als buròcrates europeus i uns quants polítics abduïts per el costat fosc de la força: els mercats. Espanya encara ens farà un favor si s'oposa que la Catalunya independent romangui dins de la Unió.
D'una tacada, Catalunya pot saltar ben lluny de la paella que crema -la UE- i de les brases que l'assetgen -l'Estat espanyol, Podemos- per deslliurar-nos de tanta fatxenderia. Ja se sap, després de les grans crisis sorgeixen les grans oportunitats. Amb la independència guanyarem la llibertat total... Déu n'hi do!.
El cert es què l'adusta cancellera, com tota la dreta europea més esquerpa i dogmàtica, no accepta pas que les noves formacions polítiques sorgides als diferents països com a conseqüència de la crisis econòmica i social que estem patint tots plegats, posin en dubte les bondats i la idoneïtat de les decisions adoptades -a instàncies i a favor dels mercats- per sortir de l'atzucac al que ens han portat precisament aquestes maleïdes polítiques, les quals curiosament, sempre recauen sobre les malmeses espatlles de les classes populars i mitjanes.
Resulta realment preocupant la impudícia amb que es condueixen determinats líders -en aquest cas, lideres-sa- davant la voluntat expressada democràticament pel poble sobirà d'un determinat país. És com si no li agradés que els vots d'uns no alemanys fossin tan dignes de respecte i consideració com els dels seus conciutadans, que malauradament van optar per donar la majoria parlamentaria a la candidatura encapçalada per ella enlloc d'altres polítics tant o més capaços i honestos que la matriarca nascuda a la ciutat-estat de Hamburg. Potser està traumatitzada per aquest fet i per haver-se criat a l'Alemanya de l'Est durant els pitjors anys de la guerra freda, sense l'aixopluc de la democràcia. Sigui com sigui, ara es permet humiliar els grecs perquè les enquestes diuen que les properes eleccions les guanyarà Syriza, formació que podríem enquadrar dins l'esquerra radical. No és la primera vegada que el govern d'Alemanya practica aquesta mena d'ingerències en els afers interns d'altres països. I pel que sembla no serà l'última. Ho va fer amb la mateixa Grècia abans de les passades eleccions celebrades a aquell país, així com també amb Itàlia. A Espanya no li va caler immiscir-se massa, ja que Mariano Rajoy amés de formar part de la mateixa família política de la cancellera, comparteix fil per randa el mateix pensament econòmic i social merkelià i per tant, es mostra disposat a complir fidelment qualsevol suggeriment o petició formulades per l'intrèpida defensora dels mercats, o pels propis mercaders i financers -vulgars especuladors, en realitat- que tinguin a bé demanar-li personalment.
I ara Syriza gosa amenaçar el capital i els rèdits obtinguts per la gran banca alemanya a càrrec dels ciutadans grecs perquè el país sembla que no vol -no pot!- pagar les feixugues carregàs financeres que se'ls exigeixen. Els merkelians no accepten atenuants, com ara l'empobriment generalitzat de la població o les insuportables taxes d'atur que pateixen, o les retallades sofertes en l'estat del benestar -pensions, sanitat, educació, subsidis d'atur-. Però el més greu és que no reconeixen el rotund fracàs de les polítiques patrocinades per ells. Ni Grècia ni cap altre país no se'n surten de la crisis a base de retallades socials, ni augmentant la productivitat acomiadant treballadors i disminuint salaris i prestacions. Els recursos econòmics que tan generosament li presten les grans institucions financeres del planeta -incloent-hi la Unió Europea- per subsistir -per continuar pagant el deute i els interessos!-, han entrat en fase de bola de neu que no para de fer-se més i més grossa. I per tant, insuportable. En conseqüència, les altes esferes polítiques i financeres -alemanyes, europees i mundials- s'estan escarrassant tot el que poden i més per ficar la por al cos dels soferts ciutadans grecs que només volen sortir de la indigència més absoluta que pateixen com a país per culpa dels mercats i els seus valedors, perquè no votin una formació política que posa en qüestió l'actual estatus quo dominant -i terriblement injust- arreu del món.
La Unió Europea fa aigües per tot arreu. La prepotència alemanya, atiada pels mercats i per la gran banca creditora, es mostren obsedits a salvaguardar els seus interessos, plenament legítims però absolutament immorals. Les institucions comunes, com ara el Banc Central o la Comissió fan mans i mànigues per no contradir la voluntat germànica engrandint i aprofundint el seu propi desprestigi fins uns nivells abans mai no assolits. La UE creu que les polítiques d'austeritat i retallades anti-socials són l'elixir màgic que ens traurà de l'actual cul de sac en el que ens han posat uns governants ineptes, que han demostrat sobrerament què només serveixen per complimentar i satisfer als seus veritables amos: especuladors disfressats de financers o grans industrials, i buròcrates vestits de polítics. D'això en diuen mercats.
