És ben cert que com més s'apropà el desenllaç d'un determinat esdeveniment -en el nostre cas, la independència-, més es manifesten les contradiccions i malfiances que sorgeixen entre els diferents actors que protagonitzen aquest drama al qual ara ens trobem involucrats tots plegats.
El procés endegat per assolir la plena sobirana de Catalunya ha arribant aquest punt. D'una banda resulta veritablement feixuc suportar l'escomesa del Gobierno d'Espanya, el qual llança damunt nostre tota mena d'obusos i artefactes explosius per anorrear-nos, amb deliberada fúria -ràbia- i agressivitat. Els aparells de l'Estat porfidiegen incansables per tal d'aturar els anhels i les fonamentades esperances que sentim, tenim i volem la majoria de catalans. Ho fan utilitzant la seva llei i diferents institucions jurídiques al seu abast, com són la fidel judicatura castellana i la fiscalía pro-governamental, així com l'aclaparador cos de l'advocacia de l'Estat, tots ells en qualitat de pretorians custodis de les essències pàtries. Per descomptat, aixoplugats sota el Tribunal Constitucional, de trista i deslegitimada memòria i consideració per part catalana. Un tribunal veritablement indecent, doncs no oblidessim pas què està presidit per un reconegut anti-català i antic militant popular alhora. D'aquesta manera, el Gobierno d'Espanya amaga o dissimula darrera decisions pròpies de vulgars picaplets el que no són més que posicionaments inequívocament polítics. També fan servir uns capteniments econòmics i financers envers el Govern -en definitiva, cap a Catalunya i els catalans-, realment ominosos. Van des d'amenaçar i ficar la por als empresaris i inversors, animant-los -comminant-los, en realitat- a deslocalitzar les empreses cap Espanya i no invertir a Catalunya, fins a l'escanyament de les malmeses finances de la Generalitat, passant per l'exigència de retallar més i més en dependència, sanitat, educació, sous, pensions -d'això, Madrit en diu reformes estructurals- i no invertint el suficient en infraestructures necessàries -incloent-hi aquelles fermament compromeses pels diferents ministres del Gobierno d'Espanya-, o tot fomentant discretament entre els consumidors espanyols un boicot als productes catalans per "conseguir el efecto sin que se note el cuidado", que tan bona premsa recull entre les elits del Madrit secular. Els resultats de l'ofensiva espanyola són sobrerament coneguts i esperats pels catalans, i el desconcert i desconeixement manifestat pel nacionalisme hispà vers Catalunya es fa palès irritantment amb tota la seva cruesa.
Però avui m'interessa més posar en relleu el comportament de les diferents formacions polítiques catalanes, tant respecte el procés sobiranista com la resposta que donen cadascun d'ells envers l'actitud del Gobierno, davant l'evident enfrontament polític que s'està produint entre Catalunya i Espanya. D'entrada podríem distingir entre formacions espanyolistes -populars, ciudadanos i bona part dels socialistes-, i catalanistes, es a dir, la resta del socialisme sobiranista, convergents lliberals i molts democratacristians, i també republicans, ecologistes d'esquerra, i anti-capitalistes assemblearis. L'actitud dels espanyolistes és clara i diàfana: negatius de mena -no a tota proposta catalana-, al·lèrgics als principis democràtics -porucs i desconfiats davant les votacions- i ostatges de lleis i constitucions fins arribar a la paràlisi mental. Les idees i solucions polítiques desapareixen de la seva realitat i són substituïdes per la lògica judicial més antidemocràtica que hom pot imaginar; i alguns també es declaren tebis defensors de terceres vies ja caducades, encara més inversemblants d'aconseguir que la mateixa independència. La Constitució espanyola esdevé com una mena de codi d'Hammurabi aclaparador, immutable i rocós al qual s'han de sotmetre els principis democràtics universalment reconeguts i el lliure albir dels ciutadans. Pels nacionalistes espanyols el diàleg no és més que un monòleg, considerat com a renúncia prèvia de qualsevol plantejament de llibertat, i els pactes són mers decrets que puguin ser utilitzats com imposicions inqüestionables i indiscutibles.... No permetre votar als catalans, per Alicia Sánchez Camacho és una victoria de la democràcia!. Voler exercir el dret a decidir, per Albert Rivera és propi de colpistes, feixistes i corruptes!. Parlar i pactar sobre Catalunya, per Miquel Iceta només serveix per canviar la Constitució i federalitzar l'Estat. Com, quan, amb qui senyor Iceta?. Però parlar i pactar no els serveix pas per fer-ho sobre la independència!. Definitivament, els espanyolistes entenen la democràcia, el diàleg, els pactes i la llibertat de forma força peculiar, molt diferent a com ho fa l'home corrent i senzill del carrer. Es a dir, com ho entén l'immensa majoria de la gent.
