El 12 d'octubre, Día de la Hispanidad, s'ha celebrat a Barcelona com en cap altre lloc de l'Estat. Societat Civil Catalana -SCC- va convocar una multitudinària concentració per omplir la Plaça Catalunya i demostrar al món mundial l'adhesió infrangible dels catalans envers Espanya. El que resulta veritablement curiós és el fet que a cap ciutat de l'Estat fan crides semblats per aplegar els ciutadans demanant-los que manifestin el seu patriotisme espanyol en defensa de l'indissoluble unitat d'Espanya. Fins i tot a Madrid, capital del regne, es limiten a una senzilla desfilada militar en plena sintonia amb el passat històric que representa pel nacionalisme espanyol aquesta jornada: el Dia de la Raza, d'inspiració inequívocament franquista. Però de manifestació ciutadana, res de res. Només uns milers de fervorosos espanyols s'apleguen al carrer per agitar banderoles rojigualdas i per aplaudir amb desfermat entusiasme el pas de soldats, canons i tancs, mentre criden emocionats vivas a la Legión i la seva cabra, a la Guardia Civil, al Rei Felip VI i a Espanya. Després d'una pomposa
recepció oficial del Rei, s'acaba la funció. Punt i final.
Doncs be, una manifestació d'aquesta mena -de patriotisme espanyolista- només la fan a Barcelona. Per demostrar què?. Qui ho sap!. Encara que ho sospitem!. SCC és la primera vegada que l'organitza. Abans ho havien fet altres entitats més o menys espanyolistes, si fa o no fa de la mateixa corda; per cert, amb resultats força galdosos. El mateix que li ha passat a SCC. Volien omplir la plaça Catalunya i la meitat va quedar buida. La Guardia Urbana, amb una mostra de extrema generositat, va xifrar el nombre d'assistents en 38.000. La xifra més assenyada - sent encara força generosa- no anava més enllà de l5.000 manifestants. Com sovint diu Alicia Sánchez Camacho, es tractava d'una ínfima majoría silenciosa la qual en realitat, a Catalunya, es demostra molt minoritària. És incomparable amb els milions de ciutadans mobilitzats per l'Assemblea Nacional Catalana. Primera demostració: l'unionisme, malgrat el suport mediàtic, financer i polític que aplega, a Catalunya fracassa estrepitosament.
Per altre banda, l'unionisme sempre acusa l'ANC de manca de transparència als comptes, malgrat que és de domini públic que es nodreix de recursos financers provinents de quotes, aportacions voluntàries i treball altruista d'afiliats i simpatitzants -més de 50.000-; a més a més de que els desplaçaments amb autocars se'ls paguen els manifestants i que cada interessat es compra les seves samarretes, banderoles i mil estris més, adients i necessaris per cada ocasió. En canvi, SCC defuig donar explicacions de com aconsegueix els recursos que gasten; d'on surten els calers per sufragar les costoses campanyes publicitàries endegades; qui paga els autocars, les banderoles, els entrepans; o quin és el nombre d'afiliats i cotitzants que els recolzen.... D'on surten aquestes desenes de milers d'euros que greixen les seves activitats?. Com omplen la caixa que els permet funcionar sense problemes aparents?. Si no ho expliquen, ho haurem de suposar. Per exemple: surten dels fons de rèptils en poder de les clavegueres de d'Estat?. Potser són subvencionats per la FAES?. O directament pel CNI?. Són els grans partits d'àmbit estatal els pagans?. Aquesta opacitat financera no es pot comparar amb la claredat que es desprèn pel recolzament rebut per compte de certes formacions polítiques. Fonamentalment, pel suport de populars, C's i UPyD. I de molts grups d'extrema dreta, els quals també s'afegeixen joiosament a la festa, malgrat el rebuig generalitzat que desfermen. D'aquestes tres formacions nacionalistes, espanyolistes i hiper-legalistes -autèntics integristes de la Constitució-, provenen els caps pensants més visibles que dirigeixen l'associació en qüestió. Per això pot afirmar-se amb rotunditat que SCC només són un instrument utilitzat per l'unionisme per a combatre l'independentisme. Però amb resultats més aviat penosos. L'espanyolisme no engresca els catalans. No te arguments convincents i per tant, no sedueix a quasi ningú. La Hispanitat que exhibeixen resulta un autèntic llast, una nosa, ja que ens trasllada directament a un passat no pas massa llunya -el enyorat florido pensil!-, quan era utilitzat per adoctrinar, manipular, imposar-se i anorrear a tothom que no hagués fet costat al franquisme. Aquesta circumstància causa la fugida de molts ciutadans, fastiguejats pel que representa aquesta mena d'unionisme: un passat obscur, tenebrós i incert.... Just el contrari del que ofereix l'independentisme hores d'ara: claredat, il·lusió i esperança.
