A mesura que el procés català accelera impertorbable la marxa cap a la independència -principalment per culpa de les estupideses que fan des de Madrit-, als mitjans espanyols es succeeixen les tertúlies on diferents periodistes, polítics i saberuts experts analitzem i opinen sobre els esdeveniments ocorreguts a Catalunya, exhibint orgullosament les banderes de la pluralitat política i ideològica com a divises onejant al vent de les ondes hertzianes hispanes.
Les tertúlies espanyoles i les catalanes es diferencien tant en les formes i comportament dels respectius tertulians com per la quantitat de programes emesos. Per exemple, a Catalunya procuren no trepitjar-se la paraula ni aixecar massa el volum per no acaparar-ne l'ús. A Espanya sovint passa a l'inrevés. A Madrit, seu de l'immensa majoria de cadenes de radio i televisió n'hi ha per tots els canals, mati, tarda i nit. A totes hores i tots els dies. I encara que no s'ho creuen, els catalans també podem veure-les lliurament i assabentar-nos del que diuen i pensen de nosaltres. Els programes espanyols tenen molts punts en comú entre ells, apart de l'idioma castellà. Per exemple, tots els tertulians opinen que a Catalunya no existeix pluralisme polític als mitjans de comunicació. També afirmen que els ciutadans catalans estem adoctrinats des del bressol fins a la tomba mitjançant la TV pública i la maleïda escola catalana. Per tant, no tenim criteris ni opinions pròpies perquè no som lliures, som esclaus dels nostres amos. Sembla que estem mancats de lliure albir i que els nostres polítics compren les institucions i la societat amb generoses subvencions i abdueixen i sotmeten les nostres voluntats, mentre vivim sota la síndrome d'Estocolm per satisfer els seus interessos partidistes i particulars, els quals per descomptat són de naturalesa corrupte i malvada. Com és fàcil de constatar, el poder de seducció dels nacionalistes espanyols no aconsegueix pas els seus nobles objectius envers la majoria de catalans.... Senzillament, n'estem farts!.
A totes les cadenes de TV espanyoles, quan es parla de Catalunya intenten comptar amb polítics i analistes catalans, per tal d'entendre i divulgar la realitat del país amb més cura i veracitat. És per aquesta raó que Alicia Sánchez Camacho i Albert Rivera són tan presents als mitjans i les tertúlies. Són ells els encarregats d'oferir als espectadors espanyols la seva particular visió de Catalunya. Ells parlen del procés sobiranista, del dret d'autodeterminació, de independència, de la Generalitat, ells sentencien la il·legalitat o inconstitucionalitat dels nostres actes i bramulen contra polítics embogits, colpistes i nazis. Transmeten llurs opinions i també allò que pensem, volem i sentim els ciutadans, ja sigui individual o col·lectivament. Si ens referim als saberuts analistes, trobem com a opinadors catalans habituals, entre d'altres, Ana Grau, Antonio Bolaño, Xavier Sardà o l'afamat director de La Razón, Francisco Maruhenda. Com es pot comprovar, aquells que transmeten la realitat de Catalunya a l'Estat espanyol son tan diversos -només físicament- com plurals -dins l'espanyolisme-. El que passa és que tots pensen el mateix quan parlen de les relacions entre Catalunya i Espanya: Són unionistes de pedra picada!. Són més castellanistes que don Francisco Gómez de Quevedo Villegas y Santibáñez Cevallos, madrileny!.
Sembla que els directors de les tertúlies espanyoles tenen una idea de pluralisme polític i fins i tot del que és bon periodisme, veritablement peculiars i molt diferents als significats que li donen els assenyats i raonables ciutadans normals als quals van dirigits els seus relats, per cert més ficticis que reals. No resulta rar doncs que a Espanya puguin tenir una visió del que passa a Catalunya tan esbiaixada com fal·laç. Alicia Sánchez i Albert Rivera representen només el 20% del cens electoral català. Es a dir, les idees, els pensaments i els sentiments de més del 80% de la població catalana són menystingudes, ignorades i amagades als ulls espanyols. En conseqüència, no poden entendre el perquè de tot plegat, ja què no se'ls informa veraç i adequadament. No creuen -no poden creure- que la majoria de catalans estem a favor de la independència, o que ja ens va bé l'immersió lingüística en català a l'escola, o que estem fins el capdamunt del concepte de solidaritat espanyola, o que preferim la legitimitat democràtica a l'abrandat constitucionalisme nacionalista espanyol.... Aquesta ignorància induïda per l'espanyolisme innat dels directors de tertúlies i diaris cavernaris -o no, tant se val-, és el que ha obert una sima insondable entre Catalunya i Espanya. Entre catalans i espanyols. I això cal atribuir-ho tant als afanys manipuladors de les tertúlies i premsa espanyoles, com a la manca d'intel·ligència i honestedat de polítics i tertulians unionistes. Volen imposar les seves conviccions -la seva veritat- com si fossin les de tota la societat catalana, quan són clarament minoritàries a Catalunya. Cal reconèixer, però, que la des-informació i les mentides han fet forat dins la societat espanyola i singularment, al si de les diverses institucions de l'Estat.