Si ens fitxem en les formacions catalanistes, la troca s'embolica considerablement. Quan des del carrer s'exigeix unitat i que volem votar, els partits es mostren disposats a tot, a condició de salvaguardar els seus propis interessos polítics -partidistes!- per damunt dels anhels de la majoria. Malparlen dels líders contraris, desqualifiquen el capteniment dels altres, denuncien l'egoisme dels demés i ataquen sense pietat a tot allò que s'aparti dels seus objectius -full de ruta- particulars, els quals volen imposar per damunt de tot i tothom..... Semblen entestats a donar la raó a José Mª Aznar, quan va dir que "antes se romperá Catalunya que España". Alguns partits, arribats al punt actual, mostren les seves febleses i pors, les quals els fan fer estranyes giragonses polítiques i semàntiques que no fan més que augmentar l'indignació general que acumulen els ciutadans. UDC dona suport a la consulta, però no vol la independència. Fins aquí, correcte. Vol la confederació!. Vaja, ja hi som...!. Amb qui es volen confederar?. Amb Espanya, que no vol ni tan sols canviar la Constitució per federalitzar-la!. Vol forçar l'Estat a confederar-se amb Catalunya, a la qual no consideren pas ni tan sols com a Nació, i menys sobirana?. Vol confederar-se sense ser prèviament un Estat lliure?. Amb qui vol negociar el canvi d'estatus de Catalunya, si Espanya es troba en un desenfrenat procés de re-centralització política, econòmica, financera, d'infraestructures, cultural i burocràtica com mai s'ha vist des de temps d'en Franco..... El que realment vol la cúpula d'UDC és mantenir l'estatus quo actual per continuar negociant peix al cove indefinidament, marcar paquet i deixar que la barca sigui impulsada exclusivament per CDC, continuar fen la punyeta al soci majoritari, i pactar, pactar, pactar i baixar el cap servilment per sempre més, per a major glòria de Josep Antoni Duran i LLeida, l'assenyat, i el seu tarannà de ferm i imprescindible negociador dels interessos dels lobbys hispano-catalans davant Madrit.... Voilà la Santa Alianza i el Foro Puente Aéreo!.