No podem passar per alt el capteniment que tenen certs mitjans de comunicació públics o privats d'abast estatal i quasi tots marcadament espanyolistes, a favor de Sociedad Civil Catalana. De retruc, envers els populars catalans -al cap i a la fi, tradicionalistes i nacional-catòlics de mena-; i també a favor d'aquells que en altre temps eren socialistes i ara no son més que espanyolistes jacobins lleugerament d'esquerres, es a dir, quasi-falangistes. També dels que s'anomenen ciudadanos,
autènticament lerrouxistes, els quals pretenen regenerar la política a partir del populisme, ocupant el lloc del PPSOE; i per descomptat, cap els tragicòmics unionistes progressistes i democràtics -sempre hiper-nacionalistes i demagògics vocacionals-. Tots ells tenen una presencia desmesurada a la radio, tele i premsa -cavernaria o no, tant se val- veritablement envejable. Quasi tant com Podemos i Guanyem, que ja és dir!. Això passa tant als mitjans catalans com els espanyols, l'influencia dels quals també s'estén aclaparadorament per damunt de Catalunya i els catalans. Sovintegen les entrevistes als líders espanyolistes; els programes informatius de lloança cap l'unionisme o de condemna i desqualificació de l'independentisme; també participen en totes les tertúlies, la majoria de vegades amb manca de defensors de l'opció independentista; o reben el suport gratuït per mitjà de saberuts editorials de la premsa amiga; a través de molts articles i opinions als diaris excessivament agressius o quasi bel·licosos cap al catalanisme i afalagadors amb l'unionisme, partidistes -en realitat, sectaris!- i exculpatoris dels errors i excessos comesos per l'unionisme. Tot això mentre es lamenten amargament de l'escadussera presencia que tenen als mitjans catalans.... Pur victimisme, que després endossen desvergonyidament cap al catalanisme. Definitivament, les actituds de l'espanyolisme envers Catalunya no són més que un reguitzell de retrets, amenaces i manifestació d'un desamor -ara ja recíproc-, dominades per una passió incontrolablement possessiva i que inevitablement acabarà amb la separació definitiva. Tot plegat sembla una mena de Càntic dels Càntics polític que ni el mateix Salomó hauria pogut escriure. Ni tant sols imaginar-ho.
Si al tracte preferent -i immerescut- que reben hi afegim la publicitat gratuïta i els recursos il·limitats dels quals disposen, encara s'entén menys el fracàs que conrea l'unionisme oficial a Catalunya. No serà perquè l'unionisme és molt minoritari a Catalunya?. No serà què no arrossega ni il·lusiona a l'immensa majoria de catalans?. No serà què la Marca Espanya no ens sedueix?. Perquè no sap o no pot seduir Catalunya i els catalans!. No serà què Espanya no ens convé?. Pot ser què la por a la democràcia i manca de credibilitat -i legitimitat- que atresora l'Estat espanyol contrastin massa amb la creença i fidelitat dels catalans envers els principis democràtics, amplament acceptats a nivell internacional?. El fracàs de l'Hispanitat, a Catalunya, es evident. Per totes les raons esposades a dalt i per moltes altres. Però la més significativa és que els catalans ja hem canviat el chip. Ja no ens sentim concernits per Espanya. Ni per la Constitució. Ni per les seves institucions.... Ja hem deixat de ser espanyols!. Fins ara ho hem estat per força. Per fi, hem dit prou!. I el que és més important, no volem pas ser-ho d'espanyols!. Volem ser catalans. Lliures. Sobirans. Independents.
