El grau de decadència que pateix l'Estat espanyol s'accentua cada dia que passa. La corrupció és tan present a quasi tots els nivells de la societat, que comença a produir vergonya aliena i fins i tot veritable fàstic. En molts casos aquesta autèntica descomposició que afecta diferents institucions públiques i privades d'Espanya, és veu acompanyada per una autèntica manca de principis democràtics i d'ètica política. La indecència i immoralitat guanyen terreny -pam a pam- i voluntats -esperit darrera esperit-, condemnant els estorats ciutadans de la pell de brau a patir un perpetu estat de xoc i indignació, que cada dia que passa es fa més difícil d'apaivagar.
Els populars han aconseguit escalar per mèrits propis les més altes cotes dins del ranking europeu de les formacions polítiques més corruptes que existeixen, involucrats com estan fins les celles en aquesta mena de tèrbols -deshonestos- negocis para-normals. Tant per finançar irregularment el partit -a base del cobrament de comissions per obra i servei adjudicats-, com per l'enriquiment mutu dels seus assalariats de major nivell i els donants anònims del partit -desviant els calers a la butxaca pròpia o dels amics-, així com per benefici de destacats afiliats, il·lustres simpatitzants i alts dirigents nacionals o regionals, tots ells irredemptes conservadors de mena. Per cert, delerosos d'acumular diner fàcil, de procedència dubtosa i preferentment fosca.
Ja se sap. Del finançament irregular -cas Gürtel- es passa a Bárcenas, als constructors -especuladors!- de dubtosa moralitat i al repartiment de sobres plens de diner negre pels fidels. De forma general i generosa. I d'aquí es passa a l'amoralitat de la manca d'ètica política i carència de principis democràtics.
El govern del Partit Popular comandat per Mariano Rajoy és el més clar paradigma d'aquest emmerdat desori. Deixant de costat el capteniment veritablement escandalós demostrat cap el procés sobiranista català, els populars destaquen com a veritables reis manipuladors de la societat espanyola-per bé que amb l'inestimable complicitat de la caverna mediàtica madrilenya-, i com a cínics compulsius. Dir una cosa i fer la contraria és normal en ells. Per exemple, "no pujarem els impostos", o "no baixarem les pensions" i fer el contrari ja és un clàssic popular. Les retallades de l'estat del benestar passen a ser reformes estructurals, mentre la creació d'ocupació es fa facilitant l'acomiadament a tort i dret, rebaixant els sous dels treballadors, generalitzant els contractes temporals tipus escombraries i retallant els drets laborals i sindicals; i de passada, demonitzant i anorreant els sindicats. Si es tracta de reduir el dèficit públic, el millor és endossar-ho damunt els comptes de despeses socials de les diferents comunitats de l'Estat, especialment sobre Catalunya -quasi la quarta part del total estatal en retallades!- i restringint el finançament autonòmic a base d'incomplir una llei orgànica aprovada pel Parlament espanyol. O senzillament, deixant de pagar els deutes contrets amb les comunitats autònomes. Després, sense la més mínima vergonya torera es permeten exigir als demés l'estricta observança de la llei i singularment de l'immutable Constitució Espanyola. Posats a ser indecents, ¿quina millor manera hi ha que no sigui grapejar el poder judicial fins la perversió, per tal d'apartar del cas Gürtel-Bárcenas el jutge que s'encarrega d'investigar la corrupció del partit del govern?. La utilització del poder judicial i l'abús que sovint fan de la legalitat vigent només es pot comparar amb el vergonyós i sectari us de la policia, de la guàrdia civil i fins i tot dels serveis secrets -el CNI-. Institucions i funcionaris utilitzats pels nacional-catòlics com a guàrdia pretoriana, o guerrillers de Cristo Rei, tan se val.