No massa lluny d'UDC es troba ICV, encara que els seus líders Dolors Camats i Joan Herrera -i Joan Josep Nuet, d'Alternativa- s'entestin en voler ser els més guais de tota la colla. Certament no els podem considerar com a socis d'Alicia i Alberto, però si propers a les posicions de Josep Antoni. No es volen mullar ni decantar-se a favor o en contra, tot i declarar-se favorables al referèndum. Donen llibertat de vot als seus seguidors i simpatitzants, com si aquests tinguessin que demanar permís per votar malgrat què, recordem, es tracta d'un dret exercit lliure, secreta i individualment. Ho fan, diuen, per no fracturar la formació eco-socialista, encara que això representi trencar l'unitat dels partits sobiranistes i culpar els altres de la seva pròpia pusil·lanimitat i indefinició. El desembre passat ja van aconseguir que la pregunta aprovada per la consulta, per tal de incloure el seu capteniment polític, fora doble -si o no a l'estat, si o no a la independència- fet que va ser durament criticat pels analistes polítics, tant catalans com estrangers. Però es va acceptar en nom del consens i l'unitat. Ara, no volen votar a la consulta proposada per Artur Mas perquè no és l'avalada pels partits, que va ser suspesa pel Tribunal Constitucional, ja què ara no ofereix suficients garanties democràtiques.... I quines garanties tindria forçar la suspensió?. O és que són partidaris de trencar la legalitat espanyola....?. Tant de bo fora així....!. Però em temo que aquest no és el seu full de ruta. Si fins i tot atien l'enfrontament i la desqualificació contra CiU perquè no volen embrutar-se les mans encaixant-les amb Artur Mas....!. No passes que això acabés afavorint els interessos electorals de Convergència Democràtica de Catalunya, una mena d'ase dels cops i bèstia negra dels eco-socialistes. Definitivament, ICV prioritza els seus interessos partidistes per damunt de les necessitats i desitjos de la majoria de catalans. Ho van demostrar abans amb la pregunta i ho demostren ara atiant manifestacions de protesta el proper 9 de novembre enlloc de demanar la participació activa a les votacions.... Potser manifestant-se davant dels punts de votació, senyor Herrera, senyora Camats, senyor Nuet?. El boicot a la consulta només reeixirà si vostès s'ho proposen!. També ho fan criticant les retallades executades per la Generalitat però imposades pel Gobierno de Espanya, atribuint-les al Govern del senyor Mas. Ho fan volent confondre les prioritats sobiranistes contraposant-les a les socials i l'acció de govern del senyor Mas, quan saben perfectament que sobirania, governabilitat i justícia social estan íntimament lligades.... Enfin, ja s'ho faran!. Només m'atreveixo aconsellar que es fitxin amb el que hores d'ara passa als socialistes.
La CUP d'en David Fernández i Joaquim Arrufat és la formació que té les idees més clares. Saben què volen i cap on van. Defensen el dret d'autodeterminació a capa i espasa i la independència com a necessitat indefugible resultat d'aquest exercici democràtic. La CUP escolta i parla amb la gent -la seva gent- i per això sap defensar i respectar les seves opinions i els seus interessos. Però també té un problema derivat precisament del seu caracter assembleari -com l'ANC!-. Els líders d'aquesta candidatura tenen que sotmetre prèviament les propostes, acords, pactes i negociacions a debat i aprovació dels assembleistes i això els hi resta marge de maniobra i capacitat d'actuació. Si hi afegim la ideologia anti-capitalista i l'empatia anarquista que professen, es compren millor l'esforç que fan per aconseguir la desitjada unitat política amb CiU, ERC i ICV, dels quals es troben a anys llum, tant ideològicament com pel recolzament electoral minoritari que assoleixen. Emperò, són els menys criticables de tota la colla. La CUP tira pel dret i va de cara. Ara s'han cansat de les picabaralles desfermades transversalment entre els diferents bàndols polítics. En conseqüència, fan una crida perquè els partits abandonin aquest fangaren en què s'han ficat i converteixin el 9 de novembre en una jornada de desbordament democràtic. Cal dignificar la consulta alliberant-la de la pressió de les formacions polítiques.... Els més petits i arrauxats de tots són els més assenyats!. Chapeau!.
Per fi arribem a Convergència i Esquerra. El primer, el partit de govern. El segon, el pretendent. Són les formacions amb més representació al Parlament. Ambdós defensen aferrissadament el dret a decidir, però discrepen en el tempus. Convergència al·lega que les cosses s'han de fer bé. Esquerra vol que es facin ràpid i desconfia de les veritables intencions de Convergència. Aquesta no vol trencar cap ou per fer la truita, mentre que Esquerra està disposada a trencar tots els ous que faci falta i més si cal. Convergència arrossega feixugament el llast d'Unió i Duran i Lleida, i Esquerra mira a cua d'ull la resta d'adversaris polítics, essent conscients que les enquestes els hi donen una apreciable majoría cara les properes eleccions. Mentre uns volen conservar el primer lloc i condicionar la confecció d'una desitjada llista unitària per les eleccions de caire plebiscitari a celebrar properament, esquerra no renuncia a la seva pròpia llista perquè volen desposseir-los i posar-s'hi ells com a partit alfa. La coincidència en els objectius finals i el neguit per aconseguir-los els impedeix de veure que les cosses es poden fer bé i també amb rapidesa. Que més d'hora que tard tindran que trencar els ous justos i necessaris, es a dir, saltar-se la Constitució espanyola per fer la truita -obtindre la plena sobirania de Catalunya-. Una vegada obtinguda la independència, serà necessari governar el nou vaixell amb l'empenta i intel·ligència de tots plegats. Especialment de l'Artur i l'Oriol. Aquesta serà la recompensa, sempre que no venguin la pell de l'os abans de caçar-lo.