Mentre Espanya i l'unionisme segueixen amb el seu Càntic dels Càntics, Catalunya i els catalans prosseguim la nostra marxa amb alegria i determinació, fins la victòria final: la independència. Res ni ningú no ens aturarà.
recepció oficial del Rei, s'acaba la funció. Punt i final.
Doncs be, una manifestació d'aquesta mena -de patriotisme espanyolista- només la fan a Barcelona. Per demostrar què?. Qui ho sap!. Encara que ho sospitem!. SCC és la primera vegada que l'organitza. Abans ho havien fet altres entitats més o menys espanyolistes, si fa o no fa de la mateixa corda; per cert, amb resultats força galdosos. El mateix que li ha passat a SCC. Volien omplir la plaça Catalunya i la meitat va quedar buida. La Guardia Urbana, amb una mostra de extrema generositat, va xifrar el nombre d'assistents en 38.000. La xifra més assenyada - sent encara força generosa- no anava més enllà de l5.000 manifestants. Com sovint diu Alicia Sánchez Camacho, es tractava d'una ínfima majoría silenciosa la qual en realitat, a Catalunya, es demostra molt minoritària. És incomparable amb els milions de ciutadans mobilitzats per l'Assemblea Nacional Catalana. Primera demostració: l'unionisme, malgrat el suport mediàtic, financer i polític que aplega, a Catalunya fracassa estrepitosament.
Per altre banda, l'unionisme sempre acusa l'ANC de manca de transparència als comptes, malgrat que és de domini públic que es nodreix de recursos financers provinents de quotes, aportacions voluntàries i treball altruista d'afiliats i simpatitzants -més de 50.000-; a més a més de que els desplaçaments amb autocars se'ls paguen els manifestants i que cada interessat es compra les seves samarretes, banderoles i mil estris més, adients i necessaris per cada ocasió. En canvi, SCC defuig donar explicacions de com aconsegueix els recursos que gasten; d'on surten els calers per sufragar les costoses campanyes publicitàries endegades; qui paga els autocars, les banderoles, els entrepans; o quin és el nombre d'afiliats i cotitzants que els recolzen.... D'on surten aquestes desenes de milers d'euros que greixen les seves activitats?. Com omplen la caixa que els permet funcionar sense problemes aparents?. Si no ho expliquen, ho haurem de suposar. Per exemple: surten dels fons de rèptils en poder de les clavegueres de d'Estat?. Potser són subvencionats per la FAES?. O directament pel CNI?. Són els grans partits d'àmbit estatal els pagans?. Aquesta opacitat financera no es pot comparar amb la claredat que es desprèn pel recolzament rebut per compte de certes formacions polítiques. Fonamentalment, pel suport de populars, C's i UPyD. I de molts grups d'extrema dreta, els quals també s'afegeixen joiosament a la festa, malgrat el rebuig generalitzat que desfermen. D'aquestes tres formacions nacionalistes, espanyolistes i hiper-legalistes -autèntics integristes de la Constitució-, provenen els caps pensants més visibles que dirigeixen l'associació en qüestió. Per això pot afirmar-se amb rotunditat que SCC només són un instrument utilitzat per l'unionisme per a combatre l'independentisme. Però amb resultats més aviat penosos. L'espanyolisme no engresca els catalans. No te arguments convincents i per tant, no sedueix a quasi ningú. La Hispanitat que exhibeixen resulta un autèntic llast, una nosa, ja que ens trasllada directament a un passat no pas massa llunya -el enyorat florido pensil!-, quan era utilitzat per adoctrinar, manipular, imposar-se i anorrear a tothom que no hagués fet costat al franquisme. Aquesta circumstància causa la fugida de molts ciutadans, fastiguejats pel que representa aquesta mena d'unionisme: un passat obscur, tenebrós i incert.... Just el contrari del que ofereix l'independentisme hores d'ara: claredat, il·lusió i esperança.