És perfectament lògic que els grecs es revoltin davant l'arbitrarietat d'aquests maleïts mercats. Per tant, és normal que practicant senzillament la democràcia vulguin ser governats i defensats per polítics autèntics, Syriza, que es posa al costat del poble i no dels poderosos. El mateix és pot dir d'Espanya. Alemanya te por de l'efecte contagi que poden patir els Estats del sud d'Europa, els més castigats per les polítiques d'austeritat patrocinades per ells. Jo particularment crec que l'autèntic destinatari de les amenaces de Angela Merkel es l'Estat espanyol. Podemos possiblement seran els escollits per liderar el canvi a Espanya. La formació espanyola s'emmiralla amb Syriza i també vol re-negociar el deute públic i donar per finalitzades les polítiques de retallades socials, salarials i dels drets fonamentals -laborals, de manifestació, d'opinió....- auspiciades per la dreta més talibana que existeix al continent, el Partit Popular, amb la complicitat del socialisme menys d'esquerres de la Unió Europea, el PSOE. Però aquí s'acaben les coincidències entre ambdues formacions. Podemos no vol ser reconeguda com esquerra radical, si no com una formació política centrista i moderada que abasta des dels populars fins els socialistes -tots dos inclosos-. No sé si és el cas de Syriza, però Podemos vesteix tot el seu discurs polític amb molta demagògia i descarat populisme. Això si, recolzant-se amb els favors que li fa un determinat grup mediàtic, paradoxalment en mans d'un dels capitalistes més poderós i tradicionalista de tot l'Estat, José Manuel Lara Bosch, propietari del grup Planeta. Els hi fan la publicitat gratis i els regalen milers d'hores de TV per poder difondre el seu missatge sense traves ni limitacions de cap mena.... Tanmateix aquests són els seus punts flacs: L'exagerat populisme, l'exacerbada demagògia i l'ús i abús que fa de la televisió privada. Tard o d'hora li passaran a cobrar la factura de tanta generositat gaudida, que haurà de pagar religiosament per poder satisfer a tots aquells que tan desinteressadament li han ofert el seu suport i ajuda, que han esdevingut absolutament determinants pel seu creixement i consolidació electoral.
Primer va ser la lluita Capitalistes vs. proletariat. Després Burgesos vs. progressistes. Avui Casta vs. ciutadania. Sempre Dreta contra esquerra. Bé. Sempre no. Perquè mentre la Dreta no canvia mai -per això l'escric amb majúscules-, resulta immutable i contundentment nítida en intencions i objectius, l'esquerra va modulant i amorosint gradualment els seus missatges, principis i propòsits per tal d'adaptar-los als nous temps i circumstancies. Això, emperò, comporta que poc a poc l'esquerra es va desdibuixant i diluint fins a semblar-se tant a la Dreta de sempre que s'acaben confonent.
És el que passarà amb Podemos.... I potser també amb Syriza. Serà així perquè l'esquerra va decidir fa temps arraconar la ruptura i la revolució fins i tot democràtiques al bagul dels vells records més enyorats i entranyables, canviant-los per una in-concreta regeneració política, per la institucionalització i l'acomodament més barroer, propis.... dels petits burgesos i funcionaris. Aquest és el cas de Podemos, farcit de professors universitaris en procés de constituir-se com a nova classe dominant. La nova casta emergent, tan blasmada per ells mateixos....
Aquestes altures de la partida no se si als catalans ens convé massa aquesta fantasmagòrica Unió Europea, orfe de principis, malmesa democràticament, en mans dels mercaders i segrestada per uns Estats que pensen exclusivament en els seus interessos nacionals abans que en els interessos de tots els europeus, incloent-hi els seus respectius conciutadans. Una Europa d'aquesta mena no resulta massa atractiva, ans el contrari, provoca rebuig. Una Unió fonamentada en els diners, l'Euro, que obvia les persones i només escolta els mercats, provoca angúnia i fàstic. Una UE que comença a interessar només als lobbys financers i comercials, als buròcrates europeus i uns quants polítics abduïts per el costat fosc de la força: els mercats. Espanya encara ens farà un favor si s'oposa que la Catalunya independent romangui dins de la Unió.
D'una tacada, Catalunya pot saltar ben lluny de la paella que crema -la UE- i de les brases que l'assetgen -l'Estat espanyol, Podemos- per deslliurar-nos de tanta fatxenderia. Ja se sap, després de les grans crisis sorgeixen les grans oportunitats. Amb la independència guanyarem la llibertat total... Déu n'hi do!.
