Comença a ser un mal costum del govern de Madrid ficar la pota fins l'engonal, quan mana i actua sobre algunes situacions imprevistes que afecten i sovint sacsegen directament la ciutadania de tot l'Estat en el seu esdevenidor quotidià. Situacions que no fan més que demostrar la persistent incompetència que pateixen els governants espanyols. Tant se val que es tracti d'afers polítics, o catàstrofes naturals, crisis socials o econòmiques, assumptes financers i bancaris, o relatius a l'educació i la salut pública. Els exemples abasten tot l'arc de matèries i temes que poden incidir en una societat moderna del segle XXI, la qual es mostra perplexa davant l'actuació d'un govern fermament ancorat encara al segle XIX; o sent molt generosos, a principis del XX. No resulta gens estrany que siguin precisament els trets marcadament conservadors -bé desvergonyidament de dretes o suposadament d'esquerres- els predominants dins les altes esferes madrilenyes, encarregades des de sempre de la bona marxa i governabilitat de tot l'Estat. Recordem que Espanya és una nació impertorbable i immemorial, carregada d'una llarga història i de feixucs complexes d'inferioritat o superioritat, segons convingui. Per aquesta raó l'embafador tradicionalisme hispà, més que una virtut esdevé una maledicció.
Hi trobem mil exemples: el terrorisme d'Estat a mans del GAL; l'enfonsament del Prestige i el consegüent xapapote; ficar-nos en una guerra injusta a la recerca d'armes de destrucció massiva inexistents; atribuir a ETA la massacre de l'onze de març de 2004 comés pels terroristes islàmics; estimular la bombolla urbanística i l'especulació arreu del territori; l'atur desbocat gracies a la reforma laboral aprovada per satisfer a la Patronal; els desnonaments generalitzats sense contemplar la dació en pagament, per goig de la banca; l'augment de la desigualtat social, la devaluació salarial i la pobresa infantil; l'amnistia fiscal -per cert, sense aconseguir els objectius desitjats-; l'escàndol BANKIA, i Caja Madrid, i Gürtel, i ERO's andalusos, i Caixa Catalunya; el cas Palau, i Bárcenas, i Blesa; els ex-jutges Elpidio Silva i Baltasar Garzón, agosarats instructors d'alguns d'aquests cassos; els sobres plens de diner negre repartits entre els més populars dels populars; les targetes de crèdit a disposició dels consellers -dels aprofitats!- de Caja Madrid; la pretensió de voler espanyolitzar els escolars catalans i pagar l'escola privada -per imposició de la llei Wert, a càrrec de la Generalitat- pels nens que rebutgin -els seus pares!- l'escolarització en català; la congelació de les pensions, la retallada de les prestacions d'atur amb una taxa d'aturats del 25%; o l'afebliment -i quasi desmantellament- de la sanitat pública i la privatització encoberta de la mateixa. L'ultima malifeta de Madrit ha sigut la lamentable gestió feta pel ministeri de Sanitat envers l'ebola. L'incompetència del Govern de Rajoy ens ha portat ara a l'emergència sanitària més greu dels darrers anys patida a l'Estat espanyol i de retruc a tota Europa.
Sovint l'incompetència es transforma en negligència. Aquest és el cas, entre d'altres, del principal afer polític que te plantejat l'Estat hores d'ara. Concretament pel tracte que dona Madrit a Catalunya. És a dir, per l'incomprensió demostrada de la realitat catalana per ignorància voluntària; no voler escoltar les demandes i anhels majoritaris dels ciutadans; la barroera utilització de la legislació i dels jutges per fer callar, reprimir i destrossar el catalanisme; retorçar la Constitució fins transformar-la en un vulgar i odiat garrot; fer servir els magistrats constitucionals com a mers executors de la versàtil ideologia governamental de cada moment.... Si la Generalitat es dol de l'espoli fiscal que pateix Catalunya, el Govern espanyol s'inventa unes balances fiscals que demostren que no és cert. Si el govern català reclama el deute envers Catalunya acumulat per l'Estat, més de 9.000 milions d'euros!, per afrontar els seus compromisos financers, l'hisenda espanyola habilita un fons per prestar a la Generalitat a un interès raonable els diners que prèviament són espoliats cada any a tots els catalans -16.000 milions d'euros-. Si els polítics i partits catalans es comprometen a satisfer les demandes de la societat per aconseguir l'exercici del dret a decidir, aquests polítics han begut oli: en un tres i no res surten mil dossiers des de sota les pedres -les cloaques de l'Estat- on se'ls imputa -i ja se'ls declara culpables- com a corruptes, mafiosos, colpistes i autoritaris, mentre els botxins de la caverna mediàtica esmolen destrals i espases per tallar caps o degollar-los a la plaça pública. El Govern contraposa l'Estat de Dret -a Espanya vol dir dret de l'estat- a Democràcia, i legalitat a legitimat. Enfronten llei i ordre amb seny i llibertat. La llei espanyola no te res a veure amb impartir justícia; més aviat es vesteix amb una pàtina d'escadussera legitimitat per aparentar equanimitat. La separació de poders, pel govern d'Espanya, és can seixanta. Influeix i manipula la fiscalia, la policia, els mitjans de comunicació públics -i també molts de privats-, la justícia, el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, les Corts -amb l'aclaparador ús que fa de la majoria absoluta al Congrés i Senat- y tot allò que pugui servir-li per imposar-se i aconseguir l'hegemonia absoluta.