No podem passar per alt el capteniment que tenen certs mitjans de comunicació públics o privats d'abast estatal i quasi tots marcadament espanyolistes, a favor de Sociedad Civil Catalana. De retruc, envers els populars catalans -al cap i a la fi, tradicionalistes i nacional-catòlics de mena-; i també a favor d'aquells que en altre temps eren socialistes i ara no son més que espanyolistes jacobins lleugerament d'esquerres, es a dir, quasi-falangistes. També dels que s'anomenen ciudadanos,
autènticament lerrouxistes, els quals pretenen regenerar la política a partir del populisme, ocupant el lloc del PPSOE; i per descomptat, cap els tragicòmics unionistes progressistes i democràtics -sempre hiper-nacionalistes i demagògics vocacionals-. Tots ells tenen una presencia desmesurada a la radio, tele i premsa -cavernaria o no, tant se val- veritablement envejable. Quasi tant com Podemos i Guanyem, que ja és dir!. Això passa tant als mitjans catalans com els espanyols, l'influencia dels quals també s'estén aclaparadorament per damunt de Catalunya i els catalans. Sovintegen les entrevistes als líders espanyolistes; els programes informatius de lloança cap l'unionisme o de condemna i desqualificació de l'independentisme; també participen en totes les tertúlies, la majoria de vegades amb manca de defensors de l'opció independentista; o reben el suport gratuït per mitjà de saberuts editorials de la premsa amiga; a través de molts articles i opinions als diaris excessivament agressius o quasi bel·licosos cap al catalanisme i afalagadors amb l'unionisme, partidistes -en realitat, sectaris!- i exculpatoris dels errors i excessos comesos per l'unionisme. Tot això mentre es lamenten amargament de l'escadussera presencia que tenen als mitjans catalans.... Pur victimisme, que després endossen desvergonyidament cap al catalanisme. Definitivament, les actituds de l'espanyolisme envers Catalunya no són més que un reguitzell de retrets, amenaces i manifestació d'un desamor -ara ja recíproc-, dominades per una passió incontrolablement possessiva i que inevitablement acabarà amb la separació definitiva. Tot plegat sembla una mena de Càntic dels Càntics polític que ni el mateix Salomó hauria pogut escriure. Ni tant sols imaginar-ho.
Si al tracte preferent -i immerescut- que reben hi afegim la publicitat gratuïta i els recursos il·limitats dels quals disposen, encara s'entén menys el fracàs que conrea l'unionisme oficial a Catalunya. No serà perquè l'unionisme és molt minoritari a Catalunya?. No serà què no arrossega ni il·lusiona a l'immensa majoria de catalans?. No serà què la Marca Espanya no ens sedueix?. Perquè no sap o no pot seduir Catalunya i els catalans!. No serà què Espanya no ens convé?. Pot ser què la por a la democràcia i manca de credibilitat -i legitimitat- que atresora l'Estat espanyol contrastin massa amb la creença i fidelitat dels catalans envers els principis democràtics, amplament acceptats a nivell internacional?. El fracàs de l'Hispanitat, a Catalunya, es evident. Per totes les raons esposades a dalt i per moltes altres. Però la més significativa és que els catalans ja hem canviat el chip. Ja no ens sentim concernits per Espanya. Ni per la Constitució. Ni per les seves institucions.... Ja hem deixat de ser espanyols!. Fins ara ho hem estat per força. Per fi, hem dit prou!. I el que és més important, no volem pas ser-ho d'espanyols!. Volem ser catalans. Lliures. Sobirans. Independents.
Mentre Espanya i l'unionisme segueixen amb el seu Càntic dels Càntics, Catalunya i els catalans prosseguim la nostra marxa amb alegria i determinació, fins la victòria final: la independència. Res ni ningú no ens aturarà.