Efectivament. Tant el Govern d'Espanya com el Tribunal Constitucional, les Corts i tots els organismes que suren al seu voltant malden per demostrar al món el seu patriotisme -en realitat patrioterisme espanyolista d'arrels colonials-, per si un cas no pogueren ser acusats de traïdors a la pàtria. I ho fan enarborant la Constitució com si d'una tralla es tractés, per agredir els principis democràtics i contra el respecte degut a la voluntat de la majoria de ciutadans catalans -minoria dins l'Estat-; i allò que és més greu, contra el sentit comú. La manca d'intel·ligència política a Espanya és palmària. Les conseqüències són el temut xoc entre legitimitat democràtica i Constitució espanyola. I els resultats, el des-encontre i l'enfrontament entre Generalitat i Govern espanyol. Entre Catalunya i Espanya.... Enhorabona, senyor Rajoy!. Felicitats, partits espanyolistes!. Hurra pel Tribunal Constitucional!. Llaor a la judialització de la política!. Visca els jutges i fiscals que ens diuen com hem de viure i que hem de pensar!. Ho han aconseguit: Catalunya no és Espanya -ni ho volem- i els catalans no som espanyols -ni de lluny-.... Just el que nosaltres desitgem!. Gracies, moltes gracies....!. No hi ha millor forma d'aconseguir la independència que aprofitar-se de les mentides revelades per suposats periodistes, de la ceguesa i mesquinesa del Govern d'Espanya i de l'estupidesa i manca de legitimitat de dotze magistrats més preocupats per servir diligentment els seus amos i senyors -i els seus propis egos- que d'impartir autèntica justícia i potenciar i consolidar la veritable democràcia, tan escadussera a Espanya....
"Es de bién nacido ser agradecido", diu una vella dita castellana. És ben sabut que els catalans som ben parits i per tant, estem molt agraïts a tots els espanyolistes exaltats. Així doncs, moltes mercès a tots vostès!.
Les tertúlies espanyoles i les catalanes es diferencien tant en les formes i comportament dels respectius tertulians com per la quantitat de programes emesos. Per exemple, a Catalunya procuren no trepitjar-se la paraula ni aixecar massa el volum per no acaparar-ne l'ús. A Espanya sovint passa a l'inrevés. A Madrit, seu de l'immensa majoria de cadenes de radio i televisió n'hi ha per tots els canals, mati, tarda i nit. A totes hores i tots els dies. I encara que no s'ho creuen, els catalans també podem veure-les lliurament i assabentar-nos del que diuen i pensen de nosaltres. Els programes espanyols tenen molts punts en comú entre ells, apart de l'idioma castellà. Per exemple, tots els tertulians opinen que a Catalunya no existeix pluralisme polític als mitjans de comunicació. També afirmen que els ciutadans catalans estem adoctrinats des del bressol fins a la tomba mitjançant la TV pública i la maleïda escola catalana. Per tant, no tenim criteris ni opinions pròpies perquè no som lliures, som esclaus dels nostres amos. Sembla que estem mancats de lliure albir i que els nostres polítics compren les institucions i la societat amb generoses subvencions i abdueixen i sotmeten les nostres voluntats, mentre vivim sota la síndrome d'Estocolm per satisfer els seus interessos partidistes i particulars, els quals per descomptat són de naturalesa corrupte i malvada. Com és fàcil de constatar, el poder de seducció dels nacionalistes espanyols no aconsegueix pas els seus nobles objectius envers la majoria de catalans.... Senzillament, n'estem farts!.