Si no fos pels milions de catalans que reiteradament ens hem manifestat demanant el dret a decidir i la independència, i a la vegada empentant a polítics i partits cap el procés sobiranista i l'unitat d'acció, encara ens trobaríem a la fase del peix al cove. Sort hi ha que l'unitat política no depèn exclusivament dels partits. L'Assemblea la pot forçar, si vol. Només amb un senzill anunci recolzant una determinada llista electoral confegida per gent al marge de les cúpules dels partits seria suficient per reforçar aquesta unitat. La victòria seria aclaparadora. L'egoisme partidista no malmetrà pas els nostres anhels. La seva mirada curta no enterbolirà pas les nostres esperances.... Temps hi haurà per barallar-nos i fer-nos tots els retrets justos, necessaris i convenients que lògicament existeixen entre opcions polítiques diferents, davant qualsevol escomesa electoral. Però això tindrà que ser després d'aconseguida la independència. Tot allò que defensen en matèria fiscal, econòmica, en educació, sanitat, pensions, cultura, solidaritat, relacions internacionals,.... tot, absolutament tot, depèn de la plena sobirania de Catalunya. Perquè la dependència espanyola ja sabem el que comporta, ja sabem on ens ha portat.
Estigui tranquil el senyor Aznar: el sobiranisme català, Catalunya, no es trencarà. Per tant, que els partits abandonin el tacticisme i deixin de fer-se la punyeta entre ells i als ciutadans. Cas contrari, es quedaran endarrere. I no podran aturar-nos.
El procés endegat per assolir la plena sobirana de Catalunya ha arribant aquest punt. D'una banda resulta veritablement feixuc suportar l'escomesa del Gobierno d'Espanya, el qual llança damunt nostre tota mena d'obusos i artefactes explosius per anorrear-nos, amb deliberada fúria -ràbia- i agressivitat. Els aparells de l'Estat porfidiegen incansables per tal d'aturar els anhels i les fonamentades esperances que sentim, tenim i volem la majoria de catalans. Ho fan utilitzant la seva llei i diferents institucions jurídiques al seu abast, com són la fidel judicatura castellana i la fiscalía pro-governamental, així com l'aclaparador cos de l'advocacia de l'Estat, tots ells en qualitat de pretorians custodis de les essències pàtries. Per descomptat, aixoplugats sota el Tribunal Constitucional, de trista i deslegitimada memòria i consideració per part catalana. Un tribunal veritablement indecent, doncs no oblidessim pas què està presidit per un reconegut anti-català i antic militant popular alhora. D'aquesta manera, el Gobierno d'Espanya amaga o dissimula darrera decisions pròpies de vulgars picaplets el que no són més que posicionaments inequívocament polítics. També fan servir uns capteniments econòmics i financers envers el Govern -en definitiva, cap a Catalunya i els catalans-, realment ominosos. Van des d'amenaçar i ficar la por als empresaris i inversors, animant-los -comminant-los, en realitat- a deslocalitzar les empreses cap Espanya i no invertir a Catalunya, fins a l'escanyament de les malmeses finances de la Generalitat, passant per l'exigència de retallar més i més en dependència, sanitat, educació, sous, pensions -d'això, Madrit en diu reformes estructurals- i no invertint el suficient en infraestructures necessàries -incloent-hi aquelles fermament compromeses pels diferents ministres del Gobierno d'Espanya-, o tot fomentant discretament entre els consumidors espanyols un boicot als productes catalans per "conseguir el efecto sin que se note el cuidado", que tan bona premsa recull entre les elits del Madrit secular. Els resultats de l'ofensiva espanyola són sobrerament coneguts i esperats pels catalans, i el desconcert i desconeixement manifestat pel nacionalisme hispà vers Catalunya es fa palès irritantment amb tota la seva cruesa.