Com resulta evident la capacitat de seducció espanyola inspirada per les elits ultra-conservadores dominants a l'Estat no te efectes sobre els catalans. En realitat, resulta carregosa per a nosaltres. Espanya està en mans d'uns pocs milers de persones radicades a Madrid que acaparen el poder polític, mediàtic, econòmic, financer, burocràtic i de la judicatura, els quals malden per mantenir els privilegis i prebendes aconseguits al llarg de l'historia. Aquesta privilegiada elit, que podríem anomenar com els diabòlics 6.666, passa olímpicament per damunt dels ingenus i enganyats ciutadans espanyols, dels seus interessos i drets. Habitualment es reuneixen -física o virtualment, tant se val- a la llotja d'honor del Bernabeu i fan negocis servint-se del BOE i les relacions incestuoses que mantenen entre ells i amb l'administració central. Per tot això, Catalunya i els catalans han passat a ser una autèntica nosa. Els resultem irreductibles i insuportables i per tant, ens consideren candidats adients per rebre la seva agressiva embranzida. La millor manera que creuen tenir per aturar l'empenta del poble català i els anhels i esperances de llibertat i independència, és prohibir la democràcia, anorrear les històriques institucions catalanes d'autogovern, arruïnar les finances de la Generalitat i escanyar l'economia i les infraestructures de Catalunya per sotmetre-la a la força. I alhora, perseguir política i judicialment la llengua catalana dins Catalunya i especialment al País Valencià, a les Illes Balears i a la Franja de Ponent. Per Espanya, és la millor forma que existeix d'expansió el pluralisme castellà per poder anorrear la singularitat catalana i el pancatalanisme inherent -per cert, inexistent-. I així volen resoldre l'anomenat problema català. O al menys, com deia Ortega y Gasset, la conllevancia entre Catalunya i Espanya.
El veritable problema que existeix, però, és que la majoria de catalans hem decidit no seguir amb la conllevancia. Ens hem cansat de conllevar-nos amb Espanya. Com les dots de seducció dels 6.666 gentilhomes i altius personatges que manen i remenen les cireres des de Madrit son més aviat inexistents, prosseguirem la nostra lluita fins la victòria per la consecució de la plena sobirania, demanant als nostres dirigents que garanteixin la celebració de la consulta i exigint a tot el mon que respecti la nostra devoció i confiança als principis democràtics i, per tant, ens ajudin a aconseguir l'exercici del nostre dret d'autodeterminació. Com tenen totes les nacions. Per molts catalans, el problema és aquesta Espanya passada de moda i fosca, no pas Catalunya. Per tant, jo votaré SI-SI..... Catalunya i els catalans no podem fer altre cosa. I ens mereixem la independència. Després de tres-cents anys, ens l'hem guanyat a pols.
Hi trobem mil exemples: el terrorisme d'Estat a mans del GAL; l'enfonsament del Prestige i el consegüent xapapote; ficar-nos en una guerra injusta a la recerca d'armes de destrucció massiva inexistents; atribuir a ETA la massacre de l'onze de març de 2004 comés pels terroristes islàmics; estimular la bombolla urbanística i l'especulació arreu del territori; l'atur desbocat gracies a la reforma laboral aprovada per satisfer a la Patronal; els desnonaments generalitzats sense contemplar la dació en pagament, per goig de la banca; l'augment de la desigualtat social, la devaluació salarial i la pobresa infantil; l'amnistia fiscal -per cert, sense aconseguir els objectius desitjats-; l'escàndol BANKIA, i Caja Madrid, i Gürtel, i ERO's andalusos, i Caixa Catalunya; el cas Palau, i Bárcenas, i Blesa; els ex-jutges Elpidio Silva i Baltasar Garzón, agosarats instructors d'alguns d'aquests cassos; els sobres plens de diner negre repartits entre els més populars dels populars; les targetes de crèdit a disposició dels consellers -dels aprofitats!- de Caja Madrid; la pretensió de voler espanyolitzar els escolars catalans i pagar l'escola privada -per imposició de la llei Wert, a càrrec de la Generalitat- pels nens que rebutgin -els seus pares!- l'escolarització en català; la congelació de les pensions, la retallada de les prestacions d'atur amb una taxa d'aturats del 25%; o l'afebliment -i quasi desmantellament- de la sanitat pública i la privatització encoberta de la mateixa. L'ultima malifeta de Madrit ha sigut la lamentable gestió feta pel ministeri de Sanitat envers l'ebola. L'incompetència del Govern de Rajoy ens ha portat ara a l'emergència sanitària més greu dels darrers anys patida a l'Estat espanyol i de retruc a tota Europa.