El paladí de la seguretat a Espanya és Jorge Fernández Díaz. Des de la còmoda poltrona del Ministeri de l'Interior en que descansen els seus glutis el senyor ministre fa tot allò que està a les seves mans perquè els immigrants no només perdin drets i seguretat jurídica, si no que de vegades també tinguin que perdre la vida, com ja ha passat -més d'una ocasió- a la tanca fronterera de Melilla, de Ceuta, així com ofegats a la Mediterrània. O fent-los perdre la dignitat humana quan els tanquen als centres d'acollida d'immigrants. Home des-acomplexat i sense manies prefereix desguarnir de policia i guàrdia civil ciutats i pobles espanyols per traslladar-los a Catalunya per qüestions estricament polítiques i augmentar la presència i visibilitat de les forces estatals -d'ocupació?- en un territori ple de desafectes al règim, abans que complir amb el seu deure de donar seguretat i defensar garanties i drets dels seus compatriotes. Això si: com a membre del Opus Dei prefereix condecorar verges i implorar ajut per Espanya a Santa Teresa, que no guardar les aparences -al menys!- i ser respectuós amb els principis democràtics i la legitimitat comunament acceptades per tothom. La seva policia -política?- sovint es dedica a filtrar informes i atestats als mitjans d'informació madrilenys més enllà de les falsedats, manipulacions o inexactituds que puguin contenir. Segons diu certa premsa digital -Eldiario.es-, aquest bon cristià ha posat en marxa una unitat secreta de policia per investigar i rastrejar els polítics independentistes. Composta per membres principalment d'Afers Interns, la missió més important que tenen encomanada consisteix en filtrar tant als jutjats com a la premsa amiga l'informació obtinguda per malparlar o injuriar sobre els caps visibles del moviment sobiranista. Una unitat secreta que usurpa funcions i competències d'altres unitats legítimes -la UDEF, per exemple-, però que no apareix en l'organigrama del Cos Nacional de Policia. Tanmateix allò que millor defineix el tarannà tant del ministre com, per extensió, del govern popular, és l'ultima pensada que han tingut: què la seva policia pugui intervenir telèfons i enregistrar converses privades sense cap mena control judicial previ.
El que més greu em sap d'aquest ministre és que es va educar a Catalunya. Jorge Fernández és vanta de ser català. I això, a mi, m'avergonyeix.... Suposo que el mateix li passa a molts gallecs pel fet que Mariano Rajoy també ho és de gallec -com Franco!-. El problema no és, però, l'origen de les persones. El veritable problema son la manca de principis i d'ètica que tenen molts polítics populars rellevants. Aquestes mancances han emmerdat el partit i l'han transformat en una mala copia de l'antic i mai desaparegut Movimiento Nacional. Res fora del normal. Al cap i a la fi els fills i els nets del franquisme es van aixoplugar sota el paraigües del Partit Popular, on van ser molt benvinguts. Van aportar ideals, formes i maneres de fer i pensar propis de la dictadura. No se'ls va demanar explicacions ni imposar condicions de cap tipus. Amb el temps, han esdevingut primordials i preponderants dins del partit. I si afegim a aquesta mena de franquisme sempervivum l'Opus Dei i l'advocacia de l'Estat -cos de funcionaris de l'Estat per antonomàsia-, només ens faltarà la branca económico-financera sempiterna, la qual, casualment, tampoc ha canviat tant en els darrers cinquanta anys. El resultat de tot això és aquest emmerdat desori popular dels nostres dies.
Poc a poc es va entenen el perquè de tot plegat. Catalunya vol la independència. Espanya votarà PODEMOS. I mentre tant, l'Estat espanyol en caiguda lliure. Ep!.... Se'n va en orris!.
Els populars han aconseguit escalar per mèrits propis les més altes cotes dins del ranking europeu de les formacions polítiques més corruptes que existeixen, involucrats com estan fins les celles en aquesta mena de tèrbols -deshonestos- negocis para-normals. Tant per finançar irregularment el partit -a base del cobrament de comissions per obra i servei adjudicats-, com per l'enriquiment mutu dels seus assalariats de major nivell i els donants anònims del partit -desviant els calers a la butxaca pròpia o dels amics-, així com per benefici de destacats afiliats, il·lustres simpatitzants i alts dirigents nacionals o regionals, tots ells irredemptes conservadors de mena. Per cert, delerosos d'acumular diner fàcil, de procedència dubtosa i preferentment fosca.
Ja se sap. Del finançament irregular -cas Gürtel- es passa a Bárcenas, als constructors -especuladors!- de dubtosa moralitat i al repartiment de sobres plens de diner negre pels fidels. De forma general i generosa. I d'aquí es passa a l'amoralitat de la manca d'ètica política i carència de principis democràtics.