Però avui m'interessa més posar en relleu el comportament de les diferents formacions polítiques catalanes, tant respecte el procés sobiranista com la resposta que donen cadascun d'ells envers l'actitud del Gobierno, davant l'evident enfrontament polític que s'està produint entre Catalunya i Espanya. D'entrada podríem distingir entre formacions espanyolistes -populars, ciudadanos i bona part dels socialistes-, i catalanistes, es a dir, la resta del socialisme sobiranista, convergents lliberals i molts democratacristians, i també republicans, ecologistes d'esquerra, i anti-capitalistes assemblearis. L'actitud dels espanyolistes és clara i diàfana: negatius de mena -no a tota proposta catalana-, al·lèrgics als principis democràtics -porucs i desconfiats davant les votacions- i ostatges de lleis i constitucions fins arribar a la paràlisi mental. Les idees i solucions polítiques desapareixen de la seva realitat i són substituïdes per la lògica judicial més antidemocràtica que hom pot imaginar; i alguns també es declaren tebis defensors de terceres vies ja caducades, encara més inversemblants d'aconseguir que la mateixa independència. La Constitució espanyola esdevé com una mena de codi d'Hammurabi aclaparador, immutable i rocós al qual s'han de sotmetre els principis democràtics universalment reconeguts i el lliure albir dels ciutadans. Pels nacionalistes espanyols el diàleg no és més que un monòleg, considerat com a renúncia prèvia de qualsevol plantejament de llibertat, i els pactes són mers decrets que puguin ser utilitzats com imposicions inqüestionables i indiscutibles.... No permetre votar als catalans, per Alicia Sánchez Camacho és una victoria de la democràcia!. Voler exercir el dret a decidir, per Albert Rivera és propi de colpistes, feixistes i corruptes!. Parlar i pactar sobre Catalunya, per Miquel Iceta només serveix per canviar la Constitució i federalitzar l'Estat. Com, quan, amb qui senyor Iceta?. Però parlar i pactar no els serveix pas per fer-ho sobre la independència!. Definitivament, els espanyolistes entenen la democràcia, el diàleg, els pactes i la llibertat de forma força peculiar, molt diferent a com ho fa l'home corrent i senzill del carrer. Es a dir, com ho entén l'immensa majoria de la gent.
Si ens fitxem en les formacions catalanistes, la troca s'embolica considerablement. Quan des del carrer s'exigeix unitat i que volem votar, els partits es mostren disposats a tot, a condició de salvaguardar els seus propis interessos polítics -partidistes!- per damunt dels anhels de la majoria. Malparlen dels líders contraris, desqualifiquen el capteniment dels altres, denuncien l'egoisme dels demés i ataquen sense pietat a tot allò que s'aparti dels seus objectius -full de ruta- particulars, els quals volen imposar per damunt de tot i tothom..... Semblen entestats a donar la raó a José Mª Aznar, quan va dir que "antes se romperá Catalunya que España". Alguns partits, arribats al punt actual, mostren les seves febleses i pors, les quals els fan fer estranyes giragonses polítiques i semàntiques que no fan més que augmentar l'indignació general que acumulen els ciutadans. UDC dona suport a la consulta, però no vol la independència. Fins aquí, correcte. Vol la confederació!. Vaja, ja hi som...!. Amb qui es volen confederar?. Amb Espanya, que no vol ni tan sols canviar la Constitució per federalitzar-la!. Vol forçar l'Estat a confederar-se amb Catalunya, a la qual no consideren pas ni tan sols com a Nació, i menys sobirana?. Vol confederar-se sense ser prèviament un Estat lliure?. Amb qui vol negociar el canvi d'estatus de Catalunya, si Espanya es troba en un desenfrenat procés de re-centralització política, econòmica, financera, d'infraestructures, cultural i burocràtica com mai s'ha vist des de temps d'en Franco..... El que realment vol la cúpula d'UDC és mantenir l'estatus quo actual per continuar negociant peix al cove indefinidament, marcar paquet i deixar que la barca sigui impulsada exclusivament per CDC, continuar fen la punyeta al soci majoritari, i pactar, pactar, pactar i baixar el cap servilment per sempre més, per a major glòria de Josep Antoni Duran i LLeida, l'assenyat, i el seu tarannà de ferm i imprescindible negociador dels interessos dels lobbys hispano-catalans davant Madrit.... Voilà la Santa Alianza i el Foro Puente Aéreo!.