Sovint l'incompetència es transforma en negligència. Aquest és el cas, entre d'altres, del principal afer polític que te plantejat l'Estat hores d'ara. Concretament pel tracte que dona Madrit a Catalunya. És a dir, per l'incomprensió demostrada de la realitat catalana per ignorància voluntària; no voler escoltar les demandes i anhels majoritaris dels ciutadans; la barroera utilització de la legislació i dels jutges per fer callar, reprimir i destrossar el catalanisme; retorçar la Constitució fins transformar-la en un vulgar i odiat garrot; fer servir els magistrats constitucionals com a mers executors de la versàtil ideologia governamental de cada moment.... Si la Generalitat es dol de l'espoli fiscal que pateix Catalunya, el Govern espanyol s'inventa unes balances fiscals que demostren que no és cert. Si el govern català reclama el deute envers Catalunya acumulat per l'Estat, més de 9.000 milions d'euros!, per afrontar els seus compromisos financers, l'hisenda espanyola habilita un fons per prestar a la Generalitat a un interès raonable els diners que prèviament són espoliats cada any a tots els catalans -16.000 milions d'euros-. Si els polítics i partits catalans es comprometen a satisfer les demandes de la societat per aconseguir l'exercici del dret a decidir, aquests polítics han begut oli: en un tres i no res surten mil dossiers des de sota les pedres -les cloaques de l'Estat- on se'ls imputa -i ja se'ls declara culpables- com a corruptes, mafiosos, colpistes i autoritaris, mentre els botxins de la caverna mediàtica esmolen destrals i espases per tallar caps o degollar-los a la plaça pública. El Govern contraposa l'Estat de Dret -a Espanya vol dir dret de l'estat- a Democràcia, i legalitat a legitimat. Enfronten llei i ordre amb seny i llibertat. La llei espanyola no te res a veure amb impartir justícia; més aviat es vesteix amb una pàtina d'escadussera legitimitat per aparentar equanimitat. La separació de poders, pel govern d'Espanya, és can seixanta. Influeix i manipula la fiscalia, la policia, els mitjans de comunicació públics -i també molts de privats-, la justícia, el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, les Corts -amb l'aclaparador ús que fa de la majoria absoluta al Congrés i Senat- y tot allò que pugui servir-li per imposar-se i aconseguir l'hegemonia absoluta.
Com resulta evident la capacitat de seducció espanyola inspirada per les elits ultra-conservadores dominants a l'Estat no te efectes sobre els catalans. En realitat, resulta carregosa per a nosaltres. Espanya està en mans d'uns pocs milers de persones radicades a Madrid que acaparen el poder polític, mediàtic, econòmic, financer, burocràtic i de la judicatura, els quals malden per mantenir els privilegis i prebendes aconseguits al llarg de l'historia. Aquesta privilegiada elit, que podríem anomenar com els diabòlics 6.666, passa olímpicament per damunt dels ingenus i enganyats ciutadans espanyols, dels seus interessos i drets. Habitualment es reuneixen -física o virtualment, tant se val- a la llotja d'honor del Bernabeu i fan negocis servint-se del BOE i les relacions incestuoses que mantenen entre ells i amb l'administració central. Per tot això, Catalunya i els catalans han passat a ser una autèntica nosa. Els resultem irreductibles i insuportables i per tant, ens consideren candidats adients per rebre la seva agressiva embranzida. La millor manera que creuen tenir per aturar l'empenta del poble català i els anhels i esperances de llibertat i independència, és prohibir la democràcia, anorrear les històriques institucions catalanes d'autogovern, arruïnar les finances de la Generalitat i escanyar l'economia i les infraestructures de Catalunya per sotmetre-la a la força. I alhora, perseguir política i judicialment la llengua catalana dins Catalunya i especialment al País Valencià, a les Illes Balears i a la Franja de Ponent. Per Espanya, és la millor forma que existeix d'expansió el pluralisme castellà per poder anorrear la singularitat catalana i el pancatalanisme inherent -per cert, inexistent-. I així volen resoldre l'anomenat problema català. O al menys, com deia Ortega y Gasset, la conllevancia entre Catalunya i Espanya.
El veritable problema que existeix, però, és que la majoria de catalans hem decidit no seguir amb la conllevancia. Ens hem cansat de conllevar-nos amb Espanya. Com les dots de seducció dels 6.666 gentilhomes i altius personatges que manen i remenen les cireres des de Madrit son més aviat inexistents, prosseguirem la nostra lluita fins la victòria per la consecució de la plena sobirania, demanant als nostres dirigents que garanteixin la celebració de la consulta i exigint a tot el mon que respecti la nostra devoció i confiança als principis democràtics i, per tant, ens ajudin a aconseguir l'exercici del nostre dret d'autodeterminació. Com tenen totes les nacions. Per molts catalans, el problema és aquesta Espanya passada de moda i fosca, no pas Catalunya. Per tant, jo votaré SI-SI..... Catalunya i els catalans no podem fer altre cosa. I ens mereixem la independència. Després de tres-cents anys, ens l'hem guanyat a pols.