El govern del Partit Popular comandat per Mariano Rajoy és el més clar paradigma d'aquest emmerdat desori. Deixant de costat el capteniment veritablement escandalós demostrat cap el procés sobiranista català, els populars destaquen com a veritables reis manipuladors de la societat espanyola-per bé que amb l'inestimable complicitat de la caverna mediàtica madrilenya-, i com a cínics compulsius. Dir una cosa i fer la contraria és normal en ells. Per exemple, "no pujarem els impostos", o "no baixarem les pensions" i fer el contrari ja és un clàssic popular. Les retallades de l'estat del benestar passen a ser reformes estructurals, mentre la creació d'ocupació es fa facilitant l'acomiadament a tort i dret, rebaixant els sous dels treballadors, generalitzant els contractes temporals tipus escombraries i retallant els drets laborals i sindicals; i de passada, demonitzant i anorreant els sindicats. Si es tracta de reduir el dèficit públic, el millor és endossar-ho damunt els comptes de despeses socials de les diferents comunitats de l'Estat, especialment sobre Catalunya -quasi la quarta part del total estatal en retallades!- i restringint el finançament autonòmic a base d'incomplir una llei orgànica aprovada pel Parlament espanyol. O senzillament, deixant de pagar els deutes contrets amb les comunitats autònomes. Després, sense la més mínima vergonya torera es permeten exigir als demés l'estricta observança de la llei i singularment de l'immutable Constitució Espanyola. Posats a ser indecents, ¿quina millor manera hi ha que no sigui grapejar el poder judicial fins la perversió, per tal d'apartar del cas Gürtel-Bárcenas el jutge que s'encarrega d'investigar la corrupció del partit del govern?. La utilització del poder judicial i l'abús que sovint fan de la legalitat vigent només es pot comparar amb el vergonyós i sectari us de la policia, de la guàrdia civil i fins i tot dels serveis secrets -el CNI-. Institucions i funcionaris utilitzats pels nacional-catòlics com a guàrdia pretoriana, o guerrillers de Cristo Rei, tan se val.
El paladí de la seguretat a Espanya és Jorge Fernández Díaz. Des de la còmoda poltrona del Ministeri de l'Interior en que descansen els seus glutis el senyor ministre fa tot allò que està a les seves mans perquè els immigrants no només perdin drets i seguretat jurídica, si no que de vegades també tinguin que perdre la vida, com ja ha passat -més d'una ocasió- a la tanca fronterera de Melilla, de Ceuta, així com ofegats a la Mediterrània. O fent-los perdre la dignitat humana quan els tanquen als centres d'acollida d'immigrants. Home des-acomplexat i sense manies prefereix desguarnir de policia i guàrdia civil ciutats i pobles espanyols per traslladar-los a Catalunya per qüestions estricament polítiques i augmentar la presència i visibilitat de les forces estatals -d'ocupació?- en un territori ple de desafectes al règim, abans que complir amb el seu deure de donar seguretat i defensar garanties i drets dels seus compatriotes. Això si: com a membre del Opus Dei prefereix condecorar verges i implorar ajut per Espanya a Santa Teresa, que no guardar les aparences -al menys!- i ser respectuós amb els principis democràtics i la legitimitat comunament acceptades per tothom. La seva policia -política?- sovint es dedica a filtrar informes i atestats als mitjans d'informació madrilenys més enllà de les falsedats, manipulacions o inexactituds que puguin contenir. Segons diu certa premsa digital -Eldiario.es-, aquest bon cristià ha posat en marxa una unitat secreta de policia per investigar i rastrejar els polítics independentistes. Composta per membres principalment d'Afers Interns, la missió més important que tenen encomanada consisteix en filtrar tant als jutjats com a la premsa amiga l'informació obtinguda per malparlar o injuriar sobre els caps visibles del moviment sobiranista. Una unitat secreta que usurpa funcions i competències d'altres unitats legítimes -la UDEF, per exemple-, però que no apareix en l'organigrama del Cos Nacional de Policia. Tanmateix allò que millor defineix el tarannà tant del ministre com, per extensió, del govern popular, és l'ultima pensada que han tingut: què la seva policia pugui intervenir telèfons i enregistrar converses privades sense cap mena control judicial previ.
El que més greu em sap d'aquest ministre és que es va educar a Catalunya. Jorge Fernández és vanta de ser català. I això, a mi, m'avergonyeix.... Suposo que el mateix li passa a molts gallecs pel fet que Mariano Rajoy també ho és de gallec -com Franco!-. El problema no és, però, l'origen de les persones. El veritable problema son la manca de principis i d'ètica que tenen molts polítics populars rellevants. Aquestes mancances han emmerdat el partit i l'han transformat en una mala copia de l'antic i mai desaparegut Movimiento Nacional. Res fora del normal. Al cap i a la fi els fills i els nets del franquisme es van aixoplugar sota el paraigües del Partit Popular, on van ser molt benvinguts. Van aportar ideals, formes i maneres de fer i pensar propis de la dictadura. No se'ls va demanar explicacions ni imposar condicions de cap tipus. Amb el temps, han esdevingut primordials i preponderants dins del partit. I si afegim a aquesta mena de franquisme sempervivum l'Opus Dei i l'advocacia de l'Estat -cos de funcionaris de l'Estat per antonomàsia-, només ens faltarà la branca económico-financera sempiterna, la qual, casualment, tampoc ha canviat tant en els darrers cinquanta anys. El resultat de tot això és aquest emmerdat desori popular dels nostres dies.
Poc a poc es va entenen el perquè de tot plegat. Catalunya vol la independència. Espanya votarà PODEMOS. I mentre tant, l'Estat espanyol en caiguda lliure. Ep!.... Se'n va en orris!.