No massa lluny d'UDC es troba ICV, encara que els seus líders Dolors Camats i Joan Herrera -i Joan Josep Nuet, d'Alternativa- s'entestin en voler ser els més guais de tota la colla. Certament no els podem considerar com a socis d'Alicia i Alberto, però si propers a les posicions de Josep Antoni. No es volen mullar ni decantar-se a favor o en contra, tot i declarar-se favorables al referèndum. Donen llibertat de vot als seus seguidors i simpatitzants, com si aquests tinguessin que demanar permís per votar malgrat què, recordem, es tracta d'un dret exercit lliure, secreta i individualment. Ho fan, diuen, per no fracturar la formació eco-socialista, encara que això representi trencar l'unitat dels partits sobiranistes i culpar els altres de la seva pròpia pusil·lanimitat i indefinició. El desembre passat ja van aconseguir que la pregunta aprovada per la consulta, per tal de incloure el seu capteniment polític, fora doble -si o no a l'estat, si o no a la independència- fet que va ser durament criticat pels analistes polítics, tant catalans com estrangers. Però es va acceptar en nom del consens i l'unitat. Ara, no volen votar a la consulta proposada per Artur Mas perquè no és l'avalada pels partits, que va ser suspesa pel Tribunal Constitucional, ja què ara no ofereix suficients garanties democràtiques.... I quines garanties tindria forçar la suspensió?. O és que són partidaris de trencar la legalitat espanyola....?. Tant de bo fora així....!. Però em temo que aquest no és el seu full de ruta. Si fins i tot atien l'enfrontament i la desqualificació contra CiU perquè no volen embrutar-se les mans encaixant-les amb Artur Mas....!. No passes que això acabés afavorint els interessos electorals de Convergència Democràtica de Catalunya, una mena d'ase dels cops i bèstia negra dels eco-socialistes. Definitivament, ICV prioritza els seus interessos partidistes per damunt de les necessitats i desitjos de la majoria de catalans. Ho van demostrar abans amb la pregunta i ho demostren ara atiant manifestacions de protesta el proper 9 de novembre enlloc de demanar la participació activa a les votacions.... Potser manifestant-se davant dels punts de votació, senyor Herrera, senyora Camats, senyor Nuet?. El boicot a la consulta només reeixirà si vostès s'ho proposen!. També ho fan criticant les retallades executades per la Generalitat però imposades pel Gobierno de Espanya, atribuint-les al Govern del senyor Mas. Ho fan volent confondre les prioritats sobiranistes contraposant-les a les socials i l'acció de govern del senyor Mas, quan saben perfectament que sobirania, governabilitat i justícia social estan íntimament lligades.... Enfin, ja s'ho faran!. Només m'atreveixo aconsellar que es fitxin amb el que hores d'ara passa als socialistes.