A totes les cadenes de TV espanyoles, quan es parla de Catalunya intenten comptar amb polítics i analistes catalans, per tal d'entendre i divulgar la realitat del país amb més cura i veracitat. És per aquesta raó que Alicia Sánchez Camacho i Albert Rivera són tan presents als mitjans i les tertúlies. Són ells els encarregats d'oferir als espectadors espanyols la seva particular visió de Catalunya. Ells parlen del procés sobiranista, del dret d'autodeterminació, de independència, de la Generalitat, ells sentencien la il·legalitat o inconstitucionalitat dels nostres actes i bramulen contra polítics embogits, colpistes i nazis. Transmeten llurs opinions i també allò que pensem, volem i sentim els ciutadans, ja sigui individual o col·lectivament. Si ens referim als saberuts analistes, trobem com a opinadors catalans habituals, entre d'altres, Ana Grau, Antonio Bolaño, Xavier Sardà o l'afamat director de La Razón, Francisco Maruhenda. Com es pot comprovar, aquells que transmeten la realitat de Catalunya a l'Estat espanyol son tan diversos -només físicament- com plurals -dins l'espanyolisme-. El que passa és que tots pensen el mateix quan parlen de les relacions entre Catalunya i Espanya: Són unionistes de pedra picada!. Són més castellanistes que don Francisco Gómez de Quevedo Villegas y Santibáñez Cevallos, madrileny!.
Sembla que els directors de les tertúlies espanyoles tenen una idea de pluralisme polític i fins i tot del que és bon periodisme, veritablement peculiars i molt diferents als significats que li donen els assenyats i raonables ciutadans normals als quals van dirigits els seus relats, per cert més ficticis que reals. No resulta rar doncs que a Espanya puguin tenir una visió del que passa a Catalunya tan esbiaixada com fal·laç. Alicia Sánchez i Albert Rivera representen només el 20% del cens electoral català. Es a dir, les idees, els pensaments i els sentiments de més del 80% de la població catalana són menystingudes, ignorades i amagades als ulls espanyols. En conseqüència, no poden entendre el perquè de tot plegat, ja què no se'ls informa veraç i adequadament. No creuen -no poden creure- que la majoria de catalans estem a favor de la independència, o que ja ens va bé l'immersió lingüística en català a l'escola, o que estem fins el capdamunt del concepte de solidaritat espanyola, o que preferim la legitimitat democràtica a l'abrandat constitucionalisme nacionalista espanyol.... Aquesta ignorància induïda per l'espanyolisme innat dels directors de tertúlies i diaris cavernaris -o no, tant se val-, és el que ha obert una sima insondable entre Catalunya i Espanya. Entre catalans i espanyols. I això cal atribuir-ho tant als afanys manipuladors de les tertúlies i premsa espanyoles, com a la manca d'intel·ligència i honestedat de polítics i tertulians unionistes. Volen imposar les seves conviccions -la seva veritat- com si fossin les de tota la societat catalana, quan són clarament minoritàries a Catalunya. Cal reconèixer, però, que la des-informació i les mentides han fet forat dins la societat espanyola i singularment, al si de les diverses institucions de l'Estat.
Efectivament. Tant el Govern d'Espanya com el Tribunal Constitucional, les Corts i tots els organismes que suren al seu voltant malden per demostrar al món el seu patriotisme -en realitat patrioterisme espanyolista d'arrels colonials-, per si un cas no pogueren ser acusats de traïdors a la pàtria. I ho fan enarborant la Constitució com si d'una tralla es tractés, per agredir els principis democràtics i contra el respecte degut a la voluntat de la majoria de ciutadans catalans -minoria dins l'Estat-; i allò que és més greu, contra el sentit comú. La manca d'intel·ligència política a Espanya és palmària. Les conseqüències són el temut xoc entre legitimitat democràtica i Constitució espanyola. I els resultats, el des-encontre i l'enfrontament entre Generalitat i Govern espanyol. Entre Catalunya i Espanya.... Enhorabona, senyor Rajoy!. Felicitats, partits espanyolistes!. Hurra pel Tribunal Constitucional!. Llaor a la judialització de la política!. Visca els jutges i fiscals que ens diuen com hem de viure i que hem de pensar!. Ho han aconseguit: Catalunya no és Espanya -ni ho volem- i els catalans no som espanyols -ni de lluny-.... Just el que nosaltres desitgem!. Gracies, moltes gracies....!. No hi ha millor forma d'aconseguir la independència que aprofitar-se de les mentides revelades per suposats periodistes, de la ceguesa i mesquinesa del Govern d'Espanya i de l'estupidesa i manca de legitimitat de dotze magistrats més preocupats per servir diligentment els seus amos i senyors -i els seus propis egos- que d'impartir autèntica justícia i potenciar i consolidar la veritable democràcia, tan escadussera a Espanya....
"Es de bién nacido ser agradecido", diu una vella dita castellana. És ben sabut que els catalans som ben parits i per tant, estem molt agraïts a tots els espanyolistes exaltats. Així doncs, moltes mercès a tots vostès!.