La CUP d'en David Fernández i Joaquim Arrufat és la formació que té les idees més clares. Saben què volen i cap on van. Defensen el dret d'autodeterminació a capa i espasa i la independència com a necessitat indefugible resultat d'aquest exercici democràtic. La CUP escolta i parla amb la gent -la seva gent- i per això sap defensar i respectar les seves opinions i els seus interessos. Però també té un problema derivat precisament del seu caracter assembleari -com l'ANC!-. Els líders d'aquesta candidatura tenen que sotmetre prèviament les propostes, acords, pactes i negociacions a debat i aprovació dels assembleistes i això els hi resta marge de maniobra i capacitat d'actuació. Si hi afegim la ideologia anti-capitalista i l'empatia anarquista que professen, es compren millor l'esforç que fan per aconseguir la desitjada unitat política amb CiU, ERC i ICV, dels quals es troben a anys llum, tant ideològicament com pel recolzament electoral minoritari que assoleixen. Emperò, són els menys criticables de tota la colla. La CUP tira pel dret i va de cara. Ara s'han cansat de les picabaralles desfermades transversalment entre els diferents bàndols polítics. En conseqüència, fan una crida perquè els partits abandonin aquest fangaren en què s'han ficat i converteixin el 9 de novembre en una jornada de desbordament democràtic. Cal dignificar la consulta alliberant-la de la pressió de les formacions polítiques.... Els més petits i arrauxats de tots són els més assenyats!. Chapeau!.
Per fi arribem a Convergència i Esquerra. El primer, el partit de govern. El segon, el pretendent. Són les formacions amb més representació al Parlament. Ambdós defensen aferrissadament el dret a decidir, però discrepen en el tempus. Convergència al·lega que les cosses s'han de fer bé. Esquerra vol que es facin ràpid i desconfia de les veritables intencions de Convergència. Aquesta no vol trencar cap ou per fer la truita, mentre que Esquerra està disposada a trencar tots els ous que faci falta i més si cal. Convergència arrossega feixugament el llast d'Unió i Duran i Lleida, i Esquerra mira a cua d'ull la resta d'adversaris polítics, essent conscients que les enquestes els hi donen una apreciable majoría cara les properes eleccions. Mentre uns volen conservar el primer lloc i condicionar la confecció d'una desitjada llista unitària per les eleccions de caire plebiscitari a celebrar properament, esquerra no renuncia a la seva pròpia llista perquè volen desposseir-los i posar-s'hi ells com a partit alfa. La coincidència en els objectius finals i el neguit per aconseguir-los els impedeix de veure que les cosses es poden fer bé i també amb rapidesa. Que més d'hora que tard tindran que trencar els ous justos i necessaris, es a dir, saltar-se la Constitució espanyola per fer la truita -obtindre la plena sobirania de Catalunya-. Una vegada obtinguda la independència, serà necessari governar el nou vaixell amb l'empenta i intel·ligència de tots plegats. Especialment de l'Artur i l'Oriol. Aquesta serà la recompensa, sempre que no venguin la pell de l'os abans de caçar-lo.
Si no fos pels milions de catalans que reiteradament ens hem manifestat demanant el dret a decidir i la independència, i a la vegada empentant a polítics i partits cap el procés sobiranista i l'unitat d'acció, encara ens trobaríem a la fase del peix al cove. Sort hi ha que l'unitat política no depèn exclusivament dels partits. L'Assemblea la pot forçar, si vol. Només amb un senzill anunci recolzant una determinada llista electoral confegida per gent al marge de les cúpules dels partits seria suficient per reforçar aquesta unitat. La victòria seria aclaparadora. L'egoisme partidista no malmetrà pas els nostres anhels. La seva mirada curta no enterbolirà pas les nostres esperances.... Temps hi haurà per barallar-nos i fer-nos tots els retrets justos, necessaris i convenients que lògicament existeixen entre opcions polítiques diferents, davant qualsevol escomesa electoral. Però això tindrà que ser després d'aconseguida la independència. Tot allò que defensen en matèria fiscal, econòmica, en educació, sanitat, pensions, cultura, solidaritat, relacions internacionals,.... tot, absolutament tot, depèn de la plena sobirania de Catalunya. Perquè la dependència espanyola ja sabem el que comporta, ja sabem on ens ha portat.
Estigui tranquil el senyor Aznar: el sobiranisme català, Catalunya, no es trencarà. Per tant, que els partits abandonin el tacticisme i deixin de fer-se la punyeta entre ells i als ciutadans. Cas contrari, es quedaran endarrere. I no podran aturar-nos.
